KARL POPPER
Nacido en Viena, Karl Popper cursó sus estudios universitarios en esta
ciudad e inició su carrera científica como matemático y psicólogo;
interesado por las cuestiones de filosofía de la ciencia, tuvo numerosos
contactos con el Círculo de Viena, aunque sin entrar a formar parte del
grupo. En el momento de la invasión de Austria por los nazis, se refugió
en Nueva Zelanda primero y en Londres posteriormente. En esta última
ciudad enseñó lógica y método científico en la London School of
Economics and Political Science. Sus obras más importantes son: "La
lógica de la investigación científica (1935), "La sociedad abierta y sus
enemigos" (1945), "Miseria del historicismo"(1957), "Conjeturas y
refutaciones" (1963) y "Conocimiento objetivo" (1972).
Popper comparte con el movimiento neopositivista la convicción de que
ninguna actividad filosófica que se separe de la ciencia puede conducir
a resultados válidos. No obstante, su análisis crítico de la ciencia y
de sus relaciones con la restante producción intelectual difiere, en
numerosos e importantísimos puntos, del pensamiento de los empiristas
lógicos.
En primera lugar, Popper no cree que la ciencia y la metafísica puedan
distinguirse basándose en un criterio de significación. Está de acuerdo
en que el problema de la demarcación entre ciencia y metafísica es un
problema prioritario, pero considera que no hay que confundirlo con el
del significado de los enunciados: muchas convicciones metafísicas -los
mitos y las supersticiones, por ejemplo- han desempeñado una función
impulsora del pensamiento científico, al que han proporcionado fecundas
sugerencias, traducidas más tarde en importantes teorías científicas.
Así, el culto del sol por parte de los neoplatónicos inspiró la
elaboración del sistema de Copérnico. "Desde luego, haríamos un flaco
favor a la causa de la claridad si dictamináramos que estas teorías son,
en una fase determinada de su evolución, discursos ininteligibles y
carentes de sentido, y luego en una fase posterior, adquieren de
improviso un sentido completo". De ahí se deriva la imposibilidad de
distinguir de una vez por todas y con limpidez entre lo que es
significativo y lo que no, y el problema de hallar un criterio de
significación desparece, o más propiamente se convierte en un
pseudoproblema, para dejar paso al problema genuino de trazar una línea
de separación entre ciencia y metafísica.
En su primera fase, el neopositivismo resuelve este problema atribuyendo
a la ciencia un método inductivo: las proposiciones científicas
provienen de la experiencia y se pueden resolver por completo en
proposiciones elementales, en contacto directo con la experiencia misma.
Desde este punto de vista, el método para distinguir una proposición
científica de una metafísica es el principio de verificación. Ahora bien,
este mismo principio nos obliga a afirmar que las leyes científicas, al
no ser completamente verificables- debido a su carácter universal-, son,
a su vez, proposiciones metafísicas. Esta conclusión demuestra, en
opinión de Popper, que el principio de verificación (y el método
inductivo, estrechamente vinculado a él), no constituye un buen criterio
para delimitar la frontera entre ciencia y metafísica.
En oposición al inductivismo como método de la ciencia y al principio de
verificación como criterio de demarcación entre ciencia y metafísica,
Popper propone una ciencia caracterizada por un método
hipotético-deductivo y distinguible de la metafísica gracias a su propia
falsabilidad.
Las teorías científicas no nacen inductivamente por generalización de
observaciones repetidas, sino que son fruto de intuiciones repentinas,
chispazos de genio, arrebatos creadores; pueden ser concebidas, incluso,
sin que intervenga para nada la experiencia, afirmación, ésta, en la que
se fundan las vivas críticas de Popper a la lógica inductiva de Carnap.
Qué es lo que distingue una hipótesis "disparatada" de otra con validez
científica? La respuesta de Popper consiste en decir: la posibilidad que
tiene la hipótesis científica de ser controlada, confrontada con la
experiencia, y por ende, falsada por ella. De la hipótesis (o el
conjunto de hipótesis) de origen, nacida de un modo que escapa a la
reconstrucción racional, nosotros deducimos toda una serie de
proposiciones. Para que nuestra hipótesis pueda considerarse científica,
no metafísica, es preciso que nuestras deducciones nos lleven, en un
momento dado, a proposiciones confrontables con la experiencia, es decir,
susceptibles de ser refutadas o falsadas por ésta.
Por ciencia se debe entender el conjunto de proposiciones falsables que
han sido sometidas a severos controles y los han superado, es decir, que
no han sido falsadas (aunque nada nos asegura que no lo sean en el
futuro). En cambio, se deben tener por metafísicas todas aquellas
proposiciones que nunca pueden ser falsadas, ni de un modo directo, ni
por vías indirectas, a través de proposiciones falsables deducibles de
ellas. Una teoría que o pueda ser falsada por ningún "hecho", que no
implique la exclusión de un determinado acontecimiento o tipo de
acontecimientos, no dice nada sobre el mundo, no tiene contenido
empírico. Cuanto más numerosas son las experiencias susceptibles de
falsar la teoría (falsadores potenciales), más rico es el contenido
empírico de una teoría. La metafísica no tiene ningún contenido empírico.
Popper señala como ejemplos de teorías metafísicas, en el sentido que
acabamos de exponer, el marxismo y el psicoanálisis freudiano, doctrinas
capaces de explicar todos los acontecimientos y de ser verificadas por
cualquier experiencia, situándose así por encima de todo posible
desmentido.
Las leyes científicas, confinadas en el campo de la metafísica por el
principio de verificación, son falsables (una sola experiencia basta
para mostrar que una ley universal es falsa, y por consiguiente pueden
volver a incluirse, como era lícito esperar, en el campo de la ciencia.
"Por teoría naturalista de la falta de significación entiendo la
doctrina según la cual toda expresión lingüística que pretenda ser una
aserción está provista de significado o carece de él, no ya por
convención o tomando como base unas reglas formuladas convencionalmente,
sino como concreto dato de hecho, por la naturaleza misma de dicha
expresión, del mismo modo que una planta es o no es verde de hecho, por
naturaleza, y no por aplicación de reglas convencionales".
El criterio de falsabilidad, por el contrario, es convencional, elegido
por aquellos científicos que estiman intelectualmente honesto someter
las teorías a las más profundas críticas y a los más severos y rigurosos
controles en lugar de mantener la actitud opuesta e intentar justificar
(o sea, verificar) sus propias afirmaciones a toda costa.
Popper adopta también una visión convencionalista con respecto al
problema de la base empírica, es decir, de aquellas proposiciones que
vinculan la teoría a la experiencia y que sirven para controlarla
empíricamente. Para el primer neopositivismo, como el de Carnap en "La
construcción lógica del mundo", las afirmaciones de base de la ciencia
son anotaciones de experiencias elementales, y por lo tanto tienen un
carácter inmediato, cierto y absoluto.
Para Popper -y ya, antes que él, para Duhem-, la ciencia nunca tiene
nada que ver con experiencias puras, puesto que su materia son las
experiencias interpretadas; esto es, los enunciados de base, destinados
a falsar o verificar una teoría, no son descripciones inmediatas de
experiencias elementales, no descomponibles ulteriormente, sino
proposiciones que interpretan la experiencia y que nosotros, por
convención, decidimos no descomponer más ulteriormente. "Nos detenemos
en aserciones sobre cuya aceptación o cuyo rechazo los diferentes
investigadores puedan ponerse de acuerdo con facilidad. Y si no lo hacen,
seguirán adelante con los controles o volverán a empezar desde el
principio".
El criterio de demarcación entre ciencia y filosofía, concebido en el
sentido convencionalista más arriba mencionada, constituye el punto de
partida para una versión racional del aumento del conocimiento,
desarrollada sobre todo en las obras posteriores a la segunda guerra
mundial. La historia de la ciencia se convierte en el banco de prueba de
la epistemología, siéndole asignada la misión de confirmar la idea de
que el método científico fundado en el criterio de falsación es
precisamente el que ha originado los progresos decisivos en la historia
del pensamiento humano, pese a que, en los hechos, en lugar de la
actitud crítica cara a dicho método, se ha dado a veces una aceptación
acrítica y una fe dogmática (lo cual se ha debido a que "los hombres no
son enteramente racionales, y por tal razón, la historia real es menos
racional que su reconstrucción" (Lakatos).
En la observación de la temática del desarrollo histórico de las
ciencias tienen lugar, en el pensamiento de Popper, algunos importantes
cambios que lo llevan a una mayor profundidad. Ante todo, Popper pasa
del modelo "monoteórico" de 1935, al modelo "pluriteórico", que "La
lógica de la investigación científica" sólo contenía implícitamente. Si
antes la falsación de una teoría se realizaba mediante la confrontación
bipolar teoría-experiencia (interpretada), ahora se realiza a través de
una confrontación por lo menos tripolar entre dos teorías rivales y la
experiencia. En otros términos: una teoría nunca es abandonada porque la
experiencia la false, sino únicamente cuando se presenta otra teoría
capaz de responder mejor al control experimental.
En esta visión, la ciencia está constituida por varias teorías luchando
entre sí por sobrevivir, y una teoría sólo se puede salvar de la
falsación eliminando a las concurrentes, "sólo a través del asesinato
puede alcanzar la gloria" (Lakatos). Más precisamente, decidiremos
ceptar la teoría Tn+1 en lugar de la teoría Tn (rechazando ésta, es
decir, falsándola) si Tn+1 tiene mayor contenido empírico que Yn, esto
es, si prohíbe un mayor número de estados de hecho observables, y si,
además, este contenido empírico que sobrepasa al de Tn está corroborado,
es decir, ha superado los severos controles a los que se le ha sometido;
en definitiva, pues, si Tn+1 ofrece realmente nuevos "hechos" con
respecto a Tn.
El mencionado paso del modelo monoteórico al pluriteórico implica un
desplazamiento del centro de interés, que ya no es el problema de la
refutación de una teoría, sino el de la substitución de una por otra más
aceptable, en suma, el problema del aumento del conocimiento científico.
De ahí que el enfoque de Popper se caracterice más por su sentido
histórico que por el exclusivamente lógico. La peculiaridad fundamental
de una teoría científica no reside en su forma lógica particular, sino
en su capacidad de haber sabido superar a todas las teorías rivales
históricamente presentes.
La teoría aceptada es la que tiene el grado más alto de corroboración,
la que ha superado las más severas pruebas, la mejor controlada. Sin
embargo, en opinión de Popper, nada nos autoriza a decir que la teoría
más corroborada sea, al mismo tiempo, la que más se aproxima a la verdad.
Si una teoría Tn+1 ha resistido a controles que han hecho desmoronarse a
Tn, ello "no verifica la afirmación según la cual Tn+1 se acerca más a
la verdad que Tn; esta afirmación sigue teniendo un carácter conjetural
y, posteriormente, puede venirse abajo si nuevos controles resultan
desfavorables a Tn+1" (Watkins).
Se trata de un éxito "moderadamente escéptico", que diferencia el
aumento del conocimiento científico de la aproximación a la verdad, y no
excluye, a priori, que una nueva teoría pueda ser aceptada aun cuando
esté más alejada de la verdad (sea menos verosímil) que la precedente.
En 1945 apareció la primera edición en dos volúmenes de la obra de Sir
Karl Popper "The open society and its enemies" ("La sociedad abierta y
sus enemigos"). Se trata ante todo de un estudio de filosofía política.
En el primer volumen, "The spell of Plato", Platón nos es presentado
como un reaccionario que predica el retorno a la sociedad tribal y que,
a pesar de la veneración por su maestro Sócrates, no deja de traicionar
las enseñanzas de este último. En el segundo volumen, "The high tide of
prophecy", encontramos una breve crítica de Hegel y un comentario más
detallado y favorable con respecto a Marx. La doctrina de este último
es, sin embargo, rechazada porque según Popper no es posible predecir el
futuro de la humanidad en su conjunto. "The open society" presenta
importantes discusiones sobre los métodos de las ciencias sociales. Este
trabajo es también muy conocido por su crítica de las utopías. Por otra
parte, incluye una teoría de la ética, una discusión sobre los métodos
generalmente empleados en las ciencias y observaciones sobre la
filosofía de la historia. Las notas que se encuentran al final de cada
volumen tratan de problemas filosóficos de todo tipo. Particularmente en
el volumen II, las notas del capítulo 11 manifiestan una posición hostil
al "Tractatus" de Wittgenstein. Ataca también su idea de querer
"eliminar" la metafísica sustituyéndola por una nueva teoría de la
significación. Esta obra, rica y extensa, ha sido objeto de otras
ediciones en el curso de las cuales se pueden notar ciertos cambios; así,
en lo que concierne a la ética, vemos cómo se desarrolla la importancia
de los elementos racionales. Una idea fundamental se mantiene a pesar de
todo: la sociedad y la ciencia progresan reduciendo poco a poco el
margen de error, más bien que tratando de imponer la perfección por
medio de un cambio radical.
KARL R. POPPER. EL NEOPOSITIVISME I LA FILOSOFIA DEL LLENGUATGE
Navarro-Calvo
I - ATOMISME LOGIC
II - NEOPOSITIVISME LOGIC.
Característiques generals.
I - ATOMISME LOGIC.
Crítica a l'idealisme hegelià (idealisme, monisme). i substitució pel
pluralisme, realisme.
- Ontologia.
1 - Correspondència entre llenguatge i realitat.
2 - El llenguatge ideal (vocabulari primitiu; constants lògiques).
3 - Elements del llenguatge/realitat:
a) noms propis.
b) qualitats d'aquests.
c) proposicions/fets/atòmiques i moleculars.
d) reducció d'allò complex a allò absolutament simple.
- Límits/Crítica.
Es difícil de justificar 1) i 2).
II - NEOPOSITIVISME LOGIC (EMPIRISME LOGIC).
A - El llenguatge i l'activitat filosòfica.
1) Què podem conèixer? (plantejament psicologista)
a
Què podem dir? (plantejament lingüístic; llenguatge científic.
2) Quins tipus de proposicions científiques existeixen?
Antecedents: Leibniz/ Hume / Kant.
Neopositivistes:
a) proposicions formals o analítiques.
b) proposicions empíriques.
3) Tasca de la filosofia.
- Activitat que té per objecte el llenguatge.
B - EL SIGNIFICAT DE LES PROPOSICIONS I EL PRINCIPI DE VERIFICACIó.
1) Verificació i significat.
Tasca de la filosofia: determinar el significat de les proposicions;
(Quan és significativa una proposició? - Quan es coneix com pot ser
verificada (Negació de la Metafísica).
2) Història i fracàs de la teoria neopositivista del significat.
- Alternatives:
a) allò verificat per mi: solipsisme.
b) allò verificable per mi, en principi: Fisicalisme.
c) El principi de Falsabilitat (Popper).
d) Verificació en sentit feble.
e) Expressabilitat en un llenguatge empirista ideal.
- Crítica al Principi de Verificació.
NEOPOSITIVISME (EMPIRISME LOGIC)
El llenguatge i l'activitat filosòfica.
- Origen i auge entre I-II Guerres (Cercle de Viena).
- Actitud filosòfica pròxima a la de Hume:
- Empirisme radical.
- Rebuig de la metafísica entesa com un sistema de coneixements més
enllà de l'experiència sensible.
- Es diferencien de Hume:
- Per la importància concedida al llenguatge com a objecte exclusiu de
l'activitat filosòfica.
1) La discussió sobre l'abast i límits del nostre coneixement (empirisme
clàssic, Kant) ha de plantejar-se com problema de l'abast i límits del
nostre llenguatge.
2) "Què podem conèixer?" (Kant, empiristes).
a "Què podem dir?" (De manera que les nostres afirmacions tinguin
sentit, significat ?).
Al centrar el problema en el llenguatge, els neopositivstes eviten caure
en un plantejament psicologista com el dels empiristes del segle XVIII (Locke,
Hume).
Atès que el llenguatge científic s'expressa a través de proposicions,
cal determinar: Quins tipus de proposicions científiques existeixen?
- Problema clàssic:
Leibniz: "veritats de fets"/"veritats de raó"
Hume: judicis que expressen "relacions d'idees"/judicis que expressen
"fets".
Kant: judicis analítics/judicis sintètics a priori/judicis sintètics a
posteriori.
- Mentre que per a Hume hi havia relacions d'idees i judicis de fets,
pels neopositivistes, que són seguidors de Hume, hi ha proposicions
formals o analítiques (pròpies de les ciències formals:
lògica/matemàtiques). No ofereixen cap informació sobre el món. Són
tautologies.
Hi ha també proposicions empíriques (pròpies de les ciències no-formals
o empíriques): Física, química, història. Ofereixen informació sobre el
que s'esdevé en el món. La seva veritat depèn dels fets (experiència
sensible). Depèn de la comprovació empírica d'allò que enuncien.
- Tasca de la filosofia.
Neopositivisme: La filosofia no és una ciència al costat de les altres
ciències o per damunt d'elles. No té cap objecte propi d'investigació
(no pot consistir en un conjunt de doctrines sobre la realitat), atès
que ja hi ha el corresponent especialista en cada camp.
Aleshores, en què consisteix la tasca de la filosofia? La filosofia no
és un sistema, sinó una activitat que té per objecte el llenguatge:
cercar, analitzar i aclarir rel significat de les proposicions.
El significat de les proposicions i el principi de verificació.
I - VERIFICACIO I SIGNIFICAT.
- Tasca de la filosofia: determinar el significat de les proposicions.
Per a fer això cal tenir un criteri general.
Quan i sota quines condicions es significativa una proposició?
Quin és el significat d'una proposició? (La qüestió afecta només a les
proposicions amb contingut informatiu).
CRITERI DE VERIFICACIó
Tan sols es coneix el significat d'una proposició quan es coneix com pot
ser verificada.
- Conseqüències: Desqualificació global de tota proposició metafísica:
com ara, "Déu existeix".
Coneixem la manera de com aquesta proposició podria ser verificada
empíricament?
- No és possible, no pot ser verificada. No és possible d'establir cap
observació o experiment que la confirmi com a tal.
Llavors, aquesta proposició no en té de significat (no es tracta de que
sigui vertadera o falsa. El problema és més radical o previ. Aquest
tipus de proposició no és tan en realitat, és una pseudoproposició.
II - HISTORIA I FRACAS DE LA TEORIA NEOPOSITIVISTA DEL SIGNIFICAT.
El principi de verificació, per a que pugui ser emprat, cal establir
clarament:
- Què s'entén per verificació? i
- Què pot ser verificat?
SOLUCIONS.
a) Allò verificat per mi: Solipsisme.: "Jo veig ara un quadrat vermell
amb un punt blanc en ell" (Problema: Fets històrics o allunyats).
b) Allò verificable per mi, en principi: Fisicalisme.
Totes les proposicions empíriques poden ser transformades (traduïdes)
sense pèrdua de significat, a proposicions expressades en el llenguatge
de la física: "Fulano està trist". Això es pot traduir per: "L'organisme
de fulano revela tals i tals manifestacions físiques observables"
(Problemes complementaris: Tota proposició significativa ha de permetre
una verificació concloent i total).
c) El principi de falsabilitat (Popper).
Moltes proposicions de la ciència no són susceptibles d'aquest tipus de
verificació. (I no per això són insignificants). No deixen de tenir
significat: proposicions generals afirmatives.
Cap proposició universal afirmativa pot ser verificada en sentit
estricte, ja que per a això caldria observar tots i cadascun dels casos
o objectes a que es refereix.
P. exemple: "Totes les llimones són grogues"
Resultaria sense sentit, ja que és impossible comprovar tots i cadascun
dels exemplars.
- La particular negativa, sí seria significativa ja qu és susceptible de
verificació:
"Hi ha , almenys una llimona que és groga".
Només en necessitaríem trobar una llimona que no fos groga per tal de
que la proposició fos verificada.
Aquesta interpretació del principi de verificació implicava, doncs, que
la majoria de les proposicions de les ciències tenen manca de sentit
(Solució no contemplada ni volguda pels neopositivstes).
Karl R. Popper converteix el principi de verificabilitat pel Principi de
Falsabilitat:
- Una proposició té significat (científic, pertanyent al llenguatge
científic) quan allò que afirma pot ser falsat empíricament. D'acord amb
això les proposicions universals afirmatives tenen significat, ja que
tot i que no són verificables, sí que són falsables.
Per exemple. "Totes les llimones són grogues" sí té significat. (Només
cal trobar una llimona que no sigui groga)
- Inconvenient: Les proposicions particulars negatives no són falsables
("Hi ha, almenys, una llimona que no és groga"), ja que l'acumulació
d'observacions de llimones grogues no equival a la falsació de la
proposició.
-Resultat: Popper deixa les coses com estaven (No solució total).
d) Verificació en sentit feble.
Les dificultats expressades abans dugueren a abandonar la verificació en
sentit fort (concloent). Alguns neopositivistes proposaren la
verificabilitat en sentit feble: que l'experiència li presti
probabilitat. (Molt imprecís aquest criteri, ja que permet considerar
significatives moltíssimes proposicions que els neopositivistes ja
havien rebutjat).
e) Expressabilitat en un llenguatge empirista ideal.
Una proposició és significativa si i sols si es traduïble a un
llenguatge empirista ideal.
Però: Quin criteri emprar per a decidir quins termes han de ser
acceptats i quins rebutjats?
CRITICA AL PRINCIPI DE VERIFICACIO.
El fracàs en assolir una formulació acceptable del Principi de
verificació prové d'un plantejament defectuós del problema del
significat. El significat d'una proposició no depèn de la seva
verificabilitat o verificació. A l'inrevés, la seva possibilitat de
verificació pressuposa que la proposició té significat i que el seu
significat ens és conegut.
El neopositivisme en la seva forma més radical ha estat abandonat.
KARL POPPER (Viena, 1902).
(Resum).
Ludovico Geymonat
- Inicis: Matemàtica i psicologia (Adler, deixeble de Freud).
Adler (1870-1937). Fou el primer psicoanalista que introduí variables
socials.
- Interessat per qüestions de la filosofia de la ciència.
- Nombrosos contactes amb el Cercle de Viena.
- Nazis: exili.
- Coincidències amb el moviment Neopositivista:
Cap activitat filosòfica que es separi de la ciència pot conduir a
resultats vàlids.
El problema de la demarcació entre ciència i filosofia és un problema
prioritari.
- Diferències.
La ciència i la metafísica no poden distingir-se tot basant-se en un
criteri de significació. Moltes conviccions metafísiques (mites,
supersticions) han exercit una funció impulsora del pensament científic,
i li han proporcionat fecunds suggeriments (Com ara, el culte del sol
dels neoplatònics ha donat lloc al sistema de Copèrnic).
- Impossibilitat de distingir d'un cop per sempre entre allò que és
significatiu i allò que no ho és. (Oposició a l'inductivisme).
NEOPOSITIVISME .
1 FASE: Atribueix a la ciència un mètode inductiu.
Criteri de separació entre ciència i metafísica basat en el principi de
verificació.
Però les lleis científiques (al no ser completament verificables) al ser
de caràcter universal, resulta que són proposicions metafísiques.
Conclusió: El mètode inductiu, estretament vinculat al Principi de
Verificació no són criteris bons per a delimitar la frontera entre
ciència i metafísica.
POPPER
Oposició a l'inductivisme i al Principi de Verificació, com a criteri de
demarcació entre ciència i metafísica.
-Alternativa: Proposa una ciència caracteritzada per un mètode
hipotètico-deductiu, que es distingeix de la metafísica gràcies a la
seva pròpia falsabilitat.
Les teories científiques no neixen inductivament per generalitzacions
d'observacions repetides, sinó que són fruit d'intuïcions genials.
Inclús poden ser concebudes sense que intervingui l'experiència.
- Què distingeix una hipòtesi "disbaratada" d'una altra amb validesa
científica?
- Hipòtesi científica: possibilitat de ser controlada, confrontada amb
l'experiència: pot ser falsada per l'experiència.
- Ciència: conjunt de proposicions falsables que han estat sotmeses a
estrictes controls i els han superat (no han estat falsades). Tot i que
no res ens assegura que no ho siguin en el futur.
- Metafísica: Conjunt de proposicions que mai no poden ser falsades, ni
de manera directa, ni indirectament, a través de proposicions falsables
deduïbles d'elles. Com més nombroses són les experièncis susceptibles de
falsar la teoria, més ric és el contingut empíric d'una teoria.
La metafísica no té cap contingut empíric: (marxisme, psicoanàlisi).
Pretén explicar tots els esdeveniments i que aquests siguin verificats
per qualsevol experiència. Es situen per damunt de tot possible
desmentit).
Les lleis científiques (confinades en el camp de la metafísica pel
principi de verificació) sí són falsables (una sola experiència per a
mostrar que una llei universal és falsa, mentre que, per contra, caldria
infinites per tal de verificar-la).
- Criteri de Falsabilitat: convencional (ho han dit els científics).
Popper acusa els neopositivistes de tenir una concepció naturalista del
principi de verificació (significació o manca de significació de les
proposicions).
Popper . Visió convencionalista de la base empírica (aquelles
proposicions que vinculen la teoria a l'experiència i que serveixen per
a controlar-la empíricament).
- La ciència no té res a veure amb experiències pures ja que la seva
matèria són experiències interpretades.
Els enunciats de base, destinats a falsar o verificar una teoria, no són
descripcions immediates d'experiències elementals, no descomposables
posteriorment, sinó proposicions que interpreten l'experiència, i que,
per convenció, decidim no desmcomposar més.
- Augment del coneixement.
Criteri de demarcaciò entre ciència i filosofia concebut en el sentit
convencionalista. Popper aplica la teoria del criteri de falsabilitat en
la història de la ciència després de la II Guerra Mundial i arriba a la
conclusió de que el criteri de falsació és el que ha originat els
progressos decisius en la història del pensament humà (Problemes i
deficiències de Popper)
- Fase 1. Falsació bipolar entre teoria/experiència interpretada (model
monoteòric).
- Fase 2. Falsació. Confrontació tripolar (2 teories
rivals/experiència). Una teoria mai no és abandonada perquè
l'experiència la falsi, sinó únicament quan es presenta una altra teoria
capaç de respondre millor al control experimental).
Visió darwinista o evolutiva.
La ciència està constituïda per vàries teories lluitant entre si per
sobreviure. Una teoria sols pot salvar-
se de la falsació tot eliminant les concurrents.
Desplaçament del centre d'interès:
Ja no és el problema de la refutació d'una teoria, sinó el de la
substitució d'una per una altra més acceptable (enfoc més aviat històric
que lògic).
La peculiaritat fonamental d'una teoria científica no consisteix en la
seva forma lògica particular, sinó en la seva capacitat d'haver sabut
superar a totes les teories rivals històricament presents. (Que no vol
dir que sigui la que més s'acosta a la veritat).
- Exit moderadament escèptic.
Antonio Beltrán:
KARL R. POPPER
"Los filósofos y sus filosofías".
Ed. Univ. de Barcelona.
1) Filosofia de la ciència (disciplina relativament jove).
2) Relació amb el "Positivisme Lógic":
- crítica a l'inductivisme.
- crítica al criteri empirista del significat.
3) Crisi del mecanicisme del s. XIX.
- Profunda convulsió en les ciències físiques.
Planck, "quanta"; A. Einstein, teoria general sobre la relativitat; Bohr.
Són teories revolucionàries amb implicacions filosòfiques. Calia revisar
conceptes d'espai, temps, causalitat.
- Pavlov/Freud.
- Revolució bolxevic
Situació político-social d'Alemanya/Austria: importància del moviment i
teoria marxistes ("Misèria de l'historicisme, "societat oberta...")
Einstein
No havia existir cap teoria millor confirmada i assentada que la de
Newton. Tanmateix, la d'EInstein venia ara a superar-la tot mostrant les
seves limitacions.
Els repetits i brillants èxits i "verificacions" al llarg de més de 2
segles o havien estat suficients per a fer "vertadera" la teoria
newtoniana.
Això podia suscitar dubtes respecte al significat i possibilitat de la
"verificació". El mateix és aplicable a la teoria d'Einstein. Però
Einstein establia de forma precisa quines situacions, quins experiments
concrets, confirmarien o invalidarien la seva teoria, tot mostrant la
seva falsedat.
Popper (Resposta a la qüestió).
Distinció entre ciència i pseudociència.
- Quan ha de ser considerada científica una teoria?
- Hi ha cap criteri per tal de determinar el caràcter o status científic
d'una teoria?
Resposta: El criteri per a establir l'estatus científic d'una teoria es
la seva rendibilitat o testabilitat.
POSITIVISTES LOGICS: Empíric = verificable.
La veritat de les teories científiques es basa en la veritat dels
enunciats atòmics o observacionals. La ciència parteix de l'observació.
I a partir d'aquesta elabora les lleis vàlides universalment. El mètode
de la ciència és el mètode inductiu.
- Tan sols hi ha dos tipus de proposicions, amb sentit, és a dir,
vertaderes o falses:
- els de les ciències formals.
- els de les ciències de la naturalesa o empíriques.
La majoria dels enunciats de la filosofia no es poden incloure en cap
dels dos. Per tant, es rebutjaven com a sense sentit o "metafísiques".
- Científic = significatiu.
- Criteri empirista del significat:
"El significat d'una proposició és el mètode de la seva verificació".
(Com a criteri de demarcació entre ciència i metafísica).
CRITICA DE POPPER.
El criteri empirista del significat exclou del llenguatge amb sentit no
sols la metafísica, sinó també la major part o la més característica i
important de la ciència, com ara, les lleis científiques.
Les lleis científiques són enunciats universals; és a dir, no són
enunciats observacionals, i la seva validació per part dels singulars,
resulta summament problemàtica.
"LOGICA DE LA INVESTIGACIO CIENTIFICA".
- Contundent crítica a l'inductivisme.
Una inferència inductiva consisteix a passar d'enunciats singular a
enunciats universals:
"El ferro es dilata amb la calor"
"El coure es dilata amb la calor"
...............
Llavors, "Els metalls es dilaten amb la calor".
- Des d'un punt de vista lògic no es pot autoritzar.
KARL RAIMUND
POPPER (Viena, 1902).
Antoni Baig.
E S Q U E M A
I - CONTEXT HISTORICO-CULTURAL.
1. Les visions tradicionals del mètode científic.
Francis Bacon (1561-1626). Visió inductivista.
René Descartes (1596-1650. Visió racionalista.
Galileu Galilei (1564-1642). Visió intermèdia: mètode
hipotètico-deductiu.
Isaac Newton (1642-1727). Aparent seguidor de Bacon; a la pràctica, de
Galileu.
2. El neopositivisme ( o "empirisme lògic").
- Segle XX (anys 20-3=). Viena.
- Objectiu: Expandir la concepció científica del món.
- Criteri de significació.
- Verificació empírica.
- Fisicalisme.
II - KARL R. POPPER
a) Crítica a l'inductivisme.
- El problema de la demarcació i el problema del significat són
diferents.
b) Crític del Justificacionisme.
c) El criteri de demarcació: la falsació
- La falsació no és inductiva, sinó deductiva.
- El mètode hipotètico-deductiu.
- El problema de la base empírica.
d) L'augment del coneixement.
- Aplicació del darwinisme per a explicar el progrés científic. (lluita
entre les diverses teories).
- "Versemblança" en substitució de "veritat".
e) El coneixement objectiu: la teoria dels tres móns.
- Retorn a Plató? (Món 3).
I - CONTEXT
HISTORICO-CULTURAL.
A mitjans del segle XIX el Positivisme exaltà la ciència com la forma de
coneixement de l'estat adult de l'home, relegant la metafísica i la
religió a formes superades. S'imposà així EL CIENTIFISME, és a dir,
l'actitud de valorar la ciència com el coneixement definitiu: qualsevol
teoria que volgués reeixir s'havia d'autoqualificar de científica.
Això estimulà els filòsofs de la ciència a intentar de precisar en què
consistia aquesta forma de coneixement i en què es diferencia de les
altres.
1. Les visions tradicionals del mètode científic.
FRANCIS BACON (1561-1626).
Propugnà una visió inductivista segons la qual el coneixement científic
de la naturalesa sols es podia derivar de l'experiència, de manera que
les lleis generals s'extreien de l'observació repetida i sistemàtica de
casos singulars.
RENE DESCARTES (1596-1650).
Visió racionalista. Afirma que tota la ciència s'havia de deduir dels
principis clars i evidents obtinguts de la raó, i l'experiència sols
podia exercir, com a màxim, cert control per tal d'elegir d'entre les
lleis possibles racionalment aquelles que servissin per explicar alguna
classe de fenòmens.
GALILEU GALILEI (1564-1642).
Visió intermèdia. Malgrat que ell no escriví cap llibre dedicat
directament al mètode. Defensaria el mètode anomenat hipotètico-deductiu.
També el defensarà Popper.
ISAAC NEWTON (1642-1727).
Es decantà explícitament per la visió baconiana, encara que a la
pràctica sembla seguir més aviat la galileana. Això va fer que triomfés
l'inductivisme. Aquest fou el que adoptà el positivisme i el refinaren
durant el segle XIX.
Durant el segle XX va ser adoptat pel NEOPOSITIVISME, que tingué fins
els anys 40 una importància fonamental. Es en aquest context en el que
cal estudiar POPPER, crític del neopositivisme.
II - KARL RAIMUND POPPER
Popper adopta un kantisme reelaborat.
Critica Kant per la seva fe en què la ciència del seu temps havia
aconseguit unes fites definitives i insuperables, una certesa absoluta.
Segons Popper, això aniria contra l'autonomia de l'ésser humà i de la
seva llibertat.
A - CRITICA A L'INDUCTIVISME.
El problema de la demarcació entre les proposicions científiques i les
no-científiques.
- Neopositivisme: Criteri de verificació.
- Popper: Crítica a l'inductivisme.
Cap dels enunciats autènticament científics és verificable ja que
aquests són universals, i es refereixen, per tant, a un nombre infinit
de casos que és impossible d'examinar.: "Tots els cossos s'atrauen".
I si no es poden verificar, resultarà que, segons el criteri de
significació neopositivista, els enunciats autènticament científics no
tindrien significat. A més, això remet a un altre problema.
- Neopositivistes: els enunciats científics són el resultat d'enunciats
empírics singulars.
Com es pot justificar el pas d'un nombre finit d'enunciats singulars a
un enunciat universal?
- Popper: El problema de la demarcació i el problema del significat són
diferents.
Popper també pretén desemmascarar la metafísica venuda com a ciència.
Però segons Popper no es pot dir que tota la metafísica no tingui
sentit, ja que les teories metafísiques han estat sovint anticipacions
de teories autènticament científiques, com en el cas de l'atomisme grec.
B - CRITICA DEL JUSTIFICACIONISME.
- Neopositivisme: visió inductivista de les ciències empíriques.
- Popper: Invoca la crítica humeana, que havia demostrat que mai la
inducció no pot ser justificada lògicament.
Aquest problema ja el veieren els neopositivistes, però seguint Hume,
acceptaren que si bé la inferència inductiva no és rigorosament vàlida,
pot assolir, no obstant, cert grau de "credibilitat" o de
"probabilitat".
Popper creu que cal ser més radical i acabar amb tot intent de
justificació (o verificació) i reconèixer que la lògica inductiva no pot
proporcionar una base apropiada per tal de distingir el caràcter
empíric, no metafísic, d'un sistema teòric.
Així, doncs, per a Popper, cal cercar en una altra banda el criteri de
demarcació entre ciència i no-ciència.
C - EL CRITERI DE DEMARCACIO: LA FALSACIO.
Evidentment, no podem examinar tots els infinits casos a què es refereix
una llei, i, per tant, no la podem verificar, però només que en trobem
un que no la compleixi, aquesta queda refutada.
- Comparació d'un enunciat científic (Einstein) amb un no-científic
(Freud).
- Teoria einsteniana:
D'aquesta teoria es deriva que la llum s'havia de corbar en passar a
prop de grans camps gravitatoris. (Això es podia contrastar
empíricament. Es a dir, provar amb alguna experiència si s'esdevenia o
no).
- Teoria psicoanalítica:
"Totes les accions humanes tenen motivacions inconscients". No és
científica perquè no és falsable, ja que no ens indica quins fets la
podrien contradir.
Així, doncs, una Teoria (t) és empírica o falsable quan admet una base
empírica. Allò que diferencia les proposicions científiques de les
metafísiques és que les primeres són falsables i les segones, no.
- Però, No resulta paradoxal exigir com a tret distintiu de la ciència,
que sembla que hauria d'aportar informacions positives, un caràcter
negatiu com la refutabilitat?
La paradoxa desapareix, segons Popper, en la mesura que es reconeix que
la quantitat d'informació sobre el món proporcionada per una afirmació
científica és tant més gran com és gran és la probabilitat que entri en
conflicte amb possibles afirmacions sigulars.
"Les lleis de la naturalesa com més prohibeixen més diuen".
- La falsació no és inductiva sinó deductiva.
Llei general: "tots els cossos cauen amb una velocitat proporcional al
seu pes".
Condició inicial: "Aquest cos pesa el doble que aquest altre".
Predicció: "El primer trigarà la meitat de temps que el segon".
Així, doncs, la contrastació dels enunciats universals científics no és
inductiva sinó deductiva. (Mètode hipotètico-deductiu):
1 - Formulació d'una hipòtesi.
2 - Deducció de conseqüències factuals contrastables amb la naturalesa.
3 - Contrastació empírica.
Es compleixen les conseqüències No es compleixen
Hipòtesi corroborada Aplicació de la regla
(provisionalment) del Modus Tollens.
La hipòtesi queda
falsada.
El Neopositivisme sovint empra estrategemes per explicar perquè en
aquell cas no es compleix per tal de salvar-la (ad hoc). Per tant, la
FALSABILITAT d'una teoria té dos components:
a) Que sigui falsable (component lògic).
b) Que no utilitzi estratagemes convencionalistes (component
metodològic).
El problema de la base empírica.
Sempre que es pot objectar que una observació és una il•lusió òptica i
es pot argüir que nous avenços tècnics poden en el futur refutar aquesta
observació.
Per tant, si una teoria xoca amb algun enunciat observacional, pot ser
que sigui aquest l'equivocat i per tant, des d'un punt de vista lògic,
no té per què ser la teoria la que es consideri refutada. Per això
Popper distingí entre:
- "experiències perceptives privades" dels observadors.
- "eenunciats observacionals públics". (observacions que poden ser
comprovades per qualsevol i, per tant, estan sotmesos a modificacions
segons que siguin acceptades o no pels observadors).
L'acceptabilitat, doncs, d'aquests enunciats bàsics es mesura per la
seva capacitat de sobreviure a les proves: els que no les superin seran
refusats, els altres seran conservats, encara que de forma provisional.
"Els enunciats bàsics s'accepten com a resultat d'una decisió o acord, i
en aquesta mesura són convencions".
- Aquesta postura, però, com es pot veure, soscava el falsacionisme ja
que així les teories no poden ser mai refutades de forma concloent.
La corroboració de les teories.
Què passa quan una teoria supera una prova, és a dir, no resulta
falsada?
- Però, quedava verificada?
Pel fet d'haver superat la prova, la teoria quedava més reforçada que
abans, o més corroborada. Com més proves hagi superat i més severes
hagin estat, més corroborada es pot considerar.
- Però la corroboració és sempre provisional.
D - L'AUGMENT DEL CONEIXEMENT.
La falsació d'una teoria ja no es realitza mitjançant la confrontació
bipolar entre la teoria i l'experiència, sinó en l'enfrontament
tripolar, com a mínim, entre dues teories i l'experiència, substituint
així el model monoteòric, per un model pluralista.
Una teoria no s'abandona només pel fet que l'experiència la falsi, sinó
perquè és desplaçada per una altra que respon millor al control
experimental.
Popper aplica així explícitament el darwinisme a l'explicació del
progrés científic: la ciència és entesa com un procés dinàmic en el que
diverses teories lluiten entre si per tal de sobreviure.
Les teories són hipòtesis, o conjectures que es formulen per tal de
resoldre problemes, però aquestes de seguida han de ser sotmeses a
intents de refutació.
En contra de la visió inductivista, segons la qual la ciència comença
amb l'observació de fets, Popper considera que la ciència comença amb
problemes que els científics intenten resoldre proposant hipòtesis i
aquestes són sotmeses a una "severa" crítica falsacionista.
Quan finalment es falsa una hipòtesi que havia superat proves molt
rigoroses sorgeix un nou problema, però de nivell més "profund" que
exigeix la invenció de noves hipòtesis i aquestes són sotmeses novament
a crítica reiniciant-se el procés.
Ja no es confronta una teoria amb els enunciats bàsics, com en la
"Lògica de la Investigació Científica", sinó amb altres teories. En
comptes de preguntar-nos d'una teoria si és falsable i en quina mesura
ho és, ens hem de preguntar si aquesta és millor, és a dir, és més
falsable que aquella a la qual desafia.
- Com es pot saber que una teoria és més falsable que una altra? (més
audaç):
Quan té més contingut empíric: Quan prohibeix un major nombre de
possibles estats de fets observables si ha superat més controls severs
que l'altra.
- Com que el falsacionisme afirma que mai una teoria no pot ser
"verificada", Popper no s'atreví a parlar de "veritat", sinó de
"versemblança". Per a Popper, mai podrem saber si una teoria és veritat,
és a dir, si correspon als fets, però sí que podem saber si una teoria
està més aprop de la veritat que una altra.
Defineix el contingut de veritat d'una teoria com el conjunt d'enunciats
vertaders que es poden deduir d'ella.
Defineix el contingut de falsetat d'una teoria com el conjunt
d'enunciats falsos deduïbles d'ella.
- Llavors, a partir d'aquí defineix la versemblança:
Una teoria T-2 és més versemblant, està més a prop de la veritat, que
una altra T-1 si i només si:
a) El contingut de veritat, però el de falsedat de T-2 supera al de T-1.
b) El contingut de falsedat de T-1, però el seu contingut de veritat,
supera al de T-2.
Una teoria és més versemblant que una altra quan té més conseqüències
vertaderes (però no més de falses) o si té menys conseqüències falses
(però no menys de vertaderes).
La versemblança és doncs un concepte relatiu..
El concepte de versemblança implica una aproximació progressiva cap a la
veritat objectiva i això fa que unes teories es puguin considerar
"objectivament" millors que les altres. En aquest sentit Popper és
realista, és a dir, creu que cada cop les teories s'apropen més a la
realitat, però mai la podran descriure tal com és en si, en la seva
essència (Popper no és essencialista).
E - EL CONEIXEMENT OBJECTIU: LA TEORIA DELS TRES MONS.
D'alguna manera Popper reprèn la teoria del món de les idees platònic o
la de l'esperit objectiu hegelià.
1 - Existeix un món dels objectes físics o estats físics (Món 1)
2 - Existeix un món dels estats de consciència (Món 2).
3 - Existeix també un món dels continguts objectius del pensament, en el
qual s'inclouen, no sols les teories, sinó també els problemes amb
l'estat de la seva discussió, els continguts dels diaris, dels llibres,
etc. (Món 3): món de la cultura, existent de manera independent dels qui
l'han creat. Similar a un producte com el de les bresques de les abelles
o les teranyines de les aranyes.
Món autònom (malgrat hagi estat creat pels humans) que crea les seves
pròpies relacions. Veritable coneixement sense subjecte coneixedor. Diu
Popper que la història de la ciència el que interessa no és la manera
concreta com s'han creat les teories, sinó les pròpies teories i la
discussió crítica de les mateixes.
APLICACIO
DEL METODE HIPOTETICO-DEDUCTIU.
Primer pas: Formulació d'hipòtesis.
1) Observació: Un tros de fusta sura a l'aigua.
2) Conjectures (explicacions hipotètiques sobre aquest fet).
a) L'objecte sura perquè es de fusta.
b) L'objecte sura perquè és cilíndric.
Requisits per a què una hipòtesi sigui científica:
a) Ben formada (sense contradiccions formals).
b) Ha de servir per a explicar el fet del que es tracta.
c) Ha d'estar fundada, d'alguna manera, en coneixements previs.
d) Ha de ser empíricament contrastable.
No obstant, hi ha casos en els que el científic formula
hipòtesis fruit d'intuïcions genials que no encaixen amb el
Tercer Requisit. En aquests casos es donen "revolucions" dins la
ciència: per exemple, en astronomia, la concepció heliocèntrica
suposà una hipòtesi revolucionària respecte del Geocentrisme;
tal hipòtesi no es podia seguir dels coneixements previs
existents sobre l'estructura de l'univers.
Altres exemples podrien ser: la teoria de la relativitat, la
teoria de l'evolució, etc..
Les hipòtesis no són la conclusió d'un raonament inductiu a
partir de l'observació repetida d'una sèrie de fets, sinó que
poden ser formulades tot partint de l'observació d'un sol fet.
L'acceptació d'una hipòtesi queda en suspens, hipotecada (d’aquí
que el mètode s'anomeni hipotètic-deductiu, i només quedarà
justificada quan es contrastin empíricament els enunciats que
se'n dedueixen de la mateixa (d'aquí que el mètode s'anomeni
hipotètic-deductiu).
Segon pas: (deductiu): Enunciats consegüents de la formulació
d'una hipòtesi.
La hipòtesi és un enunciat provisional de caràcter universal,
que prediu el que succeirà entre tots els objectes de la classe
a que es refereix.
La hipòtesi roman encara sense confirmar. D'acord amb el mètode
hipotètico-deductiu, el que es comprova directament no és la
hipòtesi mateixa, sinó certes conseqüències que se'n deriven
lògicament d'ella.
Aquest segon pas consisteix, per tant, en deduir conseqüències
de la hipòtesi formulada:
"Un tronc d'arbre surarà a l'aigua".
Tercer Pas: Contrastació empírica dels enunciats.
Si l'experiència comprova que les conseqüències deduïdes de la
hipòtesi es compleixen efectivament, la hipòtesi quedarà
reforçada. Per contra, si les conseqüències no es compleixen
realment, la hipòtesi haurà de ser abandonada i substituïda per
una altra de la que se'n deduiran novament conseqüències a
comprovar.
(Verificar si els troncs d'arbre suren o no a l'aigua).
|
COMENTARI DE TEXT
"La meva proposta es basa en l'asimetria entre la verificabilitat i la
falsabilitat, asimetria que es desprèn de la forma lògica dels enunciats
universals. Aquests mai no són deduïbles d'enunciats singulars, però sí
que poden ésser desmentits per aquests últims. Consegüentment, és
possible d'arguir la falsedat d'enunciats universals a partir de la
veritat d'enunciats singulars".
POPPER, "La lògica de la investigació científica".
1. Exposa -amb paraules teves i sense comentaris personals- les idees
principals del text i com hi apareixen relacionades. (1'5 punts).
2. Posa un títol al text ( 1 punt).
3. Comenta el text, és a dir, posa el text en relació amb el pensament
de l'autor i de la seva època, tenint en compte les influències
principals que l'autor hagi pogut rebre. ( Recorda que no es demana que
desenvolupis un tema, sinó que comentis el text). (3 punts).
4. La fonamentació lògica de la inducció és un dels problemes històrics
importants de la filosofia de la ciència. Popper l'anomena "el problema
de Hume". Exposa alguna de les opinions que coneguis sobre la inducció i
compara-la amb el pensament de Popper (2'5 punts).
5. La filosofia del segle XIX s'ha caracteritzat sovint com un pensament
arrelat en la sospita o en la denúncia. Quina és la denúncia que
consideres més rellevant del segle XIX? (Recorda que Popper s'ha ocupat
també d'aquest tema i que potser el que sàpigues del seu pensament et
pot ajudar a respondre) (2 punts).
COMENTARI DE TEXT
"Jo en dic problema de la demarcació , del problema de trobar un criteri
que ens permeti de distingir entre les ciències empíriques, per una
banda. I la matemàtica o la lògica i els sistemes "metafísics", per
l'altra. (...).. Si, seguint Kant, anomenem "problema de Hume" el de la
inducció, del de la demarcació, en podríem dir "problema de Kant".
D'aquests dos problemes -que són l'origen de gairebé tots els altres
problemes de la teoria del coneixement-. el de la demarcació és, crec
jo, el més fonamental. En efecte, la raó cabdal per la qual els
epistemòlegs amb inclinacions empiristes tendeixen a posar les
esperances en el "mètode de la inducció", sembla que és arrelada en llur
creença que aquest mètode és l'únic capaç de proporcionar un criteri de
demarcació adient.
POPPER. "La lògica de la investigació científica".
1. Exposa -amb paraules teves i sense comentaris personals- les idees
principals del text i com hi apareixen relacionades. (1'5 punts).
2. Posa un títol al text (1 punt).
3. Comenta el text, és a dir, posa el text en relació amb el pensament
de l'autor i de la seva època, tenint en compte les influències
principals que l'autor hagi pogut rebre. (Recorda que no es demana que
desenvolupis un tema, sinó que comentis el text). (3 punts).
4. Compara l'epistemologia de Popper amb la d'algun altre autor (2'5
punts).
5. Per què creus que és tan important distingir si un problema és
metafísic o científic? (2 punts).
COMENTARI DE TEXT
"Ara bé, al meu parer no hi ha inducció ni res que s'hi assembli. Serà
lògicament inadmissible, doncs, la inferència de teories a partir
d'enunciats singulars que estiguin "verificats per l'experiència" (sigui
el que sigui el significat d'això). Per tant, les teories no són mai
verificables empíricament. Si volem evitar l'error positivista
d'eliminar, amb el nostre criteri de demarcació, els sistemes teòrics de
la ciència natural, hem de triar un criteri que ens permeti d'admetre,
al terreny de la ciència empírica, fins i tot aquells enunciats que no
es poden verificar"
POPPER. "La lògica de la investigació científica".
1. Exposa -amb paraules teves i sense comentaris personals- les idees
principals del text i com hi apareixen relacionades. (1'5 punts).
2. Posa un títol al text. (1 punt).
3. Comenta el text, és a dir, posa el text en relació amb el pensament
de l'autor i de la seva època, tenint en compte les influències
principals que l'autor hagi pogut rebre. (Recorda que no es demana que
desenvolupis un tema, sinó que comentis el text). (3 punts).
4. Compara el sentit de "teoria" en Popper i en Plató. (2'5 punts)
5. Creus que l'evolució de la ciència ha estat fruit de l'obra de genis
o de l'obra d'un seguit de gent anònima ? (2 punts).
|
|