A la UE es mesura la població ocupada i l'atur mitjançant enquestes de població activa. La població activa està formada per les persones que són al món laboral, és a dir, per les que estan treballant i per les que estan cercant un treball. La taxa d'activitat és el resultat del quocient entre la població activa efectiva i la població en edat de treballar (el total de la població excepte els menors de setze anys i la població que resideix en llars, presons, institucions mentals o residències).

Les persones ocupades són aquelles de setze anys o més que durant la setmana de referència de l'enquesta van treballar almenys una hora. La taxa d'ocupació és el resultat del quocient entre la població ocupada i la població en edat de treballar. És important assenyalar que el concepte de taxa de població ocupada gairebé no s'utilitza a Espanya. De fet les estadístiques de l'INE fan únicament referència a la taxa d'activitat i a la taxa d'atur. En canvi, a la UE l'indicador de la taxa d'ocupació s'utilitza molt més que el de la taxa d'activitat. En aquest sentit, un dels objectius clau de la UE és augmentar la taxa d'ocupació fins al 70% l'any 2010.

De fet l'evolució de la taxa d'ocupació reflecteix molt més els canvis en el mercat laboral que no pas la taxa d'activitat. A la UE, la taxa d'activitat s'ha mantingut més o menys estable des de la dècada dels seixanta. L'any 1960 la taxa d'activitat era del 68,8%, l'any 1972 havia descendit al 66,2% i, des de llavors, ha experimentat petites fluctuacions, situant-se l'any 2002 en el 69,6%. Per tant, l'evolució de la taxa d'activitat agregada no ens ajuda a explicar l'evolució de la taxa d'atur a la UE, tot i que també l'afecta. En anys de fort creixement econòmic i de creació d'ocupació, part de la població inactiva pot decidir provar sort en el mercat laboral i començar a buscar feina, augmentant la taxa d'activitat i limitant la disminució de la taxa d'atur. En temps de recessió econòmica, en canvi, l'efecte seria el contrari. Davant la destrucció de llocs de treball, hi hauria aturats que deixarien de confiar a trobar una feina, de manera que es reduiria la taxa d'activitat i es limitaria l'augment de la taxa d'atur. A més, la taxa d'activitat ve determinada per molts factors que actuen en direccions oposades (canvis demogràfics, canvis en les pautes d'incorporació de la dona al mercat de treball o de prejubilació, etc.).

Per la seva banda, la població aturada està formada per les persones que no tenen feina, però la busquen activament i declaren estar disponibles per treballar. La taxa d'atur és el resultat del quocient entre la població aturada i la població activa.

• El descens de la natalitat. Des de la meitat de la dècada dels seixanta, la taxa de natalitat de la UE ha descendit acusadament: si l'any 1965 el nombre de naixements va ser d'uns sis milions, l'any 2000 va ser de quatre milions. El descens de la natalitat s'explica, fonamentalment, per la taxa de fecunditat, que ha descendit considerablement en aquestes dècades.
  
  
• El retard en la incorporació dels joves al món laboral. Entre 1985 i 1994, aquesta va ser la causa de la disminució de la població activa en 3,5 milions d'efectius.
  
  
• La sortida del mercat de treball de treballadors d'entre cinquanta-cinc i seixanta-quatre anys.

Si bé l'atur és un problema central de l'economia europea des de fa molts anys, fins als anys noranta, totes les qüestions relacionades amb l'ocupació eren competència exclusiva dels estats i la qüestió de l'atur va estar absent del debat comú europeu. El Llibre blanc sobre la competitivitat, el creixement i l'ocupació, que es va presentar el 1993, va constituir la primera reflexió sobre el tema de l'atur des d'una òptica comunitària i va definir els principis bàsics sobre els quals s'hauria de basar la futura política europea d'ocupació.

No va ser, però, fins a l'adopció del Tractat d'Amsterdam, l'any 1997, que l'ocupació va esdevenir un objectiu de la UE i, com a tal, es va incloure en el Tractat CE. Les polítiques d'ocupació van continuar en mans dels estats membres, però aquestes polítiques havien de ser compatibles amb les orientacions generals adoptades a escala comunitària i ser objecte d'avaluació en el marc del Procés de Luxemburg.

En aquest marc, el Consell Europeu, a proposta de la Comissió Europea, defineix anualment unes directrius en matèria d'ocupació per a tota la UE que els estats membres han d'implementar amb l'objectiu de reduir la desocupació de manera sostenible. En tots els casos, aquestes directrius respecten el principi de subsidarietat i les competències dels estats en matèria d'ocupació. Aquestes directrius, que s'agrupen en quatre grans pilars, es concreten en els plans nacionals d'ocupació elaborats pels estats membres, amb objectius quantificats i terminis fixats. Cada any, el Consell Europeu supervisa com els estats han aplicat les directrius. És important tenir en compte que el Consell no té potestat per imposar sancions als estats membres en cas què incompleixin les directrius, l'únic que pot fer és emetre advertències públiques.
Les directrius comunitàries sobre l'ocupació se centren a:

• Millorar la inserció professional, concretament combatre la desocupació juvenil i prevenir la desocupació de llarga durada mitjançant l'aplicació de mesures actives que facilitin la reinserció laboral; el foment de la cooperació entre els interlocutors socials en matèria de formació; i la millora dels sistemes educatius adaptant-los a les transformacions tecnològiques i econòmiques del mercat de treball.
• Fomentar l'esperit d'empresa, mitjançant mesures que facilitin la creació i la gestió d'empreses; que permetin aprofitar totes les fonts potencials de noves ocupacions, especialment en el sector de serveis; i que disminueixin la càrrega fiscal sobre el treball.
• Millorar l'adaptabilitat dels treballadors i les empreses a les condicions canviants, mitjançant mesures que contribueixin a la modernització de l'organització del treball i a una major formació dels treballadors.
• Fomentar la igualtat d'oportunitats, concretament combatre la discriminació laboral entre sexes; conciliar la vida laboral amb la familiar; facilitar la reincorporació al treball després d'un període d'absència; i afavorir la inserció de persones amb minusvalies al mercat laboral.

Totes aquestes mesures adrecen els problemes actuals del mercat laboral europeu i per tant es poden considerar adients. L'eficàcia de les mesures dependrà però, en tot cas, de com les implementin els estats membres. El problema està en què moltes d'aquestes mesures, per ser aplicades amb èxit, comporten una despesa, especialment les polítiques de formació, de reinserció i d'igualtat d'oportunitats. En el context actual, però, el discurs dominant és que cal retallar la despesa pública per equilibrar els saldos pressupostaris dels estats membres i, per tant, aquestes mesures, en molts casos, es poden acabar convertint en una simple declaració d'intencions.

Tot i això, l'argument de què el Pacte d'estabilitat i creixement limita la capacitat dels estats membres per dur a terme despesa social és poc rigorós. El que limita el Pacte d'estabilitat és la capacitat d'endeutament dels estats membres, atès que amb la seva signatura, els estats s'han compromès a mantenir, a mitjà termini, un saldo pressupostari equilibrat. Per tant, el Pacte no limita la despesa dels estats, sinó que únicament estableix que tot augment discrecional de la despesa pública ha d'anar recolzat per un augment dels ingressos. En definitiva, que els estats puguin aplicar polítiques de demanda per solucionar el problema de l'atur no està limitat directament pel Pacte d'estabilitat i creixement. Actualment, però, la visió predominant a la UE és que els impostos són massa elevats. Conseqüentment els estats es veuen obligats a controlar la despesa per mantenir el saldo pressupostari equilibrat i, com la partida de despesa social és la més elevada, els estats concentren els seus esforços a controlar i retallar aquesta partida. Per justificar la disminució de la despesa social, que sempre és impopular, alguns governs argumenten que el Pacte d'Estabilitat no els deixa cap altra opció.

De totes maneres, encara estem molt lluny de poder parlar d'una política comunitària d'ocupació i serà molt difícil que en els propers anys puguem parlar-ne. Les diferències entre els estats membres pel que fa als mercats laborals i a la normativa que els regula són considerables. Les diferències responen bàsicament a raons històriques i culturals, que han anat definint les institucions que regulen el mercat laboral, la forma de participació dels diferents agents econòmics en aquesta regulació i l'abast de l'estat de benestar. És per aquesta raó, que és tan difícil avançar en la definició d'una política d'ocupació europea o d'un marc regulador del mercat laboral europeu. De fet, actualment, aquest objectiu ni es planteja.

A la UE, la taxa d'atur va començar a augmentar intensament arran de la primera crisi del petroli, a meitat dels anys setanta. Des de llavors ha seguit una tendència a l'alça, amb fortes fluctuacions en funció de la conjuntura econòmica, que està estretament relacionada amb la creació i la destrucció d'ocupació.

L'evolució de la taxa d'ocupació de la UE ha mostrat una tendència decreixent des dels anys seixanta i, des dels vuitanta, s'ha vist fortament influïda per les fluctuacions de l'activitat econòmica. L'any 1960, la taxa d'ocupació era del 67% i, el 1980, del 64%. Després de la crisi de la primera meitat dels anys vuitanta la taxa d'ocupació era del 61%, i, durant el creixement econòmic de la segona meitat dels vuitanta, va recuperar-se fins assolir el 64% el 1990. L'any 1994 va caure fins al 60,5 i, durant la recuperació econòmica de la segona meitat dels noranta, va recuperar-se fins al 64,2%el 2002. En consonància, la taxa d'atur a la UE era del 10% el 1985, del 7,5% el 1990, superior a l'11% el 1994 i del 7,7% l'any 2002.

Per la seva banda, els EUA, han presentat, des dels anys vuitanta, una evolució de la taxa d'atur més favorable que la UE (l'any 2002 la taxa d'atur era del 5,7%). L'any 1960, la taxa d'ocupació era del 61% i l'any 2000 del 73,5%, és a dir, es partia d'un nivell inferior al de la UE i, al 2000, superava el nivell de la UE en més de 10 punts percentuals.

Finalment, al Japó, l'evolució de la taxa d'atur és molt més estable i, fins als anys noranta, es va mantenir per sota del 3% de la població activa. La greu recessió econòmica que pateix el Japó ha fet que, des dels anys noranta, la taxa d'atur augmentés constantment, fins assolir el 6,2% l'any 2002. La taxa d'ocupació s'ha mantingut, des de començaments dels vuitanta, a nivells molt superiors als de la UE.

En definitiva, tant a la UE, com als EUA i, en menor mesura al Japó, l'evolució de la taxa d'atur ve en gran part determinada per l'evolució de l'ocupació: en períodes de fort creixement econòmic es creen nous llocs de treball i disminueix la taxa d'atur, mentre que en períodes de dèbil creixement econòmic es destrueixen llocs de treball i augmenta la taxa d'atur.

En les darreres dècades, la tendència de la taxa d'ocupació a la UE ha estat molt diferent a la dels EUA o el Japó: la taxa d'ocupació ha disminuït, mentre que, especialment als EUA però també al Japó, la tendència ha estat a l'alça. Una explicació pot ser el fet que, en els darrers vint anys, el creixement del PIB ha estat més elevat als EUA i al Japó que no pas a la UE. A aquest fet se li ha d'afegir, en el cas dels EUA, la capacitat d'aquesta economia per convertir el creixement en ocupació, que depèn, en gran mesura, de la productivitat del treball.

L'augment de la productivitat possibilita una expansió de la producció sense un augment equivalent dels factors productius. Els augments de productivitat són positius atès que permeten la reducció dels costos de les empreses per unitat de producció; l'augment dels salaris reals sense afectar negativament la competitivitat de les empreses; o la reducció del preu del producte. En tant que els augments de productivitat permeten millorar la competitivitat de les empreses poden també contribuir a crear nous llocs de treball. No obstant això, s'ha de tenir en compte que els augments de la productivitat assolits mitjançant l'adopció de noves tecnologies pot comportar, almenys a curt termini, una reducció de llocs de treball. És per aquesta raó que, per a un nivell de creixement determinat, com més petit sigui l'increment de la productivitat, més gran serà la capacitat de l'economia per generar ocupació. Des dels anys vuitanta i, fins a la segona meitat dels noranta, el creixement de la productivitat a la UE ha estat considerablement superior al dels EUA (a la UE ha estat aproximadament d'un 2% i als EUA d'un 1%), fet que, juntament amb l'evolució del PIB, explica en gran mesura perquè als EUA s'ha creat més ocupació que a la UE i, per tant, la taxa d'atur s'ha mantingut a un nivell considerablement inferior.

El progrés tècnic té un efecte positiu sobre el creixement econòmic, en canvi l'impacte sobre l'ocupació és més incert. La innovació sovint provoca la desaparició d'algunes activitats productives i la creació de noves, que demanen més qualificacions als treballadors.

Efectivament, a les economies de la UE i dels EUA, en les darreres dècades ha tingut lloc, com a conseqüència del creixent protagonisme de les noves tecnologies, un canvi en la demanda de treball, que s'ha desplaçat cap als treballadors amb un nivell de qualificació més elevat. Això ha provocat desajustos entre oferta i demanda, motivats per la qualificació insuficient de la mà d'obra per ocupar certs llocs de treball i per un excés d'oferta de treball poc qualificat. Aquests canvis en la demanda de treball es reflecteixen en les taxes d'ocupació i d'atur entre els diversos nivells educatius.

Aquest problema es pot afrontar de maneres diferents. Una opció seria fomentar polítiques actives de formació dels treballadors, per ajustar la seva qualificació als llocs de treball disponibles. Una altra seria afavorir la flexibilitat dels salaris, de forma que responguessin a les condicions del mercat, és a dir, deixar augmentar la desigualtat salarial entre els diversos nivells de qualificació. Una tercera opció seria no permetre l'augment de la dispersió salarial i que els treballadors poc qualificats que no tinguin feina passin a l'atur o es prejubilin.

Als EUA s'ha optat per la solució de permetre l'augment de la dispersió salarial al mercat laboral, el que ha permès mantenir la taxa d'atur a un nivell relativament baix. A més, si això es combina amb un estat de benestar molt poc desenvolupat, la gent es veu obligada a treballar i a acceptar feines molt poc retribuïdes per poder sobreviure, la qual cosa, a la seva vegada, garanteix una taxa d'ocupació elevada. De fet, si observem l'evolució de la taxa d'ocupació, veiem que, en les darreres dècades, als EUA s'han creat molts llocs de treball.

En canvi, a la UE s'ha optat per mantenir la inflexibilitat dels salaris a la baixa, cosa que ha provocat la destrucció de llocs de treball poc qualificats i l'augment de la taxa d'atur. Paral·lelament, des dels governs s'han incentivat les prejubilacions, com també polítiques actives de formació i accions orientades a facilitar l'accés al mercat de treball per als col·lectius més afectats per l'atur. No obstant això, molts dels treballadors poc qualificats que es queden a l'atur tenen grans dificultats per accedir a una nova feina i passen a ser aturats de llarga durada. Aquest és un problema important, atès que quan més temps porta aturat un treballador, menys probabilitats té de trobar feina. Sovint es critica la inflexibilitat del mercat laboral europeu, ja que aquesta s'identifica com la causa de la persistència d'una taxa d'atur elevada, especialment si es compara amb la dels EUA, amb tots els problemes socials que això comporta. D'altra banda, però, la flexibilitat del mercat laboral dels EUA també presenta grans desavantatges, en el sentit que els treballadors tenen molts menys drets que als països de la UE i, a més, molta gent es veu obligada a acceptar feines poc retribuïdes i en condicions molt dures perquè no tenen una altra alternativa.

El treball a temps parcial, el treball temporal i l'ocupació autònoma són opcions que s'han estès a Europa en les darreres dècades com a resposta a les elevades taxes d'atur.

Els treballadors a temps parcial són aquells que en l'enquesta de població activa declaren treballar menys de trenta hores a la setmana. Com es pot veure en el gràfic, el treball a temps parcial està molt més estès entre les dones que entre els homes.

El percentatge de treballadors a temps parcial sobre el total a la UE en el seu conjunt és aproximadament del 18%. Les diferències entre els estats són molt grans. L'estat amb un major percentatge de contractes a temps parcial sobre el total són els Països Baixos, seguits pel Regne Unit, Bèlgica, Àustria, Suècia i Dinamarca. En aquests estats, la taxa d'activitat és superior a la mitjana comunitària i, especialment, laparticipació de la dona en el mercat laboral és molt elevada.

La major part dels contractes a temps parcial es concentren en el grup de població de vint-i-cinc / cinquanta-quatre anys que és quan se sol tenir fills petits, la qual cosa reflecteix el fet que les dones en aquests països, en comptes d'abandonar el mercat de treball quan tenen fills opten per un contracte a temps parcial. En canvi, en altres països, com pot ser el cas d'Espanya, Grècia o Itàlia, moltes dones opten per abandonar el mercat de treball i dedicar-se als fills, sovint perquè no tenen l'opció de treballar a temps parcial.

Els treballadors temporals són aquells amb un contracte on la data d'acabament del contracte queda fixada per condicions objectives, com per exemple una data concreta o la realització d'una tasca determinada. Aquest tipus de contractes afecta un 15% de la població ocupada, tot i que a països com Espanya i Portugal el percentatge és molt més elevat. És de destacar que la majoria dels treballadors que tenen aquest tipus de contracte preferirien tenir un contracte indefinit.

L'atur o la desocupació de llarga durada es defineix com la permanència en la desocupació per un període superior a un any. Aquest és un problema persistent al mercat laboral de la UE-15, on afecta més del 40% dels aturats. A la UE-15 la taxa d'atur de llarga durada és especialment elevada a Grècia, Espanya i Itàlia. Als països de l'Europa central i oriental el problema de l'atur de llarga durada és molt més important.

Aquest tipus d'atur afecta especialment els treballadors d'edat avançada que, una vegada han perdut la feina, tenen moltes dificultats per tornar a accedir al mercat laboral, però no únicament. Als països amb més incidència de l'atur de llarga durada, aquest afecta més les dones que els homes. En canvi, on l'atur de llarga durada és més baix (com a Irlanda, el Regne Unit o Suècia) afecta més els homes.

S'ha comprovat que com més temps porta aturat un treballador, menys possibilitats té de trobar feina, degut al deteriorament de la seva qualificació. Si a aquest fet afegim que els més afectats són treballadors de certa edat, en la majoria dels casos amb famílies al seu càrrec, ens trobem amb un problema social considerable. Solucions a aquest problema? oferir prejubilacions als treballadors que es quedin a l'atur a certa edat, oferir incentius a les empreses perquè contractin els aturats de llarga durada i oferir formació als aturats per ajustar les seves qualificacions als llocs de treball ofertats. Una altra opció possible seria flexibilitzar el mercat laboral. Una mesura dràstica en aquest sentit, seria limitar molt més les possibilitats que els aturats de llarga duració poguessin accedir a subsidis o ajuts i això combinar-ho amb una major flexibilització del mercat laboral, de manera que molts d'aquests aturats no tinguessin altra opció que acceptar una feina encara que fos poc retribuïda i amb condicions molt dures per al treballador. De fet, l'èxit del model nord-americà per mantenir una taxa d'atur moderada es fonamenta, en gran part, en aquesta estratègia.

El cost laboral per a l'empresari està format pel sou brut i per les aportacions a la seguretat social a càrrec de l'empresa, a més d'altres despeses no obligatòries. Per calcular el cost real d'un treballador per a l'empresa és necessari tenir en compte la productivitat del treballador. El cost laboral unitari és el resultat del quocient del cost laboral i la productivitat del treballador: per tant, si la productivitat dels treballadors augmenta és possible augmentar els seus salaris sense que això perjudiqui la competitivitat de les empreses. En aquest sentit, el gràfic permet veure que els països amb salaris més elevats també tenen taxes de productivitat superiors a la mitjana.

- retardar l'edat de jubilació;

- incrementar el nombre d'anys de cotització requerits per al cobrament de la pensió màxima;

- crear fons de reserva específics per finançar transferències futures;

- incentivar el desenvolupament de fons privats de pensions.

A la UE-15, els desenvolupaments socials estan fortament determinats pel procés d'envelliment de la població europea i pels seus efectes en l'ocupació, la política social i les finances públiques. La població de la UE-15 està envellint i, tot i que els països en via d'adhesió presenten una estructura d'edat més jove, l'ampliació no canviarà aquesta tendència. D'altra banda, les famílies són més inestables que abans, les llars més petites, i els fluxos migratoris exerceixen un paper cada vegada més important en l'evolució de la població.

Les tendències recents de l'ocupació mostren que en els propers anys el manteniment de l'oferta de treball dependrà cada vegada més de què s'augmenti la taxa d'activitat a la UE (especialment l'ocupació de les dones i els treballadors de més edat), de la creació de més llocs de treball de qualitat, com també de la dimensió i la naturalesa de la immigració i de la seva integració en el mercat de treball i en la societat.

Pel que fa a les condicions de vida, el 2002, el 78% dels europeus es mostraven contents amb el seu nivell de vida i consideraven la qualitat del sistema sanitari com la principal prioritat de la despesa pública respecte a altres àmbits com l'educació o l'assistència social. Són les persones dels països del nord de la UE-15, els homes, els joves i especialment aquells que tenen un major nivell educatiu, els que expressen més satisfacció pel que fa al seu nivell de vida i de salut.

En l'àmbit de l'evolució de la distribució de la renda, el risc de pobresa i d'exclusió social persisteix i presenta diferències considerables entre els països de la UE-15. No obstant això, aquestes diferències serien molt més accentuades sense els efectes redistributius de les prestacions socials, que permeten reduir les desigualtats de renda entre un 30% i un 40%.

Els avenços tecnològics, especialment els avenços en l'àmbit de la medicina, han possibilitat una millora de l'estat de salut dels ciutadans europeus i un augment de la seva esperança de vida. Aquests desenvolupaments condicionen els sistemes de sanitat, que han de respondre a les necessitats d'una població més envellida. Tots els estats de la UE-15 destinen un percentatge considerable del PIB als sistemes d'assistència sanitària (el 8,4% de mitjana) i la majoria dels estats garanteixen la seva universalitat. Les diferències entre els sistemes sanitaris dels estats membres són considerables però en els propers anys tots hauran de fer front a reptes similars: la seva viabilitat financera, la seva qualitat i accessibilitat, l'evolució de les tecnologies i les teràpies, i l'envelliment de la població.