El trasbals social i polític que es vivia a l'Estat amb el final de la dictadura franquista també afectà l'Escola, tant en el seu ambient escolar com en el continu canvi de dependència orgànica que patí durant aquests anys.

El primer trasbals vingué donat per la disolució del Patronat i, per tant, per un canvi fonamental en el caràcter propi de l'Escola. Les institucions que l'havien creat, per diversos factors: cost econòmic, paper diferent de les patronals en la formació dels obrers, una nova realitat ciutadana tant a nivell social com polític, nova estructura de la formació professional i del seu sentit a partir de la Llei d'Educació del 1970, desaparició de la figura de l'aprenent, assumpció per part de l'Estat de les competències educatives en la formació reglada, etc. ja no van voler continuar mantenint una institució tan arrelada a la història de la ciutat com l'Escola Industrial i d'Arts i Oficis.

L'any 1972, l'alumnat va convocar una vaga en protesta per reclamar el traspàs del Centre a l'Estat, i protestant per l'alt preu de les matrícules, però la policia ocupà el pati evitant que els alumnes hi entressin. L'endemà els alumnes tampoc pugueren entrar-hi i es van manifestar al passeig Manresa, on la policia els va perseguir amb les motos. La vaga durà dues setmanes, per aconseguir l'alliberament dels detinguts.

Una carta de José Suñer Martínez dirigida al Ministre de l'Organització Sindical Enrique García Ramal (amb data 28 de juny de 1973) ens ajuda més que cap document oficial a aclarir el procés de traspàs de l'Escola a l'Estat:"...El edicio que desean ceder a la Organización Sindical, es un edificio moderno construído hace 8 ó 10 años en un valioso solar en el centro de la ciudad y su valoración está muy por encima de los 200 millones de pesetas.

El Patronato lo forman todas las entidades profesionales de la ciudad, las cuales pertenecen a algún subgrupo de la Organización Sindical. La referida Escuela Industrial, que es la continuadora de otra antigua que se llamaba de Artes y Oficios y donde completamos nuestra formación casi todos los de mi generación, en su época cumplió eficazmente su finalidad. Amparados en el prestigio que tal entidad tenía, hace diez años se emprendió la edificación moderna referida pero, ni las posibilidades económicas actuales del patronato, ni los elementos conque cuenta la escuela, pueden competir ni de lejos con las escuelas sindicales...

Un alumno del Patronato paga una cuota de 3.000 Ptas. y un alumno de una escuela sindical paga 300 Ptas. La Escuela Industrial está faltada de toda clase de máquinas y útiles de práctica y ensayo y tiene una plantilla de profesores poco dotada y muy insuficiente; todo al revés de una escuela sindical.

La Escuela referida, que antes era un orgullo para la localidad, hoy es motivo de toda clase de objeciones y protestas, que aprovechan algunos agitadores para levantar a padres y alumnos con el slogan que, no hay derecho que una población de 160.000 habitantes y que contribuya con más de 50 millones anuales a la cuota de formación profesional, no tenga un centro de enseñanza sindical y tenga que pagar una cuota a la que se tacha de robo. El pasado año al iniciarse el curso hubo varias sentadas y grupos de protesta.

Los que forman el Patronato les aterra pensar que después de las agitaciones del año pasado, el próximo septiembre tengan que volver a abrir en las mismas condiciones y se han apresurado desde tiempo a gestionar cerca del Jefe de Enseñanza de la Organización Sindical, para obtener antes de vacaciones la integración de dicha Escuela a la Organización.

Ellos ya se suponen que, aunque se integre antes de vacaciones, el próximo septiembre se deberá abrir más ó menos con la misma organización conque cuentan ahora, pero se evitará el tener que cobrar las 3.000 Ptas. del ingreso, que parece se aprovecharía para armar escándalo...".

Escrits de l'Alcalde i del Director de l'Escola de 12 de juliol de 1974 ens confirmen que aquell curs 1973/74 no es cobrà matrícula a l'alumnat que cursava estudis oficials de F.P. amb la qual cosa s'evitaren aldarulls, però es complicà més la situació econòmica de l'Escola. Per resoldre les últimes qüestions per poder fer efectiu el traspàs les Institucions que formaven el Patronat "Que en quanto al presupuesto se refiere, para el cuso 73-74, no existen ingresos por parte del alumnado, pues durante el pasado curso, el devengo de las 3.000'-Ptas. anuales, en concepto de matrícula, fue el principal motivo de serios conflictos estudiantiles de trascendencia ciudadana, pues este tipo de enseñanzas destinadas a obreros, es gratuita como si se tratase de un Centro Estatal.

Que así mismo las Entidades de Sabadell, para saldar el déficit del curso 1972/73, comprometieron hasta la cifra de 6.000.000'- de pesetas, además de sus aportaciones ordinarias, mediante un crédito con cargo a las subvenciones de los tres próximos cursos, aportaciones anuales que se cifraron en un total anual como máximo en 2.063.671'- Ptas.por ende su colaboración debe ser totalmente supletoria, pues han satisfecho ya la cuota del cuso venidero, para saldar el indicado déficit.

Es por lo expuesto que se solicita como subvención ordinaria la cifra de 6.000'-Ptas. por alumnos, que regula la orden de 28 de Junio de 1974, es decir 13.146.000'- Ptas...haciendo constar que la subvención se solicita con carácter estricto para atender los gastos de las enseñanzas de Formación Profesional". (Escrit de l'alcalde, de 12 de juliol de 1974, dirigit al Director General de Formació Professional i Extensió Educativa del Ministeri d'Educació i Ciència).

Aquell estiu del 1974 es disolgué el Patronat de l'Escola i es traspassà el Centre a l'Estat amb la condició que el Centre es continués dedicant a l'ensenyament (en cas contrari l'edifici, instal.lacions i terreny tornaven a mans de les entitas Copropietàries). El Professorat i personal no docent del Centre rebé un escrit en els termes següents: "Con motivo de disolverse el Patronato Rector de la Escuela Industrial y de Artes y Oficios, le comunico que queda rescindido el contrato con Vd. suscrito, a partir del próximo 30 de setiembre. Por parte de este Patronato tendrá una indemnización de dos mensualidades por cada año de antigüedad en el Centro, contabilizándose un máximo de doce años".(Escrit amb data de 25 de juny de 1974).

Foto de 1976.

Des de llavors l'Escola fou un Institut de Formació Professional depenent de la Organització Sindical i es produí un tall profund en la seva història. El distanciament respecte a la ciutat i les seves institucions es palesà amb l'entrada d'un nou professorat i personal i, sobretot, en l'allunyament del seu regiment de les institucions locals i la manca d'una connexió real amb el món empresarial local. Passà a ésser un Institut de Formació Professional com qualsevol altre dels que tenia l'Organització Sindical incapaç de comprendre que hi havia darrera d'aquesta Escola i més si això s'havia de fer des d'un despatx de Madrid. A més a més se suprimiren tots els altres estudis que s'hi impartien.

S'iniciava un nou període, marcat també pels esdeveniments del país. La vaga general de febrer del 1976 a la ciutat també fou seguida majorità- riament a l'Escola.

El 1976 amb la disolució de l'Organització Sindical franquista l'Escola va pas- passar a dependre de l'Administració Institucional de Serveis Socioprofessionals (Ministerio de la Presidencia) que es feu càrrec de la seva administració.

El 1978 (Reial Decret de 4 de maig de 1978) es transferia la competència al Ministeri de Treball, sota la dependència directa del Instituto Nacional de Empleo.

Els anys 1977 i 1979 es convocaren oposicions per resoldre la problemàtica d'un personal que en una gran part patia una situació d'inseguretat i indefinició del futur que no ajudaven gens a la tasca pedagògica a la qual s'havien de dedicar.

El caràcter d'ensenyament de segona categoria que adquirí la formació pro- fessional, especialment la de primer grau, degut als errors d'aplicació de la Llei d'Educació del 1970 no ajudà precissament al prestigi de l'Escola. La necessitat de resoldre els problemes d'escolarització d'una població que havia crescut exponencialment van continuar el procés de massificació iniciat a finals de la dècada dels 60 fins a extrems difícilment assumibles des de plantejaments de qualitat educativa.

La llei d'Educació del 1970 establia una doble línia formativa reglada des del moment en què s'acabava l'educació bàsica: el Batxillerat i la Formació Professional, encarregant la seva impartició també a cossos docents diferents: catedràtics i agregats d'instituts per una banda i professorat de grup A (de comuns o tecnològics) o grup B (mestres de taller) en el cas de la F.P.
El fet que només l'alumnat que havia superat satisfactòriament l'educació bàsica pogués triar entre B.U.P. i F.P. i que, en canvi, la resta només podia anar a fer F.P., la no obligatorietat de l'ensenyament entre els 14 i 16 anys -mentre l'edat mínima per a la incorporació al mercat laboral era la de 16 anys-, i la manca de valoració social de la formació professional, van crear una situació que abocà als Instituts de F.P. a convertir-se en autèntiques guarderies, on entre uns pocs alumnes amb vocació o interessos clars s'hi barrejaven una majoria d'alumnat que només esperava a complir el 16 anys per anar a treballar i fugir d'un entorn escolar que en molts casos rebutjaven.
No cal dir que aquesta manca de prestigi social de la F.P. també era percebut entre un professorat que tenia la impressió que era menysvalorat respecte al professorat de Batxillerat i que només tenia una certa satisfacció professional amb l'alumnat del segon grau de F.P. que realment ja era una altra cosa.
L'alumnat de primer grau presentava un doble perfil: per una banda, i de forma majoritària, tenia carències molt clares en la seva formació -per això no havien graduat l'E.G.B.-, tampoc tenia massa clars els seus objectius ni motivacions, l'entorn familiar no sempre era el més adequat, i se sentia un fracassat. Per l'altra també hi havia un sector, minoritari si és vol, que estava fent F.P. perquè volia i que tenia una bona formació bàsica i tenia clar el seu objectiu professionalitzador.
Davant d'aquesta situació el professorat de F.P. es va veure en la necessitat de donar una resposta vàlida a aquesta diversitat esbiaixada per baix i es van anar creant estratègies que intentaven tractar-la: cursos d'accés a la F.P., aules taller, agrupaments flexibles, fp adaptada, cursos rotatoris entre diverses especialitats, globalització d'àrees curriculars, introducció de plans d'acció tutorials, avaluació individualitzada , treball en equip docent, etc. Malgrat tot un determinat percentatge de l'alumnat no era integrable i l'unica vàlvula d'escapament del sistema era la no obligatorietat d'aquest tram formatiu que feia que l'alumnat més problemàtic sortís de l'Escola.
El fet que el professorat de comuns no es considerés estrictament un especialista de matèria i les possibilitats d'una formació més pràctica i menys teòrica, gràcies a les instal.lacions i al professorat tècnològic i pràctic va permetre que un cert percentatge d'alumnat considerat irrecuperable a l'E.G.B. tirés endavant i accedís al títol de tècnic auxiliar i després al de tècnic especialista, tot i que els índexs de fracàs escolars eren realment espaordidors. El segon grau de F.P., en canvi, mantingué sempre un bon nivell formatiu i permetia al professorat una tasca més estrictament instructiva. L'accés, durant una sèrie d'anys, de tècnics especialistes de F.P. al cos de mestres de taller fou també positiu donat que eren persones que procedien del mateix itinerari formatiu dels seus alumnes i, per tant, estaven en disposició d'entendre molt bé que tenien davant.

Les especialitats que s'impartien a l'Escola aquests anys eren: Automoció (primer i segon grau de FP), Tèxtil (primer grau), Química (primer grau), Metall (Primer i segon grau), Delineació (primer grau), Delineació industrial i de la Construcció (segon grau), Electrònica (primer i segon grau), Fusteria (primer i segon grau), Electricitat (primer i segon grau) i Administrativa (primer i segon grau).

L'any 1983 (Reial Decret 2724/1983 de 5 d'octubre) es transferia l'Escola al De- partament d'Ensenyament de la Generalitat de Catalunya.

Evolució alumnat.

Centres privats adscrits.

Directors:

Ángel Peñalver Simó, Josep Jornet i Piñot, Francisco Meléndez Pérez.