Enllaços

Hobbes, Locke, Rouseau

Antoni Domènech

THOMAS HOBBES
(1583-1679).

Introducció.

Després del Renaixement un nou ordre social, una nova civilització s’estava constituint. La societat burgesa, el capitalisme, la civilització industrial, la societat de mercat, etc. A aquest ordre naixent calia posar una autoritat, fonamentar-la i legitimar-la. Aquesta és la tasca fonamental de Hobbes: PENSAR L’AUTORITAT.

S’ha alliberat l’individu de llur submissió a l’Església tot negant-li a aquesta ser l’únic camí i necessari vers Déu. S’ha alliberat l’individu del vassallatge i la servitud, s’ha alliberat la raó de la submissió a la tradició, al dogma a tota autoritat.

S’afirma la radical independència de l’individu, sobre el dret a decidir segons la seva consciència moral i religiosa, el seu dret a ser ciutadà: és a dir, a posar la llei, a decidir les regles del joc. TROT AIXÒ S’ESTAVA INTENTANT FER.

El temps que viu Hobbes es caracteritza per la inestabilitat político-social, i la seva traducció en la psicologia individual: LA INSEGURETAT, la por, el desordre, la guerra civil... Tot això es resumeix en un problema: L’AUTORITAT.

Calia definir la nova autoritat, un cop negada i vençuda la vella. Calia reinstaurar la nova relació Església-Estat en uns moments en que es consolidaven els Estats nacionals i les Esglésies nacionals.

Obres:
Leviathan, De Cive.


ABSOLUTISME POLÍTIC. RAÓ I UTILITARISME.

La naturalesa humana

1. L’avidesa natural. Cadascú pretén gaudir tot sol dels béns comuns.

2. La raó natural: Cadascú fuig de la mort violenta com del pitjor dels mals naturals.


1. Hobbes no nega que els individus no necessitin dels altres com els nens necessitin dels adults per viure. Nega que els humans tinguin per naturalesa un instint que els mogui a la benevolència i a la concòrdia mútues.

Hobbes nega, doncs, l’existència d’un amor natural al proïsme.

“Tota associació espontània neix o de la necessitat recíproca o de l’ambició. No és pas la benevolència l’origen de les societats més grans, sinó tan sols el temor mutu”.

Quina és la causa d’aquest temor?

La igualtat de naturalesa entre els humans, per la qual tots desitgen la mateixa cosa: l’ús exclusiu dels béns comuns.

L’estat de naturalesa és un estat de guerra de tots contra tots. No existeix naturalment la noció de just. Aquesta noció neix quan hi ha lleis. I la llei neix quan hi ha un poder comú.

- La simple amenaça potencial de l’estat de guerra impedeix tota activitat industrial o comercial, l’agricultura, la navegació, la construcció de cases i, en general, l’art i la ciència, tot posant l’ésser humà al nivell d’un animal solitari embrutit pel temor i incapaç de disposar del seu temps.
- És la raó natural la que suggereix als humans la norma o el principi general del qual se’n deriven les lleis naturals de la vida civilitzada. La llei natural de la que parla Hobbes no té res a veure amb l’ordre diví i universal en els termes en que els conceberen els estoics, romans i tota la tradició medieval.

Per a Hobbes, la llei natural és un producte de la raó humana (Hugo Grotius).
GROTIUS: Raó humana autònoma, independentment de les circumstàncies.

Hobbes: Raó humana calculadora, capaç de preveure les circumstàncies futures i de realitzar, a la vista d’elles, les relacions u opcions més convenients.


Objectiu de les normes naturals

Alliberar l’ésser humà del joc espontani autodestructiu dels instints, i imposar-li una disciplina que li procuri seguretat, i la possibilitat de dedicar-se a les activitats que fan fàcil la vida.

L’Estat

Contracte: Pas de l’estat de naturalesa a l’estat civil. Els individus renuncien al dret il•limitat de l’estat de naturalesa i ho transfereixen a d’altres (persona civil)

El SOBIRÀ (individu o assemblea) té el monopoli de la força (Leviathan). Tots els altres són súbdits.

Aquest contracte és IRREVERSIBLE: ABSOLUTISME POLÍTIC.
El súbdit és lliure solament en allò que el sobirà ha deixat d’ordenar amb les lleis. En canvi l’estat és sempre lliure, perquè no té obligacions i és una mena d’”ànima de la comunitat”.

L’Estat aplega en si també l’autoritat religiosa. Per tant, l’Església i estat coincideixen.


Problema

Posar els fonaments d’una comunitat ordenada i pacífica i d’un govern il•luminat i autònom. Cal fugir de les essències abstractes que en el terreny polític es tradueixen en considerar que la virtut i l’obediència política són infuses en l’individu pel cel i que col•loca als sacerdots com a administradors d’aquesta infusió per damunt del magistrat civil. A més, aquesta situació estén la força de la llei que es només una “norma d’acció” als pensaments i les consciències dels individus i a inquirir sobre les seves intencions.

Thomas Hobbes (1588-1679)
Obres: “De Cive” (1642); “Leviatan” (1651)


Els escrits estan determinats pels esdeveniments que desembocaren en la revolució puritana. Hobbes escriu per defensar la necessitat d’una autoritat absoluta, i vol demostrar als puritans que tota llei és necessàriament justa –per emanar precisament d’aquesta autoritat-, i que, per tant, ningú no pot estar obligat a desobeir-la.

Hobbes aborda el problema de la societat i l’Estat convençut de que ell era el primer que els tractava científicament. Es pressuposa,doncs, que l’Estat és quelcom engendrat per l’individu mateix, quelcom d’”artificial”, com una màquina.

La intenció de Hobbes sembla clara: la societat anglesa es trobava desfeta, descomposta pel caos. Hobbes l’analitza, per a “recomposar” després una societat en ordre.

1. Els individus en “estat de naturalesa”

Hobbes comença considerant una situació hipotètica (doncs no creia que s’hagués donat mai històricament de manera generalitzada) en la que no existís ni Estat ni autoritat comú. La situació en “estat de naturalesa” és descrita així:

a) Tots els individus són iguals, i no tenen cap necessitat d’”estar junts”.

b) Tots gaudeixen del mateix dret natural (“llibertat d’usar el propi poder, com es vulgui, per tal de preservar la pròpia naturalesa”. Tot individu té dret a tot, sense cap limitació i el dret natural coincideix amb el poder)

c) Moguts per la competició, la inseguretat i la glòria, viuen en permanent situació de guerra de tots contra tots (“temps de guerra”)

d) En conseqüència, no n’hi ha seguretat, ni indústria, ni cultiu dels camps (situació “pre-cultural”).

e) No existeix encara “injustícia”, ja que no n’hi ha de llei.
Intencionalitat del missatge: Conservadorisme polític. Absolutisme. (Si el poder està repartit per igual, s’esdevé el caos i la guerra).

2. El contracte que genera l’Estat.

D’aquesta situació pot sortir-se’n l’individu gràcies a que la raó li dicta determinades lleis de la naturalesa que l’indueixen a cercar la pau.
- Si el “dret natural” suposa una llibertat absoluta, les “lleis” imposen obligacions.

a) La primera llei imposa “cercar la pau i seguir-la”

b) Renunciar al dret natural i a la llibertat en favor de la pau, en la mesura en què els altres individus estan també disposats.

c) La tercera obliga a respectar els pactes establerts (amb això neix el concepte de “justícia”).

Però Hobbes assenyala que no n’hi ha prou amb aquestes lleis per garantir la pau: és necessari “conferir tot el seu poder i força a un home o a una assemblea d’homes que pot reduir totes les voluntats a una sola voluntat”.

- Neix així el Contracte Social que engendra l’Estat).



ANGLATERRA: Situació històrica. Segle XVII


Durant els primers 2/3 dels segle XVII la població d’Anglaterra va augmentar, contràriament al que succeïa a la majoria dels països europeus. Es produeix, per tant, una acceleració del ritme de creixement. A finals d’aquest segle ja s’observa una major concentració humana a la zona de Londres i una mica menys però bastant important a tota una gran extensió dels voltants. A mida que ens allunyem del centre humà, la proporció és menor.

L’economia estava basada en un sistema capitalista, que cada vegada es feia més fort degut a l’expansionisme a Amèrica, a les colònies, que enriquia gran part de la població, produint-se la formació de societats amb accions (“East Indian Company” = Companyia de les Índies Orientals). Com a demostració de l’empenta econòmica gràcies a l’expansió marítima i colonial i el desenvolupament de l’activitat capitalista general dels nuclis burgesos anglesos, és significatiu el fet de la creació, al 1611, del Banc de Londres. Amb els beneficis derivats de tot el que s’ha dit abans, s’efectuaren importants inversions al mercat i a la indústria que provocarien les condicions favorables necessàries per la revolució industrial que es produiria al segle següent.

A l’àmbit polític trobem dos teòrics importants que defensen camins ben diferents:

- HOBBES: teòric de l’absolutisme o dictadura útil.
Defensa que l’individu, en estat natural, es regeix per la llei del més fort i no existeix justícia ni propietat ni sociabilitat. Per això l’individu, quan es troba en una societat civil, el seu instint l’obliga a buscar pau i benestar i tots firmen un contracte mitjançant el qual es donen un sobirà a qui li donen els seus drets. D’aquí, doncs, es forma l’estat que és el conjunt de tots els drets dels individus que han renunciat a ells. L’Estat ha de garantir protecció i el seu poder absolut no té límits. El dictador encarna l’Estat, i el seu interès i el del poble coincideixen (o haurien de fer-ho). Els seus objectius són l’èxit, l’ordre, la pau i la prosperitat.

Hobbes introdueix dins el poder absolut les necessitats de la burgesia: un poder fort que protegeixi i garanteixi l’ordre, l’estabilitat i la pau. Les teories de Hobbes es troben exposades al “Leviatan” (1651, primera edició).

- JOHN LOCKE: teòric de la revolució de 1688.
Defensa que els humans, en estat natural, es troben de forma pacífica i bona i que posseeix uns drets naturals,m que són: propietat i llibertat. A partir d’això es diu que l’individu té, per tant, uns drets anomenats drets humans que l’Estat ha de respectar. D’aquí sorgeix la idea del poder legislatiu exercit per l’assemblea. A més, els individus s’associen per garantir la llibertat i la propietat. Aleshores, es pot dir que es necessita un poder judicial que persegueixi els individus disconformes. I en tercer lloc,hi haurà el poder executiu, representat pel rei, i que decidirà en casos no fixats per la llei i, per tant, on no poden intervenir els jutges, el poder judicial.

Locke defensa i legitima els interessos de la burgesia enriquida: el control del poder. Tot això ho trobem al seu llibre “Tractat sobre el govern civil” (1690).

Vegem-ne els esdeveniments històrics com van produir-se:

Al 1603 va començar a regnar Jacob I (Estat monàrquic, doncs), i el problema que va voler solventar primer fou el d’assolir la pau amb Espanya, cosa que es podia fer amb un matrimoni reial, molt normal en aquesta època. No ho va aconseguir, ja que el príncep hereu, Carles I, es casà amb una germana de Lluis XIII de França. Però el segle XVII a Anglaterra és un segle de revolució. Per què? La raó és simple. Fins aleshores s’havia acceptat que el rei ho era per elecció divina o per haver heretat la corona d’un altre que l’havia rebut directament de Déu. No es concebia teològicament que el rei compartís la seva sobirania amb d’altres potestats o autoritats de llinatge no diví. Però de cop i volta, els nobles i eclesiàstics van començar a rebre privilegis i va sorgir la idea de sobirania del poble per sobre, fins i tot, del rei: tant el poble com el qui el dirigeix ha de rendir comptes dels seus actes. Com és normal, la monarquia això no ho acceptava i seguia essent de caràcter absolutista. D’aquesta manera, es convocaven Parlaments només per cobrar els impostos i no per escoltar el que demanava el poble. Des del 1629 al 1640 no es convocà cap Parlament per temor a les queixes del poble. El 1640 se’n convocà un de curt i el mateix any, animats pel bon resultat del primer, un de llarg que durà tretze, i que és el que es va rebel•lar contra el rei i el condemnà a mort.

El Parlament anglès era format per dues cambres: una pels “lords” i una altra pels “comuns”. El seu primer objectiu havia estat treure-li una mica de poder al rei, cosa que aquest no va acceptar.

Al 1660 es va dissoldre el Parlament i es formà una Convenció Nacional que oferí el tro a Carles II, fill del monarca executat. Amb això s’havia d’acabar el cicle revolucionari anglès, però no va ser així. La col•laboració entre el monarca i el Parlament havia de manifestar-se en dos punts:
- Els subsidis (diners) que el rei sol•licités havien de ser aprovats al Parlament.
- Les lleis de la corona també havien de ser aprovades pels parlamentaris.

Carles II va voler eludir aquestes limitacions fins a la seva mort. Jacob II, el seu successor, v regnar només durant tres anys, ja que al 1688 van oferir la corona a Maria i Guillem d’Orange i hagué de fugir. Amb això la sobirania de la nació passava de ser una noció teòrica a ser una realitat pràctica: la voluntat dels anglesos era qui decidia qui i de quina manera havia d’ocupar el tro.

Podem dir que això era un pas del pensament del teòric Hobbes al de Locke. Resumint, podem dir que el moviment revolucionari tracta de completar un procés iniciat per la Reforma anteriorment amb l’objectiu d’aconseguir la tranquil•litat del burgès que no es veuria molestat per l’Església o l’Estat que eren qui en un principi havien tingut el poder.


Segle XVII: La burgesia reclama més poder (Contra la monarquia absoluta)
- Qui és la burgesia?
- Per què reivindica més poder?
Perquè aporta més diners.

Anglaterra:
- La burgesia aconsegueix aliar-se a la noblesa. (Parlament en detriment del poder del monarca). Revolució de 1688, “La Gloriosa”

Europa:
- La burgesia no aconsegueix aliar-se a la noblesa. Fracàs (haurà d’esperar al segle XVIII)

Anglaterra

 





- Esquemes Filosofia política anglesa. Segle XVII-XVIII

Thomas Hobbes.
- Absolutisme. La dictadura útil.

Introducció:
- Nova societat.
- Alliberament de la submissió a l’Església.
- Anglaterra: inestabilitat política i social
o Traducció psicològica individual:
 La inseguretat
 La por al desordre
 La guerra civil.
- Com definir la nova autoritat un cop vençuda i negada la vella?

Diagnòstic.

- La naturalesa humana. Influència sofistes
- La raó natural.

Prescripció

- Pacte irreversible.
o Cedir la llibertat a canvi de garantir la pau.
o Societat per garantir la vida.
o Règim polític ideal: Monarquia absoluta.
o Poder il•limitat de l’Estat.
 Cap poder se li pot oposar.
 Pèrdua de poder i influència de l’Església.

Tema a debat: La raó d’Estat.



ABSOLUTISME – LIBERALISME


HOBBES

Respon a l’evidència de que:

1. Els individus que concorren en el mercat són bàsicament egoistes.

2. De l’ambició de molts monarques i barons feudals.

3. Relats etnogràfics: americans que viuen en estat de naturalesa. Quan Hobbes parla d’estat de naturalesa està pensant en aquests relats.

El punt crucial, filosòficament parlant, de la innovació hobbessiana és el rebuig de la concepció aristotèlico-escolàstica de la naturalesa com disposada teleològicament i per la seva substitució radical per una metafísica mecanicista que no admet més causes que les eficients i materials, tot rebutjant les causes finals i formals.

- La CIVITATS (l’Estat) és el resultat del xoc dels individus concebuts com cossos materials.
- L’objecte que perseguim ja no és un fi, sinó a l’inrevés: el DESIG és l’efecte que causa l’objecte (causa eficient).

Marc històric

L’egoisme de l’homo oeconomicus emergent, la guerra civil anglesa, les ambicions expansionistes dels monarques europeus, la guerra dels Trenta Anys. En aquest context, com en l’Hel•lenisme, la societat tenia que veure’s de la manera més natural com un afegit d’individus d’àtoms constituents (no com el tot orgànic de la pólis). I la idea d’un pacte entre aquests individus, d’un contracte destinat a construir una societat el més avantatjosa possible per a tots havia de resultar plausible.

Això vol dir que els individus poden fer-se una idea de “bé”, dels objectius que els convé perseguir per a si mateixos, al marge de la societat. Això és el que ansiaven (i fins a cert punt, aconseguiren) les filosofies hel•lenístiques amb la el seu refinat cultiu de l’autonomia moral de l’individu.

L’individu no pot fer res per si sol enfront les pròpies passions; per a vèncer-les cal que surti fora d’ell, cal recórrer a algun punt extern de recolzament.

La filosofia política moderna no redefineix el concepte del “bé” de l’individu en sentit postclàssic. Les teories polítiques absolutistes, com després les liberals, no s’articulen entorn d’una determinada ideal del “bé”, no parteixen d’ella, sinó de “drets”. De drets (“artificials”) atorgats pel sobirà als seus súbdits –com l’absolutisme-; o de drets (“naturals”) cedits pels individus al poder polític perquè aquest procuri pels interessos col•lectius –com el liberalisme-.

Sobretot drets de propietat, de drets sobre les coses que permetin regular les relacions entre els individus, solventar els conflictes d’interessos. Aquests drets poden brollar del sobirà (Hobbes: “De Cive”, VI, 1,9, Leviathan, cap. XXIX), com tenia que pensar l’absolutisme, o derivar del dret (natural) a la propietat del propi jo.

Allò important és que en trencar amb el concepte clàssic de virtut, el pensament modern no pot vincular l’afirmació d’aquests drets a cap noció de bé humà.

El liberalisme polític creu que no és necessària la virtut, ni equivalent funcional perquè baixi una sort de regne de Déu a la terra.

L’absolutisme rebutja la realitat d’un regne natural de la gràcia i declara impossible l’ideal clàssic de la virtut ciutadana; però tanmateix creu que pot trobar un equivalent funcional d’ella, i construir, sense cap altre material que el de l’individu “caigut”, un regne artificial de la gràcia, que rectifiqui les errades de la naturalesa. No es pot entendre d’altra manera el “déu mortal” de Ho es, que ha de dur als individus un imperi de la raó.

Durant el segle XVII cau en descrèdit la “indústria” cristiana tradicional de lluita contra les passions: la seva repressió per un super-ego més o menys restrictiu. L’apologia absolutista de la sobirania pot veure’s com una tècnica o “indústria” alternativa: la de la coerció estatal.


LIBERALISME POLÍTIC


John Locke
(1632-1704)

“Epístola sobre la tolerància”
“Dos tractats sobre el govern civil”
“Raonabilitat del cristianisme”


Marc històric

Des de jove Locke pogué comprovar el fracàs de la Revolució i el de l’etapa posterior (1649-1658). Els problemes que havien intentat solucionar seguien vius: intolerància religiosa i política, centralització del poder, la manca de pau i seguretat...

La necessitat de que la raó i el sentit comú s’imposessin sobre el fanatisme i la intransigència, és una constant al llarg de tota la seva vida.

Punt de partida

Existència de Déu que ordena la realitat i la possibilitat de la raó per abastar a conèixer aquest ordre.

La informació sensible proporciona a la raó dades suficients per arribar a la conclusió de l’existència de Déu, creador d’un ordre al qual està sotmès l’ésser humà-.

La raó humana descobreix la llei natural després que aquesta és volguda per Déu.

Tolerància religiosa

Sota el concepte de “tolerància religiosa” s’aplegaven situacions d’ordre social, seguretat pública, unitat nacional, etc... Un cop més el problema religiós servia per emmascarar autèntics conflictes econòmics i de poder polític. El problema religiós era, doncs, plenament un problema polític.

Anglaterra, segle XVII

La lliure interpretació de la Bíblia, pròpia del protestantisme, suposava ja el principi de la tolerància. A l’Anglaterra d’aquesta època s’havia imposat la primacia del rei en matèria religiosa. La Guerra Civil produí un autèntic enfrontament entre la Baixa i l’Alta Església.

- Baixa Església: composada per corrents diversos, defensors tots ells de la tolerància.
- Alta Església:
o Alt clergat (presbiterians, puritans, i anglicans).
o Classes poderoses (tories)
o Eren contraris a catolicisme (poder de l’Església e Roma)
o Contraris a la tolerància
o Partidaris de l’autoritat de l’Església sobre l’Estat.

Triomf de la Revolució: cert clima de liberalisme (Cromwell)

Divisió de la tolerància

1. Respecte a les opinions purament religioses i culte diví: absoluta tolerància.
2. Respecte a les coses que no són bones ni dolentes socialment (ús de les riqueses, nombre de fills, maneres de comportar-se i vestir): Tolerància mentre no pertorbin la pau de l’Estat.
3. Respecte als vicis i virtuts: Els jutges no han de ser ni moralistes ni censors: Tolerància en aquest camp. Només es perseguirà si fan mal a l’Estat.

Política

“Assaig sobre el Govern Civil”

Antecedents:
- Hobbes: Estat de naturalesa: tots tenien dret a tot. Guerra de tots contra tots. Cap límit al desig.
Locke: Definició de l”Estat natural”: És un estat positiu, enfront el de “guerra” que és d’odi, destrucció, por i temor constant.

Locke accepta com a punt de partida l’existència de comunitat de béns en estat de naturalesa: un estat caracteritzat per la virtut natural, però també per la pobresa, “pobre però virtuosa”.

Per què pobra?
Perquè no hi havia manera de fer rendir el factor treball. No tenien estímuls uns individus en estat natural, perquè la naturalesa els brindava amb prodigalitat les necessitats mínimes.

Locke dóna per bona, a l’igual que Hobbes, l’equació: TERRA EN COMÚ = TERRA SENSE CONREAR.

A partir d’aquí, el problema per a Locke consisteix en justificar normativament l’aparició de la propietat privada independentment de l’aparició del poder polític.

“Second Teatrise”

Allí comença Locke per definir la PROPIETAT PRIVADA tot vinculant-la al TREBALL, de manera que, fins i tot, en estat de naturalesa, qualsevol individu que dugui a terme un treball es converteix ja en un propietari privat, adquireix drets naturals de propietat sobre els fruits i els mitjans del seu treball abans que ningú se’ls pugui reconèixer:

Locke establirà el que podríem anomenar les “condicions de legitimitat moral” de l’apropiació privada de béns originàriament col•lectius.

És a dir, l’apropiació privada per qualsevol individu de la terra –o d’un altre recurs- és un “dret” seu si i sols si, un cop realitzada, deixa prou recursos als altres perquè ningú no estigui pitjor que abans de dur-se a terme l’apropiació –en l’era de la “comunitat de recursos”.



LA IDENTIFICACIÓ NATURAL DELS INTERESSOS PARTICULARS:
LA SOLUCIÓ LIBERAL


Quin és l’ideal de l’harmonia social?

La solució liberal consisteix en la identificació natural d’interessos particulars. Una sortida que, a l’inrevés que la propiciada pel programa normatiu de Rousseau, implica una acceptació completa de l’ordre social i de la vida econòmica emergents, ja que els liberals no són persones rebels.


Els vicis privats porten beneficis públics

El benefici públic està millor servit pel mal privat, per aquella força que constantment busca el mal i constantment obre el bé. Aquesta força és el MERCAT. Però...

Com pot el mercat obrar tan milagrosament?

Com, a partir de l’avidesa de l’orgull, de les passions, de l’interès particular i de ‘”amor propi” pot sorgir el bé públic, l’interès públic? (Som a les antípodes de l’éthos clàssic).

Els filòsofs buscaven un legislador savi, un “gran educador”, que instituís un “despotisme legal” capaç de posar en marxa l’ordre social. Per això encara parlaven de virtut. Els filòsofs protoliberals i liberals troben un mecanisme que converteix el “viciós” en un “mal calculador”, és a dir, en un individu poc conseqüentment egoista. Aquest mecanisme és el mercat.

La doctrina liberal no vol deixar en mans de l’autoritat, de la sobirania, la definició del que calgui entendre per interès públic. (no podia admetre que és el poder polític qui crea els drets de propietat i que els atorga segons el seu criteri). És per això que Locke busca una base jurídica en l’estat de naturalesa mateix, abans de l’existència de l’Estat.

 

Si l’individu (i) s’apropia de la parcel•la de terra T amb objecte de conrear-la, però deixa terres suficients perquè els altres individus continuïn recollint d’elles –sense conrear-les- els mateixos fruits que obtenien abans de que (i) s’apropiés de T, aleshores l’apropiació privada de T és un dret de (i).

Però la definició del dret de propietat segons Locke té més implicacions:
- Imaginem, per comoditat, que només hi ha 2 individus, (i) i (j), que viuen en T; és a dir, T és tota la terra de que disposen (i) i (j).
- Imaginem ara que (i) s’apropia de T.

Segons Locke aquesta apropiació serà també legítim ((i) tindrà “dret” a ella), si (i) conrea T amb ajut de (j) com assalariat, -i el salari de (j), mesurat en productes collits en T- és igual o major que la massa de béns materials espontanis que (j) recol•lectava en T abans de que (i) se l’apropiés.

I si (j) no vol dependre per a substituir de (i) ???

(És a dir, que es negui a perdre la seva llibertat)???

Aquesta definició lockeana de la legitimitat de l’apropiació privada palesa pregonament com es perd la noció clàssica de llibertat amb la cultura moderna.

La llibertat liberal és sols llibertat per posseir privadament i per intercanviar béns en el mercat, i passa per bona només en la mesura en que promou el benestar material, en la mesura en que multiplica els “fruits de la indústria” humana, no perquè ella mateixa sigui en si un valor fonamental en el que ha d’arrelar el bé privat, la bona relació dels individus amb si mateixos, entre si i amb els béns materials: aquesta n’és una altra conseqüència de la pèrdua moderna de la noció de bé privat.

El liberalisme aspira a una “harmonia”, però no pas basada en l’agregació de “béns privats”, però és “harmonia” en el sentit de que promet solventar els conflictes entre els individus promovent l’”interès” de cadascun d’ells tal com és, sense aspirar a canviar-lo.


Com assolir que la persecució individual de l’interès egoista es tradueixi en defensa o preservació de l’interès de tots, de l’interès públic?

Tres possibles solucions a aquest problema donaran lloc a tres tradicions de filosofia política entre els segles XVII i XVIII.

1) La fusió republicans moderna d’interès privat i interès públic.
2) La identificació natural protoliberal dels interessos privats.
3) La identificació indirecta, postabsolutista, dels interessos privats per la sobirania.




LA FUSIÓ REPUBLICANA
D’INTERESSOS PRIVATS I INTERÉS PÚBLIC
LA VOLONTÉ GÉNERALE DE ROUSSEAU

(No coincideix sempre amb la voluntat de tots o de la majoria)

El legítim AMOUR DE SOI (una versió de l’autoconservació) desemboca en un desmesurat AMOUR PROPRE, en un egoisme fatu i cec.

Què ha propiciat aquest trànsit?

El desenvolupament de les arts i les indústries, el progrés de la civilització, ha multiplicat els béns materials i, amb ells, les necessitats i desitjos dels individus fins degenerar-los en “vertaderes necessitats”, resultant més dolorós passar-se sense elles que no pas el plaer de tenir-les.

Rousseau es malfia de la riquesa i en lloa l’austeritat. (ARTS: que la propietat privada porta, és a dir, eines, instruments, maquinària...). Rousseau no creia en el pecat original. La idea de l’autonomia moral li era també aliena. Tampoc creia en la gràcia. Rousseau es decanta per evitar la temptació, per “retornar a la naturalesa”. Però Rousseau no era tan sols un nostàlgic; era també un filòsof polític que exercí una poderosíssima influència sobre la Revolució francesa.

Primer Discurs. Discurs sobre les ciències i les arts

Edenització de l’estat de naturalesa.

Entre el Primer i Segon Discurs (el dedicat a esbrinar l’origen de la desigualtat) hi ha la lectura de Hobbes; intenta “acomodar-se als fets presentats cruament per Hobbes, tot conservant els valors afirmats per Grotius (simplicitat dels primitius, derivada de la seva comunitat de béns i absència del desenvolupament de les vàries “arts” que la propietat privada comporta.

Segon Discurs. Discurs sobre el origen i els fonaments de la desigualtat entre els homes

La naturalesa de l’individu és bona, d’ella en brolla la “pietat natural”. Guiats per ella viuen els individus en un veritable ordre natural.

Rousseau considera irreversible l’entrada dels individus en l’estat civil, el seu allunyament de l’estat de naturalesa. Per això ha de cercar un model d’estat polític viable i el més proper possible a la “pietat natural” dels individus, una organització de la vida social-civil, el menys danyosa possible; en definitiva, el mal menor. Tal és l’objecte del”Contracte Social”.

- La guerra de tots contra tots no és una condició de l’individu natural, sinó el primer estadi de l’individu civil. Però, en la mesura en què l’entrada en aquest estadi no pot ja impedir-se, es fa necessari inquirir quina serà la millor constitució dins d’ell.

Rousseau abandona la seva concepció adàmica de la naturalesa humana quan entra a discutir la constitució de l’Estat polític. Rousseau ja els veu aquí cegats pel seu INTERÊT PARTICULIER en quant abandonen la condició “natural”.

Els individus que s’entesten en un procés polític constituent poden estar enlluernats pels seus interessos particulars –per les “funestes llums” de la civilització”-, però no per això deixen d’estar desproveïts, en tant que individus naturals, de drets inal•lienables. No és, doncs, el sobirà qui crea el dret i ho atorga als súbdits, sinó les parts contractants qui creen la figura del sobirà perquè protegeixi de la millor manera possible aquests drets prèviament existents, anteriors a la CIVITAS.

- La llibertat i la felicitat són cosa de l’individu “natural”; l’individu civil tan sols pot assolir una imitació d’elles.

Rousseau no vol de cap manera un “Contracte de submissió” al sobirà; vol un “contracte d’unió”, un contracte “social” dels individus, a través del qual, i sols a través del qual, emergeixi la sobirania com entronització de la “voluntat general”.

Que hi hagi autoritat política no conforme amb la “voluntat general” és una òbvia possibilitat per a Rousseau. Aquesta “voluntat general” que nia en cadascun de nosaltres, és una mena de restes de la “pietat natural” de la que els subjectes no estan desproveïts a l’hora de concertar el pacte social. I és aquesta “voluntat general” ínsita en cada individu la que permet a aquest jutjar si l’autoritat sobirana marxa o no d’acord amb ella.

La conservació de l’estat, del cos polític.

L’Estat de Rousseau ha de servir per frenar el luxe, conservar la simplicitat dels costums, per mantenir en la mesura del possible la igualtat de nivells i fortunes. D’altra manera, el vici s’anirà apoderant dels ciutadans fins el punt de que, debilitada progressivament la “voluntat general” en cadascun d’ells, esperonats i sense brida l’”interès particular” i “l’amor propi”, els propis fonaments de l’estat es desfarien, el contracte social s’aturaria, i només hi hauria lloc per a la tirania (o per a l’anarquia) dels interessos particulars. ... Doncs, si ha de conservar-se el contracte social, els ciutadans han de conservar amb ells quelcom de virtut.

- No cal enganyar-se, la virtut de Rousseau s’acosta molt a la virtut espartana, la capitulació completa, és a dir, de l’individu enfront la “salut de la república”. Rousseau és ambigu respecte de la forma d’Estat que millor encarna la “voluntat general” (monarquia, aristocràcia, democràtica); és ambigu respecte de la propietat privada. Com a crític de la cultura moral del seu temps, se sent temptat d’oposar-li la “pietat natural” i la simplicitat de l’ésser humà “natural”. Com a crític polític, com a enemic de la cort i de l‘élite parisenca, recorre amb més freqüència al model de la virtut espartana. I per incompatibles que siguin aquesta virtut espartana i l’”individu natural” entre si, ambdues donen suport al rebuig de la vida material i intel•lectual moderna basada en l’”amor propi” i en l’”interès particular”, en l’esclavitud de les necessitats, i dels desigs, en l’avidesa, en l’”opressió” i en “l’”orgull”.

Res de tot això existia en la condició natural de l’individu. L’individu “natural” ignora aquestes cuites i la república espartana les sufoca tot educant els seus ciutadans en l’autorepressió: (FUSIÓ D’INTERESSOS EN LA “VOLUNTAT GENERAL”