El salt

Ja trobem referències a la disciplina del salt en la Ilíada d'Homer. El salt de llargada era una disciplina molt diferent a la practicada avui. La competició tenia lloc en l'estadi en una fossa quadrada, prèviament excavada, conegut com skamma, de 50 peus de llarg –equivalent a 16 metres actuals–, ple de terra perquè poguessin marcar-se les petjades dels peus.

En un dels extrems es trobava el batedor, on trepitjaven tots els atletes abans d'iniciar el salt. Es realitzava sense impuls i amb l'ajuda de dues halteres, unes gruixudes peces de pedra o plom que, agafades amb les mans, proporcionaven acceleració i equilibri. Les marques que s'havien aconseguit duen a sostenir la teoria que consistien en la suma de diversos salts. Ens han arribat dos rècords de saltadors: Faulo de Cretona que va saltar 16,28 m i la d'un espartà, anomenat Cionis, que en la 29ª Olimpíada va arribar els 16,66 m .

Durant la competició, s’interpretaven peces musicals amb una flauta, aulos, en honor al déu Apol·lo.

El llançament de javelina

Aquesta prova es realitzava amb una espècie de llança de fusta acabada en punta de ferro, d'una longitud entre 1,5 i 2 metres. Es llançava des d'un "balbis" sense agafar impuls, ja que aquest se li donava amb una corretja d'uns 40 cm.

El moviment rotatiu que la javelina prenia li feia arribar a més velocitat i, amb això, arribar més lluny.

Existien dos tipus de llançament: el ekébolos, (llançament en longitud) i el stojastikós (llançament a un blanc determinat).

El llançament de javelina amb diana s'efectuava muntat sobre un cavall, a galop, i devia arribar-se a un escut penjat a poca altura.

Carrera a peu

A continuació es celebrava la prova de carrera a peu o carrera de l'estadi.

La lluita

La lluita era l'última prova i la més esperada. Es tractava de la més dura. Els contrincants es trobaven cara a cara i intentaven tombar al contrari mitjançant alguna clau, enganxant la cama o una tombarella per sobre del cap. Guanyava el qual aconseguia col·locar tres vegades en el sòl els muscles, els malucs o l'esquena del contrari. Els lluitadors s’untaven amb oli per a evitar constipar-se i, també, per a incrementar la dificultat a l'agafar-se.