Superpoblació

Al principi, l'home vivia integrat a la biosfera com una espècie més i es trobava obligat a poblar exclusivament un hàbitat apropiat. Abans de la invenció de la cultura, la població probablement es mantenia, en quant a nombre d'habitants, una mica per sota d'unes cotes màximes a partir de les quals no hi hauria menjar per a tots els individus. Això és el que fa qualsevol població d'organismes.

Però el control del foc va permetre a l'home diversificar la seva dieta i aventurar-se per climes nous. Llavors, el límit de la població augmentà, des d'uns centenars de milers fins a uns pocs milions. Quan van aparèixer els primers agricultors, fa uns 12.000 anys, es calcula que hi havia a la Terra uns cinc milions d'humans.

L'agricultura i la ramaderia van fer que es poguessin produir més aliments dels que es necessitaven. L'abundància dels aliments per sobre de la capacitat de consum estimulà segurament la invenció de les tècniques de conservació (setges, salmorres, etc...) i el sedentarisme. Ja no calia seguir els grans herbívors en les seves migracions, ni estar en viatge constant en busca d'aliment.

L'home agricultor va tenir més temps. L'agricultura alliberava temps que es podia destinar a la construcció de l'habitatge, a la reproducció, i al manteniment d'una nombrosa prole. Des d'aquell moment la població del planeta va augmentar lentament i sostinguda, amb algunes inflexions provocades per epidèmies, males collites, i crisis climàtiques. Durant el segle XVII es sobrepassà la xifra de cinc-cents milions d'habitants.

El primer gran salt de població es produí entre 1670 i 1750, coincidint amb la implantació a Europa de cultius de lleguminoses (faves, llenties, mongetes, etc.) i de patates. Les patates, un cultiu descobert al nou món, eren resistents als climes freds d'Europa, i posaven a disposició de l'home una font calòrica aparentment il·limitada, que permeté d'alimentar més gent amb el mateix esforç i alliberar la mà d'obra de la qual es nodriria més tard la revolució industrial. Els primers mil milions d'habitants es van assolir l'any 1810.

Però l'entusiasme per la nova agricultura també va tenir efectes negatius en alguns països com Irlanda, on la destrucció de la collita de patates per part d'una plaga d'escarabats matà de gana mig milió de persones en el bienni 1846-48 i n'obligà a emigrar, principalment a Amèrica, a més dos milions: més de la meitat del país. Amèrica, Austràlia, Africa del Sud tenien encara grans extensions verges disposades a rebre al mateix temps els aventurers, els fugitius i els famèlics. D'altra banda, el cultiu de l'arròs a Àsia tenia un potencial productiu molt gran. La següent duplicació de població - dos mil milions d'habitants - arribà durant els anys 20 del segle XX, però en aquells moments l'home europeu, actor de la primera expansió, començava ja a perdre pes demogràfic. davant l'empenta d'Àsia, Àfrica i Amèrica Llatina.

Després de la segona guerra mundial i fins ben entrats els anys seixanta tingué lloc el que s'ha conegut com revolució verda: l'aplicació general de productes agroquímics i la selecció de varietats de cultiu permeté accelerar la producció mundial d'aliments per sobre de l'increment de la població. En 1975 la Terra tenia quatre mil milions d'habitants, i entrava en una fase de creixement explosiu que encara no s'ha aturat. L'any 1998 ja hi havia sis mil milions de persones.

Tots aquests increments han anat precedits de millores qualitatives i quantitatives en la producció d'aliments. En aquest aspecte, l'home s'ha comportat com una espècie més, ja que l'ajustament de la població a la disponibilitat de recursos és l'estratègia més practicada a la biosfera.

Però les coses han canviat: amplament saturades les possibilitats de la revolució verda, el sòl cultivable de qualitat es perd per l'erosió o per la urbanització de les noves metròpolis tropicals sobre rics terrenys de cultiu, mentre els agricultors s'han de moure cap a terres marginals, en pendent, en les quals obtenir aliments suficients esdevé una tasca impossible. La producció d'alguns conreus importants per a l'alimentació de l'home com l'arròs a Àsia o les patates a Mèxic ha disminuït els darrers anys. La producció de cereals a l'Àfrica també s'ha reduït.

La publicació de l'informe del Club de Roma Els límits del creixement (1972) va donar les primeres veus d'alarma sobre les dificultats que trobaria la humanitat si continuava l'augment de població, i propugnà la idea del creixement zero, entre les protestes de la majoria dels economistes. En aquell moment, el Club de Roma no va tenir en compte la influència dels factors energètics i ambientals en l'agudització del subdesenvolupament, però encetà un debat que posteriorment ha estat molt útil.

En el mateix any es va celebrar a Estocolm la Conferència Mundial del Medi Ambient Humà. Allí, al contrari que en els documents del Club de Roma, es va parlar dels problemes derivats de la relació entre les societats desenvolupades i l'entorn, però tot just es van esmentar qüestions relacionades amb la superpoblació.

El fet és que, per primer cop en la història de la humanitat, no s'està accelerant la producció global d'aliments al ritme que ho fa la població. Les causes principals atribuïdes a les actuals i pròximes epidèmies de fam són, doncs, la pèrdua o degradació de terres de conreu, la utilització d'una part de l'àrea cultivable en la producció de primers matèries per la indústria o els ramats, la marginalització dels agricultors cap a terres estèrils, i l'increment de la uniformitat genètica de les espècies cultivades.

No es tracta de si al planeta finalment s'hi podran encabir 6.000, 8.000 o 20.000 milions d'habitants. A més, de fet, la Terra no està plena de gent: en realitat, si a cada habitant del planeta li assignessim una superfície de 100 metres quadrats, tota la humanitat gairebé s'hi podria encabir en un país de la mida de França.

El problema és la disponibilitat d'aliments i de recursos energètics. Alguns països ja tenen ara taxes de creixement en relació a la seva capacitat de seguir produint aliments i altres béns, que fan inviable el seu futur.

La UNICEF ha estimat que 40.000 nens moren a l'any directament per inanició, mentre 14 milions ho fan per causes relacionades amb una deficient nutrició. La realitat és que molts més milions de persones existeixin només en estat letàrgic, mancats de les quantitats mínimes d'aliment, amb les mans esteses en direcció als països rics.

Al mateix temps, la civilitzada Europa porta el camí de desaparèixer per una via totalment diferent: algunes nacions comencen a presentar índexs negatius de creixement, per l'única raó que la taxa de fecunditat ha baixat per sota dels dos fills per dona, impedint la renovació total de la població, que envelleix de forma accelerada.

Les estadístiques ens deixen pocs dubtes sobre la futura evolució demogràfica de la Terra: la meitat de la població del planeta viu en la zona intertropical; La meitat de la població dels països tropicals té menys de 15 anys, mentre a Europa, i en menor grau al Japó i als Estats Units, es tendeix a establir una població majoritàriament composada per jubilats.

Per molt que els plans de control de la natalitat reeixissin a les zones superpoblades, els seus efectes no es manifestarien abans de la renovació de la generació següent. Per molt que es trobin vies alternatives a la crisi de producció d'aliments, les transformacions tampoc no tindran beneficis instantanis. En els pròxims anys la humanitat haurà de posar en joc el seu dinamisme cultural i la seva imaginació per a ser capaç d'oferir una resposta al problema de la supepoblació.