Neoclásico : Escultura
Per Winckelmann lexemple de lexcel·lència en
escultura és lApolo de Belvedere. Thorvaldsen
serà qui donarà cos a aquest estil sever, contingut, que expressa una moral mitjançant
el seu model de bellesa física, seriosa i harmoniosament proporcionada; són uns
personatges on nomès hi ha una satisfacció, la del deure acomplert, i pels que
lalegria de viure no existeix.
Canova
(1757-1822) fa una versió més dolça i encarnada daquest estil, amb una
tècnica que li permet donar a la pell una qualitat molt delicada, plena de gràcia i
frescor. |
THORVALDSEN (1826/7): José
Poniatowski, escayola. En.CRASKE (1997), Art in Europe..., Oxfrod-New York,
Oxford University Press, 258.
Thorvaldsen (1770-1848)
És
lescultor que expressa més clarament lideal neoclàssic; va viure gran part
de la seva vida a Roma, va ser molt famós a la seva época però avui el trobem fred, com
massa concernit per la noble simplicitat i serena grandesa, de la bellesa ideal que
defensava Winckelmann.
La
seva obra és duna perfecció glaçada, precisa i ben dibuixada, presentant uns
éssers que no tenen sentiments com els nostres, que són dun altre món, on
sactúa, es pensa però mai es riu. |
|
 Treballà a Roma i prop de Venècia, on va
tenir el seu taller; és el rival de Thorvaldsen, que era un home del Nord, mentre que
Canova és clarament un llatí i vol que les seves obres tinguin lesclat de la vida,
amb una qualitat gairebé física.
Amb
una tècnica extraordinària sap fer unes escultures dolçes, duna temàtica propera
al rococó, però amb un altre caràcter, menys directe; acaba els seus marbres amb un
esclat finíssim, tenint les pells dels seus personatges la llum de les perles o la finor
del cutis dnen petit; és un tret ideal però que lespectador reconeix com a
desitjable i possible.
Aquí
un noi una noia, molt joves, quasi bé dos nens, es van a fer un petó; ella és la ment
(psique, en grec), ell és lamor físic (cupido, desig, en llatí): els dos elements
sajunten com estan unides dues baules a una cadena. |
CANOVA (1783):
Amor y Psique, barro cocido; 25 cm. Venecia, Museo Correr. En: HONOUR (1997), Le
Néo-Classicisme, paris, Livre de Poche, 122.
CANOVA
(1783/93): Cupido y Psiquis; mármol, 45 X 58 X 43 cm. Paris, Museo del Louvre.
En ENCICLOPEDIA UNIVERSAL DE LA PINTURA Y ESCULTURA (1982), Madrid, Sarpe, Vol.
3, 907.
|
|
A Espanya Salcillo (1707-83)
continúa la tradició de lescultura religiosa tallada en fusta, notant-se com la
seva sinceritat religiosa sobre a la suavitat del Rococó.
Va
treballar sempre a Múrcia on es troba la majoria de la seva obra. Va fer un pessebre, amb
prop de 400 figures que és molt apreciat; cap el 1750 reb lencàrrec de fer grups
pels passos de les processons de Setmana Santa; tambè va fer escultures de Sants o de
Crist per la seva veneració als temples.
Salcillo
segueix la tradició de la imagineria religiosa castellana i andalusa en fusta
policromada.
Làngel,
dins lesmentada tradició, pren trets rococós, amb la seva bellesa ambígua (els
àngels no tenen sexe), però té un gran sentiment religiós, absent a lescultura
de lépoca.
Presenta
el moment en que Crist accepta la seva passió i mort i Déu li envia un àngel per
confortar-lo.
SALZILLO (1754): Oración el en Huerto,
Murcia, Museo Salzillo. En: HISTORIA DEL ARTE (1979), Barcelona, Salvat,
Vol. 8, 141. |
|