HISTORIA DE LA NAVEGACIÓ AÈRIA

L'aviació general agrupa totes les formes de vol civil no subjectes a les activitats militars i de les línies aèries. Són els vols privats, executius o de negocis, esportius o recreatius, publicitaris, d'ensenyament o entrenament, de transport de càrregues, d'aixecament geogràfic o topogràfic; i tots aquells relacionats amb l'agricultura (fumigació i control de plagues), protecció civil, lluita contra el foc, etc. Però també cal anomenar el globus aeroestàtic que és la base de l'inici de tots aquests anteriors.

En gairebé tots els països l'aviació general ha passat a formar part del sistema de transport aeri des que s'iniciés tímidament cap al 1920. En l'actualitat les activitats d'aquesta forma de vol impliquen a varis tipus d'aeronaus entre els quals destaquen els helicòpters, els aeroplans i els reactors. Les velocitats d'aquests aparells oscil·len entre els 200 km/h fins als 800 km/h.

En l'actualitat els aparells reactors utilitzats per les empreses i executius rivalitzen amb els més complets aparells comercials, és més, alguns reactors comercials s'han arribat a convertir en avions de luxe per al transport d'executius.

Entre les seves característiques es troben les d'estar preservadors, a fi d'arribar a grans altituds i per tant obtenir una major economia i autonomia de vol; també solen disposar d'una completa electrònica aeronàutica: radar, equips de situació i comunicació per satèl·lit, de servei meteorològic, etc.

Les activitats aèries esportives i recreatives constitueixen una altra important àrea de l'aviació general. A més dels vols sense motor mitjançant planejants, i els realitzats amb planejares d'estructura lleugera dotats d'un petit motor (ultralleugers), també entren dintre d'aquesta branca els vols lliures (ala delta i paracaigudisme) i els realitzats mitjançant globus aerostàtics. Alguns d'aquests esports s'engloben dintre dels coneguts com "esports de risc" o "esports d'aventura", com són el sky-surf o el paracaigudisme.

EL VOL ESPORTIU I RECREATIU

En el vol esportiu i recreatiu s'engloben modalitats de vol, generalment recents, la pràctica dels quals té per objectiu la competició esportiva o el gaudir de sobrevolar els aires contemplant el paisatge des de posicions privilegiades per a l'observador. Algunes formes de vol, denominades de risc o aventura, solen suposar un major perill per a la integritat dels seus practicants, pel que sol ser necessari una formació prèvia a càrrec de persones expertes.Com s'ha dit, algunes activitats de vol esportiu i recreatiu constitueixen major risc per a la integritat de qui els practica, en comparació de les clàssiques. Es reconeixen així el paracaigudisme, l’sky-surf i l'ala delta, entre d’altres no tan conegudes

EL GLOBUS AEROSTÀTIC

El globus aerostàtic és un aparell constituït per una bossa esfèrica impermeable en l'interior del qual s'injecta aire calent o algun gas més lleuger que l'aire. Per a fer-los tripulables, els globus suspenen una barqueta unida que permeten transportar a una o més persones. Els primers globus utilitzaven aire calent i disposaven d'un cremador per a reposar la calor perduda. Els més moderns utilitzen gasos com l'hidrogen o l'heli. Un cable que penja de la cistella permet mantenir fix el globus a terra sense necessitat de desinflar-lo.

Va ser al 1783 quan uns fabricants de paper francesos anomenats Joseph i Étienne de Montgolfier, van fer volar un globus omplint-lo d'aire calent. L'experiment no va passar desapercebut, i en el mateix any el físic i químic francès Jacques Alexandre César Xerris, va aconseguir recórrer una mica més de 40 km. amb un globus ple d'hidrogen, no va acabar l'any sense que s'aconseguís realitzar el primer vol d'un globus tripulat, a càrrec del físic francès Jean-François Pilâtre de Rozier. El Canal de la Mànega es va creuar per primera vegada amb globus al 1785, portant a bord al aeronauta francès Jean Pierre Blanchard, i el metge-científic nord-americà John Jeffries. Abans de finalitzar el segle altres investigadors van realitzar vols a Europa i Estats Units.

Els globus aerostàtics van anar àmpliament utilitzats durant la Guerra Franco-Prusiana de 1870. Els exèrcits d'ambdós bàndols els van utilitzar sobretot en la seva modalitat de captius, és a dir, subjectes a terra per a poder utilitzar-los com plataforma d'observació del camp enemic. També van ser utilitzats en la Guerra de Successió nord-americana, lloc on l’aeronauta i militar alemany Ferdinand von Zeppelin (1838-1917) va concebre el disseny del seu famós dirigible, quan, lluitant al costat dels nòrdics, observava els globus aerostàtics captius que s'utilitzaven en la conquesta per a vigilar les posicions enemigues. En la Primera Guerra Mundial també van tenir protagonisme, encara que començaven a despuntar les noves aeronaus, especialment per a llançar petites bombes de mà sobre les tropes enemigues.

Durant tot el segle XX diversos aeronautes van aconseguir ascensions dels seus globus a gran altura. El físic suís Augueste Piccard (1884-1962), famós per aconseguir submergir-se en el mar al 1954 a 4.000 metres de profunditat, va explorar també l'estratosfera mitjançant globus aerostàtics. Al 1931 Piccard va arribar l'altitud de 15.797 metres i a l'any següent va arribar a 16.507 metres, en un globus ple d'hidrogen que suspenia una cabina metàl·lica esfèrica i totalment hermètica.

Al 1935 el rècord de Piccard va ser superat pels militars nord-americans Orvil Anderson i Albert Williams Stevens, a l'arribar a els 22.080 d'altura. A partir d’aquell moment s'anirien superant les marques d'altitud constantment: al 1957 el tinent de les Forces Aèries d'Estats Units David Simons, va aconseguir ascendir fins als 31.100 metres, recorrent 652 km. i romanent en l'aire 32 hores. El 27 d'agost de 1960 el capità Joseph Kittinger va establir dos noves marques d'altura i de descens en paracaigudes, a l'arribar a els 31.354 metres i llançar-se a continuació en paracaigudes des d'aquesta altura. El 4 de maig de 1961, Malcolm Ross i Victor Prather van establir la marca de 34.679 metres amb un globus que va desenganxar des d'un portaavions de l'Armada nord-americana.

Durant les següents dècades es van aconseguir superar diferents reptes amb globus, especialment l'encreuament de l'Atlàntic en solitari a càrrec de Kittinger entre el 14 i el 18 de setembre de 1984. La primera volta al món amb globus sense escales es va portar a terme al març de 1999, per Bertrand Picacard, nét del famós explorador de l'estratosfera Auguste Piccard, en companyia del britànic Brian Jones, havent recorregut en 20 dies 46.759 km. des dels Alps suïssos fins a Egipte.

EL VOL SENSE MOTOR

El vol sense motor és un esport consistent a volar amb una nau freturosa de motor cridada veler o planejant prou lleugera per a permetre que es llisqui o planegi en l'aire. Aquestes naus aprofiten els corrents ascendents d'aire per a aconseguir guanyar o mantenir l'altitud.

Les primeres naus planejants estaven construïdes amb fusta, el precursor va ser l'inventor alemany Otto Lilienthal, que va realitzar estudis i dissenys sobrela dinàmica de les ales en la dècada de 1890. Lilienthal va realitzar més de 200 vols utilitzant el seu prototip. Posteriorment, els germans Orville i Wilbur Wright van desenvolupar i van millorar aquests dissenys, aconseguint en 1903 fer volar el primer planejador dotat amb un motor de combustió interna.

En l'actualitat, els moderns planejants sense motor són fabricats amb materials molt lleugers, com la fibra de vidre, i ales molt fines i extremadament llargues, de fins a 20 metres de longitud. Solen dur els controls i instruments típics de qualsevol avió, com són el timó d'adreça, profunditat, “flaps”, altímetre, brúixola, ràdio, etc. La nau sol ser catapultat o remolcat per un avió amb motor mitjançant un cable subjecte al morro, fins a altituds de fins a 900 metres, on és deixat anar perquè es governi de forma autònoma. El temps de vol depèn dels corrents tèrmics i els corrents d'alta pressió. Els corrents tèrmics ascendents solen formar-se per efecte de la calor que s'acomiada del sol, en els vessants de les muntanyes i altres superfícies propícies, com els terrenys àrids i proximitats dels cúmuls de núvols.

La tècnica per a volar sense motor sense perdre altura consisteix a buscar els citats corrents tèrmics una vegada deixat del remolcador. Per a romandre en l'aire el pilot ha de poder volar d'un costat a un altre d'una muntanya on existeixi un corrent d'alta pressió. Si el vol es realitza en camp obert, llavors el pilot haurà d'anar buscant corrents tèrmiques a fi d'impulsar a la nau cap amunt. Dintre del corrent, el pilot pot girar, desplaçar-se o guanyar altitud. Una vegada arribada l'altura màxima dintre d'un corrent, el pilot haurà de dirigir-se a la caça d'una nova tèrmica si desitja mantenir-se sense aterrar.

Els moderns planejants permeten arribar a grans velocitats i romandre en l'aire més temps, fins i tot en absència de corrents, gràcies als dissenys de les ales i materials lleugers amb que estan construïts. Els planejadores utilitzats en competicions poden arribar a mantenir velocitats de vol superiors als 160 km/h, en carreres de 300 km. El vol sense motor s'ha fet molt popular en tot el món. Va començar com esport al 1910 a Alemanya i al 1922 ja es van realitzar les primeres competicions. Al 1937 es va celebrar el primer campionat mundial. El premi més distingit és anomenat amb el nom del precursor del planejant i inventor d'aquest esport, l'alemany Otto Lilienthal.

L'ala delta és un altre planejant que ens recorda en certa mesura als clàssics estels infantils. Es tracta d'una superfície en forma de delta recoberta amb una tela, i amb una estructura normalment metàl·lica d'alumini o de fibra però molt lleugera. El pilot va suspès en el centre de l'estructura mitjançant un arnés i en una posició habitualment estesa. A través d'una sèrie de posicions i moviments pot controlar i dirigir l'aparell. Generalment es desenganxa llançant-se des de zones elevades, com pujols, turons o penya-segats. Els fonaments de vol d'un ala delta, com succeeix amb els estels, són senzills i semblants als de qualsevol altra aeronau. L'ala aprofita els corrents d'aire que es desplacen al voltant de la superfície de sustentació, creant una força ascensional en la part superior de l'ala. La velocitat de descens és molt baixa, i aprofitant els corrents ascendents es pot mantenir el vol durant llargs períodes de temps, recórrer llargues distàncies i fins i tot realitzar acrobàcies.

ELS ULTRALLEUGERS

Els ultralleugers són petits avions monoplaça o biplaça, modificats de l’ala delta, que doten d’un motor que no sol superar els 40 Cv de potència ni els 170 Kg de pes. No sol ser una aeronau per a ús esportiu ni vol de risc, de fet aquests aparells tenen un risc baix d'accident; els que practiquen aquesta modalitat de vol solen buscar el plaer de desplaçar-se per l'aire contemplant el paisatge des de les altures.

L’ultralleuger va néixer en la dècada del 1970, com resposta a la inquietud dels aficionats al vol en ala delta per donar un motor a aquest planejant que els va permetre practicar vol lliure en paratges no propicis per a aquesta pràctica, atès que el vol sense motor sol realitzar-se en zones de terreny accidentat.

En l'actualitat els ultralleugers equipats amb l'ala delta han evolucionat pel que fa a l'estructura aerodinàmica i la seva forma de control. Els més moderns utilitzen timons com succeeix amb els planejants clàssics, podent arribar a velocitats de fins a 80 Km/h amb motors de dos temps. Tant per a l'enlairament com per a l'aterratge es necessiten només uns pocs metres. Com equipament, se sol incloure un casc protector i un paracaigudes.