La UE amb més de 450 milions d'habitants representa únicament el 70% de la població mundial però és la primera potència comercial del món (concentra més d'una cinquena part de les importacions i de les exportacions mundials). La UE és també el major exportador de béns i serveis del món i la major font d'inversió directa estrangera (i el segon receptor, darrera dels EUA). L'economia de la UE és relativament oberta. L'any 2000, el pes del comerç internacional en el PIB de la UE-15 era del 14%, comparat amb el 12% dels EUA i l'11% del Japó.

En aquest primer apartat es presenten, en forma de gràfics, dades il·lustratives relatives al pes econòmic de la UE enfront dels EUA i el Japó, als fluxos de comerç mundial de béns i serveis i d'inversió directa, als socis comercials de la UE i a la balança de pagaments de la zona de l'euro.

• Política de relacions exteriors
• Política comercial

L'adopció de l'euro per part de dotze països de la UE ha donat lloc a la constitució d'una àrea econòmica i monetària de dimensions similars a la dels EUA. Per tant, seria d'esperar que, amb els anys, l'euro esdevingués una moneda de referència per al comerç i les transaccions internacionals, tal com ho és avui el dòlar.

Actualment la zona de l'euro manté un sistema de tipus de canvi flexible envers les monedes de països tercers. Amb tipus de canvi flexible hi ha diversos factors que poden afectar la cotització de la moneda: des de les intervencions dels bancs centrals en els mercats de divises, o les variacions del tipus d'interès oficial, al comportament actual i expectat dels indicadors bàsics de l'economia (creixement, inflació, productivitat, endeutament públic, balança de compte corrent, oferta relativa d'actius domèstics i estrangers, etc.). En el context de la creixent globalització, els esdeveniments internacionals afecten cada vegada més l'evolució dels tipus de canvi.

La creació de la UEM ha constituït un canvi molt important en el sistema monetari internacional. L'euro ha implicat la centralització de les polítiques monetària i de tipus de canvi de dotze estats membres, com també una coordinació més estreta de les seves polítiques econòmiques. A més, la UEM ha impulsat un salt qualitatiu i quantitatiu en la integració dels mercats financers europeus.

En canvi, s'ha avançat molt poc en la qüestió de representació internacional de la zona de l'euro. La Comissió Europea defensa des de fa temps, que es garanteixi una representació exterior unitària de la zona de l'euro en els organismes econòmics i financers internacionals.

El Banc Central Europeu (BCE) té la funció de tenir i gestionar les reserves de divises dels estats membres, i de realitzar tot tipus de transaccions bancàries en relació amb països tercers i organitzacions internacionals. També pot establir relacions amb els bancs centrals i les institucions financeres de països tercers i, en determinats casos, amb organitzacions internacionals. Si bé la gestió del dia a dia de la política monetària correspon al BCE, determinades qüestions específiques de rellevància queden fora de la seva competència. El Consell de la UE és qui té la potestat de celebrar acords formals relatius a un sistema de tipus de canvi, formular orientacions generals per a la política de tipus de canvi (sempre que aquestes siguin compatibles amb l'estabilitat de preus) i decidir sobre la posició de la Comunitat a escala internacional respecte a temes d'especial rellevància per a la UEM.

La qüestió que llavors es planteja és: qui ha de representar la zona de l'euro en els fòrums internacionals?

Els Consells Europeus de Luxemburg, de desembre de 1997, i de Viena, de desembre de 1998, van insistir en la importància de què els països de la zona de l'euro parlessin amb una sola veu en temes d'especial importància per a la UEM, particularment en els fòrums del G7 i del Fons Monetari Internacional.

El Consell de Viena va arribar a un acord sobre la representació exterior de la Comunitat que establia que:

• El President de l'ECOFIN, o, en el cas que aquest sigui d'un país que no participi a la zona de l'euro, el President de l'Eurogrup, assistit per la Comissió, participi en reunions del G7 (finances).
• El BCE hauria de tenir l'estatut d'observador en el directori del Fons Monetari Internacional. La posició de la zona de l'euro sobre altres qüestions d'especial importància per a la UEM seria presentada al directori de l'FMI pel representant competent de l'estat que exerceixi la presidència de l'Eurogrup, assistit per un representant de la Comissió.

El Consell Europeu de Viena va convidar el Consell a adoptar una decisió basada en una proposta de la Comissió que recollís aquest acord. Però el Consell de Ministres no va trobar el consens necessari per adoptar la proposta de la Comissió sobre la representació externa de la Comunitat en qüestions econòmiques i financeres internacionals, que incloïa el principi de representació conjunta per tres institucions implicades en les polítiques econòmiques i monetàries: Consell, Comissió i BCE.

Actualment, a les reunions de finances del G7, el president de l'Eurogrup (quan no és d'un país que pertany al G7) i el president del BCE únicament participen en la part de les reunions que tracten la qüestió de les previsions econòmiques globals. La Comissió Europea únicament assisteix a les discussions ministerials centrades en Rússia i, més recentment, en la lluita contra el finançament del terrorisme. Les tres institucions participen únicament parcialment en la preparació de les reunions. En l'FMI, únicament s'ha atorgat al BCE un estatus d'observador, que permet al seu representant assistir a les reunions sobre la situació econòmica de la zona de l'euro i altres qüestions concretes. En canvi, el BCE participa de forma plena en altres grups internacionals, com el Fòrum d'Estabilitat Financera, el G20 o l'OCDE.

El tipus de canvi nominal és un instrument que pot ajudar a superar determinats desequilibris macroeconòmics i a realitzar un procés d'ajustament de l'economia menys costós en termes de pèrdua de producció i ocupació. Sovint es relativitza el cost de la renúncia a aquest instrument amb l'argument que les devaluacions de la moneda no tenen efectes permanents en les variables reals de l'economia.

El referent teòric per analitzar els costos de la renúncia al tipus de canvi és la teoria de les àrees monetàries òptimes, que determina les condicions necessàries perquè un conjunt de països puguin renunciar al tipus de canvi sense costos significatius. Les condicions són de dos tipus:

• les que determinen la probabilitat que es produeixin pertorbacions de l'economia de caràcter sectorial o regional i que, per tant, afectin de diferent manera els països de l'àrea monetària (pertorbacions asimètriques);
• les associades a la disponibilitat de mecanismes d'estabilització alternatius al tipus de canvi.

D'entre les primeres destaquen la diversificació dels sistemes productius (quant més diversificats menor l'impacte de les crisis sectorials en l'economia); la similitud dels sistemes productius dels països (quant més semblants menor la probabilitat de crisis regionals); i les interrelacions comercials entre els països (si les economies són molt obertes entre elles, la probabilitat de pertorbacions asimètriques és menor gràcies a la major sincronització dels cicles econòmics; a més, quant més obertes són, les economies menor és l'efectivitat de l'instrument del tipus de canvi, atès que davant d'una devaluació els agents econòmics ajusten automàticament els preus i els salaris domèstics als exteriors).

Quant als mecanismes d'ajustament alternatius al tipus de canvi destaquen la flexibilitat de preus i salaris; el grau de mobilitat dels treballadors i el grau d'integració fiscal o de centralització del pressupost. La rellevància de la disponibilitat del tipus de canvi o de mecanismes alternatius es pot veure clarament amb un exemple de dos països (A i B) que creen una unió monetària, quan s'enfronten a un esdeveniment (o pertorbació) de caràcter econòmic que afecta de forma diferent (o asimètrica) la competitivitat dels dos països. Aquest podria ser el cas, per exemple, d'un augment del preu del petroli si A està molt més especialitzat que B en productes que utilitzin aquesta font d'energia; o d'un increment de preus i salaris en A superior a B (una inflació superior. Com a conseqüència d'una pertorbació asimètrica d'aquest tipus, els productes d'A perdrien competitivitat enfront dels de B i, per tant, es produiria un desplaçament de la demanda de productes d'A cap a productes de B. Com a resultat, a A empitjoraria el saldo de la balança de pagaments i disminuiria la producció i l'ocupació. Al país B l'efecte seria el contrari.

Si els països disposessin del tipus de canvi, davant de la caiguda de les exportacions d'A i de l'augment de les importacions d'aquest país procedents de B, la moneda d'A es depreciaria, fet que milloraria la competitivitat dels productes d'aquest país. En canvi, la moneda de B es revaluaria i, per tant, els seus productes s'encaririen i perdrien competitivitat enfront dels d'A. En definitiva, es tornaria a l'equilibri.

La flexibilitat de preus i de salaris podria funcionar també com a mecanisme d'ajustament per tornar a l'equilibri sense uns costos excessius (especialment en termes socials i regionals). Així, si davant de l'augment de l'atur a A els salaris disminuïssin, els productes d'A podrien recuperar la competitivitat perduda. Paral·lelament a B l'augment de la demanda dels seus productes faria augmentar la demanda de treballadors i, per tant, els salaris.

Un altre mecanisme d'ajustament possible seria la mobilitat internacional dels treballadors: si els treballadors d'A, davant de la crisi econòmica estiguessin disposats a emigrar a B s'assoliria un nou equilibri.

Finalment, l'existència d'un sistema fiscal centralitzat, similar al que hi ha a tots els estats, també permetria un ajustament suau: la disminució de l'activitat econòmica a A comportaria una disminució de la recaptació impositiva i un augment de la despesa pública (subsidis d'atur fonamentalment) en aquest país. En canvi a B augmentaria la recaptació impositiva i disminuiria la despesa pública, en definitiva, es produiria una transferència automàtica de recursos de B a A.

Actualment a la zona de l'euro cap d'aquests mecanismes funciona satisfactòriament: la flexibilitat de preus i salaris i la mobilitat dels treballadors entre estats membres són gairebé inexistents i, per la seva banda, el pressupost de la UE és totalment insuficient.

L'adopció de l'euro, l'1 de gener de 1999, ha suposat canvis en la balança de pagaments dels estats de la zona de l'euro, particularment pel que fa a la partida de reserves. Fins a aquesta data, les reserves dels bancs centrals nacionals es definien com els seus actius líquids en moneda estrangera enfront la resta del món, i eren la contrapartida del resultat net total de totes les operacions entre residents i no residents.

Des de l'1 de gener de 1999, les reserves dels estats de la zona de l'euro es defineixen com els actius líquids en moneda estrangera que els seus bancs centrals nacionals mantenen enfront residents de països que no pertanyen a l'eurozona. No inclouen, per tant, cap tipus d'actius en euros, ni els actius en moneda estrangera que es mantinguin enfront residents d'estats de la zona de l'euro.

Com es pot veure en la taula de la balança de pagaments d'Espanya de l'any 2001, la contrapartida de les operacions entre residents i no residents (incloses en els comptes corrent i de capital i a les inversions i crèdits) ja no es recull en la partida de variació de les reserves, sinó en la de variació del saldo del compte del Banc d'Espanya amb l'Eurosistema. La partida de variació de les reserves continua existint, però ha passat a ser el resultat de decisions pròpies del Banc d'Espanya lligades a la seva política de gestió dels seus actius i a les directrius del BCE.

En la balança de pagaments de la zona de l'euro, en canvi, la partida de variació de reserves sí que segueix sent la contrapartida principal de les altres operacions entre els residents i els no residents de la zona de l'euro. Balança de pagaments de la zona de l'euro.