Inici![]() ![]() ![]() ![]() ![]() ![]() ![]() ![]() ![]() ![]() ![]()
Asturià
Mossàrab
![]() ![]() ![]()
Quattrocento
Cinquecento
![]()
Rococó
![]() ![]()
Urbanisme
Estils històrics
El ferro
Escola de Chicago
Modernisme
![]()
Racionalisme
Organicisme
La postguerra
Estil tardomodern
Postmodernisme
Arquitectura actual
|
Arquitectura al segle XXL'arquitectura del segle XX està dominada pel funcionalisme. No es tracta d'un moviment artístic, sinó d'un principi estètic racionalista que es manifesta en obres adscrites a diferents tendències. Arrela en plantejaments molt antics de la cultura occidental i queda definit de forma senzilla i radical en paraules de Louis Sullivan: "La forma sempre segueix la funció" (1896). Com és obvi, el funcionalisme es va desenvolupar sobretot en els camps del disseny i l'arquitectura, ja que en tots dos la "funció" de l'obra marca necessàriament la forma.
L'arquitecte Adolf Loos va denunciar a començament de segle l'excés d'ornamentació en l'arquitectura modernista.
El RacionalismeEl moviment anomenat racionalisme va reunir les personalitats més notables de l'arquitectura d'aquest segle; les obres i la teoria d'aquest moviment són profundament individuals, però tenen els denominadors comuns de la simplicitat de formes, del retorn als volums elementals (el cub, el cilindre, el con i l'esfera) i de la lògica constructiva per damunt de l'evasió ornamental. Els arquitectes més remarcables d'aquest moviment eren Le Corbusier, Mies van der Rohe i Walter Gropius, amb la seva escola Bauhaus. La Bauhaus (1919-1933) va desenvolupar el funcionalisme vinculant-lo alhora a una estètica. Els ensenyaments d'aquesta escola van sobrepassar el marc d'Alemanya i, de fet, van marcar tota l'arquitectura i el disseny del segle XX. Walter Gropius en va ser el fundador i primer director, i el van succeir Hannes Meyer i Mies van der Rohe. Van ser professors destacats de la Bauhaus, entre altres, Kandinskij, Klee i Moholy-Nagy. L'èxode que va provocar l'ascens del nazisme va portar molts d'aquests artistes als EUA, on continuaren desenvolupant la seca docència. El funcionalisme està vinculat al progrés tècnic; les seves propostes són irrealitzables sense les aportacions contemporànies de la tècnica -formigó, acer, etc. El màxim exponent del funcionalisme és Le Corbusier, que redueix les formes arquitectòniques a les essencials: quadrat, cub, cercle, cilindre. Les seves cases són pensades per viure-hi, donen una resposta generalitzable, racional, als problemes pràctics que planteja la vida quotidiana.
A Espanya el funcionalisme va arrelar amb força: el català Josep Lluís Sert n'és un dels màxims exponents mundials.
L'arquitectura orgànica
Aquest moviment pretenia integrar l'obra arquitectònica en el seu entorn, fos o no natural. En aquesta línia va treballar Frank Lloyd Wrigth, encara que concedia més importància a la subjectivitat de qui havia d'habitar les seves cases (no es tracta de donar a tothom la mateixa resposta).
Arquitectura de postguerraÉs remarcable el cas d'Itàlia, amb Pier Luigi Nervi, qui sabia explotar tots els recursos de la nova tecnologia, així com dels nous materials, i va crear una obra monumental i plena de sensibilitat. A Milà va fer l'Edifici Pirelli en col·laboració amb Gio Ponti.
Alguns països llatinoamericans, que llavors tenien uns nivells econòmics alts, es van llançar a la recerca d'una arquitectura que reflectís la nova situació. Així, Oscar Niemeyer i Lúcio Costa van projectar Brasília, amb una concepció de l'arquitectura a mig camí entre el símbol i la funció.
Estil tardomodern
Realment és la continuació del moviment racionalista. Utilitza el mateix vocabulari formal, però exagera i remarca els valors tecnològics per proposar un sentit estètic nou. En el fons és un manierisme creatiu del moviment originari. Els arquitectes més notables són: Renzo Piano, Richard Roges, James Stirling i podríem incloure el japonès Arata Isozaki.
Estil postmodern
Aquest estil té un codi doble. D'una banda, es manté vinculat a l'estil racionalista i accepta algunes posicions del tardomodern per comunicar-se amb una elit cultural; d'una altra banda, intenta comunicar-se amb el públic en general i que aquest l'accepti. La posició postmoderna és atractiva perquè, intentant ser acceptada, arriba a assolir uns resultats sorprenents i espectaculars. Entre els arquitectes més representatius d'aquest estil hi ha: Michael Graves, Robert Venturi i Ricard Bofill.
Arquitectura actualEl panorama de l'últim decenni del segle XX resulta atractiu, no tant per l'existència d'un programa o d'unes tendències generalitzades, sinó per l'obra, a vegades colossal, d'alguns arquitectes. Hi ha figures que poden definir el final d'aquest segle: el canadenc Frank Ghery, l'espanyol Rafael Moneo i l'enginyer, també espanyol, Santiago Calatrava. |