ELS ORADORS ANTERIORS A CICERÓ

Oratòria arcaica

Per a Ciceró l'oratòria llatina, com a gènere literari, comença amb Cató el Censor (primera meitat del segle II a. C.), anomenat així perquè des del seu càrrec de censor vetllava per la puresa dels costums romans enfront de l'hel·lenització creixent de la societat. L'estil dels seus discursos és senzill, rude, vigorós, però poc ordenat i poc harmoniós. El mateix Cató ho resumia així: rem tene, uerba sequentur ("domina el tema, les paraules vindran tot seguit"), amb la qual cosa volia donar més importància a les idees que a la manera de dir-les. Amb Cató es perfila la figura moral de l'orador que defensa l'Estat, el uir bonus peritus dicendi ("home bo que sap parlar").

L'estructura sòlida que Cató va donar a la retòrica llatina li va permetre rebre tot seguit una forta influència grega sense perdre la seva identitat nacional. Els germans Tiberi i Gai Grac van tenir com a mestres rètors grecs. Primer un i després l'altre, a la segona meitat del segle II a. C., van aconseguir amb la seva eloqüència el tribunat de la plebs, des d'on van impulsar una reforma agrària a favor de les classes populars que els va portar a ser morts per la classe aristocràtica. Ells van ser els primers a adreçar-se al poble amb un estil molt diferent al que empraven al senat. Mentre que davant els senadors els seus discursos eren complicats i amb un to elevat, davant el poble, en canvi, eren clars i directes, amb un llenguatge col·loquial. La seva contribució a l'oratòra llatina va consistir, segons Ciceró, que tanmateix detestava les seves idees polítiques, a introduir-hi termes nous, presos de la filosofia grega.

Aulus Metel o L'orador, s. II-I a.C.,
Museo Archeologico, Florència

Oratòria tardorepublicana

Les fortes convulsions polítiques del segle I a. C. van dur l'edat d'or de l'oratòria llatina. La República era amenaçada pels successius cabdills militars que buscaven imposar el seu poder personal. Els nombrosos processos implicaven membres de la classe dirigent, les lluites en el senat, el desenvolupament de la propaganda política feien de l'eloqüència una arma temible, l'única que es podia oposar a la força de les armes. Per triomfar en política ja no n'hi havia prou amb ser de bona família, ara calia també tenir cultura i talent oratori. D'aquí l'aprenentatge gairebé sistemàtic de l'ensenyament de l'oratòria per part dels joves benestants en les escoles retòriques que aleshores van proliferar a Roma i a continuació a les escoles gregues, cadascuna de les quals cultivava un estil propi, reproduït en els oradors romans que hi van estudiar. 

  • L'estil àtic, ensenyat a Atenes, era sobri, sense èmfasi. El seu principal representant va ser Juli Cèsar.
  • L'estil asianista, de les escoles de l'Àsia Menor era abundant i florit. El principal orador d'aquest corrent va ser Hortensi, sovint rival de Ciceró.
  • L'estil rodi, propi de l'illa de Rodes, era a mig camí de la sequedat àtica i la sobreabundància asianista. Hi va pertànyer Ciceró.