L'Església dels Bons Cristians, assemblea o
comunitat de fidels, que aconseguia la seva salvació seguint una
regla i seguint al peu de la lletra els preceptes de l'Evangeli, tenia
una ordenació interna, lligada a la pròpia eclesiologia,
i estava estructurada per tal d'acomplir eficaçment la seva vocació
universalista: "difondre la Paraula de Crist i el Consolament
(el seu sagrament salvador del baptisme espiritual)".
Aquesta Església es repartia en tres graus:
CREIENTS,
CONSOLATS i BONS
CRISTIANS.
a)
El CREIENT
és l'oient, el que ve a escoltar la pràctica càtara.
b)
El grau de CONSOLAT
és més imprecís. Hi ha el "simple consolat", és
a dir, el malalt que ha rebut el sagrament dels moribunds i després
ha sobreviscut, per la qual cosa està potser en espera de ser realment
batejat?. El "simple perfecte o perfecta", és el batejat, però
durant les èpoques de pau, només tenien el poder de dir la
Pregària, de beneir el pa i de donar el consolament als moribunds.
c)
El paper realment sacerdotal, de la predicació solemne i de l'ofici
del baptisme de l'esperit, que s'atorgava al neòfit durant molt
de temps preparat i iniciat, i que era destinat a entrar en els ordes càtars,
sembla haver estat reservat a una jerarquia de BONS
CRISTIANS o PERFECTES
anomenats ANCIANS,
DIAQUES o BISBES.
És clar, molt de pressa, des de l'època
de les persecucions, la diferència entre simple perfecte, consolat
o membre de la jerarquia va desaparèixer completament. Llavors,
el més humil dels perfectes clandestins, la més aïllada
de les perfectes dels boscos, representava tota l'Església en ells
mateixos i reunien en ells totes les funcions pastorals i sacerdotals dels
cristians recoberts per un poble de creients encasellat per la burocràcia
inquisitorial.
L'Església càtara, va ser en realitat
la suma d'un determinat nombre d'esglésies autònomes, que
mantenien en general lligams de bona amistat entre elles. Quan una comunitat
local esdevenia suficient nombrosa i influent, aquesta s'organitzava com
a Església, és a dir, escollia un capdavanter, un bisbe gestor,
i s'atorgava un cert nombre de diaques destinats a assegurar la predicació
i la vida religiosa de les cel.les cristianes de base: LES
CASES CÀTARES.
Les cases càtares no sabrien ser assimilades
a un monestir o a un convent catòlic: ignoraven tota clausura, estaven
obertes al món i a la societat i tenien trets d'hostal i de taller.
Eren sobretot el lloc on el ritu de l'Església es mantenia, i on
tot creient sabia que podia anar a escoltar parlar de Déu i tornar
a les seves arrels, mitjançant pràctiques pietoses.
Hem explicat, que la jerarquia era composta per BISBES,
que compten amb dos coadjutors: un FILL
MAJOR destinat a succeir-lo un
dia, i un FILL MENOR
cridat llavors a esdevenir "fill major" (el prestigiós Guilhabert
de Castres, havia estat "fill major" del bisbe Gaucelm).
No hem d'imaginar el bisbe càtar com un prelat
catòlic, residint en un palau episcopal en la seva ciutat catedralícia:
el bisbe càtar continua sent pobre i itinerant com tot Bon Cristià.
Se'l crida per les cerimònies i les ocasions solemnes i, sens dubte,
manté fins al final la funció de gestor "temporal" i "financer"
de l'Església-comunitat. El "socius", company de vida i de camí
del bisbe, era generalment un jove diaca format per ell.
Els DIAQUES, presidien prèdiques i fins i tot
ritus en la vida de les comunitats locals agrupades en "cases". Sens dubte
eren ells els que, anaven a celebrar el Service
o Aparelhament a cada casa càtara, organitzaven les missions
de predicació i la vida itinerant dels BONS HOMES, lligada al seu
treball i a la comercialització de la seva producció.