Oller
i el debat català-castellà
Inauguració
de la Biblioteca Popular de Valls, el 1918, la primera
construïda per la Mancomunitat de Catalunya. Oller
fou un fidel seguidor de la Lliga de Catalunya, i un
sincer admirador de Prat de la Riba, impulsor del pla
de biblioteques que tingué, a Valls, els primers
resultats tangibles. L'actual biblioteca és just
al davant, en un edifici modern que també acull
el Museu de Valls, al capdamunt del Passeig dels Caputxins.
. Foto: Pere Català i Pic.AMV |
|
|
1.
Oller i el debat català-castellà
Oller,
molt influït per Yxart, entén la llengua com a
nervi de la nació. La llengua catalana té més
pes específic que no pas el dret civil o la història.
En el discurs com a president dels Jocs Florals de 1896 ho
defensa amb ardor:
...la
llengua pròpia, verb del nostre esperit, esplai dels
nostres cors, la llengua dels avis, de tota la nissaga,
lúnica que respondria amorosa i dòcil
als sentiments propis...Ho veus, tu que mescoltes
jove? doncs, segueix lexemple i sinó, retirat
que tu no ets patriota, ni ets artista, ni ets poeta.
Les
relacions epistolars i personals dOller amb escriptors
castellans, que tanta forrolla van moure aleshores, continuen
sent, a hores dara, una font inesgotable destudi,
perquè constitueixen un aplec dinteressants documents
sobre les relacions Catalunya-Espanya. Gairebé mai no
es planteja la polèmica sobre lús del català
per part de lescriptor en termes extraliteraris. Però,
darrera de la polèmica literària, hi ha latent
tot un debat polític. Oller escriu en català per
raons sentimentals ( és renaixentista), per raons literàries
( és realista) però també per raons polítiques
( és catalanista).
El
més famós i contundent interlocutor dOller
és Galdós, arquetipus de lassimilisme
espanyol davant el fet català. Galdós escriu
a Oller:
Es
tontísimo que V. escriba en Catalán. Ya
se irán Vds curando de la manía del catalanismo
y de la Renaixensa. Y si es preciso, por motivos que no
alcanzo, que el catalán viva como lengua literaria,
deje V. a los poetas que se encarguen de esto. La novela
debe escribirse en el lenguaje que pueda ser entendido
por mayor número de gente. Los poetas que escriben
para sí mismos, dèjelos V. con su manía,
y véngase con nosotros. (carta de 8.12.1884)
No,
amigo Galdós, no es exclusivismo, ni provincialismo
, ni separatismo ni otro ogro cualquiera de los terminados
en ismo lo que me hace escribir en catalán [...]
Escribo la novela en catalán porque vivo en Cataluña,
copio costumbres y paisajes catalanes y catalanes son
los tipos que retrato; en catalán los oigo producirse
cada día, a todas horas, como V. sabe que hablamos
aquí. No puede V. imaginarse efecto más
falso y ridículo del que me causaría a mí
hacerlos dialogar en otra lengua, [...] ( carta de 14.12.1884)
En
aquesta defensa del català, recull alguna adhesió
de laltra banda de lEbre, però sempre limitada
al camp estrictament literari -. Menéndez y Pelayo,
per exemple, li escriu::
He
notado una porción de expresiones tan pintorescas [en
Vilaniu], tan nuevas y tan exactas y penetrantes, que me hacen
desear ( al revés que otros amigos) que siga Vd. escribiendo
en catalán, porque sólo quien escriba en su
propia lengua puede alcanzar esta potencia gráfica
y esta armonía profunda entre el pensamiento y la frase.
( carta de 1.2.1886)
Un
altre cas significatiu és el de Varela: aplaudeix lús
literari del català però soposa ferotgement
al catalanisme:
Desengañemonos:
el catalanismo es absurdo y malsano.
|
Dreta:
L'escriptor de la Montaña, José María
de Pereda, bon amic d'Oller i força receptiu
als postulats del catalanisme cultural . Oller realitzà
un viatge triomfal a Santander i el País Basc,
on era reconegut com un gran escriptor.
Esquerra:
Benito Pérez Galdós, conspicu representant
de l'uniformisme espanyolista, tal com deixa clar en
la seva correspondència amb Oller. En una segona
etapa, però, es mostrà més comprensiu
amb l'ús literari del català.
|
|
La
polèmica, recurrent i interminable, apareixerà
més tard amb altres protagonistes i en altres èpoques,
però el problema de fons segueix sent el mateix. I aquest
problema ultrapassa làmbit estrictament literari.
El
catalanisme dOller no és separatista. Ans al contrari,
Oller creu sincerament que Catalunya ha de regenerar Espanya,
i el terme nació designa indistitament una i altra entitat.
En Oller no hi ha antiespanyolisme, sinó anticastellanisme,
entès com a rebuig a lintent uniformitzador dels
darrers segles emprès per la nacionalitat dominant a
Espanya.
Hi
ha un episodi especialment significatiu del sincer regeneracionisme
dOller: en una de les seves trobades amb lescriptor
de la Montaña, José Maria de Pereda, Oller
li llegeix lesbós duna novel¨la que havia
de titular-.se Un català a Espanya. Lesbós
de lesbós - i passeu-me el joc- és una mostra
claríssima de la mentalitat ingènua dOller:
Un
català dorigen rural, patriota que estima <<la
comarca i la nació>>, rep formació i
capital suficients per tirar endavant una indústria.
Però les dificultats materials - males comunicacions,
entrebancs burocràtics - i espirituals - les enveges,
la cobdícia - laboquen al fracàs. A
partir daquí ha de suportar un autèntic
via crucis entre jutges, burocràtes i oportunistes
de tot pelatge. El final és espcialment cru: el català
emprenedor mor amargat mentre que els funcionaris espanyols
principals responsables de tanta misèria i dissort
segueixen una imparable carrera professional.
La
reacció de Pereda fou contundent:
¡Oller,
por Dios! Esto sería una novela separatista. ¡Qué
injusticia! ¡Qué enormidad! No escriba usted
eso. Se lo prohíbo yo, que tanto le quiero.
I
no la va escriure. Oller prengué consciència que
el seu concepte de patriotisme era molt diferent al de Pereda:
Aquella
veritat tan clara per nosaltres i que els castellans, fins
els més espavilats, no arriben a capir: la raça
catalana és tan diferent de les altres dEspanya,
que és impossible confondre-les ni somniar que puguin
anar per un mateix camí i perseguir un mateix ideal.
Encara
ens podem allargar més sobre el seu regeneracionisme.
En una postal adreçada a un diputat madrileny Oller afirma:
La
aspiración separatista que se atribuye a los catalanes,
es simplemente un espantajo inventado por los partidos que
viven sobre el país, con el interesado fin de asustar
a la masa neutra de España y con ello retardar el
triunfo del Regionalismo, que nosotros defendemos como única
salvación positiva que puede salvar una vez más
el Estado Español del naufragio general que le amenaza.
Crea usted que no hay más.
I
Clarín, que coneixia bé el nostre autor, afirma
categòric:
Es
claro que ni Verdaguer ni Oller...dejan de "sentirse"
íntimamente españoles.
 |
Esq:
Portada del setmanari satíric Cu-Cut de 14de
maig de 1903. Aquest setmanari i el diari "La
Veu de Catalunya", tots dos adscrits a la LLiga,
foren assaltats per militars espanyols el 1905.
La nit de l'assalt, Oller, militant de la Lliga,
amagà a casa seva alguns redactors.
Sota:
Gravat de Narcís Oller fet per Thomas Pijoliu
i publicat a "La Il.lustració Catalana"
(15.04.1891)

|
-
Llanas,
Manuel i Ramon Pinyol: "Notes sobre l'ús
culte del català en algunes polèmiques dels
anys vuitanta del segle XIX", dins Anuari Verdaguer
1993-1994. Vic: Eumo, 1995
- Pallàs
i Guasch, Josep Maria: "El catalanisme polític
de Narcís Oller", dins Actes del Col.loqui
Narcís Oller. Valls: Cossetània, 1999. pp
297-307. Breu estudi, amb abundoses cites literals, sobre
l'ideari polític de l'escriptor.
- Solé
i Camardons, Jordi: Text i context. Lectures des de
la sociolingüística. Barcelona:
La Magrana. Aquest interessant llibre aplega un seguit de
textos variat i que dóna molt de suc sobre les diverses
actituds davant la llengua.. A les pp. 179-196 es centra en
Narcís Oller, i es reprodueix el fragment de Pilar
Prim en què intervé el jove esnob de classe
alta que renuncia a la seva llengua en benefici d'un castellà
fals i afectat.
|