L'1 de gener de 1999 onze estats de la UE, als quals l'1 de gener de 2001 es va afegir Grècia, van adoptar una moneda única, l'euro. Amb la seva adopció, els estats van renunciar a la seva sobirania sobre la política monetària, que es va centralitzar en una institució independent, el Banc Central Europeu.

El Tractat de la Unió Europea atribueix al Sistema Europeu de Bancs Centrals (SEBC), constituït pel Banc Central Europeu (BCE) i per tots els bancs centrals dels estats membres de la Unió Europea, les funcions de disseny i execució de la política monetària a la Unió Econòmica i Monetària (UEM). Atès que no tots els estats de la UE han adoptat l'euro, l'Eurosistema, format pel BCE i pels bancs centrals dels estats de la zona de l'euro, és qui pren les decisions relatives a la política monetària.

De conformitat amb les seves obligacions legals, l'Eurosistema té com a objectiu principal mantenir l'estabilitat de preus a la zona de l'euro i, sempre que no afecti l'assoliment d'aquest objectiu, donar suport a les polítiques econòmiques generals de la UEM. El Banc Central Europeu ha definit quantitativament l'estabilitat de preus com a un increment anual de l'índex de preus de consum harmonitzat (IPCH) per a la zona de l'euro inferior al 2%.

La política monetària actua sobre l'oferta monetària i el preu del diner (el tipus d'interès) i, per tant, té efectes sobre la demanda agregada (el consum i la inversió) i sobre el nivell de preus.

En l'actualitat se sol acceptar que hi ha una estreta relació entre l'oferta de diner i la inflació, i que darrera d'una elevada taxa d'inflació hi sol haver un augment de la quantitat de diner per sobre del creixement de la producció. Aquesta visió monetarista posa seriosament en dubte la capacitat de la política monetària com a instrument de política econòmica. En aquest sentit, una política monetària expansiva, amb un creixement de l'oferta monetària superior al del creixement de la producció, pràcticament no tindria efectes sobre la demanda agregada i, en canvi, sí comportaria un augment dels preus, amb tots els problemes que la inflació suposa (d'una banda, els costos de transacció generats per la incertesa sobre els preus relatius i, de l'altra, la reassignació dels recursos i la redistribució d'ingressos i riquesa).

De la mateixa manera, una política monetària massa restrictiva tindria com a efecte principal una deflació que disminuiria la demanda agregada i que podria provocar una recessió. Per tant, l'objectiu de la política monetària hauria d'ajustar l'oferta monetària al nivell de producció de l'economia.

Aquest és precisament l'objectiu prioritari del BCE: garantir l'estabilitat de preus mitjançant el control de l'oferta monetària. El creixement econòmic, en canvi, és tan sols un objectiu secundari de la seva política monetària.

La concentració de la política monetària del BCE en l'objectiu de la inflació es defensa amb l'argument que l'estabilitat de preus és absolutament necessària per a un desenvolupament econòmic sostenible. La introducció d'altres objectius amb el mateix rang de prioritat, com per exemple, el creixement econòmic o l'ocupació, comprometrien la independència del BCE, que es podria veure sotmès a pressions per part dels governs dels estats, especialment en moments baixos del cicle econòmic, quan els governs tindrien com a màxima prioritat el creixement econòmic i la creació d'ocupació. Els estats excessivament endeutats també tindrien incentius per intentar influir en el BCE perquè retallés els tipus d'interès, atès que aquesta mesura els permetria reduir el cost del seu deute.

També s'argumenta que, centrant l'atenció en l'estabilitat de preus, el BCE ja contribueix a l'estabilització de l'economia i, per tant, a un creixement sostenible. L'argument és el següent: quan la producció de l'economia està per sota del seu potencial, la inflació sol ser baixa i, per tant, el banc central pot retallar els tipus d'interès i, amb aquesta mesura, ajudar a impulsar el creixement econòmic. En canvi, quan la producció està per sobre del seu potencial, se solen produir tensions inflacionistes. La resposta del BCE en aquest cas serà augmentar els tipus d'interès i contribuir a evitar el rescalfament de l'economia.

No obstant això, el fet que el control de la inflació sigui l'objectiu primordial del BCE per mandat legal és qüestionable. Si es reconeix que la política monetària és un instrument que pot incidir en major o en menor mesura sobre el cicle econòmic, hi ha arguments a favor que la política monetària tingui com a objectius, juntament amb l'estabilitat de preus, el creixement econòmic i l'ocupació. De fet, la Reserva Federal dels EUA persegueix aquests tres objectius, sense que cap tingui prioritat sobre els altres.

Finalment, una altra qüestió rellevant és la formulació, per part del BCE, d'una política monetària per a la zona de l'euro en el seu conjunt, en el sentit que l'objectiu d'inflació marcat sigui la inflació mitjana dels estats. Aquest fet pot crear fortes tensions dins de l'eurozona: si els estats membres presenten taxes de creixement i d'inflació molt diferents, la política monetària del BCE difícilment podrà respondre a les necessitats de totes les economies.

L'objectiu de la política monetària és assolir un increment interanual de l'índex de preus de consum harmonitzat per a la zona de l'euro per sota del 2%. Aquest objectiu s'ha de complir a mitjà termini i, per tant, a curt termini la inflació es pot desviar de l'objectiu.

Per avaluar l'estabilitat de preus i les perspectives de la seva evolució, el BCE manté una estratègia basada en dos pilars. D'una banda, assigna un paper destacat a l'evolució de l'agregat monetari ampli M3 (aquest agregat inclou la circulació fiduciària, els dipòsits bancaris, les cessions temporals, les participacions de fons del mercat monetari i els valors de renda fixos emesos per les institucions monetàries i financeres), especificant un valor de referència a mitjà termini per al seu creixement compatible amb l'objectiu d'estabilitat de preus. Les desviacions importants o prolongades del creixement de l'M3 del valor de referència serien indicatives de l'existència de risc per a l'estabilitat de preus a mitjà termini.

La importància que es dóna al valor de referència per al creixement de l'agregat monetari M3 es fonamenta en la premissa que la inflació és un fenomen monetari. Concretament es fonamenta en l'equació clàssica quantitativa, que vincula el creixement de la quantitat de diner (M) i la seva velocitat de circulació (V) amb el creixement del PIB nominal (PIB real i preus P):

M x V = P x PIB

Les dades monetàries, però, no són suficients per proporcionar tota la informació necessària per executar una estratègia monetària adequada per mantenir l'estabilitat de preus. És per aquesta raó que el segon pilar de l'estratègia monetària se centra en el seguiment continuat d'un conjunt d'indicadors dels mercats financers i d'altres variables econòmiques que contenen informació sobre les perspectives relatives a l'evolució futura dels preus i dels riscs per a l'estabilitat de preus a la zona de l'euro (salaris, variables de l'activitat real, indicadors de política fiscal, enquestes de consumidors, índexs de preus i de costos, corba dels tipus d'interès, preus dels valors de renda fixa, tipus de canvi, o previsions d'inflació d'altres organismes o institucions).

Així, la política monetària no reacciona mecànicament davant l'evolució d'un únic indicador o previsió sinó que, d'acord amb l'estudi detallat de la informació proporcionada per tots ells, fixa els tipus d'interès dels instruments de política monetària de l'Eurosistema amb l'objectiu de mantenir l'estabilitat de preus a mitjà termini.

El Banc Central i els bancs centrals nacionals de l'Eurosistema són completament independents dels governs estatals i de les institucions comunitàries. Aquesta independència evita el risc d'intervenció política en el disseny i l'execució de la política monetària única.

El SEBC està dirigit pel Consell de Govern i pel Comitè Executiu del BCE. El Comitè Executiu es compon del president, el vicepresident i quatre membres, com a màxim, nomenats de comú acord pels caps d'estat o de govern dels estats de la zona de l'euro. Per la seva banda, el Consell de Govern es compon de tots els membres del Comitè Executiu i dels governadors dels bancs centrals dels estats que han adoptat l'euro.

El tercer òrgan rector del SEBC és el Consell General, que únicament funcionarà mentre hi hagi estats de la UE que no siguin a la zona de l'euro. El Consell General està format pel president, el vicepresident i els governadors de tots els bancs centrals dels estats de la UE. És responsable de tasques consultives, d'informació i de preparació per a l'accés a la tercera fase de la UEM.

El BCE desenvolupa les funcions següents:

• definir i executar la política monetària única;
• realitzar operacions amb divises coherents amb la política canviària establerta;
• posseir i gestionar les reserves oficials de divises dels estats membres;
• promoure el bon funcionament dels sistemes de pagaments a la zona de l'euro;
• contribuir a la bona gestió de les polítiques de supervisió prudencial de les entitats de crèdit i a l'estabilitat del sistema financer;
• autoritzar l'emissió de bitllets de banc denominats en euros.

El BCE té el dret exclusiu d'autoritzar l'emissió de bitllets de banc, però tant el BCE com els bancs nacionals poden emetre bitllets. Els estats poden realitzar emissions de moneda metàl·lica; per fer-ho necessiten l'aprovació del BCE sobre el volum d'emissió. Els bancs centrals nacionals també participen en altres funcions del BCE, com el manteniment de les reserves exteriors.

És important destacar que el BCE no té responsabilitats en matèria de supervisió de les entitats de crèdit, responsabilitat que recau sobre les autoritats dels estats que, en alguns casos, la deleguen als seus respectius bancs centrals, com és el cas d'Espanya.

La definició de les línies de política canviària i la possible formulació d'acords correspon al Consell de la UE. El BCE ha de ser sempre consultat perquè la política canviària ha de ser compatible amb l'objectiu d'estabilitat de preus.

Per assolir els seus objectius, l'Eurosistema té a la seva disposició una sèrie d'instruments de política monetària: realitza operacions de mercat obert, ofereix facilitats permanents i exigeix a les entitats de crèdit el manteniment d'un coeficient de caixa. També hi ha una sèrie de procediments per instrumentalitzar la política monetària: subhastes, procediments per a operacions bilaterals i procediments de liquidació.

Instruments i procediments de la política monetària

L'instrument bàsic del Banc Central Europeu per assolir l'objectiu de l'estabilitat de preus és la política de tipus d'interès, concretament el tipus d'interès per a les operacions principals de finançament, que tenen una freqüència setmanal. Aquest tipus d'interès, en actuar sobre els tipus d'interès de mercat, els preus dels actius, el tipus de canvi i l'evolució general de la liquiditat i del crèdit a l'economia, modifica la situació dels mercats financers.

A la vegada, els canvis en la situació dels mercats financers tenen efectes en la despesa nominal en béns i serveis de les llars i de les empreses. La dimensió d'aquests efectes depèn del grau de rigidesa dels preus nominals i de la flexibilitat de l'economia.

En el gràfic es pot veure l'evolució del tipus de referència de les operacions principals de finançament del BCE des de 1999, enfront a l'evolució del tipus de referència de la Reserva Federal dels EUA.

Altres tipus d'interès de referència oficials, que s'utilitzen sovint per indexar contractes són l'Eonia i l'Euríbor. L'Eonia és la mitjana ponderada del tipus d'interès efectiu de totes les transaccions amb venciment a un dia en euros. L'Euríbor és el tipus d'interès real al qual s'ofereixen dipòsits interbancaris en euros a la zona de l'euro per part d'un banc de primera fila a un altre de la mateixa qualitat creditícia. Es calcula sobre la base de terminis que van d'una setmana a un any. A l'Estat espanyol, l'Euríbor a un any és una de les referències interbancàries més utilitzades del mercat hipotecari.