Els rics tenien esclaus que treballaven a sou (cap altra tribu ibèrica,
a part de la zona sud, no
temps, llavors es tractava d’una diarquia. Això, és un fet tardà, ja que, la formació de la reialesa al nord de l’Ebre no es va donar fins desprès de la conquesta romana.
*Patrilineal: Dit de la norma o del costum que observen aquelles
societats en les quals els fills s’integren
ser capaços de formar organitzacions polítiques més complexes. Només en moments de perill, els ibers, pactaven entre ells; aquest pacte, però, es desfeia quan el perill ja havia passat.
Els ibers també establien pactes o compromisos amb personatges exteriors
que consideraven
En el període del bronze final i ibèric antic, només
hi havia dues classes socials, els aristòcrates i
Diferències sòcio-polítiques entre les tribus costaneres i les de l’interior Sembla ser que la reialesa dels ilergetes no es repeteia en les tribus costaneres. Centrem-nos amb els indigets, l’estructura aristocràtica i estratificada, característica de les tribus ibèriques, no va poder consolidar-se en aquesta zona, a causa de la proximitat de la colònia grega d’Empúries i de l’estreta relació que van mantenir amb aquests (això ho demostren els enterraments barrejats des del segle V aC). A causa de la unió amb els grecs, els indigets, no van poder formar les estructures polítiques indígenes característiques dels ibers, ja que ells i tota la zona litoral van passar a dependre econòmicament de la colònia d’Empúries. Tota aquesta zona va patir una aculturació, van passar de pensar com els ibers, a tenir un pensment plenament grec; aquest canvi va ser més ràpid i intens en aquesta zona que no pas en les d’interior. L’Empordà, també, es va caracteritzar per la seva política filoromana que els va fer guanyar la categoria de ciutadans de Roma abans que Empúries. Les diferències de critèri entre les tribus d’interior i costaneres s’accentuen encara més en moments difícils per a les tribus indígenes, com poden ser les guerres entre els romans i els cartaginesos a la Península. Les diferències entre aquestes tribus ja van aparèixer després de la primera arribada dels grecs (segle VI aC) i van anar evolucionant cap a una política, economia i estructura social ben diferent de la de les tribus interiors, aquesta estructura va topar amb la de l’interior amb moments difícils i Roma va saber aprofitar aquesta situació i la va utilitzar a favor seu, per tal, d’apoderar-se de la Península. Com a conseqüència de tots aquests contactes, en els poblats de la zona litoral, com ara els indigets, tenien una societat sense estrats socials, és a dir, que els beneficis eren repartits de manera equitativa entre els membres del poblat ( estructura sociopolítica més igualitària, sense una elit política). El contrari passava a les tribus de l’interior, on les formes polítiques aristocràtiques eren fruit dels contactes que van mantenir amb els romans i els cartaginesos, pobles amb estructures socials i polítiques completament diferents de les gregues. Aquestes es caracteritzven per tenir diferents estrats socials i alhora pel mal repartiment dels beneficis que feia que aquestes diferències cada cop fossin més notables.
La importància de la dona en la societat depen moltíssim de l’estatus social al qual pertany. Les dones que pertanyien a l’aristocràcia disposaven de fortes prerrogatives econòmiques, socials i honorífics. Tenint en compte els principis ibèrics seria possible que la dona tingués la funció de sacerdotessa en les diverses ceremònies religioses. Sembla ser que les famílies eren monògames, és a dir que els homes estaven casats amb una sola dona, i patriarcal (hi havia caps de famílies), amb la qual cosa la dona devia tenir un paper social inferior al de l’home. Els vincles parentius eren molt forts entre les diverses famílies i tenien un nucli superior que era el clan, la majoria patrilineal* , encara que algun fos matrilineal* . El treball també estava dividit per sexes, les dones s’encarregaven de les feines de casa , del procés tèxtil i i de la ceràmica fins que aquests van passar a ser oficis independitzats. En general, les dones tan sols s’encarregaven de les feines domèstiques i de feines complementàries del sistema econòmic. En els temps de guerra, però, tots els treballs havien de ser desenvolupats per elles. Arriba un moment al que se li dóna una certa importància a la dona, aquesta es representada en escultures que s’exibeixen en les necròpolis. Aquestes dones es mostren en diverses disposicions: en trons, bustos, plaques, esteles i altres monuments funeraris. Moltes d’aquestes escultures mostren la idealització d’una societat fortament jerarquitzada. La interpretació d’aquestes imatges va rebel·lar un nou univers femení, es va efectuar en clau social, partint de la tesis de la diversificació de les jeraquies de la societat ibèrica. La integració de persones de diferent sexe i edat indica la participació complexa del grup familiar i de la comunitat.
La dona La dona ibèrica anava vestida amb túniques llargues de lli o llana decorades amb sanefespintades o teixits amb fil de color, i a vegades portava un davantal sobre del vestit principal. Aquest solia arribar als genolls i fins i tot als peus. Duien un mantell que feia la funció d’abric. Les sacerdotesses duien un mantell que els tapava el cap i l’esquena i anava agafat per un casquet cònic El vestit anava cenyit a la cintura a través d’un cinturó i aquesta era adornada amb uns penjolls periformes o zoomorfes. Hi havia una gran quantitat sd’objectes de guarnició: diversos braçalets, arracades, diademes denes de collaret de pasta de vidre, anells, sivelles del cinturó,... La posició social d’una familia era representada per les dones, com més joies duien aquestes, de més al estatus social era la seva família. La policromia de les escultures i l’ús
del mirall ens indiquen que les dones utilitzaven colorants per embellir
el rostre, ungüents* , perfums i afaits* .
L’home Els homes anaven vestits amb túniques curtes rivetejades er un fil decoratiu, o túniques llargues cobertes amb un mantell llarg agafat per mitjà d’una agulla de pit o fíbula. El calçat era divers, podien dur botes de cuir combinades amb gamberes o canyelleres de roba, cuir o metall, avarques i sandàlies obertes i lligades al turmell. Els homes també duien objectes de guarniment personal com ara sivelles de cinturó, les fíbules, collarets rígids (torques), braçalets,...
Els ibers es manifesten abans que res com a guerrers. Aquests utilitzaven un sistems de lluita que actualment es coneix amb el nom de "guerrilla". Eren exèrcits desorganitzats , ells ho preferien així davant d’exèrcits forts perque en moments de perill podien fugir fàcilment per les muntanyes, saltar per les roques amb el seu armament lleuger, realitzar moviments i maniobres amb rapidesa,... Aquest sistema era adaptat al terreny muntanyenc que els permetia agrupar i dispersar amb rapidesa els guerrers que formaven cada guerrilla. El comandament de les guerrilles era d’un cabdill amb experiència militar. El sistema militar escollit pels ibers va ser la guerrilla per diversos motius:
La societat ibèrica guerrera va construïr unes torres-talaies, de forma circular, quadrada o bé ovalada, dalt dels cims i sovint a tocar mar, les quals, tenien uina doble funció: defensiva i preventiva. Aquestes eren utilitzades en cas de perill per tal de refugiar-se i també observar el territori i adonar-se quan l’enemic entrava al teu territori per atacar-te. Ala zona meridional abundavwen més perque era més rica i estava més poblada. Aquestes talaies eren molt resistents, tan al foc com a la intempèrie, semblaven fetes de ciment. Els soldats ibèrics eren molt coneguts per la seva valentia i coratge, molts d’ells van ser mercenaris dels exèrcits cartaginesos i romans, aquests eren equipats com a infanteria lleugera. En el món ibèric la cavalleria no va tenir gran importància, perquè el cavall era considerat més com a símbol de prestigi que no pas com a arma per a la guerra. L’equipament del soldat
L’equipament dels soldats era molt variat, sobretot segons de la zona que eren.
acabava amb un cap estilitzat d’un animal i es duïa enfundada en cuiro amb carcassa de ferro i penjada d’un baldric* .
La falx era una arma de fulla curta i corba. La fona era un projectil de
pedra, plom, argila o
També tenien espases amb antenes i punyals amb antenes, de fulla ampla i triangular.
estava recobert de cuir i de fulles de metall decorades i tenia umbo. L’escutum era un altre tipus d’escut allargat, ovalat i rectangular.
El pit i l’esquena eren protegits amb una cuirassa de cuir, reforçada
amb cota de malla o amb
El genet que muntava a cavall ho feia sobre una cadira de cuir, llana o
teixits vegetals, portava les
Devotio solduri Era una institució inquebrantable
d’adhesió personal al cabdill pel seu poder d’atracció o
bé de personalitat. Els guerrers consagraven i oferien la seva pròpia
vida per salvar la del seu cabdill no només fent d’escut amb el
propi cos per rebre cops i projectils, sinó apartant la mort del
cabdill i atraient-la sobre la pròpia vida. Si no podien evitar
la mort del cabdill i aquest moria lluitant, els soldats de la seva guàrdia
també havien de morir en considerar-se indignes perquè no
l’havien protegit prou bé i no havien estat capaços de desviar
la mort cap als seus propis cossos. La devotio és una institució
pròpia de les societats primitives que no tenen un poder pol´çitic
fort i centralitzat.
|