SALÒRIA
L'endemà,
a les sis del matí, emprenguérem
la pujada d'eixa aguda i hermosa muntanya.
Del contrafort de l'oest ne salta una cascada
bellíssima en forma de cabellera,
caient d'una altura considerable. A mitja
serra es troba una font abundosa i fresca;
no tant, però, com una altra que
rega uns verds i hermosos pradells a la
banda de migdia. La font i els pradells
s'anomenen de la Regina.
Lo panorama és igual, si no millor,
que el de Rubió. Lo Pirineu se deixa
veure des del cim de la vall d' Aran fins
a Soldeu, clapejat de congestes tot ell,
i blancs de neu sos cims més elevats.
Lo Pallars no es veu tant com des de Rubió,
per quedar Salòria a un costat, mes,
en canvi, se poden seguir totes les grans
i petites serres d'Andorra
Fins a Meranges. A migdia es domina la serra
de Bescaran, i a l'extrem del pelat i feréstec
Cadí, com un punt final digne de
tan enorme ratlla, se veu la muntanya de
la Vansa. La serra de Fórnols li
fa costat. Se veu Rubió a la vora.
Boumort més lluny i Montsec a últim
terme, i més a prop valls rientes
i hermoses, aigües i fonts, pradells.i
boscúries immenses.
A l'ésser un quart avall del cim
de Salòria, nos girarem estranyats,
sentint-hi uns grans crits d'alto. Era un
carrabiner que ens encalçava amb
la il·lusió de que portàvem
frau, i a l'atrapar-nos s'enfadà
de mala manera al veure que era un capellà
aquell que de lluny havia pres per un paquetaire.
Des de Salòria prenguí el
camí de la Tor, i dues hores abans
d'arribar-hi
contemplava
los màrgens i boscúries,
i, darrera els pradells de la Regina,
una esmaragda en forma de petxina,
tota plena de perles i de flors:
és la vall delitosa de Satúria:
quan amb son bes primer l'alba la
rosa,
sembla l'àurea conquilla en
que flairosa
sortí del mar la reina dels
amors.
Lo
pla no és més gran que el
de Núria; mes, sense veure s'hi gairebé
cap roc, tot ell és enherbat. Lo
fener o herbei, des de lo més alt
de la serra que el volta per nord, llevant
i migdia, baixa en línies corbes
i suaus com les d'una gran petxina a reunir-se
al sud-oest. Lo color verd és viu
com d'herba regada sovint. SoIs algun escamot
de blanques ovelles o de rosses vaques lo
clapeja. No he vist en los Pirineus una
vall més bonica de nom i de fet que
la per mi encantada i inolvidable vall de
Satúria.
Des d'allí baixí a la Tor,
poble arraconat i de mala mort que deu lo
nom a una torreta negra i vella que el domina
per occident i sembla dur lo segell del
temps de la Reconquesta.
Lo camí que treu d'aquells caus de
món és dolent com lo camí
que hi mena; en lo més alt i enasprat
d'ell se troben dues creus gravades en la
roca viva pel bisbe Voltas, castellà,
qui, al sortir de la visita pastoral dels
pobles d'Ós i Tor, se'n despedí
per no tornar-hi, dient: Si puedo salir
de aquí, no quiero más osos
ni toros.
Al capdavall d'aquella serra es troba el
poble de Nuris, dominat a migdia pel Salòria,
que es veu des de l'arrel, encara amb algunes
congestes de neu. Fins a mig cos, on li
arriben les muntanyes veïnes, esta
vestit de pinedes. Aquí el dia 11
de juliol, en que m'hi ensopego, comencen
a segar los blats; en la Tor encara hi verdegen;
de manera que la collita d'un any no serveix
per ésser sembrada l'altre, tant
temps esta el blat en la terra.
L'endemà arribí a Ainet. És
lo poble on he vist la fe més fonda
i arrelada, les costums més senzilles
i patriarcals. Allí es presta (Déu
l'hi pac) a acompanyar-me i ensenyar-me
el Pallars lo doctor Domenjó, catedràtic
del Seminari de la Seu, i conegut poeta
i orador. Lo guia que prenem és un
tal Ventura, de barretina musca, armilla
de coll dret i calça curta. Té
cinquanta-cinc anys i no en fa pas gaires
que matà un ós en lo bosc
de pins davant del poble.
La ribera avall és ben plantada de
saules, pollancres, albes, freixes, arbres
fruiters a hermoses fileres al costat de
verdosos prats. A mitja hora d'Ainet se
troba Araós, galanament asseguda
vora el riu. Tota la vall té a cada
banda muntanyes de ferro que li han donat
lo nom de Vall Ferrera.
Lo riu de Vall Ferrera embranca més
avall amb lo de la ribera de Cardós,
sota el poble de Tírvia, lo més
important d'aqueixes valls. Son nom ve de
Ter via, per encontrar-s'hi els camins de
Ferrera i lo de LlavorsÍ i lo de
Cardós.
Per migdia el domina Montesclado, muntanya
contrafort del Salòria, que té
el poble d'aquell nom en la falda. L'església
és moderna, com tot lo que hi ha
en ella.
JACINT
VERDAGUER, Excursions i viatges,
dins "Obres completes", p. 1.085-1.086.
CANIGÓ
Atravessant
lo Sícorís aurífer,
la carrossa es desvia vers Salòria;
la Seu d'Urgell, com pàgina
de glòria,
llueix enmig d'un pla sedós
i verd;
per fer-li de vinyetes argentines
lo Valira i lo Segre se junyeixen
i de verdor corones li teixeixen
amb lo cel i la terra de concert.
Contempla
el jove feixes i boscatges
i, darrera els pradells de la Regina,
una esmaragda en forma de petxina,
tota plena de perles i de flors:
és la vall delitosa de Setúria;
quan amb son bes primer l'alba l'arrosa
sembla l'aurea conquilla en que
flairosa
del mar isqué la reina dels
amors.
JACINT
VERDAGUER, fragment del cant IV
Podeu
comparar les variacions introduïdes
a Canigó respecte a la redacció
d'Excursions i viatges.
|