En principi. l'obra d'art
ha estat sempre reproduïble. Allò que uns
homes han fet, sempre ho han pogut tornar a fer uns altres
homes. Tal reproduccions eren realitzades pels alumnes
a fi d'exercitar-se en l'art, pels mestres a fi de difondre
les obres i, finalment, per terceres persones simplement
àvides de guanys. La reproducció tècnica
de l'obra d'art és, en canvi, quelcom nou que s'imposa
en la història de manera intermitent, a batzegades
sovint allunyades l'una de l'altra, però sempre
amb una intensitat creixent. Els grecs tan sols coneixien
dos procediments per a la reproducció de les obres
d'art: la fosa i l'encunyació. Bronzes, ceràmica
i monedes eren les úniques obres d'art que estaven
en condicions de produir a l'engròs. Totes les
altres eren singulars i no reproduïbles tècnicament.
Amb la xilografia, les arts gràfiques esdevingueren
per primera vegada reproduïbles tècnicament;
i passà molt de temps abans que, amb la impremta,
l'escriptura no esdevingués també reproduïble.
Les enormes mutacions que la impremta, és a dir,
la reproductibilitat tècnica de l'escriptura, ha
suscitat en la literatura són ben conegudes. Però
constitueixen tan sols un cas, per bé que sens
dubte especialment important, del fenomen que aquí
considerem a escala de la història mundial. Durant
l'Edat Mitjana, a la xilografia s'hi afegeixen l'aiguafort
i la calcografia, com també, a principis del segle
XIX, ho fa la litografia.
Amb la litografia, la tècnica de reproducció
aconsegueix un grau substancialment nou. Molt més
eficaç, el procediment, que, a diferència
de la incisió del dibuix en un bloc de fusta o
el gravat sobre una planxa de coure, s'aplica sobre una
superfície de pedra, donà per primera vegada
a les arts gràfiques la possibilitat no solament
d'introduir en el mercat els seus productes a l'engròs
(com ja succeïa abans), sinó també
de fer-ho donant als productes configuracions cada dia
noves. Gràcies a la litografia, les arts gràfiques
es trobaren en condicions d'acompanyar de manera il·lustrativa
la dimensió quotidiana. Començaren a marxar
al pas de la impremta. Però ja des del començament,
pocs decennis després de la invenció de
la litografia, van quedar superades per la fotografia.
Amb la fotografia, dins el procés de la reproducció
figurativa, la mà es va veure per primer cop descarregada
de les seves obligacions artístiques més
importants, les quals a partir d'aleshores recaigueren
sobre l'ull que esguardava a través de l'objectiu.
Com que l'ull és més ràpid copsant
que no la mà dibuixant, el procés de la
reproducció figurativa s'anà accelerant
fins al punt de poder marxar de costat amb la paraula.
L'operador cinematogràfic, en el seu estudi, fent
girar la maneta, aconsegueix de fixar les imatges amb
la mateixa velocitat amb què parla l'actor. Si
en la litografia ja es trobava virtualment latent el diari
il·lustrat, en la fotografia s'amagava el film
sonor. La reproducció tècnica del so s'emprengué
a finals del segle passat. Aquests esforços convergents
han anat prefigurant una situació que Paul Valéry
defineix amb aquesta frase: "Talment com l'aigua,
el gas o el corrent elèctric entren, gràcies
a un esforç gairebé nul, tot i venir de
lluny, a les nostres habitacions per tal d'atendre les
nostres necessitats, així mateix serem proveïts
d'imatges i de seqüències de sons que es manifestaran
al més petit gest, quasi a un senyal, desapareixent
tot seguit." Pels volts de 1900, la reproducció
tècnica havia arribat a un nivell que li permetia,
no solament de prendre com a objecte el conjunt de les
obres d'art pervingudes i de modificar-ne profundament
els efectes, sinó també de conquerir-se
un lloc específic entre els distints procediments
artístics. Per a l'estudi d'aquest nivell no hi
ha res tan instructiu com la manera en què les
seves dues diverses manifestacions -la reproducció
de l'obra d'art i l'art cinematogràfic- han repercutit
sobre l'art en la seva forma tradicional.
|