En Arquitectura es fa, a Barcelona, la Llotja, una nova Façana a l’Ajuntament, s’aixeca el Col·legi de Cirurgia, els palaus de La Virreina, Episcopal, Moja…; s’urbanitza l’espai de la Plaça Reial, es construeix la Basílica de la Mercè, etc…

Els Jardins del Laberint tambè són una molt bella realització neoclàssica, que vol presentar una natura dominada del tot, amb l’aspecte d’un brodat.

La Ciutadella és de primers del segle, d’estil aliè a la nostra tradició, obra d’enginyers militars, de la que ens queden alguns elements d’un gran conjunt (el polvorí, actual Parlament, el temple i la residència del governador, Institut Verdaguer); a més els mateixos constructors van fer el barri de nova planta de la Barceloneta.

Fora de Barcelona hi ha la Universitat de Cervera, la Seu Nova de Lleida, el Palau Episcopal de Solsona…

SOLER FANECA (1772): Llotja, Barcelona. En: HARO-FERNANDEZ-BARRRECHEA (1997), Historia del Arte, Barcelona, Vicens Vives, 352-3.

La llotja estaba a un edifici gòtic que, a finals del XVIII, es va decidir reformar, conservant la sala que havia; és a dir es va fer un edifici nou que, dintre, n’incloia un de vell. Aquesta opció denota respecte pel patrimoni històric que es volia combinar amb l’interès per la modernitat i es va donar, a Barcelona, amb d’altres casos (com la antiga façana de l’Ajuntament).

La Llotja és un edifici públic i molt auster. El seu bloc rectangular de pedra és contundent, pautat pel ritme dels diferents elements formals, com les obertures (portes i finestres), la verticalitat de columnes i pilastres i l’horitzontal de les balustrades; aquests recursos serveixen per animar la massa de la pedra, que d’altra manera resultaria monòtona; d’altra part, per la seva finor, destaquen el caràcter urbà, civil i col·lectiu de l’edifici.

La llotja té un sòcol (la planta baixa) de carreus molt destacats horitzontalment que emmarquen unes obertures tancades amb arcs de mig punt; aquesta part, prop del fonaments, té un caràcter especialment robust, com de muralla. Per sobre d’aquest cos s’aixequen les dues plantes d’estil jònic, certament auster però més delicat; els cossos centrals estan rematats per frontons (sense decoracions al timpà); aquesta part queda emmarcada per dues balustrades que diferencien la part columnada de l’edifici, donant tota la volta: una de marbre blanc a la planta noble i una altra de pedra al coronament.

L’us que es fa a la llotja de l’estil clàssic no imita cap edifici antic, i serveix per a expressar, per l’equilibri harmoniós de les seves proporcions i ritmes, la objectivitat dels tractes comercials que es fan dins. A l’interior hi ha un pati amb una font, on hi ha una estàtua de marbre blanc de Neptú, el déu del mar; això pot ser una al·lusió a la navegació comercial amb Amèrica, molt intensa al segle XVIII; aqui l’Art serveix com a peça de propaganda. La llotja expressa la força de la vida econòmica i cultural de Barcelona a finals del XVIII.

En pintura cal referir-se a Viladomat, de qui conservem, entre d’altres obres, tot complet, el cicle de la Vida de Sant Francesc, conjunt de grans quadres que va fer pel claustre d’un convent; havia molts d’aquests cicles però quasi bé tots s’han desfet pel que aquest és de gran valor.Flaugier va pintar la cúpula dels Paüls, mostrant una escena amb molt de moviment.

En escultura cal destacar la figura de Campmeny, que havia estudiat a Roma, i tambè és ben coneguda la figura de Joan Fivaller, de Bover, a l’Ajuntament de Barcelona. A més, Ramon Amadeu va fer les seves figures de pessebre, que són molt apreciades.

Campmeny (1771-1855).

Va estudiar a Barcelona i Roma, on va coneixer l’obra de Canova. Lucrècia és un personatge de la História mítica de Roma que es va suicidar (moment que presenta l’artista: fíxa-t en la ferida al pit i el punyal al terra) perquè havia estat violada pel rei Tarquí. Campmeny li dona al personatge una gran densitat física: és un cos real, no estilitzat, amb el pes mort el que s’ens fa ben evident; el volum corporal es manifesta per la tècnica de la roba mullada, que destaca els membres sota del vestit.

El tema s’ha tractat amb gran simplicitat i sense teatralitat: no hi ha gestos grandiloquents, només la pau de la mort després de la violència que Lucrècia ha sofert. El personatge presenta un caràcter de dona que pren lliurement la decisió de fer d’ella mateixa el que vol, malgrat l’acció dels homes; prefereix morir abans que viure deshonrrada; la seva virtut és la millor qualitat i val més que la vida.