Són igualment subordinades substantives, amb la particularitat que el nucli verbal és un infinitiu i el seu subjecte està en acusatiu, perquè, en moltes ocasions i originalment, era també CD de l’oració principal. Mirem aquestes frases en català:

1. Et vaig veure entrar ahir al supermercat.
2. No us escolto dir res.

Les dues frases tenen en comú un verb de percepció (veure, escoltar), un CD (et, us) que també és subjecte lògic dels infinitius ( entrar, dir). De fet aquestes mateixes frases són sinònimes de:

1. Vaig veure que ahir entraves al supermercat.
2. No escolto que digueu res.

De manera que, si hem de resumir els element mínims d'aquestes construccions, direm que consten de:

1. Una oració principal amb el seu propi subjecte en nominatiu
2. Un acusatiu que és subjecte de la subordinada.
3. Un infinitiu nucli verbal.

Tornem a les frases de l’inici:

1. Λέγομεν ὃτι Πρωταγόρας ἐν τῇ πόλει ἐστίν.
2. Φάμεν Πρωταγόραν ἐν τῇ πόλει εἰναι.

Analitzem ara la segona:

Els passos per traduir són molt semblants:

1. Verb principal precedit del subjecte: Φάμεν, nosaltres diem...
2. Conjunció subordinant, que en grec no hi és, però que nosaltres introduirem per necessitat:que...
3. Subjecte y verb de la subordinada: Πρωταγόρας ἐστίν, Protàgoras és...
4. Complements més importants. Novament, com que s'utilitza εἰμί com a intransitiu, no hi ha atribut i, ni molt menys, CD. Traduïm, doncs el CC: ἐν τῇ πόλει, a la polis.