orígens historiografia romana

La historiografia romana va néixer a finals del s. III a. C. com a conseqüencia de les guerres púniques, que van afavorir el sentiment d'identitat nacional a Roma. En vèncer Cartago, els romans prenen conciència que ha esdevingut una gran potència i els ve interès pels seus propis orígens i per entendre la victòria obtinguda i donar-ho a conèixer als altres pobles mediterranis, sobretot els grecs. És per això que els primers escriptors romans que narren el passat de la seva ciutat van escriure en grec, aleshores la llengua de comunicació internacional i que tenia ja una tradició d'historiografia. Aquests primers historiadors sovint consignen els esdeveniments any per any, seguint la pauta marcada pels arxius oficials de l'Estat, especialment els Annales maximi, i per aquest motiu solen titular els seus escrits Annals (Annales, de annus 'any') i ells mateixos reben el nom d'annalistes.

Els annalistes eren nobles que veien la historiografia com una extensió de la seva activitat política. És el mateix cas de Marc Porci Cató (234-149 a. C.), orador i el primer autor que va escriure historiografia en llatí. Al cap de tota una vida en els primers rengles de la política va redactar, amb el títol de Orígens (Origines), una obra que comprenia la història de Roma i d'altres ciutats itàliques, des dels mites fundacionals (Eneas) fins a les guerres púniques, en les quals havia participat ell mateix. L'ús del llatí en Cató es deu a raons ideològiques: malgrat que tenia un bon coneixement de la cultura grega i que a la seva obra és evident la influència de la literatura grega, era un acèrrim detractor de l'hel·lenització creixent que la societat i la cultura romanes sofrien en el seu temps i blasmava els annalistes que empraven el grec. L'estil de Cató és directe, però aconsegueix força expressivitat gràcies al recurs de figures retòriques. En els Orígens el poble romà és l'heroi col·lectiu de la narració, en la qual les grans gestes, encara que siguin individuals, resten anònimes. Cató ja és més pròpiament un historiador que no un annalista, perquè no es limita a consignar els fets sinó que també es preocupa a esbrinar-ne les causes.

Després de Cató els annalistes i historiografia continuen escrivint en llatí, però fins al s. I a. C. no va sorgir una historiografia de gran volada. Les obres històriques de tot aquest primer període van ser aprofitades com a font pels historiadors posteriors però s'han perdut, excepte alguns fragments de Cató.