ELS HOMES I ELS DÉUS

La religió grega era politeista: tenia múltiples déus. No hi havia cap déu que fos el creador del món, sinó que tots ells havien nascut posteriorment a l’aparició dels primers éssers, com a part d’un llarg procés de creació en què es va anar formant el cosmos tal com l’home el va trobar. El déu suprem era Zeus, però el seu poder no és il·limitat, ja que cada déu té sota el seu domini un o diversos àmbits de l’univers. Els déus principals són al voltant de quinze -tot i que el nombre canònic n’és dotze- els anomenats Olímpics, perquè la major part se suposen que viuen a l’Olimp. De tota manera els déus de la mitologia grega són innombrables: a més dels Olímpics n’hi havia molts altres. Tota la natura està poblada de divinitats: els rius eren déus ells mateixos i les fonts o els boscos estaven individualment associats a una nimfa.

Els déus eren immortals i, sobretot els Olímpics, tenien un poder molt superior als humans. Tanmateix eren antropomòrfics, i no solament tenien aparença humana sinó que també estaven plens dels les passions i les febleses humanes: eren cobdiciosos, vanitosos, egoistes, enamoradissos, volubles...

Els humans estaven a la mercè dels capricis i les decisions dels déus, que els exigien un reconeixement del seu poder i reverència perquè tenien sota el seu control els mecanismes de la natura i de les relacions humanes, dels quals depenia els mitjans de subsistència dels homes i la seva esperança d’una vida feliç. Si els mortals complien les seves obligacions envers els déus, per mitjà dels rituals religiosos, aquests els afavoririen i els podrien concedir allò que els demanessin. Era una relació, per tant, basada en la reciprocitat, en l’intercanvi que es pot expressar amb la fórmula llatina do ut des ‘et dono perquè em donis’.

Apol·lo de Strangford, 500-490 a.C., British Museum, Londres, (S.G.).

Segons la mentalitat aristocràtica alguns homes que havien pertangut a nissagues reials o nobles -els herois- es considerava que descendien dels déus i, malgrat ser mortals, participaven d’alguna manera de la divinitat. Un cop morts, el seu esperit protegia el lloc on eren enterrats i qui els mostrava respecte i la seva tomba esdevenia objecte de culte, perquè necessitava de les ofrenes per mantenir la seva força.

Els mites, les creences i els ritus de la religió grega no formaven un corpus únic i invariable, transmès per uns textos sagrats custodiats i interpretats pels sacerdots. Ben al contrari, malgrat tenir un fons comú, variaven de ciutat en ciutat. Els mites, doncs, sovint circulaven en versions diferents i els poetes eren lliures d’utilitzar-les i fins de modificar-les segons la seva conveniència.

Els sacerdots no formaven una jerarquia o una organització independent del poder polític ni en general rebien una formació especial. Solien ser ciutadans com els altres, encarregats temporalment d’unes funcions a complir per a la polis.

En època clàssica la religió grega era una religió cívica, indissolublement lligada a la polis, com una part de la indentitat de la comunitat política. La impietat -això és faltar al respecte de les creences i rituals de la polis- implicava atemptar contra tota la comunitat, un delicte gravíssim que podia ser comportar una condemna a mort o a l’exili. Accions contra els rituals, les propietats o les representacions dels déus, la introducció de déus i cultes nous sense autorització oficial de la ciutat o bé certes opinions relatives als déus van ser en diverses ocasions castigades amb pena de mort o exili. Tanmateix aquesta mena d’actes, per bé que podien provocar un gran escàndol, eren objecte rarament de judici. N’és un il·lustre exemple el judici de Sòcrates, que seria condemnat a mort pels càrrecs de corrompre el jovent i introduir divinitats noves a la ciutat. Més comú era que l’escepticisme religiós, mentre no se’n fes una excessiva ostentació amb accions d’impietat, fos tolerat. En contraposició pot semblar sorprendent la llibertat i la burla irreverent amb què tracta els déus un còmic com Aristòfanes, però és que en les comèdies res no es prenia seriosament.

D’altra banda el fonament de la religió grega no era un dogma, un conjunt unificat de doctrines, sinó uns ritus que calia que fossin acomplerts per la comunitat a fi d’assegurar-ne la cohesió. Tot i així la no existència d’un dogma no volia dir que la religió no impliqués una sèrie de creences i normes.