La situació
que planteja el catarisme podria semblar bloquejada: d'una
banda, el principi del bé i de l'ésser fora de temps, fora
del món visible, en el món lluminós i infinit dels
bons esperits, en l'eternitat; de l'altra, el món visible i temporal,
del qual el principi maligne és el príncep ordenador, on
les ànimes dels homes, d'encarnació en encarnació,
dormen en la matèria corruptible indefinidament renovada i en l'oblit
del seu diví origen.
Però Déu, en el seu infinit amor, no resta immòbil
en el seu món de llum. Té "pietat del
seu poble" i intervé en un món que no és el
seu "mitjançant l'adveniment del seu fill
Jesucrist". Déu va fer transmetre al seu "poble
en exili" el missatge de la revelació i de la salvació
destinat a "alliberar-lo del mal". I el Crist,
enviat per Déu, va aparèixer en aquest món i va predicar
el regne del seu Pare, va recordar a les ànimes adormides la seva
pàtria celestial.
Per als càtars,
no era per redimir el pecat original mitjançant el seu sacrifici
i la seva mort a la creu, que el fill de Déu havia vingut a aquest
món. Jesús havia vingut per ensenyar als homes, després
d'haver-los recordat que el seu regne no era d'aquest món, els gestos
alliberadors que els podien tornar a l'eternitat i deslliurar-los del mal
i del temps.
Aquest gest
salvador que el Crist havia vingut a transmetre als seus apòstols
i que els havia demanat de transmetre amb el seu ensenyament, era el sagrament
del baptisme per la imposició de les mans i de l'esperit, el baptisme
pel foc i no per l'aigua, el consolament
dels Bons Homes occitans.
L'església
catòlica va construir el seu dogmatisme, al voltant de Crist, el
redemptor, i al voltant del cos martiritzat. Aquest sacrifici era repetit
incansablement durant l'eucaristia i a l'acabament de la missa: misteri
de trans-substantació el pa esdevé cos, el vi esdevé
sang: sofriment, mort i vida.
Per als càtars,
el pa no va esdevenir mai carn, el vi no va representar mai el paper, horripilant,
de la sang vessada: no era amb la perpetuació del sofriment i de
la mort que es podia suprimir, acabar amb el mal, sinó multiplicant
l'Esperit en aquest món.
"Llavors els imposaven les mans i rebien l'Esperit
Sant ..."
(Fets 8,17).
Cristianisme
sense creu, cristianisme sense eucaristia, ..., la religió càtara
és doncs, àmpliament doceta: Fill de Déu, emanació
de Déu, Àngel de Déu, va ser sota l'aparença
d'home i no en la realitat de la seva carn, que el Crist va ser enviat
a aquest món maligne, només va ser en aparença que
va morir a la creu. Cap gota de sang, ni humana ni divina, va ser vessada,
cap carn va ser danyada ni duta a la mort. El Fill de Déu no podia
morir - ja que el principi maligne és el príncep de la mort-,
però tot i això, si que podia sofrir.