Durant la primera meitat del s.XIX, la Vall de La Vansa estava sotmesa a tal pressió demogràfica que molts homes i dones marxaven temporalment cam cap a les zones més afavorides i puixants de Catalunya (generalment les àrees lleidatanes), on podrien obtenir calé extra, del qual poc que aconseguien amb les feines del poble .
Marxaven aprofitant les èpoques de poca activitat (tardor i hivern); els homes, en aquells oficis complementaris feien de jornalers, carboners, pagaires... mentre que les dones anaven a fer de dides o a servir a famílies més adinerades a la gran ciutat; algunes s'arribaven a Barcelona, com és el cas de la senyora Maria Majoral .

Dins aquest marc, i situació econòmica i social, moltes dones varen deixar de servir, per aprofitar els coneixements que havien adquirit generació rera generació per la via de transmissió oral, provinent de la tradició popular; tractava en treure el màxim benefici dels elements que oferia aquella terra esquerpa, abrupta i poc agraïda, aprofitant les múltiples propietats curatives que posseïa la flora de la zona, i així elaborar meticulosament ungüents a partir de la recol.lecta de la majoria d'elles, si més no les més eficaces per tal de poder sobreviure a la duresa i condicions en què vivien; tan sols pretenien portar beneficis econòmics a casa, tot venent-les arreu de Catalunya, anant casa per casa, des de les planes de l'interior fins al litoral barceloní, i sobre tot, el gironí, la costa Brava; sortien de Tuixent tot seguint les seves rutes perfectament definides, caminant carregades amb els seus productes elaborats: ungüent, olis i també herbes recollides, tots ells amb diverses virtuts medicinals.
Al mateix moment de fer negoci venent-los, curaven a les persones i als animals, així varen ser conegudes com a protectores de la salut, hi havia qui les anomenava "les portadores de la salut de la muntanya".
És en aquest escenari, amb aquest context històric i social on elles prenen vida.

Aquelles dones eren conegudes com a les trementinaires, nom provinent d'Un dels seus ungüents que comercialitzaven, la trementina, el més sol.licitat i el que les hi va donar a conèixer arreu de Catalunya.
L'ofici de trementinaire no era gens senzill, a més de ser laboriós i difícil, era dur i cansat; podríem repartir les seves tasques en quatre extenses fases: la recol.lecció de les plantes, l'elaboració i preparació dels remeis (segons amb els que comercialitzessin, ja que no totes ho feien amb els mateixos.), viatge per altres zones catalanes buscant possibles compradors i altres herbes inexistents allà on vivien, i alhora, la venda dels remeis acuradament elaborats; podem veure que el seu sistema de "producció" formava una cadena determinant per aconseguir, finalment, uns beneficis el més grans possibles per portar a casa (podia ser en forma de calé en metàl·lic o bé en eines, estris, robes... necessitats a casa).

4.1.1- La recol.lecció:
La recol.lecta, pròpiament consistia en aconseguir els ingredients necessaris i distintes substàncies indispensables per a l'elaboració i el procés de transformació a ungüent (essències, resines, fulles...); sovint eren les herbes i plantes dels boscos més propers de la zona, encara que no sempre era així.
Per a l'obtenció d'alguns productes específics, sovint anaven a comprar alguns, o bé, tots els seus ingredients necessaris a les drogueries o farmàcies de confiança dels pobles o ciutats veïnes (no obstant, hi havia trementinaires que anaven a comprar sempre allà mateix, fos tant lluny com fos; com és el cas de baixar expressament de Cornellana fins a Moià).
Quan les trementinaires "anaven pel món" , "guarint i curant tots los mals" , seguint aquelles mateixes rutes cada any, aprofitaven, també, per recol.lectar plantes i altres herbes que a la zona d'on provenien, l'Alt Pirineu, seria completament impossible trobar-les.

"Recordo que quan arribàvem a la zona d'Arbúcies, havíem de pujar tota una muntanya tan sols per trobar-hi unes fulletes de no res; i que Un cop a dalt, havíem de tornar a remuntar tot el camí per baixar, i així continuar la nostra ruta".

4.1.2.- L'elaboració:

Tant l'ús com la coneixença i el procés d'elaboració de les plantes i herbes, provenia d'uns secrets sorgit temps enrera, els quals eren transmesos oralment, només a gent de molta confiança, ja que en certa manera, el que feien era transmetre les claus d'Un secret molt ben guardat al llarg del temps; era una tradició popular, la qual havia mantingut certs lligams i relació amb altres oficis artesanals, basat, també, en l'aprofitament dels materials primaris que la natura els oferia, coma les resines, fruits, fusta..., molts d'aquests oficis també s'extingiren, Un exemple en seria l'ofici de carboner o també el de pagaire (tots ells foren determinants per al sistema de recol.lecció i elaboració d'elles) .
De la mateixa manera que els homes, elles treballaven tot l'any i sense poder descansar, pròpiament el viatge durava quatre mesos, l'època d'elaboració quedava partida en dues a l'any, les quals tenien lloc entre viatge i viatge; l'una coincidia en l'etapa més intensa i plena de feina: finals de primavera, estiu i inicis de tardor.
Les trementinaires s'havien d'organitzar molt bé durant aquesta temporada, ja que a més d'encarregar-se d'aquesta tasca, havien de tirar endavant la casa, els nens i l'hort entre altres feines; mentre que la temporada d'hivern, la més calmada, tenien més temps en elaborar els ungüents a Un bon ritme, no tant accelerat.
La seva feina d'elaboració, consistia en produir ungüents, olis i altres remeis:

4.1.2.1.- Plantes olis i ungüents, els remeis de les trementinaires:
Sovint, ens trobem amb persones que creuen què les paraules ungüent i remei, tenen el mateix significat, que són sinònimes, i en certa manera és cert, però tan sols en el sentit que ambdós posseeixen propietats curatives; no obstant, l'ungüent és Un dintre de la varietat de remeis que elles elaboraven; dit així, l'ungüent és el que s'obté a partir del procés de transformació de les plantes medicinals, de les que se'n extreu les seves propietats curatives, sovint en forma líquida (no sempre), la intenció d'aquest procés de transformació, era fer-les més fàcilment aplicables a la zona afectada de la persona o animal, en forma de crema o pomada.
Molts dels remeis que venien les trementinaires, havien sufert algun tipus de canvi al llarg de la seva elaboració, patien qualsevol modificació: als ungüents s'hi afegien greixos, pells, ceres..., en canvi, els olis no se'n sotmetien a tants, tan sols s'assecaven les herbes o fruits i s'introduïen dins d'Un pot, més tard, aquest, s'havia d'emplenar d'oli; tots els remeis restants, eren senzilles herbes seques.
Dit d'aquesta manera, sembla impossible que s'arribessin a curar tants mals i tantes malalties.

Encara que la majoria d'elles fossin analfabetes, tenien les idees molt clares, tant amb els remeis necessaris i adequats per a cada malaltia, com les formes de tractar a la gent, explicar-se...
"No era tan difícil quant l'hi agafaves la pràctica" , com per exemple, en alguns remeis, mètodes d'aplicació o motius elles sabien quin era l'ungüent més adequat i eficaç en cas de morenes o una tos molt forta, l'orella d'ós era el que aconsellaven en aquests casos, o que per guarir el mal d'oïda i les punxades, era millor aplicar-se Un pegat d'oli de greix de serp; com Un altre en què Un dels ingredients eren ous de formiga.
Aquestes són, tan sols, alguns de l'amplia i extensa gamma de remeis per a curar varis i distints mals de persones i animals.

Un punt important a comentar, seria el fet que aquesta forma tant primitiva, l'original i provinent de les primeres trementinaires, d'elaborar esmentat remeis, com tants altres, elaborats per elles mateixes en totes les fases de transformació (des de les herbes fins al producte definitiu), finalment va ser substituïda pel camí ràpid, ja que al llarg dels anys resultava més senzill comprar els ingredients necessitats a les farmàcies o a les drogueries, en lloc d'extreure'ls directament de la terra; els anaven a buscar a les ciutats més properes, com ara la Seu d'Urgell o Berga, tot i que, com he comentat anteriorment, també n'hi havia que es traslladaven molt més lluny, a Moià.
De gran pes va ser el fet que la demanda augmentés, però que per contra, l'obtenció no deixés de ser tan complicada; anar a la farmàcia suposava Un estalvi de temps.

No obstant això, el fet que oficis com ara carboner o pagaire desapareixéssin, també va tenir-hi culpa pel fet que elles es veiessin obligades a obtenir el que havien de menester (herbes, plantes o ingredient) per altres vies i camps, ja que com s'ha especificitat anteriorment, aquests oficis hi estaven vinculats, pel fet que en el seu ofici, que també es dedicava a l'obtenció de primeres matèries directament de la terra, aprofitaven també, per proporcionar-les-hi el que elles necessitessin pel que fos; a partir de la seva fi, la recerca esdevingué més complicada i dura.

Al llarg del temps, remeis com olis i herbes, utilitzats per a les trementinaires, varen estar condicionats per l'evolució de la demanda, causant de diverses modificacions en ells; relacionat, també, amb el context històric en què es trobessin, Un clar i entenedor exemple d'aquest succés, en seria l'oli de tifus, remei que a causa dels nombrosos brots de l'epidèmia manifestats al llarg dels segles XIX i XX, es convertí en Un dels remeis més sol.licitats de l'època, les demandes augmentaren vertiginosament.

Les trementinaires tenien coneixement d'una gran varietat de distints remeis, molts servien per al mateix mal: oli de serp, de perdigons, oli de vesc, xarop de saüc... Això era motiu pel fet que no els portessin tots, alhora, a sobre al llarg de les seves rutes, encara que si feia falta, els recomanaven al moment, tot recitant les instruccions adequades als familiars del malalt, per tal que l'obtinguessin a les ciutats properes.
Plantes com ara l'orella d'ós, el salsufragi, la corona de rei, o altres, eren les que es venien més, les que tenien la demanda més alta.

4.1.2.2.- Herbes i arbres remeiers més utilitzats per les trementinaires:

es branques dels arbres i les plantes, útils per a fer-ne remeis, eren tallades molt acuradament amb el podallet. Les herbes de la pròpia terra, les de casa, eren recollides a l'estiu i penjades d'una biga i recollides en petits feixos, s'assecaven sota la teulada de casa, Un cop seques i esteses, eren emmagatzemades dins les coixineres i penjades a l'ombra, ja preparades, esperant als propers viatges que es fessin durant l'any.
A més del salsufragi, la serverola i l'herba sanguinària s'emportaven altres herbes i plantes també molt utilitzades. A continuació, en faré una breu exposició herbolística:

§ Orella d'ós: Ramonda myconi; anomenada, també, "planta tossera", arrela pegada a les roques calcàries, dins les escletxes, en llocs obacs i humits. De distintes propietats curatives, les és esteses són com a pectoral: bronquitis, constipats pit carregat, tos seca... Ús: una manera clàssica per dependre prendre aquesta planta és fer bullir 20 grams de fulles seques enmig litre d'aigua durant dos minuts, es cola i s'endolceix de mel. Se'n han de beure dues tasses al dia.

§ Tell: Tilia cordata ; és Un arbre caducifoli molt abrupte que pot arribar a tenir fins a 40 metres d'alçada, i es troba, de manera més o menys isolada, dins els boscos mixts dominats per roures o freixes, de 1.000 a 1.500metres.
Floreix cap a juny o juliol, depenent Un suau aroma a malves.
Les trementinaires se'n feien servir tant de la flor com de l'escorça, i encara que és Un arbre molt abundant, tenien molta demanda per les cases on elles passaven.

§ La corona de rei: Saxifraga longifolia; planta majestuosa, perenne, en forma de roseta de fins a 30cm. de diàmetre amb fulles espatulades i carnoses, vorejades de petites dents blanques que són, de fet, excrescències de carbonat càlcic que ella mateixa expulsa ja que arrela en fissures de roques calcàries fins als 2.400 m. floreixen cap al mes de juliol, però només Un cop en la seva existència, l'últim any de la seva vida, formant una espectacular panícula de fins mig metre d'alçada coberta de petites i aromàtiques flors blanques.

§ Salsufragi: Silene saxifraga; aquesta planta perenne, també s'anomena "herba prima" , tant els antics botànics com la tradició popular tenien la creença que si la seva arrel era capaç d'esquerdar les roques dels cingles calcaris on s'establia, era bona, Això pels càlculs renals, descomponent-los i expulsant-los. És una herbeta cespitosa que creix molt junta formant com gespa, de tiges primes i fulles estretes, viscosa al capdamunt i que floreix de juny a l'agost.

§ Herba blava: Polygola rupestris: el seu nom prové del grec, donant-li el motiu a la seva utilitat: poly (molt) gala (llet): serveix per augmentar la producció làctica del bestiar. Espècie autòctona que es troba amb el nom de Polygola calcària o d'altres.
Planta perenne amb Un una tija subterrània que sembla una arrel ramificat, amb fulles a la tija, corbades a la base, sense olor, però de gust molt amarg.
Aprofita les escletxes de roques calcàries per viure-hi. Floreix a la primavera i també a la tardor. Les trementinaires recol.lectaven la planta que es troba als paratges secs, ja que les trobades en llocs humits no són gens amargoses.

§ Tè de roca: Jasonia glutinosa: és una planta perenne, amb una soca semblant a la del cep, a partir de la qual creixent anualment sumitats de 10 a 40 cm. que floreixen de juny a agost.
Entre el juny i el juliol, l'involucre s'obra, és quan cal recol·lectar-la.

§ Mil fulles: Achilea millefolium; és una planta herbàcia perenne, amb partícules molt poblades per flors blanques o rosàcies i les fulles verd fosc. De dèbil aroma, gust amargant i una mica salat. Viu fins els 2.800metres als boscos, collades seques i marges dels prats de la vall, trobant-la florida des del maig fins el setembre.

4.1.2.3.- Els remeis més utilitzats per les trementinaires:

§ La trementina:

El procés d'elaboració de la trementina, ha patit alguns canvis al llarg del temps; inicialment, s'extreia la resina del pi roig, la qual Un cop obtinguda, era sotmesa a Un procés de purificació (per extreure-li les seves impureses), alsehores estaria llesta per ésser utilitzada (aplicada, barrejada o sotmesa al què es necessités).
Quan aquesta era freda, adoptava una forma sòlida i purament cristalina.
No obstant, el procés d'elaboració que més tard varen emprar-ne les trementinaires, potser, el més conegut, és el d'Un procés de reelaboració de la trementina, a partir de productes comprats a les drogueries, primeres matèries com ara la pega grega, i a les farmàcies, l'altre element essencial per a la creació de la trementina, l'essència de trementina.
Si el procés que s'adoptava era el complicat, i no el senzill, aleshores, la pega grega i l'essència de trementina, s'obtenien a partir del resultat de la destil·lació de les resines, amb aigua o bé vapor;
- La pega grega , la qual ja era usada des de l'època de l'antiga Grècia i fins i tot temps anteriors, composa Un 70% o Un 80% de la resina; en seria el residu en forma sòlida.
- I l'essència de trementina , en canvi, tan sols forma d'Un 15% a Un 30% de la resina Un cop destil·lada; també és coneguda amb el nom d'aiguarràs.
Una vegada seguit el procés d'elaboració, adequadament, calia esperar a que la trementina es refredés (que fos freda); si aleshores, aquesta filava (el fet de rajar com Un fil), es considerava que ja estava preparada, acabada, feta.

Possiblement, degut al fet de la dificultat d'elaboració de la trementina de manera "primitiva" i afegint-hi la feinada de la recol.lecció de la resina necessitada, acabessin optant el mètode senzill, o sia, comprar les matèries necessàries per separat, a partir de les quals la fabricaven elles mateixes, tot i que, per aconseguir finalment, una trementina més fluixa, apanyada i en tantes quantitats com en necessitessin, calia afegir-hi cera groga, oli d'oliva o sèu d'animal.

D'aquesta manera, la trementina podia ser creada de diverses maneres, a gust de la trementinaire, així, obtenint com a resultat, trementines de diferents tonalitats de color, textura i també diferent fluïdesa (forma de rajar); aquestes diferències, eren condicionades a partir dels següents canvis:
- Si hi afegien més quantitat de cera groga o greixos, obtindrien una trementina més viscosa, greixosa i oliosa, en definitiva, untosa; aquesta textura era pròpia per ser aplicada com a pomada.
- Però, si al contrari, volguéssim accentuar la seva fluïdesa, augmentar-la, hi hauríem d'afegir més essència de trementina; d'aquesta manera, aconseguiríem l'efecte contrari a la viscositat.
- A diferència, si torraven més la resina, acabava adquirint una tonalitat més fosca i rogenca.

L'objectiu era aconseguir Un líquid que conservés les mateixes virtuts que la resina, no obstant, que no fos tan enganxosa com aquesta, per tal de que la seva aplicació fos més agradable, junt amb què tardés més temps en cristalitzar-se.

Una alternativa utilitzada diverses vegades quan es trobaven fora de casa, en Un dels seus viatges i se'ls hi havia acabat la trementina, aleshores adoptaven Un sistema de producció més senzill i còmode segons la situació, el qual consistia en fondre lentament 1Kg. de pega grega, Un cop fosa, es retira del foc i s'hi afegeix ½ litre d'essència de trementina, i remenar-ho fins quedi ben barrejat, aleshores es podrà escalfar de nou, aquesta vegada fins que arrenqui el bull; només estarà llesta quan aquesta ja s'hagi refredat i hagi adoptat Un aspecte crestallí i més o menys sòlid.
No obstant, aquest mètode, tenia el desavantatge de que aquesta es tornava consistent i dura al cap de poc temps, pel fet de que l'aiguarràs (essència de trementina) s'evaporava amb molta facilitat.

Utilització i virtuts:

Un dels aspectes del "perquè" la trementina va tenir tant èxit de vendes, va ser pel motiu que aquest ungüent tenia i té una utilitat polivalent, tenia múltiples aplicacions. S'utilitzava amb més freqüència com a pegat; el pegat consisteix en untar de trementina, Un drap o una gassa, i aquesta es col.loca sobre la zona afectada pel mal; tot i que també es podia aplicar directament sobre la pell amb Un raig de trementina, normalment per extreure espines i punxes.
Era molt efectiva per apaivagar o eliminar els dolors, ja fossin de torçades, cops o altres mals; també era bona contra les úlceres, picades d'aranyes, escurçons, cuques..., per als grans de pus i altres infeccions d'aquest tipus, també servia per als encostipats i altres malalties pulmonars, com la bronquitis.

Per aquesta última, es feien dos grans pegats, l'un a l'esquena, i l'altre a devant, per la zona del pit, aleshores es lligava i es deixava que la trementina actués per sí mateixa.
El però de tot plegat, era que la zona de pell on se l'hi havia aplicat l'ungüent, sovint hi actuava com a irritant, així provocant-hi possibles eczemes; aquest fet, no obstant, tan sols es donava a vegades, a les persones de pell sensible, si s'hi exposava més temps del compte.

§ Oli d'avet:

Els avets joves, normalment formen una mena de llàgrimes situades a la part de l'escorça o bé, a les branques d'aquest; són gotes de resina, l'ingredient bàsic del remei en qüestió.
L'època idònia per obtenir-la, era de Juny a Agost, si el calor ho permetia. Per obtenir l'oli, i tanmateix les llàgrimes, algú, normalment Un home, s'havia d'enfilar fins arribar a dalt de l'avet i en acabat d'haver separat l'escorça del tronc, per tal que poguessin sorgir les llàgrimes d'aquesta pròpia, anar rebentant gota per gota de resina fins a emplenar Un recipient sencer; cada llàgrima contenia unes dues o tres gotes del que seria l'oli d'avet. Era Un procés llarg i costós, i el fet que cada avet tan sols segregués resina durant dos anys, alternat-ne tres de descans, el feia encara més complicat.
S'havien de prendre diferents quantitats, segons la malaltia. És Un remei que s'ha d'ingerir, similar al xarop: n'omples la collera i te la prens. Era aconsellable prendre-la durant nou dies, i sempre a la mateixa hora.
Tenia diferents usos i propietats: curar o alleugerir diferents tipus de malalties pulmonars, com ara la bronquitis, constipats... a més, creava una capa a l'estómac per tal de prevenir les úlceres i malalties de ronyons (a l'igual que molts dels altres remeis, era polivalent). En definitiva, l'oli d'avet actuava com a balsàmic, diürètic, expectorant (treure mucositats a fora) entre altres.

§ Pega negra:
Quan l'hivern ja es deixava veure, els pagaires marxaven algun temps per als boscos de pi de la muntanya, organtitzats en grups. Eren els qui obtenien la pega; arrancaven la soca de l'arbre, després d'aquestes estar sotmeses a la destil·lació seca (només esclafar), s'obtenia el quitrà, tornar a destil·lar de nou, així obtenint el residu final: la pega negra.
Adoptava una textura de pasta resinosa, aplicable tant a les persones com als animals, per tal d'immobilitzar mans i peus en cas de dislocació; si aquest cas es donava, s'havia d'escalfar la pega, tot afegint-hi cera verge o bé oli d'oliva, per fer-la fàcilment aplicable i elàstica, ja que en el seu estat normal, és molt sòlida.
Un cop llesta, s'havia d'emplenar de pega Un drap, i tot seguit envoltar a la zona afectada pel mal, Un cop aquesta s'havia eixugat, l'extremitat es mantindria immòbil fins al moment d'estar curat, en què la cuirassa ja començaria a caure.

§ Oli de ginebró:
Prové d'Un arbust molt típic a les zones d'Alinyà, Alzina i Perles.
De les soques i branques del ginebró blanc (l'arbust adult) se'n obtenia l'oli de ginebró, no de la ginebra jove, pel motiu que té excés d'aigua. De la mateixa manera que la pega era elaborada pels pagaires, l'oli de ginebró, també, ells aprofitaven els moments d'espera per l'evolució, per extreure el líquid de la planta.
Quan l'ofici va desaparèixer (1960), les trementinaires van haver de comprar-ho a drogueries o farmàcies de Brega i la Seu d'Urgell.
L'oli serveis per acabar amb els cucs de panxa, tant de persones com de bestiar (untant la zona anal amb cinc gotes de sucre o aigua barrejades), tot i les seves utilitats, la seva aplicació és força desagradable, ja que pica.
L'oli cura la ronya, el mal d'ulls, s'aplica al xibec de la gallina, va bé fer-ne fregues per Un animal coix o bé el mal de peus, també, si és pres com a xarop, neteja les freixures; en l'aplicació animal. Més que res, amb les persones és molt bo per al mal de coll si s'unta una torrada i la deixes reposar sobre del coll afectat durant tota la nit.
És molt eficaç per a aplicacions de fregues per picors, eczemes i a articulacions adolorides; també se'n poden aplicar pegats, contra pulmonies i angines.

§ Oli de tifus:
Oli format per una gran varietat de distints ingredients. Durant els diversos brots d'epidèmia de la malaltia que es varen patir fins fa relativament poc, aquest remei es va convertir en Un dels més sol.licitats en tota la història de les trementinaires, i alhora cars, per dos motius en especial: per la gran demanda, i per la dificultat d'elaboració i recol.lecció en funció d'aquest remei, ja que l'oli requeria Un gran nombre d'ingredient, al voltant d'una cinquantena d'herbes, malgrat que ara, en l'actualitat, no en tenim el coneixement de totes, però sí que en sabem algunes, com ara: tres Unces de tabac negre, set brots de pesiguera borda, cogombre bord... tres escorpins, ous de formiga i uns quants caps d'arengada...!
Una vegada tots els ingredients estaven barrejats, dins Un ampli recipient; l'elaboració consistia en fer-ho bullir durant una hora després d'haver-hi afegit Un litre d'oli d'oliva.

§ Tabac negre:
En aquestes valls, s'hi conrea tabac, no obstant, se l'anomena més freqüentment com a tana; del qual les trementinaires n'aprofitaven les seves propietats curatives, encara que la utilitat més normal que se l'hi atribueix, n'és fumar les seves fulles, tractades amb prèvia antelació (fermentar-les, assecar-les i esgrana-les en freixos).
Les trementinaires en feien el tabac negre, aplicant-lo en forma de pegat, contra pulmonies, la diftèria (malaltia infecciosa que afectava a les membranes de la gola), per alleugerir la febre i el mal de cap.
Aprofitant quan encara les fulles eren tendres, les estovaven tot submergint-les dins de via o bé, vinagre, deixant-les passar-hi Un o dos mesos, a convenir.
Un cop s'havien ennegrit prou, eren trenades de la mateixa manera que Un cordill, tot deixant-les assecar al seu ritme; a l'última fase de la manipulació, es tallaven en forma circular, com rodanxes, planes i de poc gruix; venudes en peces d'aquestes mateixes característiques.

A l'hora de preparar l'ungüent abans d'aplicar-lo, s'havien de bullir de nou les rodanxes en vinagre, i es desaven a sobre de la zona afectada entre dues peces de roba. Cada vegada que el pegat perdia l'escalfor, s'havia de canviar per Un altre de calent, per així evitar el retorn de la malaltia.
Des del meu punt de vista, era Un remei força peculiar, atípic en comparació amb la resta d'ungüents que fabricaven.

§ Oli d'escurçó: s'introdueix Un escurçó, viu o mort, dintre d'Un pot ja ple d'oli d'oliva; aquests dos elements han de descansar Un temps abans de ser aplicables a la ferida; aquest oli s'utilitzava per a les picades del seu propi ingredient, l'escurçó.

§ Oli de greix de serp: si mai tenim l'oportunitat de veure una serp porta, podrem comprovar que entre la pell i la carn d'aquesta, hi té lloc una capa de greix; aquesta capa, és utilitzada per elaborar Un oli que elimina el mal d'orella i també les punxades.
Aquesta, anteriorment esmentada capa de greix, s'ha de barrejar amb sucre o bé greix de porc, obtenint com a resultat final una substància més o menys oliosa, encara que depenia de si era sucre o l'altre greix els mesclats en la barreja.

§ Oli de llangardaix: en l'elaboració d'aquest remei, l'ingredient bàsic, és el llangardaix (com el propi oli és anomenat); consisteix en submergir Un llangardaix dins d'Un pot ple d'oli d'oliva, el bo, fins a la llarga, causant-li la mort, ofegat. Es deixava passar el temps per tal que descansés, que el llangardaix "passés" les propietats a l'oli en qüestió, el qual era ell sol el propi remei.
Era d'aplicacions polivalents, tenia la virtut d'abaixar les inflamacions, reduir el mal de panxa, i superar la pulmonia i el tifus.

§ Oli de perdigons: es prenen Un grapat de perdigons, i com en altres mètodes d'elaboració, també són submergits dins d'Un recipient ple d'oli d'oliva. A diferència que els altres, el temps de repòs de la mescla, ha de ser molt més llarg, per tal que els perdigons es desprenguin del plom. S'utilitzava, tan sols per als "carns esqueixats".

§ Oli de serp blanca: el seu mètode de fabricació és similar al de l'oli de llangardaix, però, en lloc de submergir un llangardaix, fem el mateix amb una serp blanca; no era necessari que aquesta estigués viva en el moment de la submersió, però sí, tendra. També se l'hi donava Un cert temps de repòs per tal que es mesclessin les propietats de la serp amb l'oli d'oliva.
Era d'utilitats molt limitades, tan sols curava ferides i punxades.

4.1.3.- El viatge:

4.1.3.1.- Uns dies abans de la marxa: els preparatius.
Quan arribava el dia de la marxa, les trementinaires de la família ja feia setmanes o Un mes ben bo, que realitzaven els preparatius per a emprendre de nou el seguiment d'una llarga i cansada ruta. No obstant, pocs dies abans, encara es feien els preparatius d'última hora.
Durant aquelles neguitoses jornades, la casa estava ben trasbalsada, i sobre tot la cuina, que durant aquells dies previs a la sortida, s'havia convertit en l'obrador de les trementinaires, Un laboratori on s'acaba en d'elaborar alguns dels remeis més complicats. A la taula d'aquest petit taller, s'hi trobaven "exposats" diversos feixos de diferents herbes o plantes medicinals preparats per guardar-les a les respectives coixineres de les trementinaires.
Per una altra banda, la trementina, la "pega" (pega negra) i alguns olis; els remeis que es trobaven en estat líquid, es dipositaven en llaunes, per tal de fer el transport menys dificultós.
S'havia de tenir tot ben calculat, sobre tot, havien de procurar tenir prou de tot, però sense passar-se, ja que era la càrrega que haurien de traginar elles mateixes per tal de satisfer les comandes rebudes de diversos clients; haurien de procurar que no els hi faltés en quantitat, perquè en tinguessin suficient per vendre durant el transcurs de tot el viatge. Durant el viatge i la travessia, elles haurien de carregar a sobre seu, Un total d'uns 20Kg., a vegades, però, entre les eines de treball, les coixineres, els remeis... podien arribar a traginar 25Kg.
Una vegada arribat el gran moment, ja portaven molts dies preparant la marxa, s'ho havien de tenir tot ben estudiat; segons la ruta que seguissin, havien de planejar el camí concret que agafarien, depenia de la demanda que hi hagués en els pobles o cases aïllades, el temps que trigarien a tornar, el que necessitarien durant el camí de nada i en el de tornada... no obstant els fets, la ruta no acostumava a variar.
Estaven a punt d'emprendre Un dur i llarg viatge, haurien de recórrer molt quilòmetres al llarg de dos mesos.

Quan sortien de casa, anaven molt carregades, cada una traginava: les llaunes on s'hi guardaven els líquids (pegues, olis), aquestes estaven col·locades al voltant de la seva cintura, tot penjant, encara que també utilitzaven els petits potets de terrissa com a substitut; les coixineres, de tela molt resistent, plenes dels feixos d'herbes i plantes, aquestes petites coixineres estaven col·locades dintre d'una altra coixinera, però més gran, se la penjaven a l'esquena com una motxilla (tenia cosides dues nanses per a més fàcil carregar).

Per no traginar tota la càrrega a l'esquena, es repartia per tot el cos amb parts equitatives: junt amb les llaunes, s'hi lligaven una mena de farcell, més o menys de mida gran, lligat amb Un nus gros i resistent fixat al voltant de la cintura; a dins d'aquest, hi portaven diverses coses, no se sap ben bé la distribució, però si que junt amb elles, a més, portaven una balança rudimentària de ferro, la romaneta, de petits pesos per pesar els seus productes; també portaven Un ganivet o bé Un podallet, la pròpia documentació per si Un cas, una mica de menjar, xocolata i embotit per anar menjant pel camí, i tan sols una muda per anar-se canviant amb la que ja portaven posada, dins d'Un petit cove (o Un altre farcellet petit).

Joan Bellmunt explica com anaven vestides: "gipó, faldilla de sargil negre fins a les espardenyes, mocador al cap i una bossa a l'esquena on hi duien els productes i les herbes, entre les quals no hi faltava la pega aromàtica, que deixava una flaire inconfusible al seu pas i que hom associava amb la figura de les trementinaires".

La roba que vestien era senzilla, modesta i fosca, procuraven ser discretes quan anaven soles per la muntanya, per aquest motiu, els diners que portaven, els tenien amagats dins una mena de butxacó situat a l'interior de les faldilles (per la part de dintre) per si alguna vegada es trobaven amb algun indesitjat; tot i les prevencions adoptades, afortunadament, mai es va donar cap cas d'agressió o atac a una trementinaire, i és estrany, ja que estaven sobrexposades a tota mena de perills, no obstant, tota precaució era poca.

Tot i això, hi ha una tràgica anècdota a explicar, en la que cinc trementinaires varen morir, a causa d'Un horrorós accident dramàtic: una tarda-nit, unes trementinaires demanaren allotjament a una d'aquelles masies aïllades del poble, feia mal temps, tota la nit va ploure, i el dia següent els hi era, encara, impossible continuar el viatge, perquè la tempesta continuava, i no semblava que hagués de parar, així que varen decidir de tornar a passar la nit allà mateix; però, el que va passar, va ser que la teulada del cobert d'on dormien, no va poder aguantar més el pes de l'aigua que s'hi havia retingut des de dos llargs dies de pluja, i com a conseqüència, s'enfonsà, caiguent a sobre de les cinc dones, tot xafant-les; l'endemà al matí, l'amo de la masia, se les va trobar totes cinc mortes.
Malgrat la pèrdua, aquest és l'únic desastre que se'n coneix.

4.1.3.2.- La marxa: unes grans excursions.
Les trementinaires marxaven de casa una o dues vegades a l'any, el temps que passaven a fora podia variar, hi havia viatges que duraven pocs dies, una setmana o menys, i també, n'hi havia que podien arribar a durar fins i tot dos o tres mesos; en aquests, les trementinaires havien de recórrer llargues extensions, moltíssims quilòmetres a peu, marxaven de casa (alguns dels pobles de la Vall de la Vansa), fins arribar-se a les esplanades de l'interior català, o fins i tot a les zones costeres de l'Alt i Baix Empordà o altres àrees, depenent de la ruta seguida, ja que, a part d'anar a vendre, sempre feia il·lusió anar a veure el mar i remullar-se les cames, eren envejades per alguns dels pobles que no havien gaudit de la sensació de veure i tocar l'aigua del mar, ja que els hi quedava molt lluny).
A la primera sortida de l'any, marxaven per l'època de la matança del porc i tornaven més o menys pels voltants de Setmana Santa; mentre que en el segon viatge de l'any, marxaven per Tots Sants o bé a mitjos d'Octubre, i finalment tornaven a casa per festes de Nadal.

Per sort, les trementinaires sempre tenien una acompanyant, és clar que també n'hi havia que anaven soles i pel seu propi compte, tot i que "passaven moltíssima por anant per aquell món de Déu" ; a vegades les acompanyava el seu marit en què ambdós membres de la parella (cas donat, encara que no massa típic, ja que normalment, l'home, en lloc d'exercir de trementinaire anava per una altra banda exercint una altra profeció) no obstant, era més normal trobar-se a una parella de dues dones, una d'experta i de més edat, junt amb una aprenenta, típic de ser una noieta jove o tan sols una nena; aquesta última era ensenyada i aprenia a base de la pràctica i anys d'experiència; quants més anys practicaven més en sabien, i per tant, més experta n'eren en el tema (totes aprenien d'aquesta mateixa manera, anant a viatges amb una que en fos experta), normalment hi havia una relació familiar o de veïnatge entre les dues esmentades, ja que calia que hi hagués moltíssima confiança entre ambdues, perquè, a part del fet que una acompanyava a l'altre fent-se companyia, en els viatges, es transmetien els secrets de l'ofici (normalment, totes tenien els seus diferents), l'elaboració dels productes, com, on, perquè... d'aquesta manera, la trementinaire veterana s'assegurava que la tradició, la saviesa i la filosofia que aquesta havia rebut i passat a la petita, continuarien una altra generació més... es transmetien, també, els coneixements d'experiència, trucs de venda, i es traspassaven els clients que ja tenien fixos d'una a l'altre; aquesta tasca es passava amb molta cura, i mica en mica, al llarg dels anys. Calia assegurar-se que tot anava bé.

Quan les trementinaires marxaven, deixaven la casa ben organitzada i llesta per a ltot el que fes falta durant la seva absència.
Deixaven la seva feina domèstica i tota la resta a mans dels familiars que estiguessin a casa (àvia, marit, filla, germana...), tot i que es mantenien comunicats durant tota la sortida, inicialment amb cartes, però més tard amb telèfons.
Mentre que elles eren fora, molta gent pensa que era una tasca molt difícil per part dels de casa, el fet de fer les feines de dos (home i dona), i no és així, realment, la vida a la casa continuava igual, i sobretot quan l'home se'n feia càrrec, perquè: "els plats es rentaven una vegada al dia, i la roba se la canviaven en poquíssima freqüència i tot i així, no la rentaven, de la mateixa manera amb la pols de la casa; tot i que sempre hi havia casos aïllats i casos per a tots els homes"

En el dia de la marxa, les trementinaires anaven amb rucs fins a arribar fora de la vall, acompanyades del marit i passant per uns camins de ferradura ja determinats; en aquests camins era típic que dues parelles de trementinaires anessin juntes terres avall, fins que arribava el moment en què els respectius camins se separaven, i ambdues parelles també. Les intrèpides dones, freqüentaven força sovint pels camins de pastors transhumants, amb els qui mantenien una molt bona relació d'amistat i per què no dir-ho? també de comerç. De la mateixa manera que es va establir confiança amb els amos de les masies, a base d'anar-hi cada any.
Quan arribaven a Un poble, en lloc de fer paradeta a la plaça major del poble, es passejaven pels carrers, anant de porta en porta i alhora cridant: "les trementinaires ja han arribat! Veniu, veniu!".

Algunes trementinaires, també, feien parada a mercats i fires de ciutats si hi coincidien.

Fira de St. Ponç; Barcelona

Eren esperades amb molta impaciència, i rebudes amb molta alegria, ja fos com per amigues com per clients, per tal de que els hi venguessin alguns remeis per curar els efectes del canvi estacional en què es trobaven motiu pel qual elles aprofitaven per baixar aquesta època, les vendes serien molt més altes pels dolors o malalties que provocava l'època.

Amb el pas del temps, les trementinaires, amb les dues visites anuals a les mateixes masies de sempre i de tota la vida, la confiança amistat i el tracte personal que es va assolir, era molt gran i respectuós. Pràcticament sempre s'allotjaven a casa dels seus propis clients, perquè el tracte ho permetia. En acabat d'haver curat al malalt, i a punt per marxar, els clients sempre demanaven què s'hi quedessin més temps, i els hi oferien molt de menjar per tal que no passessin gana, a vegades més del que elles menjarien. Elles sempre portaven el que es necessitava, mantenien la comunicació amb els seus amics de les masies, per saber si hi havia algun malalt que no pogués aguantar l'espera del següent viatge, i així fer-ne Un petit especial o en viar-ho.

Les vies que aquestes seguien per tot Catalunya, inicialment eren tan sols camins rudimentaris i molt severs, no obstant, el pas del temps els va transformar no en carreteres, però si en camins més adequats, els quals facilitaven la sortida i l'accés als pobles de la vall; mentre que als trajectes exteriors, els de fora la vall, es varen començar a substituir les grans caminades per la comoditat del transport de càrrega, cotxes de línia.

4.1.3.3.- Les rutes:
Per la raó que any rera any, els clients fossin els mateixos (pràcticament sempre), a la llarga varen sorgir unes rutes definides, determinades per la zona on tenien la intenció d'anar.
Aquestes rutes coincidien amb passos i camins de la transhumància, uns camins ramaders que passaven d'unes terres a unes altres, o bé, vies més freqüentades, com ara les comercials; molt sovint, aquestes eren utilitzades per diligències, transports de càrrega i cotxes de línia.
Utilitzaven vies alternes a les que es dirigien directament a les ciutats més grans, ja que tot i que hi anaven de tant en tant, no acostumaven a estar entre la multitud de les fires i els mercats, bàsicament perquè els seu estil de venda consistia en establir uns vincles d'amistat i confiança recíproca i directa amb el poble, la gent.

Tenien distintes senderes a seguir alhora de sortir de la vall, les trementinaires escollien la que li convingués, segons la ruta que després aguessin de seguir, aquestes rutes de sortida eren:
§ Si la intenció era dirigir-se a la zona del Pallars o bé Puigcerdà, haurien d'anar cap a la Seu d'Urgell, Un camí de 25Km. Que tardarien entre 6 i 8 hores per realitzar-lo.

§ Si es dirigien cap al Plà de l'Urgell, haurien d'anar direcció Ponts, sortint d'Ossera i passant pel Coll d'Ares.

§ Si pel contrari, seguien el camí direcció Berga, quedava a 20 Km. s'aturaven a Sant Llorenç de Morunys, d'on sortia Un cotxe de línia amb la seva mateixa direcció, hi carregaven els paquets més pesants, per tal de tenir Un camí de 12 hores no tan dur com ho seria amb més pes.

§ Finalment, la sortida més freqüentada, era la que s'havia de travessar el Coll del Pont, sortint de Tuixent quedava a tan sols 6 Km. Un cop allà, tenien dues opcions a escollir, triar el camí que es dirigia a Solsona, a 36 Km. o bé el de Sant Llorenç de Morunys, el qual quedava a 20 Km.

Una vegada acabada la ruta de sortida, havien de continuar seguint una de les rutes generals, repartides en diferents zones catalanes; n'hi havia quatre d'oficials, una no estava massa definida, ja que no era prou freqüentada (algunes varen atrevir-se a recorre-la). En resum, eren:

§ Ruta de les comarques tarragonines: aquesta era típica fer-la a la tardor, així aprofitant l'època de bolets, per també vendre-les. Anaven direcció Tarragona: Reus, Valls, Cervera, Balaguer... tot passant per comarques lleidatanes travessant el Plà de l'Urgell, Pallars i ponent. Només arribaven fins a Montblanch (a l'occident) i a Tarragona (zona oriental d'aquesta), després reculaven per tornar a la vall.

§ Ruta del camp gironí, el nord-est català: una de les rutes més extenses, anava des de l'eix del Llobregat fins arribar al Pirineu més oriental.
Tenia començament a Berga amb direcció a Gironella, i arribant a Prats de Lluçanès, el camí es bipartia, direcció Moià o bé la plana de Vic; arribaven al Vallès Oriental, Mataró, Pineda de Mar, Espinella, Granollers... tot donant la volta al Massís del Montseny, entrant després al Gironès: Llagostera, Caldes, fins a la costa d'aquesta; sovint s'arribaven a l'extrem aïllat del Cap de Creus, reculant cap a la Berga inicial, però, aquest cop per la zona nord-catalana: Olot, Prats, Ripoll...

§ Ruta de l'eix del Llobregat: centrada només en aquesta zona, molt limitada, des de Berga fins arribar Sitges, Avinyó... i alguna vegada a Barcelona, encara que no hi acostumaven.
Seguien la zona industrialitzada de la vora del riu Llobregat.

§ Ruta del Pallars i la vall d'Aran: una ruta poc freqüentada, que passant pel Pallars, bàsicament el Sobirà, fins a la zona més occidental de Catalunya, com ara Vielha, Bossost... tot i que algunes es varen atrevir a arribar a l'àrea aragonesa, o fins i tot travessar la frontera del país amb França.

§ Ruta de la plana de la Cerdanya: aquesta ruta, és de bon tros la més curta de totes les explicades, ja que, com a molt lluny anaven a Andorra, a la vora.
La ruta seguia una forma circular, sortint de la vall, com a punt inicial, pujant cap a la Seu d'Urgell, travessaven la frontera fins a Andorra la Vella i a partir d'allà, baixaven cap a la plana de la Cerdanya, fins a Puigcerdà, tot tornant de nou a la vall.

4.1.4.- El negoci: La venda:
Al llarg de les seves "excursions", venien aquells remeis que carregaven, elaborats amb anterioritat a casa seva. El negoci no era complicat, en quan simplicitat d'aquest, i la metodologia de la venda tampoc.
El negoci consistia en la venda dels remeis de pròpia producció anant casa per casa al llarg dels seus viatges per Catalunya, visitant pobles més grans i pobles més petits, des de les masies completament aïllades, fins a les zones on hi havia més aglomeració d'habitatges. No acostumaven a ser vistes venent les seves mercaderies a fires o mercats, tot i que si alguna vegada ensopegaven amb alguna d'aquestes, aleshores, sí que exposaven la seva paradeta a la plaça del poble; no obstant, a fires més senyalades com ara la de Sant Ponç, ja s'hi arribaven expressament, aquell dia a Barcelona, hi havia venda segura.

Hi ha gent que es pot arribar a qüestionar el fet que: per què marxaven fora de la vall per anar a vendre?
La resposta no és complicada, tan sols hem de pensar i posar-nos en la seva pell; elles buscaven la venda, agent que les pogués necessitar; i entrant dins d'aquell marc històric, comprendrem que en la societat d'aleshores i els pocs avançats mètodes sanitaris, com ara la farmacologia, elles esdevenien com unes metgesses de la naturalesa, que aprofitant aquell indret propici on vivien, zona única on hi creixien plantes que a la plana era impossible que hi visquessin; afavorides, també, per ser pràcticament l'únic lloc d'existència en tot Catalunya d'algunes plantes amb propietats remeieres, que els habitants d'altres zones no gaudien i que, a més, sabien com utilitzar-les i fer-les aplicables al cos humà o animal en cas de dolor o malaltia; successos molt freqüents en l'època, a causa del treball, el canvi estacional i repeteixo, pel poc avançat sistema mèdic, el qual es mantenia estancat.

Vist així, les dones remeieres marxaven a llocs on a l'igual que elles, tampoc gaudien d'una medicina digna, però que ni tan sols tenien altres alternatives medicinals a les que poguessin recolzar, l'única opció que els hi quedava era comprar remeis a qui els hi venguessin, i aquestes eren elles, les trementinaires, que aprofitaven l'ocasió per a fer clients, sempre en els moments més idonis, èpoques en què el calé corria amb més fluïdesa, ja que les collites tot just havien acabat.

Gent de La Bisbal que encara les recorda. Comenta que tot i ser molt bones dones, "eren molt vives!" i de seguida es ficaven a tothom a la butxaca; es guanyaven a les persones i tanmateix als clients. Transmetien i aconsellaven el que fes falta per tal d'ajudar al malalt; i segons l'experiència de cada una donaven uns o altres consells remeiers, sempre advertint adequadament les quantitats i com s'havien de prendre, ja que si se'n abusava, algunes podien arribar a causar més mal que bé, i a vegades, fins i tot la mort; calia creure-les en tots els suggeriments.

Els remeis no tenien Un preu fix, els quals es regien segons la situació econòmica del malalt, o bé, de la importància de la malaltia (més o menys greu), en relació a la dificultat d'obtenció del remei; No obstant, els preus varen evolucionar, encarint-se segons la situació del mercat general del país: a inicis del S. XX la trementina es venia a 25 cèntims l'Unça (0,046 cèntims d'euro, unes 7,7 ptes. al Kg.), més tard, els preus s'apujaren encara més, arribant a 100 ptes. l'Unça (18 euros al kg. unes 3.000 ptes.), aquests últims eren l'any 1.950, per una altra banda, el remei més barat era l'oli de ginebró, era per a mals menors, i el seu preu l'any 1.925 arribava a 5 pessetes Kg. (0,03 euros), l'oli d'avet era el més car a causa de la seva dificultat d'obtenció, va patir una evolució d'Un fort encariment al llarg del S. XX, l'any 1.900: 80 ptes. l'Unça (2.400ptes. Kg., uns 14,43 euros), i fins fa poc, l'any 1.990 arribava a la immensa xifra de 300,50 euros, unes 50.000ptes.

Des que marxaven fins que tornaven a casa, les intencions de venda sempre eren les mateixes; alguns viatges varen tenir tant d'èxit que vengueren tots els remeis que havien traginat des de casa, motiu pel qual en algunes de les cartes que s'enviaven amb els familiars, sol.licitaven què els hi proporcionessin més herbes i olis dels que tenien a casa per vendre, tot quedant amb algun traginer per tal que es realitzés l'entrega.
Normalment, tot i que pretenien vendre el més possible, sempre procuraven què els hi sobressin remeis per al consum propi.
Quan tornaven a casa, no eren riques, però sí que portaven prou diners, necessaris per poder tirar endavant a la família; no podien prescindir d'ells. Arribaven a portar quantitats de diners compreses entre 800 ptes. com a mínim i 3.000 ptes. en èpoques de molta venda (4,80 euros i 18,03 euros respectivament); també portaven roba, eines o fins i tot electrodomèstics, com ara d'una estufa elèctrica.
Com podem veure, era essencial vendre; malgrat que aquells viatges eren llargs, durs i cansats, en arribar a casa i ensenyar a la família els estris nous que havien portat per a tothom, o bé, una certa quantitat de diners per sortir de l'estancament econòmic en què es trobava la casa i alhora tot el poble, donava una gran satisfacció personal, en aquell moment, la trementinaire havia comprovat que el seu esforç i el seu treball no havien estat en va.