Aigua i salut públicaL'explosió demogràfica és la principal causa que els mecanismes d'autodepuració siguin insuficients. Les zones més superpoblades de la Terra continuen essent, com fa milers d'anys, les planes al·luvials i deltaiques dels grans rius, on les aigües tranquil·les no són un sistema favorable per a la renovació d'oxigen.
A
les superpoblades megalòpolis dels tròpics, amb insuficients
i precàries xarxes de distribució i sanejament, les
aigües residuals s'aboquen a foses sèptiques, sovint
comunicades amb capes freàtiques, o circulen a cel obert,
com als carrers d'Europa durant l'Edat Mitjana. La primera causa de mortalitat infantil al tercer món són les malalties que es transmeten per la ingestió d'aigua i aliments amb contaminació fecal, entre les quals podem citar el còlera, el tifus, la poliomelitis, el tracoma i la leisomoniasis, o per viure a prop d'aigües contaminades on resideixen els vectors transmissors. Es el cas de la tripanosomiasi (malaltia de la son), la malària, el dengue o la febre groga. Per acabar amb aquests flagells només caldria un control sistemàtic dels sistemes de distribució d'aigua pel consum humà (en molts casos a càrrec de traginers, que cobren preus abusius per un aigua sense garanties sanitàries). Seria també necessari depurar les aigües residuals de les grans urbs. Aquesta pràctica és a hores d'ara molt comú als països més rics del món occidental i ha fet que rius com el Tàmesi o grans reservoris d'aigua com els Grans Llacs de del nord d'Amèrica recuperin parcialment la seva salubritat. Les tècniques actuals combinen procediments físics (filtració, decantació, etc...), químics (oxidació) i biològics (degradació de matèria orgànica per l'activitat bacteriana), constituint, respectivament, els sistemes de tractament anomenats primari, secundari i terciari. Comença a assumir-se arreu que el consum d'aigua ha d'estar gravat amb el cost del sanejament. Per
això, en tant es mantingui l'estat del benestar en aquest
països, una sàvia combinació de sentit comú
i tecnologia podria arribar a minimitzar, dins d'uns paràmetres
de sostenibilitat, l'impacte de la civilització urbana occidental
sobre la qualitat de les aigües naturals. Estats Units, el país que més contribueix a la creació dels problemes ambientals d'escala global, ha abocat importants quantitats de recursos en la gestió de les seves aigües. George Bush va proclamar així l'any 1992, vint anys més tard de la redacció duna llei que obligava als americans a depurar totes les aigües residuals (Clean Water Act), com "L'any de l'aigua neta". Avui als EUA està generalitzada la depuració d'aigües residuals, tant en àrees rurals i nuclis aïllats (per mig de tancs sèptics) com en zones urbanitzades (amb complexos sistemes de filtres, tancs de sedimentació i aireació, plantes de recollida i tractament de fangs residuals, etc...). Canadà, Europa, Japó i Austràlia han assolit més tard nivells de depuració semblants. Les aigües així tractades s'utilitzen per al rec o bé són abocades novament als rius amb una qualitat acceptable. Però en la situació de penúria econòmica, social i institucional que caracteritza les ciutats del tercer món, el tractament generalitzat d'aigües residuals és per ara poc menys que una utopia. Són possibles, però, algunes simples solucions, com estimular les comunitats del tercer món a construir bases de sedimentació i aireació. Tant l'aigua com els fangs residuals poden recuperar-se amb finalitats agrícoles, cosa que en zones industrialitzades, a causa del compostos tòxics i dels metalls pesants que aquests fangs retenen, seria una pràctica poc recomanable.
|
La
quantitat de matèria orgànica que genera, per exemple,
la ciutat de Calcuta, abocada al delta del Ganges sense cap tipus
de tractament, no pot ser processada pels organismes aerobis residents
al riu: l'oxigen en dissolució s'esgota aviat, provocant
no sols la permanència de grans quantitats de material en
dissolució i suspensió, sinó també la
desaparició de les poblacions naturals d'organismes.