|
La Febre d'Or (1890-1892)
La novel·la més extensa i ambiciosa - però no pas la més reexida - de Narcís Oller aparegué en tres volums, entre el 1890 i el 1892. El tema bàsic és , un cop més, l'obsessió pel diner, centrada en l'enriquiment fàcil que s'aconsegueix mitjançant l'especulació borsària. La figura del nou ric que genera aquesta economia especulativa és acuradament analitzada per Oller. La base històrica és real: la febre d'or que esclata a Barcelona entre el 1880 i el 1881. El protagonista, el menestral Gil Foix, deixa el seu ofici de fuster per esdevenir un ric burgès gràcies a la traça i astúcia que exhibeix en els seus moviments borsaris. Foll d'ambició, es lliura a una desenfrenada cursa vital, plena de riscos i extravagàncies per esdevenir un conspicu representant de l'alta burgesia barcelonina. La cosa, com ja preveuen els seus familiars més assenyats, acaba com havia d'acabar: amb el protagonista tornant al seu antic ofici de fuster i completament arruïnat. La filla de Gil Foix, la Delfineta, rebutja des del primer moment el nou estil de vida de la família. És ella qui pren la iniciativa i es declara al seu oncle Francesc. Un cop casats, tindran cura del Gil Foix arruïnat i mig boig. En definitiva: aquesta novel·la és una llarga llista de conspiracions, maniobres, deliris de grandesa, escàndols i contradiccions, i tot plegat confegeix un gran quadre de la societat barcelonina en plena ebullició finsecular. Els paral.lelismes amb L'escanyapobres són ben evidents: en tots dos textos, hi ha una intenció moralitzadora, hi ha una defensa del capitalisme productiu i un rebuig de l'especulatiu. També es denuncia l'extremisme, la irreflexió, la gasiveria, la roïnesa d'esperit... Amb La Febre d'Or Oller assoleix el ple domini de les tècniques realistes-naturalistes. Podem considerar-la, doncs, aquesta novel·la com el punt culminant de la narrativa d'Oller i, per extensió, del realisme català. És una novel·la llarga i complexa, que vol retratar la societat catalana de la Restauració, i que integra personatges i ambients ja apareguts en novel·les anteriors.
Barcelona és l'espai central d'aquesta novel·la. Barcelona
, cap i casal, màxim exponent de l’embranzida finisecular,
és la nineta dels ulls d’Oller. Enamorat de París,
el catalanisme d’Oller sovint es tenyeix de barcelonisme mal dissimulat.
Fruit d’aquest barcelonisme, lloa sense reserves un conspicu representant
de la Restauració, com l’alcalde Rius i Taulet, a qui atribuïa
el principal mèrit com a motor de l’Exposició Universal
. I encara fou més incondicional la seva adhesió a un
altre gran alcalde de Barcelona, el doctor Robert, prohom a més
, aquest sí, de la Lliga. Aquesta novel·la és una
magnífica descripció de la Barcelona menestral i burgesa
del finals del s. XIX, i hi apareixen els corrents estètics i
culturals que, arribats de París, amararen la vida de Barcelona
i l'encimbellaren a fites mai assolides. A Barcelona i a Vilaniu, s'hi
afegeix en aquesta novel.la també el protagonisme de Paris, per
qui Oller sent una profunda i incondicional admiració.
-Bé , doncs - féu en Foix per acabar i ben satisfet de l'obsequi que ja esperava-: vostè seurà a la meva dreta; la Pauleta a l'esquerra; al costat seu en Bernat; després la Catarina; l'Eudaldet allà baix; ara, tu, Delfina, entremig d'en Francesc i l'Eladi; i tu, Jordi, al costat de la mare. Està bé? Doncs som-hi. Tots s'assegueren; però en Gil s'ixecà de seguida, i recolzant els punys a la taula començà: - Ara, si visqués el senyor oncle, el pobre mossèn Pere, ell beneiria la taula. I (deixeu-m'ho dir) - continuà prenent l'accent oratori a què tan tendia - dues absències lamento: l'una, la d'ell, disposada per Déu, l'acato amb resignació; l'altra arrenca del meu cor una protesta que no vacil.lo a fer aquí, davant de tots, encara que sense rancor. Ja ho sabeu: el meu deliri és la família: no en tinc prou amb els que porten sang de la meva sang, que vull també aquells amb qui sols llaços d'afinitat em lliguen. A tots vos estimo, per a tots treballo. Si Déu no em trenca la protecció que m'ha portat de senzill fuster a ser amo de la casa de banca que estrenarem per Cap-d'any, i que vull fer-me la il.lusió que avui inaugurem amb benediccions i goig de tots, tots en tocareu els resultats.
Ambdós homes, bon xic més calmats, es dirigiren a la sala. Aquesta ja era plena de senyors, drets, formant grupets, parlant baixet. En Foix anà estrenyent mans, silenciós, acompanyant l'estreta encaixada amb una torçada de cap, tota compungida, que volia dir: - Gràcies. ja ho veuen. Per fi sos ulls descobriren el governador, que li allargà ambdues mans. - ¡Cuánta molestia!- féu en Foix, alhora que li saltava una llàgrima d'agraïment -. Ah! ¿I vostè, mossèn Ignasi? Dispensi'm: no l'havia vist. Estic no sé com. A poc a poc anaren entrant les primeres figures de la banca, del comerç, de la Borsa, de la política, encabint-se com pogueren en aquella saleta, pel rebedor, pel menjador, pels estrets corredors d'aquell piset. Tota una gentada s'arrenglerava escala avall, es premsava dins el portal, o esperava fumant a baix a la placeta, ocupada ja pel gran cotxe de luxe, els de respecte, i llargues fileres de nois de l'Hospici i noies de la Misericòrdia Però els fums que tornaven a pujar al cap d'en Foix li esvaïen altra volta els records negres. "La presència d'aquells milionaris, de les autoritats, de les primeres potències de Barcelona, plantades en vano davant d'ell, era ben bé l'apoteosi d'aquella celebritat tan sospirada, obtinguda a còpia d'afanys i contratemps. En Jodi havia tingut raó: havia arribat al capdamunt, era l'home del dia".
Edicions escolars
Guies de lectura i comentaris de text
|
