PER A QUÈ SERVIA L'ORATÒRIA? L'ELOQÜÈNCIA EN LA LITERATURA I LA SOCIETAT ROMANES
La democràcia grega va fomentar l'art de l'eloqüència, necessari per parlar davant l'assemblea o els jurats populars. Així, ja des de finals del segle V i durant tot el segle l'oratòria grega va arribar al seu zènit amb noms com Lísias i Demòstenes. Aristòtil va establir una classificació dels discursos segons el seu objectiu: |
Demòstenes, British Museum (S.G.) |
- genus demonstratiuum: comprenia els elogis funeraris i els honorífics, els panegírics,
- genus deliberatiuum: té com a finalitat convèncer una assemblea,
- genus iudiciale: el seu fi era convèncer un tribunal.
Com els altres gèneres, la retòrica va pasar de Grècia a Roma. L'eloqüència va ser a Roma el gènere central de la prosa literària i fins i tot de la cultura. L'educació escolar estava adreçada a formar oradors, ja que saber parlar en públic era el mitjà pel qual el ciutadà de la classe dirigent podia fer carrera política, sobretot en la darrera etapa de la República, quan les sentències judicials, les qüestions polítiques i els càrrecs públics es decidien sovint després de deliberacions als tribunals, al senat o a les assemblees.
|
Dels milers i milers de discursos que van pronuciar els oradors romans, avui solament resten 58 dels discursos que va escriure Ciceró i uns quants d'època imperial. Els altres oradors són coneguts per al·lusions i citacions en els tractats de retòrica del mateix Ciceró (Brutus), Quintilià i Tàcit, en gramàtics i en historiadors. El fet que Ciceró hagués esdevingut, ja en la seva època, el model clàssic d'eloqüència, ha impedit pràcticament la transmissió a la posteritat dels altres oradors romans, anteriors i coetanis.
|
 |
 |
