PEL CAMÍ DELS MESOS DE L'ANY
En el fragment escollit d'aquesta prosa poètica on el poeta
glossa les diferents estacions de l'any, hi ha una clara mitificació
dels "seus" boscos colomencs -"alzinars beneïts!,
rouredes estimades!"- i dels mesos d'estiu -"Juliol, Agost,
déus llenyataires, .."-, mesos dels seus sojorns a Santa
Coloma.
Quan el poeta afirma que "novament em trobo recorrent els viaranys
que duen als meus boscos" fa certes les paraules de Joan Teixidor
que escrigué: "Vinyoli ens canta els corriols que s'enfilen
entre alzines sureres des de Santa Coloma de Farners cap a les muntanyes,
..."
El text comença amb l'afirmació de la possibilitat
de "viure poèticament", que el poeta va assumir amb
totes les seves conseqüències i que ens remet directament
a un dels principis bàsics de l'actitud poètica vinyoliana,
aprehès, en bona part, en Raïssa Maritain: el do poètic
no és res que es pugui provocar ni forçar, sinó
que cal merèixer-lo i, doncs, demana del poeta una actitud
receptiva, de recolliment passiu, de quietud. Això és:
perquè la poesia neixi pura i autèntica, perquè
esdevingui un veritable "cant líric essencial", cal
una determinada "disponibilitat d'esperit" i una permanent
actitud d'espera i de contemplació.