Els instruments de vent del grup del metall consisteixen en un tub llarg i estret de metall (llautó, bronze, argent o alpaca), que va eixamplant-se gradualment des de l'embocadura fins al pavelló (també anomenat campana). El tub, per tant, té forma cònica.
L'embocadura té forma d'embut i els instrumentistes, malgrat ser un terme no acceptat per l'IEC, l'anomenen "boquilla". El so es produeix a partir de la vibració dins l'embocadura dels llavis de l'instrumentista.
La gran llargada del tub ha fet que, amb l'evolució històrica, s'hagin anat plegant sobre si mateixos, en formes diverses, des de finals de l'Edat Mitjana. Els seus avantpassats, com el "salpynx" grec i la "buccina" romana, eren rectes, i encara perdura el "Corn dels Alps", de forma pràcticament recta i que cal recolzar a terra per a poder-lo tocar.
L'ús melòdic i concertant d'aquests instruments, però, topava amb el greu problema que un tub sonor simple només pot produir amb comoditat els harmònics del so fonamental. Aquest problema, que només havia resolt, ja feia segles, el trombó, gràcies al seu tub regulable (les vares), es solucionà per a la resta dels instruments de la família al segle XIX, amb la invenció dels pistons, que permeteren la interpretació ajustada de tots els graus de l'escala cromàtica. El pistó és un mecanisme que desvia l'aire per un tub suplementari, amb el resultat que la llargada total del tub augmenta mentre el pistó és accionat.
L'extensió dels instruments de vent de metall està al voltant de dues octaves i mitja.

La trompeta és el més petit dels instruments del grup del metall, per tant, el que fa les notes més agudes.
Normalment estan afinades en Si b o en Do, però n'hi ha altres, com la "piccolo" (més petita i que fa notes més agudes), amb un quart pistó que la transposa en Fa. També existeixen trompetes més greus.

Les més habituals tenen una extensió d'una octava i una sexta i diposen de tres pistons.
Ja a finals de l'Edat Mitjana es va doblegar en una forma semblant a l'actual. La seva potència i brillantor la van fer imprescindible en cerimònies militars, religioses i civils. Encara ara, les cornetes militars són descendents directes d'aquelles trompetes sense pistons.

La trompa, també anomenada corn, té un tub la llargada del qual supera els 7 m. Es combina amb una embocadura relativament petita, cosa que, gràcies també a la seva gran campana, li dóna el seu timbre, especialment avellutat i dolç entre els del grup del metall.
Les trompes actuals solen estar afinades en Fa o en Si b i disposen, com la trompeta, de tres pistons o cilindres. Quan n'hi ha un quart, aquest és transpositor.

Com en el cas de la trompeta, n'existeixen sense pistons, com els corns de caça, i en són parents els corns dels Alps, de forma recta.

El nom del trombó ve de l'italià i, en principi, no significava una altra cosa que trompeta gran. De fet, doncs, originàriament no es diferenciaven de les trompetes baixes. L'invent de les vares fou crucial per a la seva difusió ja al s. XVI, quan se li va canviar la seva forma anterior, amb el tub doblegat com una S.

Prova de la seva evolució paral·lela a la de la trompeta n'és que també es van construir trompetes de vares, en un desesperat intent per què aquest instrument pogués fer totes les notes (també se'n van fer amb forats i claus, com els instruments de fusta).
El trombó sol estar afinat en Do o en Si b, i, tot i el sistema de vares, hi ha algunes notes en els registres greus que no pot fer. Alguns trombons tenen un pistó o vàlvula transpositora que soluciona aquest problema.
També existeix el trombó de pistons, afinat en Do, que és el que s'utilitza a la Cobla.

La tuba és el representant del grup de més recent invenció i va néixer, ja al s. XIX, amb la invenció dels pistons. En fou responsable Adolphe Sax (més conegut encara per la invenció del saxòfon), per això rep també el nom de saxhorn (literalment, corn o trompa de Sax).
És l'instrument més greu del grup dels metalls.
La quantitat de models i mides que en corren pel món és inacabable. Va néixer amb tres pistons, com la trompeta i la trompa, però ara n'hi ha de quatre, cinc i fins a sis. L'helicó no és més que una saxhorn contrabaix, amb la forma característica per tal de facilitar-ne la càrrega en les desfilades (així mateix passa amb l'impressionant "sousaphone" americà, amb el pavelló orientat cap endavant).
La tuba wagneriana és una altra variació especial, que Wagner va fer construir per a les seves òperes, amb una embocadura similar a la de la trompa.
Basant-se en el mateix model van néixer també instruments més petits, com el bombardí, de quatre pistons, i el fiscorn baix, de tres, que és el que s'utilitza a la Cobla (no és el cas de l'anomenat fiscorn tenor, que ve a ser una trompeta baixa).
La tuba de sis pistons, en Do, té una extensió de quatre octaves.

Els instruments de vent del grup de la fusta formen un conjunt més heterogeni que els del grup del metall. Podríem dir que incloem en el grup de la fusta tots aquells instruments de vent de l'orquestra o la banda que no tenen les característiques dels del grup del metall. La denominació de fusta prové de temps en què tots aquests instruments estaven, efectivament, fets de fusta. Avui dia, però, les flautes travesseres es fabriquen en metalls i el saxòfon, que cal incloure en les fustes per les seves característiques, sempre s'ha fabricat, des de la seva invenció, amb metall. Fins i tot existeixen instruments fabricats amb elements plàstics (flautes, clarinets, oboès, …)
El grup inclou les flautes (travesseres i de bisell), els instruments de llengüeta simple i els de llengüeta doble. L'aire produeix el so en ser tallat pel bisell o per la vibració de les llengüetes, no per la vibració dels llavis de l'instrumentista com en el cas dels metalls.
Tots ells poden produir tota l'escala musical, gràcies a perforacions que tenen al llarg del tub sonor (que pot ser cilíndric o cònic), que es tapen o bé amb els dits o bé mitjançant claus.

Segurament, la flauta és el més antic de tots els instruments de vent. La flauta travessera consistia, en un principi, en un simple tub de fusta cilíndric proveït de forats que es tapaven amb els dits i que es toca bufant directament contra l'embocadura, sostenint-lo paral·lelament al pla de la cara de l'instrumentista.

Ja en l'època barroca, quan encara eren de fusta, es preferien a les flautes dolces o de bec en les orquestres, per tenir la flauta travessera una major sonoritat. Actualment es fabriquen en metall i han incorporat tot un complex sistema de claus, perfeccionat bàsicament pel flautista Theobald Böhm (1794-1881). El seu sistema ha tingut una gran importància històrica en ser adaptat, posteriorment, també en els clarinets i els oboès.
La flauta travessera, afinada en Do, té una extensió de tres octaves, del Do3 al Do6, més un registre sobreagut.
Existeixen, també, el flautí, que sona una octava més agut, i la flauta contralt (en Sol), més gran, anomenada també flauta baixa.

El clarinet, sembla ser que fou inventat a principis del s. XVIII. Té un predecessor, no gaire més antic, anomenat "chalumeau", que és una evolució de la flauta de bec baixa a la qual s'incorpora una llengüeta de canya lligada amb un cordill que, en vibrar contra el llavi de l'instrumentista, produeix un so molt més potent.
Ja de bon principi incorporaven algunes claus per poder connectar el registre greu amb l'agut.
El clarinet té un tub bàsicament cilíndric, que només s'eixampla en el seu tram final per formar la campana. Està format per cinc parts desmuntables: l'embocadura, a la qual es fixa la canya amb una brida; el barrilet, que connecta l'embocadura amb el cos i que permet, en tenir un ajustament movible, afinar l'instrument; el cos està separat en dues parts; i, finalment, la campana.
En incorporar-hi l'actual i complex sistema de claus i anelles, inspirat en el que desenvolupà Böhm per a la flauta, es començaren a utilitzar fustes negres africanes en lloc del boix tradicional, per què eren menys sensibles als canvis de temperatura i no es desajustaven tan fàcilment.

El model més estès actualment està afinat en Sib i és l'instrument de vent-fusta que té una major extensió (gairebé 4 octaves).
N'existeixen, a part de l'esmentat, nombrosos models: El "requinto", clarinet petit i agut; el "corno di bassetto" (en Fa), que és una mica més gran; i clarinets contralt, baix i contrabaix.

El saxòfon és l'instrument de vent-fusta de més recent invenció. Com en el cas de la tuba, entre els de vent-metall, devem la seva invenció al constructor belga Adolphe Sax, en ple s. XIX. El saxo és un instrument que pràcticament no ha conegut canvis des de la seva invenció.
Té una embocadura en forma de bec amb llengüeta simple de canya, com la del clarinet. També incorpora un sistema de claus semblant al del clarinet, basat en el sistema Böhm. El seu tub, però, és cònic i fet de metall, i acaba en un pavelló molt gran si el comparem amb els altres instruments de vent-fusta.
La forma característica doblegada obeeix a la llargària del tub, molt més extensa que la dels altres instruments de vent-fusta. Es va fer necessari, doncs, doblegar-lo per a comoditat de l'instrumentista (el saxo soprano, el més petit, és recte).
Va ser pensat, en un principi, per a tocar en bandes, donada la seva potència de so.

Els models més estesos actualment són el saxo alt en Mib i el saxo tenor en Sib, però existeixen també saxos sopraninos i sopranos (més petits) i baríton, baix i contrabaix (més grans).

Després de la flauta, l'instrument de morfologia més antiga entre els de vent-fusta és, sens dubte, l'oboè. Descendent de les molt antigues xeremies (l'"aulos" grec, segurament era una mena de xeremia i no pas una flauta), que han donat lloc també a innombrables instruments tradicionals al llarg de tota la geografia, incloses les xeremies actuals i els nostres tibles i tenores de La Cobla. L'oboè es desenvolupà al llarg del s. XVII i, ja de bon principi, s'incorporà a l'orquestra, on encara ara és insubstituïble.
L'oboè té una embocadura de llengüeta doble, feta amb dues làmines de canya molt fines que es lliguen entre elles amb un cordill i s'ajusten a un petit tub metàl·lic anomenat tudell. El tub sonor de l'oboè és cònic, cosa que li dóna un so més avellutat que el del clarinet, però en redueix l'extensió, d'unes tres octaves, del Sib2 al Do6 en el seu model estàndard, soprano, afinat en Do.
Existeixen models més grans, que tenen la campana en forma de bulb: l'oboè d'amor (mezzosoprano, en La), el corn anglès (tenor o contralt, en Fa), i l'oboè baríton, una octava més greu que el soprano.

Desenvolupat, com l'oboè modern, al llarg del s. XVII, el fagot té un precedent que (com en el cas del clarinet i el chalumeau) no és gaire més antic, anomenat baixó. El baixó era fet d'una sola peça, en forma de U, amb la campana cap amunt i el tudell (tub metàl·lic on es fixa la llengüeta doble) llarg i corbat per arribar amb comoditat a la boca de l'instrumentista, com en els fagots actuals.
El fagot està format per quatre peces: la tudellera, de la qual surt el tudell; la culata, en forma de U i amb dues perforacions on entren la tudellera i el tub gran; el tub gran; i la campana, en forma de bulb i encarada cap amunt. La llargada total del tub doblegat és d'uns 254 cm i té forma, bàsicament, cònica.
L'embocadura, com la de l'oboè, és de llengüeta doble (doble canya).
El fagot assumeix la tessitura de baix i tenor en el grup de vent-fusta de l'orquestra. A més, donat el seu so peculiar i la seva extensió considerable (més de tres octaves, des del Sib1) resulta molt adient per a certes fusions tímbriques i funcions solistes de caire còmic o dramàtic.
Existeix, també, el contrafagot, que sona una octava més baixa.