L' I D E
A L I S M E
1. Situació històrica i cultural a Alemanya, segles XVIII-XIX.
1) El primer tret és la gran amplitud geogràfica i, fins i tot,
demogràfica dels països de llengua alemanya. Aquest territori i la seva
àrea d'influència comprenia les fa fins poc dues Alemanyes, una part de
Suïssa, Austria i part del seu imperi, part de l'actual Polònia i, fins
i tot, una petita part de l'actual Rússia (Königsberg -la ciutat de Kant
i Herder- pertany avui dia a Rússia). Cal dir que en tot aquest
territori la llengua de cultura era l'alemany en els seus diversos
dialectes. Aquesta zona no era pas especialment endarrerida i
culturalment -sobretot a la riba del Rhin- disposava d'antigues i
prestigioses universitats. El problema d'Alemanya no era cultural tot i
la penetració en les classes altes de la llengua i cultura francesa -la
més apreciada en tot Europa en aquells moments- contra la penetració de
la qual hom reaccionà amb certa promptitud.
2) El problema alemany residia -aquest n'és el segon tret característic-
en la dispersió política en petits o mitjans principats i un cert retard
en la industrialització. En el moment en què el comerç deixa el seu lloc
a la indústria com a principal força productiva, les lligues de ciutats
lliures alemanyes -la Hansa, per exemple- declinen i el país no
reacciona amb un desenvolupament compensatori de la indústria. D'altra
banda la divisió política retarda el sorgiment d'un Estat nacional
modern. Aquests dos trets marquen en gran mesura la situació dels intel•lectuals
i filòsofs. Si s'ha dit que els filòsofs alemanys van pensar el que
altres pobles van fer -frase referida sobretot a la Revolució Francesa-,
només podem acceptar aquesta afirmació simplista sobre la base de la
situació general que hem esbossat i la posició de total impotència en
què els intel•lectuals es trobaven per a aplicar les seves propostes de
reforma. La societat alemanya es trobava malgrat la seva gran
potencialitat en una situació esmorteïda, allunyada dels grans
conflictes econòmics i polítics, vivint encara en una situació
encarcarada d'antic règim.
Els petits principats vivien en una economia molt simple i completament
dominats per la petita cort del senyor de torn. Els literats francesos
que viatjaven a començaments de la segona meitat del segle XVIII per
aquests principats es posen d'acord a qualificar de "provinciana" la
vida, la gent i les diverses corts. Els intel•lectuals patien aquesta
situació d'una manera especial, car eren considerats criats dels
senyors: tots els grans músics fins a Mozart (que patí molt per aquest
fet), els literats i filòsofs estaven condemnats a fer de serfs o
preceptors en les famílies aristocràtiques o, tal vegada, de petits
funcionaris sota l'estricta vigilància i tutela del senyor.
Fruit d'aquesta situació caracteritzada per la contradicció entra una
gran capacitat cultural -per tradició i demografia- i la marginació
d'Alemanya dels conflictes contemporanis -pel seu retard econòmic i
social, surten els grans intents filosòfics per a pensar -des de la
marginació i la impotència- els grans problemes de l'època. No és
estrany, doncs, que per als filòsofs alemanys la Revolució Francesa fos
un esdeveniment més important -si cap- que per als francesos mateixos, i
que Napoleó fos mitificat molt més encara -entre els pensadors
progressistes- i saludat amb entusiasme quan creuà les fronteres. Contra
el despotisme pròxim i feixuc dels principats. els anhels liberals i il•lustrats
francesos semblaven la gran esperança. Per això, davant l'ànsia que en
sentien, el gran tema de tots, la gran esperança i la gran exigència
alhora, el gran pensament, fou la llibertat. Calia pensar la llibertat,
la possibilitat de la seva realització, mentre s'esperava que es fes
efectiva.
Kant ja proposà com a lema de tota il•lustració o educació "tingues el
valor de fer servir la teva pròpia raó. No et deixis guiar per un amo,
guia't per la teva raó, sigues lliure. No obeeixis com un animal els
teus instints o els que volen ser els amos del teu pensament, la raó et
farà lliure".
Alemanya no estava, però, aïllada culturalment dels països més avançats.
Al contrari, li arribaven, promptament les idees de la Il•lustració
francesa i del liberalisme anglès. A la llunyana Königsberg arribava
veloçment la ciència newtoniana, els llibres més recents de Rousseau o
la crítica de Hume. Alemanya anava seguint una evolució paral•lela en el
camp intel•lectual, ja des del gran sistema racionalista de Leibniz
convertit en una complexa esolàstica pels seus deixebles -en especial
Wolff-. Gaudia en la figura de Lessing, el gran literat, una figura il•lustrada
d'enorme prestigi que defensa l'ideal de tolerància, alhora que de
convivència entre les diverses religions, a "Nathan el savi" (1779).
Aquest seguia Leibniz en l'esforç per reunificar l'escindida església
cristiana a dintre d'un esperit tolerant. Això darrer ens permet
recordar la diversa posició en general de la Il•lustració alemanya, molt
més repectuosa pel que fa a la religió que no la francesa.
Aquest era el drama d'Alemanya, la poca llibertat de pensament o d'altre
tipus de què hom disposava venia com una graciosa concessió del dèspota,
sense no estar mai el poble en condicions d'exigir-la o arrabassar-la. A
Alemanya, una revolució semblant a la francesa era impossible; per tant,
no els restava sinó intentar pensar-la. Pensar la llibertat per moure a
la tolerància els prínceps o pensar en una esperança de llibertat futura
a remolc de la història universal.
Seria, però, un error pensar en una Alemanya abocada només sobre les
notícies de l'exterior i amb poca personalitat. Al contrari, les amples
possibilitats culturals, la pervivència de la vella tradició cultural
germànica, la força unificadora que la Reforma protestant provocà en
gran part del territori que considerem, la reivindicació de l'alemany
-que Luter fixà i enriquí amb els seus escrits i la traducció de la
Bíblia- van conduir molts intel•lectuals a reivindicar l'esperit
germànic i les essències pàtries. El pangermanisme és un moviment que
coincideix amb la revaloració del passat -tant de l'Edat Mitjana com
també els mítics temps de Grècia- típica del romanticisme i respon al
neguit que el retard de la unificació i de la constitució d'un Estat de
caire modern provocava. Aquest moviment se superposà, doncs, als
moviments pre-romàntics - "Sturm und Drang"- i romàntics, els quals són
una altra manera de pensar la llibertat que la dels il•lustrats o
liberals anglesos o francesos. Reivindicaven més la llibertat de l'home
immergit en la pròpia comunitat, de l'home unit en esperit i entusiasme
amb els altres homes, de l'home capaç de connectar simpàticament amb el
cosmos i la natura. I sentien com terriblement tràgica l'alienació de
l'home de la natura, dels seus sentiments més espontanis, en una
societat jurídicament estructurada, sovint desnaturalitzada, i enfront
d'una raó que hom pretenia absoluta.
Podem veure que el món cultural alemany era molt complicat i molt ric
-caldria afegir totes les tendències religioses (el Pietisme,
especialment) de gran importància i influència. Però podem dir una cosa
que és comuna a tots aquests moviments -salvant potser les més populars
i influents de les tendències religioses-, tots ells van incidir
relativament poc en la vida quotidiana alemanya. Cap d'ells no va ser
considerat en cap moment plenament hegemònic o realment influent en la
vida del poble. Eren corrents molt rellevants, de vegades a les
universitats, de vegades entre els literats o el públic culte. Es
excessiu, però, parlar tant d'una època com d'una societat "il•lustrada",
"romàntica", "kantiana", "idealista". La intel•lectualitat alemanya va
viure en gran part allunyada de la seva societat, i mai no va ser
reconeguda ni assumida majoritàriament per aquesta. Fins i tot, la gran
projecció del romanticisme ve amb posterioritat dels grans romàntics
alemanys. Només en algun moment concret es va poder incidir sobre algun
monarca, però ni Frederic el Gran fou tan il•lustrat, ni Hegel tan
influent en l'Estat Prussià del seu temps com de vegades hom diu. Molt
al contrari; en la major part de les ocasions els filòsofs i literats
foren vistos com sospitosos o perillosos, tan Kant quan opinava sobre
religió, com els romàntics, com Hegel i la seva filosofia, com Goethe
-que malgrat ser jutge de la intel•lectualitat i exercir de ministre
despertà sovint l'enveja d'una cort que volia monopolitzar l'atenció del
poble, que no condescendia fàcilment a tractar amb no-nobles i que temia
sovint l'efecte de les noves idees- La societat alemanya no estava en
condicions d'acceptar plenament aquests intel•lectuals.
K A N T.
Context social i intel•lectual.
L'obra de Kant s'insereix immediatament en aquest context social i intel•lectual.
Tres dades, però, semblen decisives per a comprendre'l.
1) La primera és la seva educació dintre del pietisme -doctrina
religiosa caracteritzada per la desconfiança en les soles forces de la
raó davant el coneixement de Déu o els problemes morals; tot remarcant
extraordinàriament la fe per damunt del coneixement, la necessitat
d'actuar justament i moralment per sobre el desig de conèixer.
2) L'interès que, no obstant aquesta educació, sentia Kant per la
ciència físico-matemàtica newtoniana -considerada com l'ordre desvetllat
de l'univers-. Així Kant distingí dos àmbits clarament contraposats -amb
lleis distintes- que, tanmateix, el fascinaven per igual. Com digué més
tard: "El cel estelat sobre meu i la llei moral dintre meu".
3) La tercera dada és la metafísica wolffiana o dels seus deixebles
(hereva a Alemanya del Racionalisme leibnizià), la qual pretenia agrupar
en un sol sistema el conjunt del coneixement humà només basant-se en la
raó. De tal manera que pretenia conèixer i demostrar per raonament coses
-com l'existència de Déu, la immoralitat de l'ànima o la llibertat
humana- de la mateixa manera que ho feien en l'ontologia.
EL PANORAMA ALEMANY ENTRE KANT I HEGEL
Alemanya viu, després de Kant, una efervescència poques vegades donada
en la història. Una efervescència artística, literària i filosòfica. En
certa manera la filosofia impregnarà gran part d'aquesta ebullició
cultural. L'arribada dels nous aires de la Revolució Francesa, en la
presència física d'un exèrcit ocupador comandat per Napoleó, que
ràpidament va desencisar els intel•lectuals alemanys que deixaren de
veure'l com l'esperit a cavall per veure'l simplement, com l'ocupador.
El canvi d'opinió va ser de gran importància cultural, car molts intel•lectuals
van reaccionar reivindicant les essències pàtries i secundant en certa
mesura aquell moviment -del qual en fou precedent Herder- del
pangermanisme.
Més aviat es tractava d'un programa regeneracionista i reformista
políticament i socialment, que tractava de mediar els cosmopolitisme amb
el nacionalisme.
Dos vessants primordials en el pensament apareixen en aquests moments.
El Romanticisme.
No s'ha de confondre els romàntics amb els idealistes. Els distingirem
per dues característiques essencials.
1) En el cas dels romàntics la natura i l'home són aliats, estan en
harmonia. La natura és el si vivificador i protector en què l'home pot
refugiar-se per recuperar forces i ànim per a la seva lluita vital. Fins
i tot quan els conflictes humans -generalment d'origen social, per
exemple la impotència per a establir un món lliure- esgoten o provoquen
el rebuig dels homes valuosos, la natura és la pàtria acollidora de
l'exiliat pel món artificial humà i social. Això ho podem veure, per
exemple, a l'obra de Hölderlin "Hiperió". Aquest personatge retorna
després de cada una de les seves etapes o aventures a la natura on agafa
una altra vegada forces, confiança i retorna, literalment, a ell mateix.
Quan les coses humanes, els ideals, fracassen i esdevenen somnis només
resta el retorn a la mare natura. La natura és allò realment viu i
l'artificial allunyament d'ella només condueix al fracàs. Finalment a "Hiperió",
definitivament derrotat, no li restarà sinó reintegrar-se per sempre en
el si de la natura.
2) La segona característica és la valoració d'aquelles facultats no
plenament racionals de l'home i el rebuig de la mera i àrida raó, de la
raó aïllada en si mateixa que es pretén absoluta. La raó estaria
completada per les altres facultats fins ara menystingudes: sentiment,
intuïció, fantasia, capacitat d'entusiasme, l'amor; els instints. Les
quals facultats eren vistes en gran mesura com la presència divina de la
natura en nosaltres. Així "Hiperió" per estar a prop de la natura li
agradaria "saber menys".
L'important, almenys en certs moments privilegiats, és més que saber o
conèixer, sentir. La raó perd per tant el seu lloc privilegiat.
El mateix podem trobar a Novalis que en els "Himnes a la nit" reivindica
la nit i l'obscuritat en front al dia i la llum -les grans metàfores del
coneixement i la raó. El gran desig de plenitud, de llibertat, de
contacte amb la totalitat es veu relacionat amb allò fins llavors
menystingut: "La nit fou el gran lloc de la revelació".
Podem veure la gran capacitat transgressora i subversora dels valors
moderns i il•lustrats que duen a terme els romàntics; aquesta és potser
la seva gran aportació i la causa per la qual són sempre de nou llegits
amb entusiasme.
La raó es veu impotent davant dels sentiments i l'entusiasme apassionat
que enfolleixen els qui els pateixen.
L'idealisme.
Davant d'aquesta impotència de la raó i aquesta valoració positiva de la
natura i del lligam de l'home amb ella, l'idealisme adopta una postura
contraposada si bé no totalment si, almenys, molt diferenciada.
L'idealisme neix a dintre de l'òrbita kantiana, considerant la natura
com una resistència i una oposició a l'home i la seva presència en ell
com un residu d'animalitat que cal eliminar. La raó, d'altra banda, és
la facultat superior, absoluta, i totalment positiva.
SCHILLER
L'enllaç entre romanticisme i idealisme el podem trobar en Schiller
-amic de Goethe i lector entusiasta de Kant. Al seu llibre "Cartes per a
l'educació estètica de la humanitat" intenta harmonitzar i fer
compatibles la raó i els sentiments.
El sentiment estètic seria l'enllaç entre el món de la moralitat i el
món de la natura, entre la raó i la intuïció i els instints. També per
Schiller allò més important és la llibertat, la llibertat política.
Aquesta és "l'obra d'art més perfecta". "A la llibertat s'hi arriba per
la bellesa": l'home és lliure quan crea, quan fa una obra artística,
quan realitza exteriorment quelcom que abans només existia interiorment
en ell.
FICHTE.
La idea central de l'idealisme és la del subjecte creador, un subjecte
màximament espontani, actiu i creador. Aquest subjecte -Fichte l'anomena
"jo"- es posa a si mateix en un primer moment i en un segon moment al
no-jo.
Fichte estén, amplia i radicalitza la idea kantiana de la primacia de la
raó pràctica per sobre de la teòrica. Fichte creu -ja fora de la
fidelitat a Kant, que sempre s'hi oposà- que la raó pràctica constitueix
la raó teòrica en virtut de la capacitat absolutament creadora,
espontània i lliure del jo.
Veiem -en contraposició als romàntics- com Fichte parla sempre de la
raó. El jo lliure i absolut actua racionalment, fins al punt que sotmet
en si mateix i fora d'ell tot allò no racional. L'acció creativa del jo
és una acció que imposa racionalitat, que imposa la raó. La llibertat
creadora és però un valor equivalent i homogeni al de la racionalitat.
Ambdues van unides, remarca la necessitat de l'acció creativa i la
realització efectiva dels fins racionals d'aquesta. La realització
lliure però efectiva és per a ell un valor superior al mer reconeixement
contemplatiu de la veritat. La raó pràctica ha de dur a la realitat el
que la raó teòrica només pot conèixer.
SCHELLING
Es potser l'autor més difícil d'enquadrar breument. En la seva llarga
vida va canviar tot sovint de sistema o, si més no, de punt de vista o
d'estructuració del sistema. Molt precoçment va ser reconegut com el
gran seguidor de Fichte del qual però es distancià molt aviat. Fou
company d'estudis de Hegel i Hölderlin i conjuntament redactaren el
famós "Primer programa de sistema de l'idealisme alemany", però trencà
amb Hegel a partir de la publicació d'aquest de la "Fenomenologia de
l'esperit". A la mort de Hegel fou el seu gran crític i detractor.
Schelling és dels idealistes el més emparentat amb els romàntics. Podem
veure aquesta característica reflectida en la seva postura d'enllaçar i
homogeneïtzar al màxim possible la natura i el jo, el jo i el no-jo.
Schelling com tots els idealistes supera també l'escissió kantiana entre
subjecte i objecte, entre jo i món, entre món moral i món natural. Però
no ho fa com aquests, privilegiant el subjecte i el món moral sinó que
es decanta per una harmonia i homogeneïtat molt pròxima a la proposta
dels romàntics.
Jo i natura no poden veure's com a contraris i opositors -pensa
Schelling- ambdós coexisteixen i s'impliquen. Es més, el jo sorgeix del
si de la natura i no d'una manera traumàtica -com afirmava Kant- sinó
espontània i afavorida per la mateixa natura. Schelling intenta partir
de la unitat de jo i natura, i aquesta unitat és per a ell l'esperit.
Voldrà partir d'aquesta totalitat, que funciona com un organisme, només
a dintre del qual i de la seva unitat es podrà distingir entre subjecte
i objecte.
H E G E L
La dialèctica
Hegel supera també l'escissió entre subjecte i objecte, entre el jo i el
món. Hegel, d'altra banda, respon al problema -apressant des de Kant- de
la presència d'antinòmies, remarcant la seva necessitat. Les antinòmies
ja no es presentarien en alguns moments molt especials sinó sempre, com
un moment necessari d'escissió o negativitat que permet l'arribada a un
moment de síntesi o de reconciliació de l'escissió. El moment antinòmic
o de l'escissió serà un moment necessari de la seva dialèctica. La
unitat mediada o reconciliació és sempre un resultat. Per Hegel la
unitat cercada pels idealistes i, també, pels romàntics només es pot
donar per un procés dialèctic.
En definitiva, la superació de l'antinòmia kantiana entre llibertat i
necessitat -que és el repte per als idealistes- Hegel la veu només com a
resultat d'un llarg, complex i conflictiu procés dialèctic -ple de
reconciliacions i dialèctiques parcials o menors. La distinció i abisme
entre noümen i fenomen, entre veritat en si i certesa en el subjecte
d'aquesta veritat, entre subjecte i objecte, entre llibertat i
necessitat, només se superen a la fi de la "Fenomenologia de l'esperit"
(1806).
La "Fenomenologia".
La "Fenomenlogia" està concebuda com la trajectòria dialèctica que
segueix una consciència arquetipus, una consciència model que partís del
punt de vista més ingenu i simple possible fins arribar al "saber
absolut" -el punt de vista "científic". Una altra consciència que ja ha
acomplert tot el procés necessari i que, per tant, ja ha arribat al
saber absolut, la contempla en els seus afanys, errors i èxits. A
aquesta segona consciència, Hegel s'hi refereix per mitjà del pronom
personal "nosaltres", simbolitzant totes les consciències que s'han
agermanat en arribar al punt de vista absolut. Entre aquestes dues
consciències no hi ha diàleg, no hi ha interferència. Hegel nega que des
del saber absolut es pugui ajudar amb autèntic profit la consciència que
fa l'experiència. Està convençut que no se li poden evitar els passos
autènticament conflictius i rellevants. La consciència que fa
l'experiència no pot comprendre el que se li diu des de punts d'evolució
superiors. Per arribar a aquests ha de mantenir un diàleg bàsicament amb
si mateixa, ha de superar-se a si mateixa, ha de descobrir en sí allò
que és. Se succeeixen així diverses figures de la consciència,
reconeixent-se -primer- a si mateixa com autoconsciència i-posteriorment-
també a les altres consciències aquest mateix estatus d'autoconsciències.
Només a la fi de tot el procés dialèctic -en el saber absolut, en el
saber de la totalitat- la consciència es reconcilia plenament amb
l'esperit universal i esdevé més d'aquest "nosaltres" que ha agermanat
totes les consciències entre si i amb l'esperit universal. Una vegada la
consciència ha accedit al "nosaltres" perd sentit per a ella la
distinció i oposició entre llibertat i necessitat, car llavors es
reconcilia amb la necessitat alhora que se sap absolutament lliure i
independent de qualsevol afecció externa. Llavors coincidirien la
necessitat exterior i la llibertat que brolla del seu interior. Llavors
descobriria que la necessitat és només la raó que té inscrita el
"nosaltres" en el seu interior i que és, per tant, la pròpia llibertat.
Hegel va tenir la temptació -convençut de l'absolutesa de la seva
filosofia- de pensar que en el seu temps o poc més enllà es detindria la
marxa de la història. En ser moguda per la dialèctica i havent arribat
aquesta al seu punt absolut semblava que la història havia d'arribar a
la seva fi. Però en Hegel va predominar finalment la idea que la
història -com la dialèctica- continuaria més enllà, amb successius
moments d'escissió i reconciliació. La història continuaria oberta, viva
i en moviment, així com la dialèctica aportaria noves superacions que
malgrat anar més enllà de les velles les mantindrien com a moments
privilegiats en els quals l'home fou un amb els déus, amb la seva
societat i amb el món.
|
|