ELS TREMPS

El terme tremp prové del verb trempar que significa condicionar un material per donar-li les propietats determinades. Si apliquem el terme al camp de la pintura això significaria donar a l'aglutinant la flexibilitat i adhesivitat òptimes. Antigament el terme era aplicat a la pintura que tenia l'ou com a aglutinant però avui s'aplica a tot tipus de pintura aquosa que té com a dissolvent l'aigua. Per tant, entendrem que els tremps són aquelles pintures que els seus aglutinants es dilueixen en aigua. Antigament s'han emprat molts tipus de tremp: llet, aigua amb sucre… però són coneguts, com a més corrents, els tremps de goma, de cola, d'ou i de caseïna.


Tremp de goma
Parlem de tremp de goma quan s'utilitza aquesta substància, rebaixada convenientment, com a aglutinant per a barrejar-hi els pigments. La goma és d'origen vegetal i l'obtenim de la secreció d'algunes plantes. La goma aràbiga, extreta d'unes acàcies, és la més corrent (es comercialitza en terrossos o diluïda).

L'aquarel·la i el guaix són dos dels procediments a la goma. El primer actuaria per transparència, emprant el material perquè es dissolgui en l'aigua i amb l'ajuda d'aquesta es dipositi en el paper. El segon treballa per opacitat cobrint les superfícies amb la pintura.

Aquest és un procés molt antic. A l'antic Egipte empraven la goma aràbiga per la pintura mural i per la decoració d'objectes. En l'època medieval s'emprà per a la realització de les miniatures que il.lustraven els llibres. El procediment s'utilitzarà fins als nostres dies a través de l'aquarel·la i el guaix.


Tremp de cola
El tremp de cola és més semblant al guaix que a l'aquarel·la. L'aglutinant sol ser la cola de conill que es dissolt en aigua i posteriorment es barreja amb el pigment. Aquest tipus de pintura s'asseca molt ràpidament per això s'ha de treballar amb una certa agilitat.

Les coles i gelatines animals també han estat emprades des d'antic. Al Renaixement era descrit com un dels procediments pictòrics. Ha estat utilitzat per a preparar suports per a pintura mural, decorats escenogràfics, o també com a base de fons de quadres fets amb pintura a l'oli.


Tremp d'ou
El tremp d'ou no és res més que una emulsió feta amb rovell d'ou rebaixat amb aigua, al qual es sol afegir una petita dosi de resina o d'oli de llinosa. A aquest aglutinant s'hi barregen els pigments. Aquesta és una pintura intermèdia entre els procediments grassos i aquosos.

Normalment s'empra sobre fusta convenientment preparada amb cola de conill i creta.

Aquest procediment és antic però a inicis de l'Edat Mitjana anà desplaçant d'altres procediment i fou el mitjà més emprat en les pintures sobre fusta d'aquests períodes. Els pintors bizantins d'icones també utilitzaven aquest procediments. L'aparició de la pintura a l'oli desplaçà el procediment que no es recuperà fins al segle XIX. És utilitzat només puntualment per algun pintor contemporani.


Tremp de Caseïna
La caseïna és una proteïna que s'obté del mató de la llet. També s'ha emprat llet desnatada que és com una caseïna fresca. Aquests aglutinants s'han abandonat i actualment s'empra la caseïna industrial (obtinguda del mató assecat artificialment i mòlt).

Els orígens d'aquesta tècnica són incerts però es pot dir que algunes de les pintures de Pompeia foren realitzades a la caseïna. La tècnica també és descrita i emprada en el Renaixement i posteriorment s'ha emprat per a fer pintures mats.


Tremp de polímer
L'aglutinant d'aquest tipus de pintura està constituït per una emulsió aquosa d'un plàstic (d'una substància que té com a principal característica la seva plasticitat) o més concretament de resines sintètiques polimeritzades. Existeixen diferents tipus d'aglutinants dels quals destaquen: els vinílics (dispersió blanca i lletosa, el poliacetat de vinil, que vulgarment anomenem làtex) com moltes pintures plàstiques que es comercialitzen o la mateixa cola blanca. I els acrílics, els formats per l'emulsió d'acrilat (copolímer acrílic) també lletosa i blanca més resistent que els vinils. D'aquests últims trobem pintura ja preparada al mercat. Per desconeixement normalment s'anomena acrílica a qualsevol pintura d'aquest tipus.

L'ús de pintures d'aquest tipus ja començà al 1920 amb els muralistes hispanoamericans que, per les seves obres situades a exteriors, no podien emprar els procediment tradicionals de la pintura a l'oli o al fresc sinó materials utilitzats per a la indústria. La seva experimentació en el camp de l'art continuà als Estats Units a partir dels anys cinquanta i s'estengué ràpidament entre els pintors.

LES AQUAREL.LES

Les aquarel·les són pigments mòlts molt finament aglutinats amb goma aràbiga. La barreja es presenta seca, en forma de pastilla; líquida, en pots amb comptagotes o en tub. Al barrejar-la amb aigua, en la qual la goma es dissol molt fàcilment, fem que l'aquarel·la (o més ben dit els pigments) s'adhereixi al paper. A més de la goma també s'hi afegeixen glicerines i sucres que retarden l'assecat i li donen més brillantor.

Història

L'aquarel·la ja la usaven els il·luminadors a l'Edat Mitjana per a il·lustrar els llibres. També durant el Renaixement molts artistes la van utilitzar en els seus dibuixos (de paisatge, il·lustracions, esbossos de tapissos o decoracions, vistes urbanes…). Entre aquests podem destacar els d'Albert Dürer. Però realment s'ha associat sempre l'aquarel·la als paisatgistes anglesos del segle XVIII, que van usar intensament aquest material, el que ells anomenaven watercolour en contraposició al bodycolour. Les aquarel·les els permetien pintar a l'aire lliure (plain air) sense necessitat de molta infraestructura. L'aquarel·la permetia agilitat de traç i, a través de transparències i sobreposicions, els ajudava a captar la llum i tonalitats del paisatge. Així també l'usaren els impressionistes ja que els permetia reproduir els fenòmens atmosfèrics: el vent, els reflexos de l'aigua, els canvis del cel... Aquesta ha estat també una tècnica molt emprada en la il·lustració de llibres. Alguns artistes moderns com Paul Klee, Miró, Grosz, Schiele s'han servit del procediment en obres de petit format, sovint barrejat amb d'altres materials.

Suports

L'aquarel·la es treballa sobre paper. Aquest ha de tenir un cert gramatge per a poder treballar amb aigua i pot o no tenir textura. També podem utilitzar paper fet a mà (tenint en compte que absorbeix de seguida l'aigua tenyida i no permet manipular-la sobre el paper mateix), o papers japonesos com el paper d'arròs (la pasta està feta amb arrels de la planta de l'arròs).

Es pot treballar directament sobre el paper o, aquest, es pot tensar perquè no s'encongeixi en aplicar-hi l'aigua. Això es sol fer mullant-lo tot prèviament i tensant-lo sobre una fusta per deixar que s'assequi.

Material

Com hem dit les aquarel·les les trobem en caixes que contenen pastilles de diferents colors (tot i que també es poden adquirir pastilles soltes d'algunes marques). També es comercialitzen en tubs i l'aquarel·la líquida es ven en pots amb comptagotes.

Si volguéssim fer aquarel·les hauríem de barrejar el pigment amb una solució ensucrada amb glicerina amb 2 o 3 parts de goma aràbiga. Ho barrejaríem amb una espàtula, ho passaríem pel morter perquè quedes ben fi i recolliríem la pasta per posar-la a dins d'un motlle. Deixaríem que s'assequés per forma la pastilla.

L'aquarel·la és una tècnica que es treballa amb aigua. Amb aquesta dissolem la pastilla. Amb l'aigua més o menys acolorida es pot tacar més o menys el paper. Tot depèn de la proporció d'aigua. Normalment es parteix del blanc del paper per anar creant cada cop tons més foscos. O sigui, en l'aquarel·la no s'utilitza el blanc sinó que es deixen com a blancs les reserves del paper. D'alguna manera tornar enrera en l'aquarel·la és bastant difícil perquè no podem esborrar un cop tenyit el paper. Es pot tacar directament amb l'aquarel.la o fer un dibuix amb llapis prèviament, el qual, en la majoria de casos, un cop aplicada l'aquarel·la podrem esborrar.

Els pinzells utilitzats són els de pèl tou. És idoni tenir pinzells de diferents mides, si més no, un de gros per si s'han de fer rentats o zones d'un mateix to. També es poden utilitzar esponges per a fer rentats o per a intentar esborrar, tot aplicant aigua o intentant absorbir el color sobrant fruit d'algun error.

Tècnica

Quan es treballa amb l'aquarel·la es solen anar afegint tons cada vegada més foscos. Si es torna a passar per sobre d'una zona encara molla és fàcil que s'escampi l'aquarel·la. Si volem que les taques no s'ajuntin haurem d'esperar que s'assequin.

Podem fer rentats recobrint grans zones, ja sigui fent aigües o amb un sol to. El rentat es sol fer humitejant anteriorment el paper.

Amb aquarel·la no tan diluïda podem dibuixar a base de puntejats.

L'aquarel·la es pot barrejar amb d'altres tècniques com el guaix, la tinta... Podem també fer reserves amb les ceres o amb papers, cintes adhesives...

També la podem aplicar amb esponja, cotó, polvoritzar-la amb el raspall de dents, creant així diferents textures... Amb bastant aigua la podem estendre bufant o movent el paper per allargar les gotes i les taques.

Lectura

"L'aquarel·la, que com el seu nom indica és una varietat de pintura a l'aigua, és la tècnica més antiga i la més universalment difosa abans de l'aparició de la pintura a l'oli. Es distingeix per les seves característiques de la pintura a la cola, de la pintura al tremp, que és una emulsió a base d'ou i, naturalment del pastel, procediment contrari en què la pols dels colors s'empra en sec. El seu suport és el paper, el seu instrument el pinzell i el seu material: els pigments de colors diluïts amb aigua i fixats mitjançant goma aràbiga, un aglutinant que s'obté de l'acàcia. El principi essencial de l'aquarel·la és la transparència dels colors sobre el fons clar, generalment blanc, del paper que a vegades en algunes zones es deixa descoberta. S'oposa al gouache perquè aquest té una consistència més espessa, i els colors són opacs i densos. Amb l'aquarel·la els colors es succeeixen progressivament des del clar al fosc; amb el gouache és al contrari: els colors s'aclareixen a partir de tons foscos afegint-hi blanc. Tot i que els dos mitjans semblin excloure's solen utilitzar-se conjuntament, combinant l'aquarel·la amb traços de gouache." (7) "La aquarel·la que utilitzen els artistes, està formada per terres fines en suspensió, o sigui, pigments amalgamats de manera homogènia amb una dissolució aquosa de goma. Està específicament destinada a ser aplicada sobre un paper blanc de bona qualitat mitjançant pinzellades, i com que consisteix essencialment per colors transparents això permet que la lluminositat del paper els travessi remarcant la brillantor de les seves tonalitats. Aquesta característica de transparència diferencia a l'aquarel·la del gouache, utilitzat per al disseny i la confecció de cartells, que contenen fonamentalment tons opacs que cobreixen tota la superfície." (143) La Acuarela. Skira

RECERCA

Aquí teniu tres obres fetes amb aquarel·les. Van ser realitzades durant la dècada dels anys vint del segle XX pels artista George Grosz, Paul Klee i Egon Schiele. Busqueu informació d'un d'aquestes artistes i d'altres obres que realitzessin amb la mateixa tècnica. Feu un petit resum de la seva trajectòria i comenteu les obres, sobretot el seu aspecte graficoplàstic. Finalment exposeu què penseu del seu contingut.

 

 

 

1. G. Grosz, Crepuscle. Aquarel.la, ploma i plomilla, 52,3x40,5, 1922.      2. G. Grosz.
3. Paul Klee, Scheidung Abends (Separació vespertina), aquarel·la, 33,5x23,5 cm. 1922.       4. Paul Klee.
5. Egon Schiele, Reprimir a un artista és un delicte, significa assassinar vida en gestació!, 1912.
Aquarel·la, 48,6x31,8 cm. (Graphische Sammlung Albertina, Viena)           6. Egon Schiele.

LA TINTA

La tinta no és res més que una substància de consistència líquida que tenyeix la superfície on s'aplica. Està composta per colorants amb els quals s'ha tenyit un medi líquid ja sigui aigua amb goma aràbiga, alcohols o d'altres. Aquest medi líquid acolorit té la capacitat de tenyir les superfícies on s'aplica, segons el grau de porositat d'aquestes.

La tinta pot aplicar-se de moltes maneres: amb pinzells, esponges, canyes, plomes, 'plumilles'…

Tipus

Existeixen diferents classes de tintes. Normalment totes es dilueixen en aigua. N'hi ha que un cop seques són però resistents a aquest dissolvent. Algunes són específiques per a estilògrafs i van dins tubs especials. La coneguda tinta xina de color blau/negre es troba ja dissolta però també es pot adquirir en barra que després es dilueix. Algunes tintes de dibuix van en pots amb comptagotes. Existeix també una gran gamma de tintes de colors algunes transparents i d'altres més opaques.
Hom pot també trobar les tintes a base d'alcohols, com les dels retoladors, que s'evaporen i s'assequen molt ràpidament.

Instruments

Les 'plumilles' són petites puntes metàl·liques que permeten que la tinta surti mesuradament. Aquestes s'adapten a un mànec per a poder dibuixar amb elles. N'hi ha de diferents mides i formes segons el tipus de línia que es vulgui aconseguir. Existeixen 'plumilles' que s'han d'anar sucant a la tinta o d'altres amb un dipòsit incorporat. També existeixen plomes d'au utilitzades antigament o les fetes de canya.

Per altra costat podem usar pinzells per a treballar amb tinta. Es solen utilitzar pinzells de pèl tou.

Papers

Cal vigilar quines superfícies s'utilitzen ja que han de ser prou absorbents perquè no quedin arrugades quan hi apliquem la tinta sobretot si es treballa diluint-la molt. En canvi, en el cas d'un dibuix precís a línia, cal vigilar que el paper no sigui molt porós ja que la línia es pot estendre ràpidament o si treballem amb 'plumilla' pot quedar enganxada al paper si la superfície d'aquest no és una mica dura. Altrament si es vol treballar amb pinzell i amb molta aigua cal un paper més absorbent i és aconsellable tensar-lo a un tauler o mullar-lo prèviament.

Història

Els egipcis, els grecs i els romans feien servir plomes de canya per a escriure sobre papir o pergamí. A Europa des del segle VII s'usava la ploma d'au. Els monjos treballaven amb ploma per a reproduir i fer llibres i pàgines miniades. Per altra banda era l'estri utilitzat en tots els àmbits per a l'escriptura.

La ploma fou àmpliament usada fins a la invenció de la 'plumilla' d'acer cap a inicis del segle XIX, posteriorment apareixeran diferents tipus de punta, fins arribar a l'estilogràfica o a les plomes amb dipòsit.

Més endavant, amb la invenció de la litografia i de la fotomecànica va ésser possible reproduir els dibuixos fets a tinta conservant gran part de les seves qualitats.

Aquesta tècnica ha servit al llarg de la història de la producció artística per a realitzar apunts i esbossos. Sobretot ha estat emprada en el cap de la il·lustració de llibres, en el còmic...

Els artistes del segle XX s'han servit també d'aquest mitjà en molts dels seus dibuixos. Cal destacar els expressionistes alemanys, molts artista de l'avantguarda... tot i que sempre ha estat un procediment menor.

   

   

1. G. Grosz, Im Schatten (litografia de dibuix a tinta), 1921 3. Pablo Picasso, 5. Moebius,
6. François Schuiten/Benoit Peeters, La fiebre de Urbicanda. Eurocòmics, Madrid 1985, col. Negra, núm. 23, p.66.

 

Tècnica

-Es pot realitzar un dibuix directe o traçar amb llapis unes línies guies abans d'aplicar la tinta.

-En molts casos cal un traç lliure i àgil.

-L'ús de la ploma o les 'plomilles' ens possibilita crear diferents tipus de línies, fer trames i ratllats curts o llargs, puntejats...

-Podem treballar la tinta com una aiguada utilitzant el pinzell i tenint en compte l'absorció del paper.

-També es creen textures fent reserves, imprimint alguna cosa molla de tinta, fent esquitxos amb un raspall...

-Amb la tinta es pot jugar amb els contrastos de blanc i negre o amb els degradats per a aconseguir formes i volums.

-Si hem de treure alguna taca ja realitzada i encara no seca, ho hem de fer amb aigua i paper secant i eliminar l'ombra amb goma.

ARXIU DE PROVES. Aquarel.la. Petits paisatges

ARXIU DE PROVES. Tinta xina. Tipografies

ELABORACIÓ DE SEGELLS

Per aplicar l'aquarel·la i la tinta negre haureu de realitzar una sèrie de dibuixos que es convertiran en segells. Els segells es faran sobre un paper d'una mida semblant a la del format DIN-A5 o un xic més petit. N'heu de fer un total de 8, quatre amb aquarel·les i quatre amb tinta (aplicada amb pinzell o 'plomilla'). Un cop realitzats els segells es fotocopiaran (en color o blanc i negre segons la tècnica) per a reduir la seva mida i obtenir una mesura semblant a la dels segells (també es poden escanejar i imprimir-los si l'impressora és de prou qualitat).

Al disseny del segell s'hi pot afegir el preu o deixar-lo sense. En el cas de les aquarel·les cal que aprofiteu les diferents gradacions que podeu aconseguir amb l'aigua, les transparències o sobreposicions de tons. Amb la tinta podeu treballar amb pinzell diluint-la per crear diferents tons de grisos o treballar amb 'plomilla' fent diferents traços i tramats.

Un cop els segells fotocopiats els heu de presentar clavats en un petit llibret o en un suport. S'han de presentar conjuntament amb els originals.

Comentari
Després de la presentació cadascú ha de comentar per escrit el treball d'un altre company. Ha d'explicar com ha aplicat la tècnica, si el tractament és adequat al tema, si ha fet algun ús curiós o peculiar de la tècnica. També cal que expliqueu què penseu del resultat final, d'allò que ha pretès fer.

 

1

2

3

4

5    

6   

 

7       8

© 1, 2. Irene Bosch.    3. Clara Oliu.    4. Maria.    5. Adriana Fontàs.    6.Anna Marcó.    7.Maria.    8. Albert Blanch   (IES Castell d'Estela)

GUAIX

El guaix (del terme francès gouache) és una pintura a l'aigua, feta amb pigments, goma aràbiga com a aglutinant i càrregues que augmenten l'opacitat i donen més cos a la barreja. És un dels procediments de tremp de goma i, es diferencia de l'aquarel·la (també un tremp de goma) perquè és una pintura opaca, que ofereix colors sòlids i que empra el blanc. No actua per transparència sinó que els colors es tapen els uns als altres. Un cop secs els tons queden apagats no tenen gens de brillantor.

El guaix no és permanent, si entre en contacte una altra vegada amb aigua queda tacat. Aquest tipus de pintura es comercialitza en pot o en tub. Existeixen molts colors tot i que es solen utilitzar els més bàsics que després es barrejaran per a obtenir-ne d'altres.

Història

Des d'antic moltes pintures han utilitzat la goma aràbiga com a aglutinant. Els antics egipcis ja pintaven amb aquest procediment. Molts manuscrits de l'Edat Mitjana són fets amb una pintura semblant al guaix. El material va gaudir de bastant importància durant el segle XVIII tot i que mai ha gaudit de gran èxit entre els artistes i no trobem un període en el qual fos àmpliament utilitzat i apreciat. Al llarg del s.XX el guaix ha continuat tenint vigència i molts artistes moderns (Picasso, Miro,…) l'han utilitzat, barrejat a vegades amb d'altres procediments (aquarel·la, tinta). En el camp de la il·lustració, el còmic, o el disseny gràfic, sobretot en el cartellisme, ha estat molt utilitzat ja que permet zones planes i plenes de color que després són molt aptes per a ser reproduïda amb mitjans mecànics.

Superfícies

Hem de vigilar que els papers que utilitzem no siguin molt prims, han de poder absorbir l'aigua i no arrugar-se. Sobre cartró també podem treballar amb guaix.

Pinzells i d'altres

És òptim disposar d'aigua, de draps, i d'una paleta per a realitzar les barreges. També espàtules o algun altre utensili per a agafar la pintura dels pots, tot i que també es poden utilitzar els pinzells.

Pel què fa als pinzells utilitzarem els de pèl tou, que originàriament eren de marta, però ara solen ser sintètics. Les mides dels pinzells són numerades a partir de l'1 (mida més petit). En referir-nos a la forma les més usuals són la rodona o la plana, i la seva tria depèn del traç que vulguem fer. Cal cuidar els pinzells tot netejant-los bé amb aigua, no deixar que s'assequin amb pintura i, un cop nets i encara molls, cal no doblegar-los de la punta ja que agafen mala forma.

Tècniques

Tot i la seva opacitat i capacitat per a crear zones planes el guaix també es pot anar diluint afegint-li més aigua tractant-lo com una aiguada. De totes maneres encara que vulguem obtenir tons opacs cal treballar amb una mica d'aigua per fer que la pintura llisqui per la superfície, si és massa seca i conté poca aigua se'ns pot esquerdar posteriorment. De fet, aquest pot ésser un efecte pretès si es volen crear textures tàctils a la seva superfície, encara que potser no seria el mitjà més adequat.

Les zones planes i opaques s'han de treballar delicadament per anar fent desaparèixer la textura que produeix el traç del pinzell. També es pot treballar amb aigua fent rentats o creant textures per la dispersió del color en una taca d'aigua o sobre el paper anteriorment humitejat.

També es poden crear textures pentinant o rascant la pintura quan encara no està seca. Si volem donar més volum a la pasta i elasticitat per a fer-hi aquestes textures podem afegir-hi, abans de ser aplicada, una mica de cola blanca.

Les barreges es realitzen normalment a la paleta tot i que es poden anar barrejant els tons a sobre la superfície de treball.

També podem crear reserves amb materials grassos (ceres o goma de reserves) o també amb plantilles de paper o d'altres materials. En els primers casos hem de treballar amb el guaix una mica aigualit i en el cas de les plantilles aquest ha de ser més consistent.

A part del pinzell podem aplicar el guaix amb altres utensilis, papers, tampons, esponges, raspalls o d'altres.

TREMP D'OU

La pintura al tremp és un mètode tradicional que consisteix a barrejar el pigment amb rovell d'ou, diluït amb aigua destil·lada. Quan la barreja s'aplica sobre un suport, l'aigua s'evapora i deixa una capa de color molt fina i dura. Aquesta solució manté molt el color original del pigment però s'asseca molt ràpidament al ser aplicada.

El rovell d'ou conté albúmina, una proteïna enganxosa que s'endureix en contacte amb l'aire, un oli no secant i lecitina, una substància grassa que ajuda a què els líquids es combinin de manera estable.
Per a elaborar-la es separa el rovell de la clara i se l'asseca amb un drap. Després punxem el tel del rovell i s'aboca el contingut en un recipient. Es barreja amb una mica d'aigua destil·lada per a obtenir una crema espessa. El pigment es barreja també amb aigua destil·lada formant una pasta espessa. Les dues pastes s'han de barrejar posant la de pigment sobre la paleta i afegint la d'ou i més aigua destil·lada si és necessari. Normalment la barreja es fa a parts iguals. D'altres vegada una part de pigment s'utilitza per 3/4 d'ou (blau celeste, roig cadmi, viridiana, blanc de zenc) o 1/4 (blanc de tità, roig Venècia, ombra torrada). Tan sols s'ha de barrejar la pintura que es vol utilitzar ja que no es pot guardar. La pintura resultant es pot provar pintant un xic un vidre i si quan s'asseca es pot desenganxar d'una sola peça ja es pot utilitzar. Si es trenca hi falta ou.

Superfícies

En un principi les pintures al tremp s'utilitzaren per pintar parets i taules de fusta, ja que donen bons resultats en superfícies dures. La fusta curada és idònia, i no tant el cartró i contraxapat perquè s'arquegen. El conglomerat i el tàblex són adequats. Algunes superfícies s'han de llimar i cobrir amb alcohol metilat i encolar el dors per evitar l'arquejat. Es pot utilitzar també tela però ha de ser fina i ha d'estar molt tensada. Abans de treballar cal encolar la superfície amb cola de pell de conill o cola d'artista. Normalment s'utilitzen bases de guix fi que un cop aplicades es llimen i poleixen.

Cal utilitzar paletes, i pots per a la pintura barrejada, espàtula de plàstic, comptagotes i pinzells de pèl tou.

Història

Aquesta fou una tècnica molt utilitzada a l'Edat Mitjana sobretot per a pintar els retaules. A l'emulsió s'hi afegien també olis, cera o goma aràbiga. Es preparaven les taules de fusta convenientment i després s'hi aplicava la pintura. També era la substància utilitzada pels pintors. A partir del Renaixement es substituirà per la pintura a l'oli. Anteriorment a Mesopotàmia, a l'Antiga Grècia i a Xina s'utilitzava també aquest procediment. Pintures al tremp decoren tombes egípcies, catacumbes cristianes, i altars bizantins. El pintor florentí Giotto (1266-1337) va treballar amb aquest procediment. Existeix una descripció escrita del mètode de barrejar el pigment amb l'ou de l'any 1390 (Cennini). Els primers artistes que treballaren amb tremp d'ou, aplicaven la pintura en capes successives a sobre d'una base de guix fi. Entre els artistes italians que utilitzaren la tècnica podem destacar Fra Angèlic (1387-1455), Piero della Francesca (1410-1492), Duccio (1255-1319), Sandro Botticelli (1446-1510). A partir del segle XVII el tremp d'ou va quedar pràcticament ignorat i substituït per la pintura a l'oli.

ELS RETAULES

Contracte fet per la Confraria dels Blanquejadors en què s'encarrega a Jaume Huguet un retaule per a l'altar major de l'església del convent de Sant Agustí de Barcelona. Contracte amb el pintor Jaume Huguet, davant notari, amb els cònsols i prohoms i clavaris de la confraria dels blanquejadors. En el dia del senyor de (...) 1453 (...) es fa el contracte següent entre els honrats en Guillem Ripoll i Antoni Madella... tots dos blanquejadors, elegits com a prohoms de la dita Confraria, d'una banda, i en Jaume Huguet, pintor, de l'altra banda, tots ciutadans de Barcelona, i han estat acordats els capítols següents sobre la pintura del retaule i les històries del gloriós Sant Agustí, segons es conté en la mostra feta del dit retaule: Primerament, l'esmentat, en Jaume Huguet, promet als dits senyors... que acabarà el dit retaule el dia de Nadal de l'any MCCCCLX (1460) (...) Es compromet que tota l'obra de la talla, que acompanyi els portals, bancals i tabernacles sigui daurada... i igualment els fons de les històries de l'esmentat retaule (diademes, mitres, creus...) siguin daurats segons el costum (...). Ítem, l'esmentat Jaume Huguet promet fer tota l'obra fent servir bon or i colors fins i sumptuosos, i ha de fer bons caps i bones mans igualment (...). Ítem, l'esmentat Jaume Huguet promet enguixar el dit retaule, tant de guix fi com de guix gruixut, i aparellar-lo bé i posar els colors i l'or, així com totes les altres coses necessàries per a la perfecció del dit retaule, i si per ventura el dit retaule anés a menys... el dit Jaume Huguet es farà càrrec del seu cost i haurà de sotmetre la dita obra al judici dels dos millors pintors que hi hagi a Barcelona (...) Ítem, l'esmentat Jaume Huguet promet acabar amb la seva pròpia mà els caps, les cares i les mans de totes les imatges (...). Ítem, els confrares damunt nomenats (...) prometen donar i pagar al dit Jaume Huguet tant pel seu treball, jornals, or, plata, colors, com per totes les altres coses per a la total perfecció del dit retaule, i més, col·locat i clavat segons s'indica més amunt, mil cent lliures, moneda de Barcelona...

 

    

1. La consagració de sant Agustí, Jaume Huguet vers 1466-75, església de Sant Agustí el vell, Barcelona.
2. Retaule de la Mare de Déu, Monestir de Santa Maria de Sixena (Osca)

Preguntes

1. Fixeu-vos amb les condicions de treball del pintor Jaume Huguet segons les obligacions contractuals per veure quina era la tasca de l'artista en aquest moment històric. Quines característiques podeu destacar de la seva activitat artística?

2. Expliqueu gràficament el procés de realització d'un retaule. Feu-ho a través d'il·lustracions de caràcter didàctic. Podeu completar els dibuixos amb indicacions escrites, senyals, paraules…

3. Per quins motius el tremp d'ou es va anar substituint progressivament per la pintura a l'oli? Indiqueu a grans trets com va ser aquest procés, on va tenir lloc i qui el va protagonitzar.

TREMP POLÍMER: ACRÍLICS I VINILS

Ja hem explicat que dins del que entenem per tremp de polímer (compost per un aglutinant de resines sintètiques polimeritzades) hi ha diferents tipus d'aglutinants: els vinílics (com el làtex) i els acrílics.

Aquests últims estan formats per una emulsió d'acrilat (copolímer acrílic) una pasta lletosa i blanca. Podem dir que els acrílics són més resistents que els vinils. Els acrílics es dissolen en aigua o en un mitjà acrílic. Tenen un acabat mat i uniforme. S'assequen molt ràpidament i un cop secs no canvien ni el color ni la textura i no es poden tornar a dissoldre. Es pot retardar l'assecat afegint-hi glicerines o un retardador. A diferència d'altres procediments aquesta pintura un cop seca té una textura plàstica.

La pintura acrílica es ven en tubs i en pots. Podem fer la pintura amb pasta de pigment i barrejar-la amb l'acrílic i guardar-la posteriorment en pots.

Superfícies

Els tremps de polímer es poden aplicar sobre qualsevol suport. No es necessita cap base però en general s'imprima la superfície amb un medi acrílic o vinílic (barrejat a vegades amb blanc de tità), dues o tres capes, per saturar la porositat.

Les superfícies més utilitzades són: les teles, taules de fusta, planxes de metall, paper, cartró o murs.

Història

Els materials pictòrics utilitzats fins a les primeres dècades del segle XX no eren adequats per a exteriors. Els primers a utilitzar els acrílics van ser alguns artistes mexicans dels anys vint que els empraren en els seus murals, Diego de Rivers (1886-1957), José Clemente Orozco (1883-1949), David Alfaro Siqueiros (1896-1974). Aquest últim creà un taller experimental per a practicar aquest nou medi. Poc a poc es van anar explotant les possibilitats del tremps de polímer sobretot dels acrílics. En els anys 50 els expressionistes abstractes americans utilitzaren pintura acrílica per a les seves obres sobre tela. Jackson Pollock (1912-1956), Mark Rothko (1903-1970), Kenneth Noland (1929-), Robert Motherwell (1913-), i també els artistes del Pop Art. L'acrílic s'ha continuat utilitzant en el camp de la pintura.

RECERCA I COMPARACIÓ D'OBRES

Busqueu l'obra d'algun pintor que hagi treballat amb aquest material i feu-ne una descripció, valorant l'ús que fa de la pintura i el resultat que obté. Feu també una interpretació de l'obra.

REALITZACIÓ DE PINTURES

Un cop coneixem els diferents tipus de tremps, cal veure com alguns d'ells es preparen. Realitzarem tres dels tremps esmentats: el de goma (per obtenir guaix), el d'ou i el de polímer

Aquesta activitat es pot realitzar individualment o en grup

Cadascú ha de tenir proves fetes amb cada un dels tremps. Les proves s'han de fer directament a dins de pots que després es puguin tancar.

Les proporcions d'aglutinant i pigment dependrà, en cada cas, de l'aglutinant utilitzat i del tipus o qualitat del pigment.


Del tremp polímer caldria fer-ne més perquè més endavant s'utilitzarà.

ARXIU DE PROVES. Amb les pintures elaborades.

En aquest cas les proves de l'arxiu s'han de fer amb les pintures fabricades, unes quatre proves amb cada aglutinant. En aquest cas s'ofereix un poema i les proves l'haurien d'il.lustrar. Una mateixa il.lustració pot repetir-se quatre vegades tractada de maneres diferents amb les tècniques o cada una de les quatre proves poden ser diferents il.lustracions. Les il.lustracions han de ser de mida reduïda i cal recordar que estem fent proves, per tal convindria triar una idea i anar-la temptejant amb cada una de les pintures fabricades.

REALITZACIÓ D'UN TRÍPTIC

                                           


                                              

RECURSOS I BIBLIOGRAFIA

Sobre procediments aquosos en general

o BORDINI, Silvia. Material e imagen. Fuentes sobre las técnicas de la pintura. Barcelona: Editorial del SErbal, 1995.

o DOERNER, Max. Los materiales de pintura y su empleo en el arte. Barcelona: Editorial Reverté, 1980.

o GUMÍ, Jordi / LLUÍS, Ramon. Diccionari de tècniques pictòriques. Barcelona: Edicions 62, 1988.

o HAGES, Colin. Guía completa de pintura y dibujo. Técnicas y materiales. Madrid: Editorial blume, 1986.

o PEDROLA, Antoni. Materials, procediments i tècniques pictòriques. Barcelona: Edicions de la Universitat de Barcelona / Editorial Barcanova, 1992.

o SIMPSON, Ian. Enciclopedia de materiales y técnicas de arte. Barcelona: Editorial Acanto, 2002.

Sobre aquarel.la

o SMITH, Ray. El manual del artista. Barcelona: Hermann Blume Ediciones, 1990. (p.138-165 dedicades a l'Acuarela).

o STEINER, Reinhard. Egon Schiele. 1890-1918. Köln: Benedikt Taschen Verlag, 1992.

o CLARKE, Michael. Acuarela. Guía visual de la historia de este procedimineto medio de pintura. Barcelona: Blume Ediciones, 1994.

o Productes d'aquarel.la del catàleg de la casa MIR
http://www.artmir.com/catala/Catalogo/acuarela.htm

Sobre tintes

o SMITH, Ray. El manual del artista. Barcelona: Hermann Blume Ediciones, 1990.
(p.112-125 dedicades a Pluma y tinta i a Pincel i tinta).

Sobre d'altres tremps

o SMITH, Ray. El manual del artista. Barcelona: Hermann Blume Ediciones, 1990.
(p.166-179 dedicades al Gouache i al Temple. p.208-227 a la Pintura acrílica).

o Productes d'acrílic del catàleg de la casa MIR: http://www.artmir.com/catala/Catalogo/acrilico.htm

o Informació sobre Van Eyck: http://www.kfki.hu/%7Earthp/html/e/eyck_van/jan/index.html