
Tipus
de Trens

Els primers rails de ferro van ser probablement els utilitzats
en Cumberland (Anglaterra), des de 1728. Totes les línies
de Ferrocarrils eren privades fins a 1803, any en el qual es va
inaugurar una línia pública tiratge per cavalls, per
a transportar mercaderies entri Wandsworth i Croydon, al sud de
Londres. Aquestes locomotores estaven impulsades per la màquina
de vapor a elevada pressió de Trevithick, que desenvolupava
molta major potència en relació a la seva grandària
i pes que les màquines de pressió atmosfèrica
utilitzadesades per a accionar bombes i maquinària industrial;
a més, era l'únic tipus de màquina capaç
d'arrossegar un vehicle.
El vapor de la segona locomotora sortia per una xemeneia,
amb el que s'augmentava el tir de fums i es millorava la capacitat
de producció de vapor de la caldera. Però la via de
14 km. sobre la qual discorria la locomotora es va trencar sota
el seu pes de vuit tones i l'experiment es va abandonar.
|

1825: primer ferrocarril públic de vapor: George Stephenson
era, abans de res, un constructor de Ferrocarrils i un promotor amb visió
del futur. Li va encantar laidea d'un territori entrecreuat per una xarxa
de ferrocarrils de vapor. La locomotora construïda per George Stephenson
i el seu fill Robert, batejada "Locomotion", va inaugurar el
primer Ferrocarril públic de vapor, que anava a una velocitat
de 20-25 km/h. 1829-1830: "Rocket", una locomotora que va fer
època: Es va considerar llavors que els majors beneficis s'obtindrien
amb el transport ràpid de passatgers.
En 1829 es van realitzar proves en Rainhill, prop de Liverpool,
per a triar la millor locomotora disponible. Els Stephenson van presentar
una nova màquina, la Rocket, amb un tipus de caldera en la qual
l'aigua es transformava en vapor a l'entra en contacte amb 25 tubs escalfats
per un fogó. Aquesta característica, juntament amb un
sistema d'espai millorat, va permetre a aquesta locomotora arrossegar
un tren de 14 tones a 45 km/h, gairebé el doble de velocitat que
les locomotores rivals.
1863-1911: trens de frontera: En els Estats Units i altres països
en desenvolupament, cap a la meitat del segle XIX els vies eren poc
fiables i solien estar malament instal·lades, degut al fet que
els quadrilles d'obrers competien diàriament entre si per superar
l'estesa instal·lada. Això va crear la necessitat d'un gran
nom de rodes en la locomotora per a repartir millor el seu pes; van
arribar a tenir fins a 24 rodes i fins i tot més. En aquest cas
només és podien utilitzar locomotors adobes, petites i,
per tant, de poca potència, precisament en terrenys on és
necessitava tot el contrari.
La solució la va trobar en 1863 l'escocès Robert Fairlie,
qui va plantar una locomotora de boguis giratoris que permetien que les
grans màquines prenguessin corbes tancades. Aquest sistema es va
desenvolupar més tard en la locomotora Garratt, en la qual la
caldera i la cabina estaven muntades entre dos boixos que duien el combustible
i l'aigua, a més de la unitat motriu.
1879-1897: energia elèctrica: El primer rival de la tracció
de vapor va ser la locomotora elèctrica, que va resultar viable
cap a 1870. Quan es va fabricar un motor elèctric van començar
a estendre's les centrals elèctriques i es va desenvolupar
un sistema satisfactori per a transmetre el corrent a la locomotora.
El primer tren eléctrico,dissenyat per l'enginyer alemany
Werner Von Siemens, es va presentar en una exposició de Berlín
en 1879. Anava arrossegat per una locomotora elèctrica que
prenia el corrent d'un carril conductor.
En 1890 es va inaugurar a Londres el primer tren subterrani, que
cobria una distància de 10 km i passava per sota del riu Tàmesi.
Les línies elèctriques van resultar essencials per al desenvolupament
dels trens subterranis a gran profunditat, doncs el vapor de les
locomotores de carbó produïa fum i brutícia.
En 1897, el nord-americà Frank Sprague va inventar el tren
automotor, que evitava la necessitat d'una locomotora separada. En
cada grup de vagons s'incloïa un o més que estaven motoritzats,
amb cabines de conducció en cada extrem del convoy. Es podien posar-se
diversos grups de vagons amb un sol conductor.
1894-1976:
la competència del diesel: El motor de combustió
Traducció realitzada interna a força de petroli es
va utilitzar per primera vegada en una locomotora en 1894. Però
no podia rivalitzar en potència amb el vapor en els transports
pesats. No va existir autèntica competència fins
que l'enginyer alemany Rudolph Diesel perfecciono, en 1897, el motor
de compresión-ignición.
|
En 1942 se realizaron en España las primers pruebas del Talgo
(Tren Articlat Lleuger Goicoechea-Oriol), creat per Alejandro Goicoechea.
Aquest tren, de gran lleugeresa de pes, disposa de vagons integrats
articulats, rodes independents i eixos guiats sobre carril. 1955-1981:
electrificación i alta velocitat:
En 1955, experiments efectuats pels Ferrocarrils francesos van demostrar
que els trens elèctrics podien arribar a els 320 km per hora. Nou
anys més tard es va marcar una fita en la història del Ferrocarril
amb la inauguració de la línia "Nuevo Tokaido",
en Japó, que unia la capital amb la segona ciutat del país,
El primer entra en Servicio en septiembre de 1981, en la línia
París-Lyon. AL ser capaç de desenvolupar una velocitat de
370 km/h, el TGV pot cobrir aquest trajecte de 480 km en dues hores i
mitja, pel que resulta competitiu, en preu i temps, amb el transport aeri.
Trens per al futur: S'han realitzat experiments amb moltes classes
de transport sobre rails.
El més conegut és el monocarril,
en el qual el tren discorre sobre un sol rail principal, en alguns
casos amb un segon per a adreça i estabilitat. Existeixen
monocarriles curts a Alemanya, Japó, Estats Units i alguns
altres llocs, però resulten cars de construir, complicats
i lents comparats amb les línies convencionals i per això
no s'han adoptat més extensament. En altres tipus de Ferrocarril,
el tren no manté contacte directe amb la via, amb el que
s'elimina la fricció entre aquesta i el tren.
|
|