LA FI DE LA REPÚBLICA: CÈSAR

El darrer període de la República segueix caracteritzat pels conflictes polítics provocats per líders ambiciosos que utilitzen tots dos partits, populares i optimates, com a plataformes per aconseguir un poder personal. Ara és el torn principalment de Pompeu i Juli Cèsar.

Pompeu

Pompeu (106-48 a.C.) i Cras, dos generals victoriosos, van obtenir el consolat el 70 a.C.: Cras havia vençut Espàrtac i Pompeu s'havia destacat en algunes campanyes a favor de Sul·la i havia derrotat Sertori, un partidari de Màrius que havia reeixit a crear un estat romà independent a Hispània (80-72 a.C.). Els nous cònsols retornaran als plebeus i a la ordre eqüestre els drets arrabassats per Sul·la. Poc després del seu consolat Pompeu emprendrà una sèrie de campanyes a Orient que li donaran una immensa glòria militar: va eradicar els pirates que infestaven tot el mar Mediterrani (67 a.C.), va sotmetre l'Àsia Menor amb la derrota Mitridates rei del Pont (66-64a.C.) i l'annexió de les províncies de Bitínia i el Pont i Cilícia, i va conquerir Síria (63 a.C.). Amb aquestes conquestes i el vassallatge de la resta dels regnes de la zona, Roma s'assegurava el domini directe o indirecte de tot el Mediterrani oriental. L'any 63. a.C., mentre Pompeu era a Àsia, el senador Catilina va intentar prendre el poder per la força, però la rebel·lió va ser sufocada pel cònsol Ciceró, que la va posar al descobert amb les seves Catilinàries.

El 59 a.C. tres homes ambiciosos veien les seves carreres polítiques bloquejades pel senat i van decidir enfrontar-s'hi amb una tàctica comuna: Pompeu, que gaudia de gran influència i prestigi gràcies a les seves destacades victòries militars, Cèsar, que començava a destacar en la vida política després d'esdevenir pontífex màxim i líder dels populares, i Cras, un dels homes més rics de Roma. Tots tres van arribar a un pacte secret, anomenat primer triumvirat, per governar plegats a través del consolat de Cèsar, segellat pel matrimoni de Pompeu i Júlia, filla de Cèsar. Elegit cònsol, Cèsar va imposar la política del triumvirat amb la distribució de terres entre els ciutadans pobres i els veterans de Pompeu, mentre el cònsol optimat, Bíbul, va ser forçat a retirar-se a casa seva fins al final del mandat.

A la fi del seu mandat Cèsar obtingué el govern de les Gàl·lies i la Il·líria. Els romans solament dominaven el sud de la Gàl·lia Transalpina, però en vuit anys Cèsar aconsegueix sotmetre tota la resta de la Gàl·lia (58-51). La primera campanya va durar dos anys: Cèsar va aprofitar la desunió dels pobles gals i els desplaçaments de pobles per ocupar ràpidament la Gàl·lia. Però revoltes posteriors van posar en perill la conquesta fins que Vercingetòrix, que havia reunit tots els gals sota el seu lideratge, no va ser derrotat i capturat a Alèsia.

Cèsar contra Pompeu

Mentrestant el triumvirat, que havia continuat vigent, no va superar els cops que suposen la mort de Júlia i la de Cras, el qual va morir en una campanya militar contra els parts a la frontera oriental de l'Imperi (53 a.C.). Alhora la vida política a Roma es degradava amb un augment de la violència -assassinat de Clodi- que va dur a nomenar Pompeu cònsol únic (52 a.C.). L'any 49 a.C., després de conquerir la Gàl·lia, Cèsar pretén tornar a presentar-se a les eleccions a cònsol, però el senat rebutja la seva candidatura. Quan Cèsar travessa el riu Rubicó entrant a Itàlia amb les seves legions sense autorització del senat, s'inicia una altra guerra civil, en la qual Pompeu comanda en contra seu l'exèrcit del senat. Pompeu empeny els senadors a evacuar Roma i iniciar una retirada estratègica cap a Grècia. Enfortit a Roma, Cèsar combat els partidaris de Pompeu a Hispània -batalla d'Ilerda- i després s'enfronta amb Pompeu a la batalla de Farsàlia (48 a.C.). Pompeu, derrotat, fuig a Egipte, on Cèsar el segueix. Però no arribà a temps a agafar Pompeu abans que fos assassinat pels consellers del jove rei d'Egipte Ptolemeu XIII, a qui disputava el poder la seva atractiva germana Cleòpatra VII. Cèsar intervé amb el seu exèrcit en la disputa per posar en el tron d'aquest regne Cleòpatra, amb qui té una relació amorosa. Els darrers pompeians serien vençuts a Àfrica (47 a.C.) i a Hispània (Munda, 45 a.C.).

La dictadura de Cèsar

Cèsar s'anticipa al principat en l'intent de forçar les institucions republicanes, aparentment respectades, a fi de reunir en les seves mans tot el poder, tradicionalment repartit entre els membres de l'oligarquia: exerceix diverses magistratures -en especial el consolat i la dictadura- ininterrompudament, contra els costums polítics romans; li són concedits les potestats dels censors i dels tribuns de la plebs, i aconsegueix intervenir en el nomenament dels altres magistrats perquè s'elegeixin els seus candidats.

Per afermar el seu poder a Roma Cèsar es recolza en la plebs, la classe eqüestre i els seus soldats veterans. Veterans i altres ciutadans reben terres arreu de l'Imperi per colonitzar-les. Malgrat beneficiar els seus partidaris en primer lloc, evita el sectarisme i tracta amb generositat els enemics vençuts tot cercant la concòrdia entre els ciutadans. Du a terme un seguit de reformes per adequar les institucions a les noves realitats socials: augmenta el nombre de magistrats i senadors i obre el senat a les aristocràcies italianes i provincials, reforma el dret civil i el calendari. Les obres públiques que emprèn sobretot en el fòrum de Roma -Fòrum de Cèsar, temple de Venus Genetrix, basílica Júlia- uneixen la tradició republicana amb l'origen diví que invocava com a membre de la gens Júlia, pretesament descendent de la deessa Venus.

Impulsat per les sospites que vol investir-se rei, un complot republicà acabarà amb la seva vida: Cèsar és apunyalat per un grup de senadors, encapçalats per Brutus i Cassi, en una sessió del senat les idus de març del 44 a.C.

Noves guerres civils

L'assassinat de Juli Cèsar va desencadenar una nova onada de guerres civils. Els hereus de Cèsar són el joveníssim Cèsar Octavi, el seu nebot i fill adoptiu, i Marc Antoni, antic lloctinent de Cèsar. Després d'un breu conflicte entre tots dos -en el qual Ciceró va donar suport a Octavi per desfer-se d'Antoni, com es reflecteix en les Filípiques-, Octavi i Antoni arriben a un acord de formar, amb Lèpid, un segon triumvirat amb tots els poders investit amb la missió oficial de reformar la república. Però immediatament emprenen una repressió ferotge contra l'oposició republicana, en la qual mor degollat Ciceró, entre molts d'altres. Poc després derroten els exèrcits comandats per Cassi i Brutus a Filipos, Grècia. Els triúmvirs acorden repartir-se l'Imperi, pacte segellat pel matrimoni d'Antoni amb Octàvia, germana d'Octavi, fins que, exclòs Lèpid, l'imperi resta tan sols en mans d'Octavi -Occident- i Antoni -Orient. Mentre Octavi reprenia a Roma tot d'obres públiques projectades per Cèsar o de pròpia iniciativa, Antoni va restar a Orient, en particular a Alexandria, seduït per Cleòpatra i preparant una expedició contra els parts que fracassarà. Aviat Antoni repudia Octàvia per casar-se amb Cleòpatra, i perd el favor entre els romans quan Octavi fa públic el seu testament, custodiat per les vestals, en el qual deixa part de les possessions romanes orientals als bessons nascuts dels seus amors amb la fascinant reina egípcia. Tot seguit Octavi s'erigeix en el defensor de la romanitat davant la deriva oriental d'Antoni i, després de declarar la guerra a Egipte, s'enfronta a les flotes aliades de Cleòpatra i Antoni a la batalla naval d'Acci (31 a.C.). Antoni i Cleòpatra són derrotats i fugen, perseguits pel vencedor, cap a Alexandria, on se suïcidaran l'una després de l'altre. D'aquesta manera Octavi, el futur August, va aconseguir el domini d'Egipte i el control indiscutible de l'Imperi.