Karl Marx Manuscrits econòmico-filosòfics
Primer manuscrit
Secció «Treball alienat i propietat privada»
/XXII/ Hem partit dels pressupòsits de l'economia nacional. Hem acceptat
el seu llenguatge i les seves lleis. Hem suposat la propietat privada,
la separació entre el treball, el capital i la terra, i igualment entre
el salari, el benefici del capital i la renda de la terra, així com
també la divisió del treball, la competència, el concepte de valor de
canvi, etc. Partint de l'economia nacional mateixa, amb les seves
pròpies paraules, hem mostrat que el treballador cau lentament a la
condició de mercaderia i de mercaderia miserable, que la misèria del
treballador està en proporció inversa al poder i al volum de la seva
producció, que el resultat necessari de la competència és l'acumulació
del capital en poques mans, o sigui una restauració més terrible del
monopoli, que finalment la diferència entre capitalista i terratinent
desapareix com la d'entre camperol i obrer i tota la societat acaba per
dividir-se en dues classes: propietaris i treballadors sense propietat.
L'economia nacional parteix del fet de la propietat privada i no ens
explica el perquè. Recull el procès material de la propietat privada,
que té lloc en la realitat, en fòrmules generals, abstractes, que
després pren com a lleis. No comprèn aquestes lleis, és a dir, no mostra
com es deriven de l'essència de la propietat privada. L'economia
nacional no ens dóna cap explicació sobre el motiu de la divisió entre
treball i capital, entre capital i terra. Per exemple, quan determina la
proporcio entre salari i benefici del capital es conforma amb l'interès
del capitalista com a darrer motiu; és a dir, suposa el que hauria de
desenvolupar. Igualment la competència és referida per tot arreu i
s'explica per circumstàncies externes. Fins a quin punt aquestes
circumstàncies externes, aparentment casuals, no són més que l'expressió
d'un desenvolupament necessari; sobre això, l'economia nacional no en
sap res. Hem vist com, fins i tot, l'intercanvi li sembla un fet casual.
Els únics engranatges que l'economia nacional posa en moviment són la
cobdícia i la guerra entre els cobdiciosos, la competència(1).
Precisament perquè l'economia nacional no comprèn la cohesió del
moviment, s'ha pogut oposar, per exemple, la doctrina de la competència
a la doctrina del monopoli, la doctrina de la lliure empresa a la
doctrina del corporativisme, la doctrina de la divisió de la propietat
de la terra a la doctrina de la gran propietat territorial, per tal com
competència, llibertat d'empresa i divisió de la propietat de la terra
es desenvolupaven i comprenien com a conseqüències casuals,
intencionals, imposades per la força, i no com a necessàries,
inevitables, naturals, del monopoli, la corporació i la propietat
feudal.
Per tant, hem de comprendre ara la connexió essencial entre la propietat
privada, la cobdícia, la separació entre treball, capital i propietat
territorial, entre intercanvi i competència, entre valor i devaluació
dels homes, entre monopoli i competència, etc., de tota aquesta
alienació(2) amb el sistema del diner.
No ens traslladem, com l'economista nacional quan vol donar
explicacions, a un estat primitiu purament fictici. Tal estat primitiu
no explica res. Només desplaça el problema a una grisa i nebulosa
llunyania. Suposa com un fet, com un succès, el que hauria de deduir, a
saber, la relació necessària entre dues coses, per exemple entre divisió
del treball i intercanvi. Així explica el teòleg l'origen del mal pel
pecat, és a dir, suposa com un fet, en forma històrica, el que hauria
d'explicar.
Nosaltres partim d'un fet econòmic, actual.
El treballador esdevé més pobre com més riquesa produeix, com més
augmenta la seva producció en potència i volum. El treballador esdevé
una mercaderia més barata com més mercaderies crea. La desvaloració del
món dels homes augmenta en proporció directa a la valorització del món
de les coses. El treball no sols produeix mercaderies; es produeix a si
mateix i al treballador com a mercaderia, i precisament en la mesura que
el treball produeix mercaderies.
Aquest fet no expressa més que això: que l'objecte que produeix el
treball, el seu producte, s'hi enfronta com una cosa estranya, com un
poder independent del productor. El producte del treball és el treball
que es fixa en un objecte, que s'ha convertit en cosa; és
l'objectificació del treball(3). La realització del treball és la seva
objectificació. Aquesta realització del treball apareix en l'estat de
l'economia nacional com a irrealització del treballador,
l'objectificació com a pèrdua de l'objecte i esclavitud sota l'objecte,
l'apropiació com a alienació, com a estranyament.
La realització del treball apareix de tal manera com a irrealització que
el treballador és irrealitzat fins a morirse de gana. L'objectificació
apareix de tal manera com a pèrdua de l'objecte que el treballador es
troba desposseït dels objectes més necessaris no només per a la vida,
sinó també per al treball. Més encara, el mateix treball esdevé un
objecte que només pot controlar amb els majors esforços i amb les
interrupcions més imprevisibles. L'apropiació de l'objecte apareix de
tal manera com a alienació que, com més objectes produeix el
treballador, menys pot posseir i més cau sota el domini del seu
producte, el capital.
Totes aquestes conseqüències són resultat d'una determinació del
treballador: que aquest es comporti amb el producte del seu treball com
amb un objecte aliè. Amb aquest supòsit queda clar que el treballador,
com més s'escarrassa a treballar, més poderós esdevé el món aliè,
objectiu, que crea davant seu, més pobre esdevé ell mateix, el seu món
intern, menys li pertany aquest. El mateix passa amb la religió. Com més
posa l'home en Déu, menys conserva en si mateix. El treballador posa la
seva vida en l'objecte, però ja no li pertany a ell, sinó a l'objecte.
Per tant, com més gran és aquesta activitat, més mancat d'objectes és el
treballador. El que és el producte del seu treball no és ell. Per tant,
com més gran és aquest producte, menys és ell mateix. L'alienació del
treballador en el seu producte significa no sols que el treball esdevé
un objecte, una existència externa, sinó també que existeix fora d'ell,
independent, aliè, i esdevé un poder independent enfront d'ell,
significa que la vida que ha transmès a l'objecte s'enfronta a ell
hostil i aliena.
/XXIII/ Considerem ara de més a prop l'objectificació, la producció del
treballador i en ella l'alienació, la pèrdua de l'objecte, el seu
producte.
El treballador no pot produir res sense la naturalesa, sense el món
exterior sensible. Aquesta és la matèria en la qual es realitza el seu
treball, en la qual actua, a partir de la qual i mitjançant la qual
produeix.
Però així com la naturalesa alimenta el treball, en el sentit que el
treball no pot viure sense objectes sobre els quals actuar, així també,
per una altra part, l'alimenta en sentit estricte, subministrant al
treballador mateix els mitjans per a subsistir físicament.
Per tant, com més s'apropia el treballador amb el seu treball del món
exterior, de la naturalesa sensible, més es troba privat d'aliments en
un doble sentit; en primer lloc, perquè el món exterior sensible deixa
cada vegada més de ser un objecte inherent al seu treball,
d'alimentar-lo; en segon lloc, perquè cada vegada li dóna menys aliments
en el sentit immediat de mitjans per a la subsistència física del
treballador.
En aquest doble sentit, el treballador esdevé un esclau del seu objecte,
primer perquè rep un objecte del treball, és a dir, treball; i segon,
perquè rep mitjans de subsistència. Així doncs, en primer lloc per a
poder existir com a treballador, i en segon lloc per a poder existir com
a subjecte físic. El súmmum d'aquesta esclavitud és que el subjecte
físic ja només [pot] mantenir-se com a treballador, i treballador no és
més que un subjecte físic.
(Segons interpreten les lleis de l'economia nacional l'alienació del
treballador en el seu objecte, com més produeix el treballador, menys
pot consumir; com més gran és el valor que produeix, menys val ell,
menys respecte mereix; com més estructurat és el seu producte, més
deforme és el treballador; com més civilitzat el seu objecte, mes bàrbar
és el treballador; com més potent el treball, més gran és la impotència
del treballador; com més intel•ligent és el treball, més embrutit i
esclavitzat per la naturalesa esdevé el treballador.)
L'economia nacional amaga l'alienació inherent al treball, sense
considerar la relació IMMEDIATA entre el TREBALLADOR (el treball) i la
producció. En efecte. El treball produeix meravelles per als rics, però
expolia el treballador. Produeix palaus, però coves per al treballador.
Produeix bellesa, però deformitat per al treballador. Substitueix el
treballador per les màquines, però torna una part dels treballadors a un
treball bàrbar i converteix la resta en màquines. Produeix
intel•ligència, però produeix estupidesa i cretinisme per al
treballador.
La relació immediata del treball amb els seus productes es la relació
del treballador amb els objectes que produeix. La relació del ric amb
els objectes de la producció i amb ella mateixa es només una
conseqüència d'aquesta primera relació. I la confirma. Aquest altre
aspecte el tractarem més endavant. Així, doncs, quan ens preguntem quina
és la relació essencial del treball, ens preguntem per la relació del
treballador amb la producció.
Fins ara hem considerat l'alienació, l'estranyament del treballador
només en un sentit, a saber, la seva relació amb els productes del seu
treball. Però l'alienació no es mostra només en el resultat, sinó també
en l'acte de la producció, dins de la mateixa activitat productiva. Com
es podria enfrontar al treballador, com una cosa aliena, el producte de
la seva activitat, si no s'alienés ell mateix en el mateix acte de
produir? El producte no és sinó el resum de l'activitat, de la
producció. Per tant, si el producte del treball és l'alienació, la
producció mateixa ha de ser l'alienació activa, l'alienació de
l'activitat, l'activitat de l'alienació. En l'alienació de l'objecte del
treball es resumeix només l'alienació, l'estranyament en l'activitat
mateixa del treball.
En què consisteix llavors l'alienació del treball?
En primer lloc, el treball és extern al treballador, és a dir, no
pertany al seu ésser; el treballador no s'afirma en el seu treball, sinó
que es nega, no se sent bé sinó disgustat, no desenvolupa una energia
física i intel•lectual lliure, sinó que es mortifica el cos i s'arruïna
la ment. El treballador no se sent seu fins que surt del treball i en el
treball se sent alienat. Quan no treballa s'està a casa, i quan treballa
no s'està a casa. El seu treball no és per tant voluntari, sinó obligat,
treball forçat. Així el treball no li satisfà una fretura, sinó que és
només un mitjà per a satisfer fretures fora del treball. Fins a quin
punt li és estrany es veu en el fet que tan aviat deixa d'haver-hi una
coacció fisica o una altra, hom fuig del treball com d'una pesta. El
treball extern, el treball en què l'home s'aliena, és un treball
d'autosacrifici, de mortificació. Finalment, l'exterioritat del treball
produïda en el treballador es veu en el fet que no és seu sinó d'un
altre, en el fet que no li pertany, en el fet que en ell no es pertany a
si mateix sinó a un altre. Així com en la religió la pròpia activitat de
la fantasia humana, del cervell humà i del cor humà és independent de
l'individu, és a dir, actua sobre ell com una activitat estranya, divina
o diabòlica, tampoc l'activitat del treballador no és la seva pròpia
activitat. Pertany a un altre, és la pèrdua de si mateix.
Per tant, s'arriba al resultat que l'home (el treballador) només sent
que obra lliurement en les seves funcions animals de menjar, beure i
procrear, afegint-hi a tot estirar habitatge, abillament, etc., mentre
que en les seves funcions humanes se sent només com un animal. Allò
animal esdevé allò humà, i allò humà, allò animal.
Menjar, beure i procrear, etc., son també, certament, funcions
autènticament humanes. Però en l'abstracció que les separa de l'àmbit de
la restant activitat humana i les converteix en fins únics i absoluts,
són animals.
Hem considerat l'acte de l'alienació de l'activitat pràctica humana, el
treball, de dues maneres: 1) La relació del treballador amb el producte
del treball com a objecte aliè i que el domina. Aquesta relació és
alhora la relació que fa del món exterior sensible, dels objectes
naturals, un món aliè, que s'hi enfronta de manera hostil. 2) La relació
del treball amb l'acte de la producció dins del treball. Aquesta relació
és la relació que vincula el treballador a la seva pròpia activitat com
una cosa estranya, que no pertany a ell, és l'activitat com a sofriment,
la força com a impotència, la procreació com a castració, la pròpia
energia física i mental del treballador, la seva vida personal --atès
que la vida no és [altra cosa] que activitat--, com una cosa que es
torna contra ell mateix, independent d'ell, activitat que no li pertany.
L'alienació de si mateix, com abans l'alienació de la cosa.
/XXIV/ Encara hem de deduir dels dos punts anteriors
una tercera
característica del treball alienat.
L'home és un ésser a nivell d'espècie(4), no sols perquè converteix en
la teoria i en la pràctica l'espècie --tant la seva pròpia com la de les
altres coses-- en el seu objecte, sinó perquè, dit d'una altra manera,
també es pren a si mateix com l'espècie present, viva, perquè es
comporta amb si mateix com amb un ésser universal i per tant lliure.
La vida de l'espècie, sigui humana o animal, consisteix físicament, en
primer lloc, en el fet que l'home (com l'animal) viu de la naturalesa
inorgànica, i com més universal és l'home comparat amb l'animal, més
universal és l'àmbit de la naturalesa inorgànica de la qual viu. Així
com plantes, animals, pedres, aire, llum, etc., formen part,
teorèticament, de la consciència humana, per una banda com a objectes de
les ciències naturals, per una altra banda com a objectes de l'art --la
seva naturalesa espiritual inorgànica, aliments espirituals que ha de
preparar primer abans de consumir-los i digerir-los--, així també formen
part pràcticament de la vida humana i de l'activitat humana. Físicament
l'home viu només d'aquests productes naturals, malgrat que sigui en la
forma d'aliments, calefacció, vestimenta, habitatge, etc. La
universalitat de l'home es revela de fet en la universalitat que fa de
tota la naturalesa el seu cos inorgànic, en tant que [1] mitjà directe
de subsistència i [2] la matèria, l'objecte i l'instrument de la seva
activitat vital. La naturalesa és el cos inorgànic de l'home, o sigui la
naturalesa en tant que ja no és cos humà. L'home viu de la naturalesa,
val a dir: la naturalesa és el seu cos, amb el qual ha de mantenir-se en
un procès constant per tal de no morir. Que la vida física i espiritual
de l'home està unida a la naturalesa no vol dir sinó que la naturalesa
està unida a si mateixa, ja que l'home és part de la naturalesa.
El treball alienat, en alienar l'home 1) de la naturalesa, 2) de si
mateix, de la seva pròpia funció activa, de la seva activitat vital,
aliena l'home de l'espècie; li converteix la vida de l'espècie en un
mitjà per a la vida individual. En primer lloc aliena la vida de
l'espécie i la vida individual, i en segon lloc converteix la darrera en
la seva abstracció, en la finalitat de la primera, que també es troba en
forma abstracta i alienada.
Doncs, en primer lloc, el treball, l'activitat vital, la vida productiva
mateixa es presenten a l'home només com un mitjà per a satisfer una
fretura, la de conservar l'existència fisica. Però la vida productiva és
la vida de l'espècie. És vida que genera vida. En el tipus d'activitat
vital resideix tot el caràcter d'una espècie, el seu caracter específic,
i l'activitat lliure, conscient, és el caràcter de l'espècie humana. La
vida mateixa apareix només com a mitjà de vida.
L'animal es troba en identitat immediata amb la seva activitat vital. No
es diferencia d'ella. És ella. L'home converteix l'activitat vital
mateixa en objecte de la seva voluntat i consciència. Disposa d'una
activitat vital conscient. No es tracta d'una qualitat amb la qual
coincideix immediatament. L'activitat vital conscient diferencia els
homes immediatament de l'activitat vital animal. Ja només per això viu a
nivell d'espècie. O és només un ésser conscient, és a dir, la seva
pròpia vida és el seu objecte, precisament perquè viu a nivell
d'espècie. Tan sols per això la seva activitat és activitat lliure. El
treball alienat inverteix la relació, de manera que l'home, precisament
perquè és un ésser conscient, converteix la seva activitat vital, la
seva essència, simplement en un mitjà per a la seva existència.
La producció pràctica d'un món objectiu, l'elaboració de la naturalesa
inorgànica, és la confirmació de l'home com a ésser pertanyent a una
espècie conscient, és a dir, com un ésser que es comporta envers
l'espècie com respecte al seu propi ésser, o envers si mateix com un
ésser pertanyent a una espècie. Certament també produeix l'animal. Es fa
el seu niu, o habitatges, com les abelles, els castors, les formigues,
etc. Només que no produeix més que el que necessita immediatament per a
si o per a la seva prole; produeix en una sola direcció, mentre que
l'home produeix universalment; produeix només sota el domini de la
fretura física immediata, mentre que l'home produeix fins i tot lliure
de la fretura física i només produeix vertaderament en alliberar-se
d'ella; es produeix només a si mateix, mentre que l'home reprodueix tota
la naturalesa; el seu producte pertany immediatament al seu cos físic,
mentre que l'home s'enfronta lliurement al seu producte. L'animal es
forma només amb la mida i la fretura de l'espècie a la qual pertany,
mentre que l'home sap produir amb la mida de qualsevol espècie i aplicar
en cada cas una proporció inherent a l'objecte; per això, l'home modela
també segons les lleis de la bellesa.
Per tant, precisament en l'elaboració del món objectiu l'home es
confirma realment com a ésser a nivell d'espècie. Aquesta producció és
la seva vida com a espècie treballadora. En ella es revela la naturalesa
com la seva obra i la seva realitat. L'objecte del treball és per tant
l'objectificació de la vida de l'espècie humana: en desdoblar-se no
només intel•lectualment, com en la consciència, sinó en el treball, en
la realitat, i per tant en contemplar-se en un món per ell creat. De
manera que el treball alienat, en arrabassar a l'home l'objecte de la
seva producció, li arrabassa la vida d'espècie, l'objectivitat real com
a espècie, i transforma el seu avantatge sobre l'animal en un
desavantatge: se'l priva del cos inorgànic, la naturalesa.
De la mateixa manera, el treball alienat, en degradar a un mitjà la
pròpia activitat, l'activitat lliure, converteix la vida de l'espècie
humana en un mitjà de la seva existència física [individual].
La consciència que té l'home de la seva espècie es transforma així,
doncs, per l'alienació fins al punt en què la [vida] de l'espècie se li
converteix en un mitjà.
Així doncs, el treball alienat converteix:
3) L'ésser de l'espècie humana, tant la naturalesa com la seva capacitat
espiritual d'espècie, en un ésser que li és aliè, en un mitjà de la seva
existència individual. Aliena l'home del seu propi cos, tant la
naturalesa exterior, com la seva essència espiritual, la seva essència
humana.
4) Una conseqüència immediata del fet que l'home estigui alienat del
producte del seu treball, de la seva activitat, de l'ésser de la seva
espècie, és l'alienació entre els homes. Quan l'home s'oposa a si
mateix, s'hi oposa també l'altre home. El que val de la relació de
l'home amb el seu treball, amb el producte del seu treball i amb ell
mateix, val també de la relació de l'home amb l'altre home, amb el
treball d'aquest i l'objecte del seu treball.
En general, l'afirmació que l'home està alienat de l'ésser de la seva
espècie significa que un home està alienat dels altres com ho està cada
un de l'essència humana.
L'alienació, com tota relació de l'home amb si mateix, es realitza només
quan s'expressa en la seva relació amb un altre home.
Per tant, en la relació del treball alienat cada home considera els
altres segons el criteri i la relació en què ell mateix es troba com a
treballador.
/XXV/ Hem partit d'un fet de l'economia nacional, l'alienació del
treballador i de la seva producció. Hem formulat el concepte d'aquest
fet: el treball alienat, estranyat. Hem analitzat aquest concepte, és a
dir, hem analitzat simplement un fet de l'economia nacional.
Vegem ara com cal formular i exposar en la realitat el concepte del
treball alienat, estranyat.
Si el producte del meu treball m'és aliè, si se m'enfronta com un poder
aliè, a qui pertany llavors?
Si la meva pròpia activitat no em pertany, si és una activitat aliena,
forçada, a qui pertany llavors?
A un altre ésser que a mi.
Qui és aquest ésser?
Els déus? Certament en els primers temps la producció principal, com per
exemple la construcció de temples, etc., a Egipte, l'Índia, Méxic,
sembla trobar-se al servei dels déus, de la mateixa manera que el
producte els pertany. Només que els déus no foren mai per si sols els
amos del treball. Tampoc la naturalesa, i seria una contradicció que
l'home, com més sotmetés la naturalesa pel seu treball, com més els
miracles de la indústria fessin superflus els miracles dels déus, hagués
de renunciar, per amor a aquests poders, a la satisfacció de produir i
al gaudi del producte.
L'ésser aliè a qui pertany el treball i el producte del treball, al
servei del qual es troba el treball i al gaudi del qual es dirigeix el
producte del treball, només pot ser l'home mateix.
Que el producte del treball no pertanyi al treballador, que s'enfronti a
ell com un poder alié es possible només perquè pertany a un altre home
diferent del treballador.
Si la seva activitat li és un turment, ha de set satisfacció i alegria
de viure per a un altre. Ni els déus ni la naturalesa, només l'home
mateix pot set aquest poder aliè sobre l'home.
Com dèiem abans, la relació de l'home amb si mateix només se li fa
objectiva, real en la seva relació amb els altres homes. Per tant, si el
producte del seu treball, del seu treball objectivat, li resulta un
objecte aliè, hostil, poderós, independent d'ell, és que es tracta d'un
objecte dominat per un altre home que li és aliè, hostil, poderós,
independent d'ell. Si es comporta amb la seva activitat com amb quelcom
privat de llibertat, és que aquesta activitat està al servei, sota
l'autoritat, la coacció i el jou d'un altre home.
Tota autoalienació de l'home de si mateix i de la naturalesa apareix en
la relació que es dóna entre ell, la naturalesa i altres homes diferents
d'ell. Per això l'autoalienació religiosa apareix necessàriament en la
relació del laic amb el sacerdot, o també, puix que en aquest cas es
tracta del món intel•lectual, amb un mediador, etc. En el món pràctic
real, l'autoalienació nomes pot aparèixer mitjançant la relació
pràctica, real, amb els altres homes. El mitjà mateix pel qual es
produeix l'alienació es un mitjà pràctic. Així doncs mitjançant el
treball alienat l'home estableix no només la seva relació amb l'objecte
i amb l'acte de la producció com a poders aliens i hostils a ell, sinó
que també estableix la relació en què es troben altres homes amb llur
producció i llur producte, i la relació en què es troba ell amb aquests
altres homes. Així com fa de la seva pròpia producció la seva
desrealització, el seu càstig, del seu propi producte la pèrdua, un
producte que no li pertany, així també produeix la dominació del que no
produeix sobre la producció i sobre el producte. Així com s'aliena de la
seva pròpia activitat, apropia l'estrany de l'activitat que no li
pertany.
Fins ara hem considerat la relació només des del costat del treballador;
la considerarem més endavant també del costat del no treballador.
O sigui que mitjançant el treball alienat, estranyat, el treballador
posa en relació amb aquest treball homes que estan fora del treball i a
qui els és aliè. La relació del treballador amb el treball produeix la
relació del capitalista, o com es vulgui anomenar l'empresari, amb
aquest.
Així doncs, la propietat privada és el producte, el resultat, la
conseqüència necessària del treball alienat, de la relació extrínseca
del treballador amb la naturalesa i amb si mateix.
La propietat privada es deriva així analíticament del concepte de
treball alienat, es a dir, de l'home alienat, del treball alienat, de la
vida alienada, de l'home estranyat.
El concepte del treball alienat (de la vida alienada) l'hem extret, en
efecte, de l'economia nacional com a resultat del moviment de la
propietat privada. Però l'anàlisi d'aquest concepte mostra que la
propietat privada, malgrat que aparegui com a motiu, com a causa del
treball alienat, n'és més aviat una conseqüència, de la mateixa manera
que originàriament els déus no són la causa sinó l'efecte de la confusió
de l'enteniment humà. Aquesta relació es transforma posteriorment en una
interacció recíproca.
Nomes en l'últim punt culminant del seu desenvolupament, la propietat
privada descobreix de nou el seu secret, és a dir, per una part que és
el producte del treball alienat, i per una altra que és el mitjà a
través del qual el treball s'aliena, la realització d'aquesta alienació.
Aquest desenvolupament explica diverses col•lisions fins ara insolubles.
1) L'economia nacional parteix del treball com de l'ànima vertadera de
la producció i, malgrat tot, li dóna tot a la propietat privada i res al
treball. Proudhon(5)
en aquesta contradicció, optà pel treball contra la propietat privada.
Però ja veiem que aquesta contradicció aparent és només la del treball
alienat amb si mateix i que l'economia nacional només ha expressat les
lleis del treball alienat.
Per això veiem també que el salari i la propietat privada són idèntics,
ja que el salari que paga el treball amb el seu objecte mateix, el
producte, no és més que una conseqüència necessària de l'alienació del
treball, de la mateixa manera que en el salari el treball no apareix
tampoc com a fi propi, sinó que està al servei del salari. Aquest punt
el desenrotllarem més endavant; ara en traurem només algunes
conseqüències.
XXVI/
Un augment forçat del salari (prescindint de totes les altres
dificultats, prescindint que, com una anomalia, només podria ser
mantingut per la força) no seria així més que una millor remuneració
dels esclaus i no conqueriria el nivell i la dignitat humans ni del
treballador ni del treball.
Més encara, fins i tot la igualtat dels salaris, com Proudhon exigia,
només transforma la situació del treballador actual en el seu treball en
la de tots els homes. La societat passa a ser concebuda com a
capitalista abstracta. El salari és una conseqüència immediata del
treball alienat, i el treball alienat és la causa immediata de la
propietat privada. En desaparèixer un terme ha de desaparèixer, per
això, també l'altre.
2) De la relació del treball alienat amb la propietat privada es deriva
encara que l'emancipació de la societat de la propietat privada, etc.,
de la servitud, s'expressa en la forma política de l'emancipació dels
treballadors, no perquè es tracti només de llur emancipació, sinó perquè
llur emancipació comprèn la de tots els homes, i la comprèn perquè tota
la servitud humana es troba implícita en la relació del treballador amb
la producció i totes les relacions de servitud són només modificacions i
conseqüències d'aquesta relació.
De la mateixa manera que a partir del concepte de treball alienat,
estranyat, hem trobat, mitjançant l'anàlisi, el de propietat privada,
podem arribar a desenrotllar amb ajuda d'ambdós factors totes les
categories de l'economia nacional, i en cada categoria, com per exemple
l'usurer, la competència, el capital, el diner, no retrobarem més que
una expressió determinada i desenrotllada d'aquests primers fonaments.
Abans, peró, de considerar aquesta formació, cerquem encara de
solucionar dues qüestions.
1) Determinar l'essència general de la propietat privada tal com ha
resultat del treball alienat, en la seva relació amb la veritable
propietat humana i social.
2) Hem pres l'alienació del treball, el seu estranyament com un fet i
l'hem analitzat. Com, ens preguntem ara, arriba l'home a alienar el seu
treball, a estranyar-lo? Com es fonamenta aquesta alienació en
l'essència de l'evolució humana? Ja hem fet molt per a solucionar la
qüestió en haver transformat la pregunta sobre l'origen de la propietat
privada en la pregunta sobre la relació del treball alienat amb el
desenrotllament de la humanitat. Ja que quan es parla de propietat
privada es creu que té a veure amb alguna cosa aliena a l'home. Quan es
parla de treball, té a veure directament amb l'home. Aquest nou
plantejament de la pregunta ja n'enclou la solució.
ad. 1. Essència general de la propietat privada i la seva relació amb la
vertadera propietat humana.
El treball alienat se'ns ha resolt en dos elements que es condicionen
mútuament o que només són diferents expressions d'una mateixa situació:
l'apropiació apareix com a alienació, com a estranyament, i l'alienació,
com a apropiació, l'alienació com a vertadera naturalització(6).
Hem considerat un aspecte, el treball alienat respecte al mateix
treballador, és a dir, la relació del treball alienat amb si mateix. Com
a producte, com a resultat necessari d'aquesta situació hem trobat la
relació de la propietat del no treballador amb el treballador i el
treball. La propietat privada, com a expressió material i resumida del
treball alienat, comprèn ambdues situacions, la relació del treballador
amb el treball i amb el producte del seu treball i amb el no treballador
i la relació del no treballador amb el treballador i amb el producte del
seu treball.
Si hem vist que respecte al treballador que s'apropia de la naturalesa
mitjançant el treball l'apropiació apareix com a alienació, la pròpia
activitat com a activitat per un altre i com a activitat d'un altre, la
vitalitat com a sacrifici de la vida, la producció de l'objecte com a
pèrdua de l'objecte en mans d'un poder aliè, d'un home aliè, considerem
ara la relació d'aquest home aliè al treball i al treballador amb el
treballador, el treball i el seu objecte.
En primer lloc cal observar que tot el que en el treballador apareix com
a activitat de l'alienació, de l'estranyament, apareix en el qui no
treballa com a estat d'alienació, d'estranyament.
En segon lloc, que el comportament real, pràctic del treballador en la
producció i amb el producte (com a actitud psicològica) apareix com a
comportament teorètic en el seu oposat, el no treballador.
/XXVII/ En tercer lloc. El no treballador fa contra el treballador tot
el que el treballador fa contra si mateix, però no fa res contra si
mateix del que fa contra el treballador.
Considerem de més a prop aquestes tres situacions.
________________________________________
Notes
1. Ratllat al ms.: «Ara hem de desplaçar el nostre esguard cap a
l'essència d'aquest moviment de la propietat que hem descrit
materialment.»
2. Marx empra, sense fer-ne, però, un ús unívoc, diversos mots per a
designar el fenomen en qüestió. Els més importants són els dos següents:
Entfremdung, que té una connotació d'«estranyament», d'allunyament, de
manca de comunicació; i Entäusserung, amb la significació de
despossessió, pèrdua de les pròpies capacitats i productes, en el sentit
jurídic o econòmic de l'alienatio. La llengua catalana només té,
pròpiament, el mot «alienació» per a traduir-los; així doncs, hem
decidit introduir quan es fa estilísticament imprescindible el
neologisme (semànticament parlant) «estranyament».
3. Traduïm «Vergegenständlichung» per «objectificació», perquè en Marx
aquest terme té un sentit molt més precís i tècnic que no pas
«objectivació», que és el mot que normalment empraríem.
4. Gattungswesen, «ésser especific». Al tercer manuscrit, on Marx usa
profusament aquest mot compost, l'hem traduït de vegades per «ésser
d'espècie» per tal de mostrar en la mesura del possible la família de
mots feuerbachians que Marx empra: Gattungsleben («vida d'espècie»),
Gattungsbewusstsein («consciència d'espècie»), Gattungsakt («acte de
l'espècie»), etc. Gattung significa literalment «gènere», però atès que
es tracta d'un gènere sense espècies, hem seguit el llenguatge d'avui i
el parer dels traductors recents d'aquest text, i traduïm, doncs, per
«espècie», que és una segona accepció del mot Gattung. Quant a l'ambigu
mot Wesen, cal recordar que no es tracta d'un terme culte i que no està
tecnificat, malgrat que és emprat per traduir el mot llatí essentia i
els seus derivats romànics. Pot ser traduït, entre molts altres mots,
per «ésser», «ens» o «essència» segons el context. Decidir com
traduir-lo en cada cas no és una feina fàcil. El lector ha de tenir
present que, sempre que apareix en aquesta traducció un d'aquests tres
termes, el mot que tradueixen és gairebé sempre Wesen.
5. Pierre-Joseph Proudhon, Qu'est-ce que la propriété? Ou recherches sur
le principe du droit et du gouvernement. Prémiere mémoire, París, 1841.
Vegeu especialment el capítol 3.
6. Einbürgerung, fer-se natural d'un país, arrelar-se en una comunitat.
|
|