El nét
d'Atlas (...) abandona les
terres que porten el nom de Pal·las i torna al cel, fent
bategar les seves ales. El seu pare el crida a part i li diu, sense confessar-li
que és l'amor el que el mou: "Fill meu, tu que sempre compleixes
fidelment les meves ordres, no perdis temps i torna a baixar ràpidament,
com fas sempre. Has d'anar a un país que mira la
teva mare des de l'esquerra i que és anomenat la
terra de Sidó pels seus habitants; has d'agafar el ramat
reial, que veus pasturar lluny, a l'herba de la muntanya i portar-lo cap
a la platja".
Nom llatí del vent del sud. |
Això va dir, i tot seguit, els vedells, foragitats de la muntanya,
van començar a atansar-se a la platja, seguint les ordres, al lloc
on la filla del poderós rei solia jugar, acompanyada de les donzelles
de Tir. No compaginen bé ni van plegades la majestat i l'amor;
així és que, deixant de banda el ceptre , símbol
del seu poder, el pare i rector dels déus, que branda en
la seva mà dreta el llamp de tres puntes i que amb un moviment
del cap sacseja el món, pren l'aparença d'un toro i es posa
a braolar enmig dels vedells i a anar d'una banda a l'altra, magnífic
d'aspecte, damunt l'herba tendra. El seu color, certament, és el
de la neu en què cap peu no ha deixat la seva empremta ni ha començat
a fondre el plujós Austre. La musculatura del coll és
ferma, la papada li penja per davant; les banyes són petites, això
és veritat, però qualsevol diria que han estat treballades
a mà, i són més lluents que una pedra preciosa sense
taca. Res d'amenaçador no hi ha en el seu front, no res que causi
espant en la seva mirada; una expressió de pau inunda el seu rostre.
La filla d'Agènor queda admirada en veure que és
tan bell, que no amenaça d'atacar-la. De bon principi, tot i veure'l
tan dòcil, té por de tocar-lo; aviat, però, s'hi
acosta i li posa flors a la boca blanca. A l'amant li agrada i, mentre
no arriba l'esperat moment de satisfer el seu desig, li fa petons a les
mans; amb prou feines ja, amb prou feines pot deixar per a més endavant la resta. Tan aviat guimba i fa saltirons
en l'herba verda com frega el seu llom de neu en la sorra roja; i després
de treure-li poc a poc la por, ofereix el pit a la noia perquè
li faci copets amb la mà, o les banyes perquè les envolti
amb garlandes de flors fresques. La princesa va atrevir-se fins i tot,
ignorant qui tenia a sota, a seure damunt l'esquena del toro; i aleshores
el déu, a poc a poc, va començar a allunyar-se de
la terra i del litoral sec; primer posa els seus peus falsos en
l'aigua, després continua endins i s'emporta la seva presa a alta
mar. La noia té por i es gira a mirar la costa que ha deixat enrere
en ser raptada; amb la mà dreta s'agafa ben fort a una banya, l'altra
la té posada damunt el llom; els seus vestits tremolosos ondulen
al vent.
Poeta llatí de l'època d'August (43aC - 18dC) que
va deixar una obra poètica molt variada: elegies de temàtica
amorosa (Amores, Heroides), poemes didàctics sobre
l'art de la seducció (Ars Amandi, Remedia Amoris, Medicamina
faciei femineae), poesia en vers èpic (Metamorphoses,
Fasti) i elegies de l'exili (Tristes, Epistulae ex Ponto).
Ovidi va esdevenir molt famós a la fi de l'imperi i durant
tota l'edat mitjana. Per aquest motiu hem pogut conservar gairebé
tota la seva obra. A més, la seva poesia ha exercit una
gran influència en escriptors i artistes plàstics
de tots els temps.
|
OVIDI,
Metamorfosis,
II, 843-875.
|
|