Bartomeu
Rosselló-Pòrcel va néixer
a Palma de Mallorca el 1913 i va morir al
Brull el 1938. Les dues persones que més
van influir en la seva formació fan
ser Gabriel Alomar, a l'institut de Mallorca
i Carles Riba, a la universitat de Barcelona.
Aquí fou company de Salvador Espriu,
Amàlia Tineo, J. Garcia i López,
J. Teixidor, E. Valentí i J. Vinyoli.
Després anà a Madrid per doctorar-se
en una tesi sobre Gracián i on va ser
molt influït per la generació
castellana del 27: Guillén, García
Lorca, Salinas... El 1933 apareix el seu primer
llibre, Nou poemes, i a l'any següent,
Quadern de sonets. Esclatada la guerra
s'ha de traslladar a Barcelona, on és
cridat a files, encara que és destinat
a serveis auxiliars, però aviat s'ha
de retirar, per la seva salut delicada. El
2 de gener de 1938 és traslladat al
sanatori del Brull, on va morir el dia 5,
a l'edat de 24 anys. A la seva mort deixà
un volum de poemes, Imitació del
foc, que va ser publicat el febrer del
mateix any.
Imitació
del foc és l'obra que li
va donar més reconeixement. Inclou
trenta poemes distribuïts en tres apartats:
"Fira encesa", "Rosa secreta"
i "Arbre de flames", i és
la consolidació d'una poètica
que es manifesta en la diversitat estilística
i de models -que va de la cançó
popular al barroquisme de Góngora
o Vicenç Garcia, de l'avantguardisme
de l'època de la Primera Guerra Mundial
al postsimbolisme de Carner, Riba, Jorge
Guillén, Valéry o Rilke.
Rosselló-Pòrcel
és considerat un poeta postsimbolista
que cultiva una poesia hermètica.
No podem saber com hagués evolucionat
en els corrents literaris que van venir
després, i és llàstima,
perquè era d'una enorme potència
literària. Als anys 40 va ser un
model important per a les joves generacions
que buscaven guies en l'època més
fosca del franquisme, tal com expressa Palau
i Fabra: "De
sobte, Imitació del foc, que
era una obra diversa, esdevenia una afirmació
que m'ajudava a afermar-me en mi mateix.
Durant aquells anys -em refereixo, no cal
dir, als anys quaranta-, no vaig trobar,
per a la meva vocació, cap estímul
equiparable al que em va procurar el gran
llibre de Bartomeu Rosselló-Pòrcel.
Imitació del foc era un llibre
que al moment de la màxima pressió
opressora de la nostra identitat personal
i col·lectiva ens parlava de la llibertat
i de l'expandiment del jo, d'un jo fruint
de totes les seves possibilitats enlloc
d'encotillar-les. En Imitació
del foc jo trobava el que després,
en una escala gegantinna, cercava i trobava
en l'obra de Picasso: la diversitat essencial,
que trobava també en Apollinaire,
Stravinski, Lorca, i que em permetia ser
del tot del meu temps. Benaurat Rosselló-Pòrcel."
En
realitat el van convertir en un mite.
Segons Maria Rosa Delor "el
mite Rosselló abasta dos camps simbòlics
diferents. D'una banda, la incorporació
que Espriu fa de Rosselló dins la
seva pròpia obra; d'altra, l'assumpció
que d'ell fan les generacions universitàries
a la immediata postguerra, necessitades
d'un líder que les aglutini. Rosselló
encarna l'heroi d'aquesta veritat, com ell
mateix s'havia autoqualificat a El captiu".
Aquest poema, El captiu, difícil,
és el nucli de la seva poesia, on
el poeta es defineix com a guia i salvador,
perquè ha estat il·luminat
per l'àngel, el missatger sobrenatural,
que li ha ensenyat com sortir de la caverna,
de la nit. També és el poema
que el mateix Rosselló-Pòrcel
més apreciava i el més llarg
de la seva obra. No essent aquí lloc
adequat per a comentar-lo, em limitaré
a seleccionar uns poemes més curts
que ens donin una breu visió de la
seva poesia.
NU
És una dècima que té
com a tema un estat anímic d'inspiració
momentània i el seu acabament, descrit
en una sola oració gramatical. Hi
ha la inspiració intel·lectual
i la seva brevetat (v. 1-4), seguit de la
interrupció del plaer intel·lectual
(v. 5-8), que té com a conseqüència
l'alliberament final del cos (v. 9-10).
Una
immòbil bellesa alaba
l'àgil fatiga resplendent
de l'assalt d'un profús argent
que, només presagi, ja acaba,
quan un poder avar, mirall
d'una llum passada i futura
i present, cisellada, atura
ales de prodigi i estrall
i allibera la carn trement
de les presons del pensament.
INDECISA, RARA, NOVA...
Fragment
d'un curt poema escrit a Madrid el gener
de 1936, quan Rosselló-Pòrcel
està del tot sota l'encant de la
generació del 27 castellana i quan,
també, viu intensament les lluites
polítiques entre dretes i esquerres.
Indecisa,
rara, nova,
ara comença la rosa. (...)
Contra el matí que la volta
no troba l'aire, no gosa,
la rosa.
Poc temps després, a l'agost del
mateix any, Salvador Espriu se
serveix també de la rosa per expressar
la seva violència davant la bàrbara
destrucció de l'ordre social que
ha suposat la rebel·lió
militar i el desordre que es va viure
a Barcelona els primers mesos de la guerra:
"Mil llances
fereixen la rosa única, mil ferides
d'aigua en la carn de la rosa sola. Els
cavalls de la pluja roseguen la rosa,
trossegen la carn de la rosa única.
Els guerrers dansen a l'entorn de la rosa,
es disputen la carn de la rosa sola. Naixia
sola, fora de temps, rosa assedegada,
única rosa sota la pietat dels
avets. La xafogor d'agost la marcia sense
presses: ultratjava en ella tota la gràcia
del jardí."
ESCOLTO
LA SECRETA..."
És
el penúltim poema del llibre i un
dels últims que va escriure. Escrit
el setembre del 1936, hi ha hagut la voluntat
d'interpretar-lo com una referència
a la guerra civil i, més concretament,
a la situació i a l'enyor de la seva
Mallorca, que es reflectirien en els últims
quatre versos. Però això és
molt problemàtic i, de fet, trobem
el poeta situat abans de la sortida de l'alba,
o sigui, encara durant la nit, en què
escolta, però no posseeix.
Escolto
la secreta
harmonia de l'aire
i l'ardor que tremola
d'unes grans aigües lliures.
Ales
i dansa! Déus
que ara passen i canten
altes músiques! Llum
dels ulls sagrats i verges!
Estic
sol en aquestes
ombres i sento caure
ones de sang, enmig
d'una alba trista i aspra.
EN LA MEVA MORT
Tanco
la selecció amb el darrer poema del
llibre, col·locat en aquest lloc
pel valor significatiu del títol,
però que no fa referència
a cap pressentiment de la mort del poeta.
En realitat és un poema escrit el
març del 1936, després del
triomf del Front Popular i quan Rosselló-Pòrcel
no preveia de cap manera que pogués
morir aviat. Tracta de l'estat de "mort"
simbòlica que va significar la suspensió
de l'Estatut i la condemna a mort del govern
de la Generalitat. Per això el poema
acaba amb esperança: L'alba s'acosta
ja... i allunya les estrelles,
o sigui, el domini fosc, la dreta
que va governar durant l'anomenat "bienni
negre".
Estic
cansat de tu, domini fosc
i tempestat de flama.
M'exaltaré damunt els horitzons
i trauré les banderes al desert
de la darrera cavalcada.
Reina d'aquestes hores, ara véns
tota brillant, armada.
Inútil desesper del vespre! L'alba
s'acosta ja amb l'espasa,
i l'ardor temerari que m'encén
allunya les estrelles.
La
mort del poeta la recull el seu amic Salvador
Espriu en la Cançó
del triomf de la nit, que també
recull el tema de les aigües de la
poesia anterior: "Escolta
una remor / de moltes aigües: / amb
el vent, contra tu, / cavalls salvatges.
/ Quan et sentis cridat / pel corns de caça,
/ ja per sempre seràs / del fosc
reialme."
|