Tiberi era fill que Lívia, l'esposa d'August, havia tingut amb el seu primer marit. Amb la seva brillant carrera militar havia contribuït no pas poc a les conquestes d'August, però va ser adoptat per August i nomenat successor seu només després que morissin prematurament el seu fidel segon, Agripa, el seu nebot Marcel i els néts de la seva pròpia sang que havia anat designant successivament per continuar la seva obra. Incòmode amb el seu paper de príncep per les seves inclinacions republicanes, a l'inici del seu regnat va intentar acostar-se al senat, però després se'n va anar distanciant a causa de la incomprensió mútua i les intrigues dins la pròpia família imperial i va esdevenir desconfiat i cruel per por de perdre el poder. La distància va fer-se més gran i la repressió sobre la classe senatorial va créixer quan va delegar el govern en mans de Sejà, el prefecte del pretori, mentre ell es retirava a la dolça vida de la seva vil·la de l'illa de Capri. Sejà va aprofitar la situació per intentar derrocar Tiberi i esdevenir emperador, però va ser finalment executat. Els últims anys de la seva vida Tiberi va continuar aïllat a Capri, on va morir sense decidir si el succeiria el seu nét Gemel o el seu nebot-nét Gai.

Per fi la intervenció del prefecte del pretori i l'opinió pública van inclinar la balança a favor del jove Gai, més conegut com amb el sobrenom de Calígula o 'sandalieta' que li van posar els soldats del seu pare, Germànic, quan tot just era un infant. Calígula ha passat a la història com un tirà boig, monstruós i cruel, responsable d'excentricitats com nomenar senador el seu cavall Incitatus, de cometre incest amb les seves germanes i creure's un déu vivent -ni més ni menys que Júpiter. En el seu intent de convertir Roma en una monarquia autocràtica de caire oriental, va executar magistrats, va menysprear el senat i va instaurar insaciablement nous impostos fins que una conjura de la guàrdia pretoriana va acabar amb la seva vida.

Els mateixos pretorians que van matar van proclamar el seu successor, el seu oncle Claudi, que van trobar al palau amagat rere una cortina després de presenciar l'assassinat. Tot seguit va ser ratificat pel senat. Claudi, que havia arribat ja als cinquanta anys, havia passat tota la vida dedicat a l'erudició històrica, ridiculitzat i relegat en un segon terme dins la dinastia pels seus defectes físics i la seva pretesa incapacitat intel·lectual. Tanmateix Claudi va ser un governant força assenyat en molts aspectes, tot i que incomprès per la classe senatorial -com es reflecteix en la sàtira que li va dedicar Sèneca- i massa dèbil amb les seves esposes. Va annexionar Britànnia a l'Imperi, a més del regne vassall de Tràcia, i va acabar de reprimir la revolta que havia esclatat a Mauritània just després que fos ocupada per Calígula. Va emprendre la construcció del port d'Òstia, a la desembocadura del Tíber. Va concedir la ciutadania romana a moltes ciutats gal·les i hispanes i va dedicar part del seu temps a impartir justícia personalment. Va reorganitzar la burocràcia estatal posant en alts càrrec membres de l'ordre eqüestre i lliberts de la casa imperial. L'esposa de Claudi, Messalina, li va donar un fill Britànnic, però duia una vida dissoluta, segons diuen, i va arribar a ordir una conxorxa per fer emperador un dels molts amants que va tenir. EI complot va ser avortat i Messalina executada. Pocs mesos més tard es va casar amb la seva neboda Agripina, que ja tenia un fill, Neró. Agripina va intrigar perquè fos el seu propi fill i no el de Claudi qui heretés l'Imperi, de manera que, quan mor l'emperador -enverinat, segons els rumors, per la seva muller amb uns bolets-, serà efectivament Neró qui pujarà al tron.

Quan el joveníssim Neró va ser proclamat príncep amb disset anys, semblava que tot es conjuminava per a l'inici d'una era daurada. En efecte, educat per Sèneca, que en va esdevenir el principal conseller, al costat de Burrus, el prefecte del pretori, havia de retornar als principis augusteus de moderació i conciliació amb el senat i complir amb l'ideal estoic de la monarquia clement. Ni tan sols la immediata i sospitosa mort del seu germanastre Britànnic desfarà aquesta il·lusió. Tanmateix, al cap de cinc anys de govern tutelat d'una banda pels seus consellers i, de l'altra, per la seva mare Agripina, fa matar aquesta i la seva esposa Octàvia per casar-se amb la fascinadora Popea. En endavant la política de Neró s'endureix: recomença el règim de terror i augmenten els impostos. Escandalitza Roma amb la seva gosadia de executar en públic les seves aficions de poeta, músic i actor. L'incendi que va arrasar la major part de Roma el 64 d.C., tot i que probablement fortuït, va fer sospitar que Neró havia volgut destruir la ciutat per reconstruir-la de nou al seu gust. Neró en va acusar aleshores els cristians i va desencadenar la primera persecució contra aquesta secta. L'any següent es descobreix l'àmplia conspiració de Pisó per derrocar Neró i n'és conseqüència una repressió ferotge que afecta culpables i innocents, entre els quals els millors exponents de la literatura del seu temps -Sèneca, Lucà i Petroni. Finalment l'any 68, afeblit per revoltes dels exèrcits a les províncies i sense suport a Roma, Neró és deposat pel senat i se suïcida en la seva fugida tot exclamant: "Quin artista mor amb mi!".