LA
LLIBERTAT COM A PRINCIPI DE L'IDEALISME
Ramon
Valls
L'alliberament que la Revolució (francesa) inaugurava devia afectar tots
els humans, era precís "difondre-la per tot l'Univers". Els filòsofs
alemanys que coneixem com a idealistes (Fichte, Schelling i Hegel,
principalment) prengueren sobre si la tasca d'universalitzar la
Revolució mitjançant el pensament. Aquest és, i no un altre, el quid de
l'anomenat idealisme alemany, l'intent de construir una doctrina
filosòfica en la que la llibertat sigui la seva "premissa més
intrínseca" i la clau d’interpretació de tot l'Univers.
Aquesta doctrina haurà de ser "sagrada", és a dir, constituirà la
religió dels nous temps i actuarà com a llavor d'una nova cultura
alliberadora. En d'altres paraules, l'idealisme volgué ser la Revolució
convertida en cultura, la última instància ideològica justificadora de
la nova societat.
- ALEMANYA. FINALS DEL SEGLE XVIII.
Transició des de la Il•lustració al Romanticisme.
Fil epistemològic.
A) KANT (C.R. Pura).
Limitació del coneixement científic al camp de l’experiència possible.
Negació de les pretensions de la raó teòrica d'enlairar-se al
coneixement d’allò purament intel•ligible i de respondre metafísicament
a les grans preguntes sobre l’ésser humà i el seu destí. Preguntes que,
d'altra banda, l’humà no pot deixar de proposar-se segons advertia el
mateix Kant.
B) IDEALISME (Segueix aquest fil):
Ressorgiment de la metafísica mitjançant l'absolutització del subjecte
humà de coneixement. Els idealistes depassen els límits fixats per Kant
per al subjecte i eliminen l'obstacle que representa la distinció entre
fenomen i "cosa-en-si" incognoscible per a l’ésser humà.
Fil de la Tercera Antinòmia.
Kant (C.R. Pura): "Dialèctica Transcendental".
Tracta de
les il•lusions naturals i inevitables que es forja la raó pura quan no
es recolza en la intuïció sensible. En fer això, la raó raona sola i
malament (paral•logismes) al voltant de: a) l’ànima humana i la seva
presumpta immortalitat.
I, a més, en raonar sobre el món com a totalitat, cau en quatre
antinòmies insolubles. Antinòmies, perquè la raó té bones raons tant per
afirmar la tesi com l’antítesi.
La Tercera Antinòmia consisteix en que tant es pot dir que en el món hi
ha causalitat lliure (tesi) com que no n'hi ha (antítesi). Creiem ser
lliures, però formem part d'un món regit per lleis naturals necessàries
(mecàniques).
Kant és molt conscient de que aquesta antinòmia és especialment greu,
perquè en ella es juga el destí de l'individu i les seves esperances.
Dogmatisme metafísic: a favor de la tesi perquè d'ella en depenen la
moral i la religió... El sentiment popular.
-Empirisme: a favor de la antítesi (no pas Hume). Amb això afavoreix el
coneixement del món mitjançant l’experiència, la qual ens mostra sèries
rígidament causals de fets (Hume no ho creu). L'empirisme ens crida al
realisme i ens ensenya la sobrietat intel•lectual, però ensorra tota
moralitat i religió i ataca la convicció espontània de que som lliures,
la qual cosa no pot recolzar-se en cap observació empírica.
Després d'accentuar la gravetat de l’antinòmia, la "C.R. Pura" ens
ofereix una sortida que pot anomenar-se molt feble i que no va satisfer
ningú, començant pel propi Kant: (distinció entre fenomen i noümen).
L’antinòmia, no ho oblidem, no té síntesi.
Tesi i síntesi, enunciades absolutament, són incompatibles, però Kant
creu que si referim la llibertat al món intel•ligible (noümen) i la
necessitat al món sensible (fenomen), veurem que els dos camps no són
necessàriament incompatibles.
No veiem positivament com es concilien, però en posar la distinció,
necessitat i llibertat deixen d’aparèixer-nos com a contradictòries sota
tots els aspectes. La solució kantiana de la 3ª antinòmia és igualment
negativa (i misteriosa) i té també una gran dificultat:
- la moralitat no pot romandre en la sola raó, en la interioritat o en
les bones intencions, sinó que ha d'exercir-se en aquest món.
- La bona acció ha de passar, per tant, a ser un fenomen sensible
juntament amb d'altres. Es més, ha d'inferir i potser trencar la sèrie
causal i necessària dels fets naturals.
Calia cercar una sortida positiva al problema així plantejat i el mateix
Kant la cercà primer en el camp de la història.
Història i Estat com a possible síntesi.
La primera edició de la "Crítica de la Raó Pura" es publica l'any 1781,
any en el que precisament moria LESSING, el poeta més gran de la Il•lustració
alemanya segons molts contemporanis. La personalitat indiscutible que
havia mostrat el caràcter racional dels sentiments religiosos i morals
comuns a tota la humanitat, més enllà de tots els dogmatismes estrets de
les institucions eclesiàstiques.
Lessing havia presentat la història humana com un procés educatiu en el
que distingia, mitjançant una analogia netament biològica, tres estadis:
a) INFANTESA. La humanitat en conjunt, a l'igual que l'individu, cerca
solament el plaer immediat.
b) JOVENTUT. L'individu cerca ja béns futurs, un benestar racional i el
propi honor.
c) MADURESA. L'individu es mostra capaç de complir el deure moral per
si.
Les dues primeres etapes les feia coincidir Lessing amb l'Antic i el Nou
Testament, mentre anunciava un futur testament racional, una nova època
en la que l'individu hauria de gaudir amb el compliment del deure.
L'obra de Lessing es veié com una demostració de la possibilitat de
racionalitzar el cristianisme i fer-lo compatible amb la Il•lustració,
enemiga declarada de supersticions, revelacions sobrenaturals i
miracles. El vell problema de les relacions entre Il•lustració i
cristianisme es situa ara netament en el camp de la història, un camp
que es desllindava respecte de la naturalesa, per bé que s'intentava de
comprendre-ho sota categories molt poc elaborades, preses de
l’observació de la naturalesa vivent (infància, joventut, maduresa,
vellesa, etc.).
Amb això la
Il•lustració alemanya es distanciava acusadament de la Il•lustració
francesa i s'emparentava més amb Rousseau que amb Voltaire. Voltaire
havia fracassat en l'intent de comprendre la història, ja que aquesta,
essent obra de l’humà li apareixia, tanmateix, com una successió
d’ignorància, intolerància i crueltat. Per a Voltaire, la història era
una llarga processó d'irracionalitats amb l’excepció de petits i efímers
moments d’il•lustració racional.
La Il•lustració
alemanya, per contra, es presentava més comprensiva davant els
continguts de la religió cristiana i veia possible descobrir en ells un
fons racional que no es podia menysprear. Es capacitava per a veure en
el dolorós via-crucis de la humanitat secrets designis de... la deessa
Raó. L’astúcia de la raó es deia llavors. I a més, els il•lustrats
alemanys empalmaren decididament història amb educació, inspirant-se
igualment en Rousseau. Per exemple, Lessing: Història com a procés
educatiu. S'obre pas la idea de que el passat, per dur i cruel que
sigui, és etapa necessària per al present mentre es concep envers el
futur la necessitat d'assolir una societat vertaderament racional.
Kant recollí el repte i assajà de resoldre millor la TERCERA ANTINOMIA
sobre aquest terreny. Tot l'idealisme, en tant que filosofia de la
llibertat, coincidirà en reelaborar els conceptes de llibertat i
necessitat per a fer-los compatibles. Kant subratlla el caràcter no
natural i encara violent de la posició erecta de l’ésser humà com a
signe i efecte de la seva racionalitat, no com la seva causa (Kant era
geperut).
Afirmava
que sols hi ha un destí col•lectiu de la humanitat, inabastable per als
individus com a tals. Però insinuava una SINTESI entre moralitat
(llibertat) i necessitat (natural) precisament en el CAMP POLITIC. La
moralitat i la llibertat són IDEES que s'originen en la naturalesa
racional de l’ésser humà. No provenen de l’experiència, però són origen
de les accions més específicament humanes i són motor de la història.
Per això, només podem concebre la història com un apropament progressiu
i mai acomplert vers una societat justa de persones enterament lliures,
en la qual cosa consistiria la moralitat plenament realitzada.
En el
decurs de la història, tanmateix, els antagonismes entre els individus,
els conflictes entre els seus interessos i llibertats, són inevitables.
Però es pot esperar que contribueixin a la pau i a la racionalitat, ja
que ens obliga a ingressar en un Estat (Recordi's Hobbes).
L'Estat no té el seu origen en la moralitat, sinó en l'antagonisme entre
els humans. El pacte que l'origina crea un poder que, com a tal, no és
moral ni immoral, Però l'Estat posa aquest poder al servei de finalitats
ètiques, crea el dret per a regular i evitar aquells antagonismes.
Tenim, per tant, que l'Estat ve a ser un fenomen privilegiat en tant que
ofereix una doble vessant: és fenomen natural, però encarna i
transparenta la moralitat.
Precisament, la JUSTICIA, en tant que s'oposa als fins egoistes dels
individus, consisteix en un equilibri entre llei i poder.
IMPORTANCIA PER A LA FILOSOFIA IDEALISTA.
La història es concep ara com a camp en el que s'opera la síntesi entre
moralitat i naturalesa, entre racionalitat pura i experiència activa, és
a dir, experiència de fenòmens no merament trobats sinó posats per
l’ésser humà. Es determina el lloc d'aquesta síntesi en allò polític, en
l'Estat. I s'afegeixen matisos a la idea de l'"astúcia de la raó" que ve
a ser la traducció laica de l'aforisme religiós que diu que "Déu escriu
recte amb rengles torçats".
- La raó avança vers la racionalitat (pau universal, ordre jurídic,
llibertat de tots) mitjançant antagonismes irracionals. La síntesi que
representa aquesta teoria de la història i de l'Estat en relació amb la
tercera antinòmia, tan acusadament antitètica, és encara una síntesi
feble.
|
|