JACINT VERDAGUER. CANIGÓ
Contat als infant per Artur Martorell

A finals dels anys 20, l'editorial Proa va publicar "Les obres mestres de la literatura explicades als infants" dins de la "Biblioteca Grumet". Van arribar a sortir sis volums: Macbeth per C. A. Jordana, amb il·lustracions de Prat; Els almogàvers per J. Gols, il·lustrat per J. D'Ivori; Ivanhoe per Pau Romeva, amb dibuixos de Prat; Canigó per A. Martorell, amb il·lustracions de Quelus; Guillem Tell per M. Font, il·lustrat per J. Busquets; i Els dotze treballs d'Hèrcules per J. Gols, il·lustrat per J. Busquets.
Es tractava d'unes adaptacions molt ben realitzades que posaven a l'abast dels joves algunes obres que els haurien estat difícils de llegir en la seva versió íntegra. A continuació podeu veure una mostra d'una de les versions més reeixides, la de Canigó, que fou publicada l'any 1929 (la mateixa editorial va publicar l'any 1986 una excel·lent nova edició amb diverses modificacions i il·lustracions de Carme Peris). S'han inclòs tres de les quatre il·lustracions i els dos primers dels 15 capítols en què es va dividir el poema de Verdaguer; al final podeu llegir un resum de l'argument de la totalitat de l'obra i el cant primer de l'original de Verdaguer, que heu pogut llegir resumit en la versió d'Artur Martorell.

Martorell divideix l'obra en 15 capítols: Gentil és armat cavaller, L'aplec de Sant Martí, Flordeneu, L'encís, El Pirineu, Tallaferro, Nuviatge, Els presents de les fades, Les històries del Pirineu, Desencantament, La fossa del gegant, L'enterrament, Guisla, El monestir de Sant Martí de Canigó i La creu de Canigó. No s'inclou l'epíleg dels dos campanars. Fixeu-vos, a partir del primer capítol -que correspon a la meitat del primer cant de Verdaguer-, amb quina facilitat i fidelitat s'ha prossificat el poema i com els versos de la versió original s'han integrat perfectament en la prosa.

I

GENTIL ÉS ARMAT CAVALLER

Tallaferro, el valerós comte de Besalú, ha sortit de bon matí a la cacera amb el comte Guifré, son germà, senyor de la Cerdanya, i amb son fill Gentil. Ha resseguit els alts boscatges de Canigó i després de la jornada, a l'hora daurada del sol morent, se'n baixa seguit de patges i escuders per un corriol que els mena a l'ermita de Sant Martí. La suau i plàcida melodia de les lloances a l'Altíssim que l'ermità devotament entona, atreu els passos llurs i, entrant a la capella, ajunten les seves oracions a les del venerable ancià.
Gentil, de genolls, a prop de Tallaferro, contempla embadalit la bella imatge de Sant Martí que, damunt l'altar, des del cavall, Gentil i Flordeneu contemplen els Pirineusd'un cop d'espasa mig parteix el seu mantell de brocat per cobrir les espatlles nues d'un pobre mendicant. Encisat per la bella armadura i enardit i pres d'un viu desig, dirigint-se al comte:

- Mon pare, voldria ésser cavaller com ell.

No he fet amb vós contra Almansur la guerra?
M'ha vist l'espatlla l'enemic? La terra
no reguí jo amb sang meva i amb sang dels sarraïns?
Per què l'elm i l'escut que a tants donareu,
a mi, a mi sol, fill vostre, me'l negareu?
No infanten ja les mares guerrers i paladins?

-Fill, hereu de ma glòria i mon llinatge,
ta petició m'agrada i ton llinatge;
demana si a ton oncle li plauen com a mi.
-És hora tanmateix -diu l'altre comte,-
puix ja no és cavaller, que sia prompte;
que vetlli anit les armes, jo l'en faré al matí.

Gentil, radiant d'alegria, es queda a orar en la capella mentre hom comença els preparatius per a la cerimònia. És escollida una armadura escaient i bella i ses peces d'una a una són col·locades damunt de l'ara que cobreix un joc de finíssimes tovalles. Després, llevades al jovencell les seves vestidures i abillat amb la túnica blanca símbol de la puresa que ha de servar sempre el cavaller, es postrat davant la mesa de l'altar i acompanyat dels comtes i de tot el seguici, i guiat pels consells saludables de l'ermità, comença devotament i fervorosa la vetlla d'aquelles armes que en ésser-li ceremoniosament posades li han de conferir el títol que amb tant de delit cobeja.
Passa tota la nit en oració oint paraules sentencioses del venerable asceta i quan les primeres lluïssors de l'alba claregen la petita nau, encara el troben al peu de l'altar pregant perquè li sien concedides les altes virtuts que són el tresor i la glòria dels cavallers.
La campana de l'ermita comença un tritlleig llarg i festiu i ben aviat l'esglesiola s'atapeeix de gent. En aquest dia s'escau l'aplec de l'ermitatge, i els pagesos, els pastors i els artigaires, els cavallers i els escuders, homes i dones, xics i grans d'aquells afraus i rodalies, tots pugen en romiatge a Sant Martí per cantar junts les seves alabances i demanar-li els dons i els favors que a cadascú són més necessaris.
L'exèrcit dels  sarraïnsEn començar la cerimònia, Gentil, davant de tots, al costat del seu oncle que l'apadrina i del seu pare que no pot dissimular l'emoció, disposa el seu esperit per no perdre ni una de les paraules de l'ancià. Aquest se li acosta portant els evangelis i mentre amb la mà estesa Gentil jura complir amb fidelitat les lleis de cavalleria, les paraules de l'ermità s'inflamen davant seu com farells per il·luminar la seva vida:
-Per Déu batalla -li diu,- honora arreu el seu sant Nom i per la seva glòria dóna si cal la teva vida. Que la teva espasa siga ploma que escrigui per tot la Santa Llei. Sigues valerós protector de la innocència. Posa el teu braç al servei del just i el desvalgut i si mai cap força te'l doblega que siga la de la misericòrdia. Lluita pel teu rei i que la teva espasa sigui la millor espasa; defensa el teu poble i sigues sempre son escut.

Hom li lleva llavors la vesta blanca i els dos comtes amb parsimònia li van posant el perpunt, el capmall, la rodella i les altres peces de l'armadura. Un cop vestit, Guifre ple d'emoció, li fa una creu damunt el genoll que arrossa amb una encesa llàgrima i amb tremolor de mà li calça els esperons. De seguida s'aixeca, pren de l'altar l'espasa que lluu a l'esclat d'un raig de sol, i solemnialment la presenta a Gentil que postrat al seu davant en besa la creuera. Després li dóna amb ella tres cops damunt l'espatlla, darrera injúria que el jove guerrer perdona, mentre ressonen en l'ermita les últimes paraules de l'ancià cloent la cerimònia:

-L'espasa és una creu;
batalla i venç com Jesucrist amb ella,
ama de cor aqueixa esposa bella,
que no l'arrenquin vida ni mort del costat teu.

II

L'APLEC DE SANT MARTÍ

Que bell és Gentil! En sortir de l'ermita l'enronden les donzelles que joiosament fan ploure al seu damunt les flors que han collit de matinada en els marges dels camins, mentre els minyons envolten el vell cornamusaire i el del flaviol que a l'ombra acollidora d'un pi llencen a l'aire les primeres notes del contrapàs.
A l'encís de la música es formen a l'instant forces rotllanes. Pel pla de l'ermitatge fins a la llinda del bosc per on s'escorren les aigües de la Font del Comte es veuen els ròdols saltironar al compàs del tamborí que marca el ritme insistent de la tonada.
Prop de la font, asseguts damunt la molsa i sota un sostre atapeït d'eura i ramatge que no poden travessar els raigs del sol, els dos comtes contemplen el vaivé de la dansa mentre Gentil, plantat a l'ombra d'un euró, no treu els ulls del damunt d'una pastora bella, coronada amb una garlanda de violes boscanes, que és la reina de l'aplec. Ella també se'l mira i somriu, i, en acabar-se la sardana, deseixint-se de les seves companyes, corrent se li acosta bo i traient-se la corona de flors per oferir-la-hi. Però en arribar prop seu es topa amb la mirada dura de Tallaferro que escrutadora li pregunta:
-On vas?
La noia, plena d'esglai, deixa caure de les mans les flors que amb tanta joia portava i quan Gentil amatent anava a ajupir-se per collir-les, son pare, aturant en sec la seva acció, amb veu atronadora li crida:

–Doncs què fas?
Què té que veure amb tu aqueixa pastora?
–Pare, –respon,– és del meu cor senyora:
collint gerds i maduixes un dia l'encontrí;
ullpresos un de l'altre, ens estimàrem;
la promesa d'amor amb què ens lligàrem,
só cavaller, si es trenca, no es trencarà per mi.

L'abat Oliba, ja al final de l'obraEl semblant de Tallaferro tot es trasmuda i amb ira que no pot contenir diu a son fill:
-Doncs si no esborres del teu cor la seva imatge, les armes que aquest matí t'hem imposat t'arrancaré i et tornaré de cavaller a patge.
Gentil resta esblaimat; sembla talment un roure que el llamp acaba de ferir, i la pastora, perduts tots els colors i avergonyida, ha quedat immòbil com una estàtua de marbre plorant llàgrimes abundoses.
El bon ermità, que de la porta del temple estant ha seguit acongoixat tota l'escena, es gira amb ulls humits vers el Sagrari i amb fervent oració prega a l'Altíssim que salvi Gentil, perquè les filles de la terra no li robin el cor i no l'apartin dels deures sagrats que damunt els Sants evangelis ha jurat que serien el nord de la seva vida.

Vespreja. El sol s'ha amagat darrere el Pirineu i els primers estels comencen a lluir. Del bosc de Canigó arriben el cant dels fallaires que amb ses teies enceses davallen per corriols i senderes tot trenant en la foscor danses fantàstiques amb el foc de les branques flamejants. Els uns als altres se les passen de mà en mà fent combinacions diverses i arriscades. Adés llançant-les en l'aire, les fan muntar de set en set com constel·lacions fugisseres; adés formant una corona, encerclen la boscúria com si amb ses mil llengües de foc la volguessin abrandar. És una dansa descabdellada entre un núvol de fum i una pluja de guspires que atrau tot seguit la gent de l'aplec. Les noies sobretot, trencant la rodona tot just començada, corrent adelerades cap on els fallaires arriben.
Els minyons han quedat sols, i un d'ells, antic joglar, ple de despit envers els que tan sobtadament els desposseeixen de ses gentils companyes, llença a l'aire aquesta injuriosa cançó, cruel i verinosa, com un grapat d'escurçons tirat a la cara dels fallaires.

EL RAM SANTJOANENC

Lo dia de Sant Joan
n'és dia de festa grossa,
les nines del Pirineu
posen un ram a la porta,
d'ençà que una n'hi hagué
d'ulls blavencs i cella rossa,
tenia una estrella al front
i a cada galta una rosa.
Un fallaire li ha caigut
a l'ull, ¡malhaja la brossa!
n'apar un esparverot
que fa l'aleta a una tórtora.
Lo matí de Sant Joan
la tortoreta se'n vola,
se'n vola voreta el riu
a cercar ventura bona.
Un ramellet cull de flors,
millor ventura no troba,
floretes de Sant Joan,
de romaní i farigola,i amb elles fent una creu
del mas la llinda en corona.
Quan arriba el seu galant
a la casa entrar no gosa;
ella li diu des de dins:
–Doncs Per què et quedes defora?
–Perquè em barres lo portal
amb les flors d'aqueixa toia.
–Un ramellet te fa por?
–Me fa por d'aspi sa forma.
–No és d'aspi, no, que és de creu;
si et fa por, no ets cosa bona.
–Doncs só el maligne esperit
que les ànimes s'emporta.
Si no fos lo ramellet
la teva fóra ma esposa,
avui jauríem plegats
en mon jaç de foc i sofre.–
D'ençà que això succeí,
ribera amunt del Garona,
lo matí de Sant Joan,
des del Cantàbric a Roses,
les nines del Pirineu
posen un ram a la porta.

Un vell fallaire que ha escoltat la cançó rebot irat la seva falla i abraonant-se amb el joglar d'un cop de puny li aixafa la cornamusa. Després, agafant-se cos a cos, s'entaula entre tots dos una lluita aferrissada que avalota al seu entorn els fallaires i els minyons. Per damunt els caps un bosc de bastons s'aixeca amenaçador i a banda i banda els esperits s'enardeixen, però al punt que la brega sembla que ha d'esclatar més furiosament enverinada, un crit de guerra aspre i punyent els agermana a tots.
Un missatger ha arribat:
-Els moros són a la ciutat d'Elna. Els seus eixams negregen ja en l'arena i encara a glops en treuen catorze galiots.
Com ferit d'una fiblada, Guifre s'aixeca encès de coratge i crida: -Anem a arrabassar-los-, mentre Tallaferro, muntat ja al seu cavall, li diu que els llanci tots cap a Portvendres on els esperarà ell amb sa gent d'armes per batre'ls la retirada.
Gentil, dret damunt el seu corser, crida a son pare: -Jo vinc amb vós.- Però tallaferro li respon: -No vinguis. A ton oncle Guifre que t'ha fet cavaller serveix amb lleialtat. Fill meu, no li facis mai abaixar el front,- i amb les darreres paraules es llança rostos avall seguit d'alguns fallaires perquè li il·luminin el camí.
Guifre amb Gentil i l'altra gent se'n baixa cap al castell de Cornellà mentre els seus missatgers recorren el Capcir i la Cerdanya comminant els homes que es preparin a sortir de Conflent a trenc d'alba en so de guerra per anar a batre els enemics de Déu i de la Pàtria.

Versió d'Artur Martorell

Canigó (Resum)

Edició de l'any 1986, amb dibuixos de Carme Peris i pròleg de Joan TriadúEl poema consta de 12 cants i un epíleg
L'argument és el següent:

Cants:
Al Rosselló, mentre s'està celebrant una festa, arriben notícies que els àrabs estant envaint el territori. Tothom es posa en moviment per defensar la terra; entre ells Gentil, fill de Tallaferro i enamorat de la pastora Griselda, que, acompanyant el seu oncle Guifré, se'n va a lluitar.
Al Canigó, Gentil, que s'ha quedat sol, és encisat per la fada Flordeneu que li fa contemplar el Pirineu -extensament poetitzat-.
Segueixen les gestes de Tallaferro, que acaba presoner dels àrabs i després s'escapa i plora la suposada mort del seu fill.
Els cants VI i VII són els cants d'exaltació de la terra de les fades de les diferents comarques pirinenques durant el casament de Gentil i Flordeneu.
Finalment, Guifré troba Gentil cobert de flors i encara encisat i, pensant que ha abandonat la lluita contra els àrabs sense motiu, l'estimba des de dalt del Canigó.
Després de diverses lluites, davant el dolor i la ira de Tallaferro en conèixer la mort del seu fill, Guifré vol expiar el seu crim i funda, sota la direcció de l'abat Oliba, un monestir benedictí sobre la tomba de Gentil.
Una vegada morts Guifré i Tallaferro, Oliba amb els seus monjos puja al Canigó i allí tenen lloc una sèrie de cants dels religiosos i de les fades fins que aquestes acaben fugint i el Canigó queda desencisat després de plantar-hi una creu al cim.

Epíleg:
El poema s'acaba fent referència a l'època actual -la de Verdaguer, en aquest cas- amb un diàleg entre els campanars dels monestirs de sant Miquel de Cuixà i sant Martí del Canigó, en què parlen de la caducitat de l'obra humana (representada per ells mateixos) enfront de la pervivència de l'obra de la natura -l'obra divina-.

Comentari
Canigó és un poema més madur, més harmònic que L'Atlàntida. És una mitificació del paisatge i de la història. Els orígens de Catalunya: polítics -reconquesta, lluites contra els sarraïns- i religiosos -triomf del cristianisme contra el paganisme i les forces demoníaques- es converteixen en el poema en matèria literària.

CANT 1

L'APLEC


Amb son germà, lo comte de Cerdanya,
com àliga que a l'àliga acompanya
davalla Tallaferro de Canigó un matí;
ve amb son fill de caçar en la boscúria,
quan al sentir-hi mística cantúria
se n'entra a l'ermitatge devot de Sant Martí.

Lo Sant, des del cavall, vestit de malla,
encès d'amor, d'un colp d'espasa talla
per abrigar a un pobre, son ribetat mantell;
Gentil, l'aligó tendre, sa armadura
contempla, i, amb coratge que no dura:
–Mon pare –diu–, voldria ser cavaller com ell.

No he fet amb vós contra Almansor la guerra?
M'ha vist l'espatlla l'enemic? La terra
no reguí jo amb sang meva i amb sang de sarraïns?
Per què l'elm i l'escut que a tants donàreu,
a mi, a mi sol, fill vostre, me'l negàreu?
No infanten ja les mares guerrers i paladins?

–Fill, hereu de ma glòria i mon llinatge,
ta petició m'agrada i ton llenguatge;
demana si a ton oncle li plauen com a mi.
–És hora tanmateix –diu l'altre comte–
puix no és ja cavaller, que en sia prompte;
que vetlle anit les armes, jo lo'n faré al matí.–

Com dintre el rusc murmuriosa abella,
Gentil a orar se queda en la capella,
acompanyat del comte, de patges i escuders;
en la tarima de l'altar se postra
contemplant el sant bisbe que s'hi mostra,
que fou abans que bisbe mirall de cavallers.

La llum de l'alba al peu de l'ara el troba,
com un colom vestit amb blanca roba,
regalant-se amb l'aroma de cristians consells,
sanitosos consells que, abans de gaire,
com papallones volaran enlaire,
mes, ai!, son cor novici també volant amb ells.

–Per Déu batalla –l'ermità li crida–
estima son honor més que ta vida,
com ploma ta arma escriga pertot la santa llei;
sies sempre capçal de la innocència;
si et dobla un vent, que sia el de clemència:
escut sies pel poble i espasa per ton rei.–

Deixa després la blanca vestidura
i li donen a peces l'armadura:
damunt lo camisol lo platejat perpunt;
abriga amb lo capmall sa testa bella,
son cos gallard i fort amb la rodella
que duu les Quatre Barres i un sol ixent damunt.

Guifre, son oncle, els esperons li posa,
fent una creu en son genoll, que arrosa
amb una encesa llàgrima; l'espasa empunya aprés,
que a un raig de sol llueix damunt de l'ara,
i a Gentil per cenyir-la se prepara,
del puny a la creuera fent-li donar un bes.

Tres colps amb ella sobre el dors li dóna,
darrera injúria que el guerrer perdona,
mentres li diu l'asceta: –L'espasa és una creu;
batalla i venç com Jesucrist amb ella,
ama de cor aqueixa esposa bella,
que no l'arranquen vida ni mort del costat teu.–

L'ermita és com un ou atapeïda
de vells, donzelles i minyons que hi crida
de la sonora esquella lo tritllejar festiu;
apar que hi entren d'aquells cims i planes
amb lo jovent totes les flors boscanes,
sols per besar les plantes al Sant que aquí els somriu.

Colliren a faldades les donzelles
pèsols d'olor, violes i roselles,
i al veure dins lo temple lo cavaller Gentil,
entre ell i sant Martí les comparteixen,
i a ruixades al front les hi espargeixen,
com en lo front dels arbres fruiters lo mes d'abril.

Avui s'escau l'aplec a l'ermitatge:
endiumenjats hi van en romiatge
pagesos i artigaires, pastors i cavallers,
i a sant Martí quiscun un do demana,
un do que els concedeix de bona gana,
als camps bones anyades, infants a ses mullers.

Les nines i donzells no preguen gaire,
que els tempta, omplint de melodies l'aire,
la verda cornamusa que s'infla sota un pi;
lo flabiol espignador refilai al floret de donzelles que desfila
marcant va la cadència lo colp del tamborí.

Los passerells ne tenen gelosia
i trenen ses cançons amb l'harmonia;
la tórtora hi barreja son plor enyoradís;
piteja lo pinsà, canta l'alosa
i, eco del cel, lo rossinyol hi glosa
angèliques passades que ha après al paradís.

Hi barreja sa música o sa nota
de l'aigua el rajolí, la que degota
dels arbres a la prada, com perla en un mantell;
los tells que el bes de l'aire fa remoure
flors nevades i rosses deixen ploure,
que cullen a trenc d'alba les nines de Castell.

Prop d'a on se cabdella i descabdella
lo contrapàs, sota una arcada vella,
la Font del Comte raja del cor d'un bosc joliu,
los trèmols, àlbers i lladerns que abeura
ombra li fan d'un cortinatge d'heura
que atravessar no poden los raigs del sol d'estiu.

Los dos comtes s'asseuen en la molsa,
lligats pels sons i melodia dolça:
Gentil plantat a l'ombra se queda d'un auró,
mirant als qui la música destria
i encadena uns amb altres l'harmonia,
com lliga les idees ardenta inspiració.

Encaixen los fadrins amb les donzelles,
les parelles galants amb les parelles,
flors que l'amor enfila per fer-se'n un collar:
quan la viventa roda és acabada,
suau, majestuosa, acompassada,
a l'aire de la música comença de rodar.

Al centre de la roda harmoniosa
de les nines somriu la més hermosa,
coronat de violes de bosc son front serè.
Gentil prou la coneix, puix se somriuen,
com dues flors que al mateix arbre viuen
de la mateixa saba d'amor que les sosté.

Ple d'oracions son llavi que sospira,
l'ermità piadós a Gentil mira
des del portal del temple, rosats sos ulls en plor,
i girant-se al sagrari de l'Altíssim:
–Salvau-lo, –diu,– ¡oh Pare amorosíssim!
les filles de la terra vos robaran son cor.–

Lo flabiol que plora i que sanglota
de prompte puja a sa més alta nota;
com rusc al trenc de dia la dansa se remou,
s'enllesteixen los sons en ses escales
los peus dels sardanistes prenen ales
i al sol de l'alegria tota ànima es desclou.

Aixís les hores en ses danses belles
lo ritme van seguint de les estrelles
que en giravolta eterna rodegen la polar;
mes canta el gall i dansen més alegres
i, d'ombra alçant los cortinatges negres,
amb cants d'albada ajuden la terra a desvetllar.

Al desencadenar-se la sardana,
com enfilall de perles que s'esgrana,
ne surt també Griselda, la rosa del ramell,
amb gentilesa arranca de sa testa
la corona de reina de la festa
i en mans corre a posar-la del cavaller novell.

Mes queda, a l'arribar-hi, entrebancada
de Tallaferro amb la terrible ullada,
que sens paraules diu-li cruel: –Doncs a on vas?–
La corona li cau a l'oferir-la
i, a l'abaixar-se el jove per collir-la,
amb veu de tro li crida son pare: –Doncs què fas?

Què té que veure amb tu aqueixa pastora?
–Pare, –respon,– és del meu cor senyora:
collint gerds i maduixes un dia l'encontrí;
ullpresos un de l'altre, ens estimàrem;
la promesa d'amor amb què ens lligàrem,
só cavaller, si es trenca, no es trencarà per mi.

–Doncs de ton cor esborra aqueixa imatge
o et tornaré de cavaller a patge,
les armes arrancant-te que no sabràs honrar.–
Gentil resta esblaimat; apar un roure
que el llamp acaba de ferir i ploure
veu a sos peus ses branques, son front descoronar.

Avergonyida, ella s'adossa a un arbre;
per estàtua pendria-la de marbre
qui no vegés ses llàgrimes rajar com una deu.
No ho veu la gent del ball ni se n'adona;
a qui dansa joiós Què se li'n dóna;
de la margaridoia que aixafa sota el peu?

Far grandiós que un promontori amaga,
darrere el Pirineu lo sol s'apaga,
i els ulls d'alguna estrella se veuen llambregar;
no tan brillants ni tan amunt com elles
s'obiren en lo bosc altres estrelles
i s'ou un cant de cèltica tonada ressonar.

Del bosc de Canigó són los fallaires
que dansen, fent coetejar pels aires
ses trenta enceses falles com trenta serps de foc;
en sardana fantàstica voltegen
i de mà en mà tirades espumegen,
de bruixes i dimonis com estrafent un joc.

Les llums de set en set pugen i baixen,
cinyells de flama los montículs faixen
i es veu entre fumades lo bosc llampeguejar;
surten rius de guspires de tot caire,
com si es vegessen entre terra i aire
los llamps i los cometes en guerra sabrejar.

Dels fallaires al ball la gent s'atansa,
les nines deixen la primera dansa,
i un dels joglars, al veure's tot sol amb los fadrins,
llança, amb quimera mossegant-se el llavi,
eixa cançó de verinós agravi,
com un grapat de víbores i negres escorpins:

LO RAM SANTJOANENC

Lo dia de Sant Joan
n'és dia de festa grossa,
les nines del Pirineu
posen un ram a la porta,
d'ençà que una n'hi hagué
d'ulls blavencs i cella rossa,
tenia una estrella al front
i a cada galta una rosa.
Un fallaire li ha caigut
a l'ull, ¡malhaja la brossa!
n'apar un esparverot
que fa l'aleta a una tórtora.
Lo matí de Sant Joan
la tortoreta se'n vola,
se'n vola voreta el riu
a cercar ventura bona.
Un ramellet cull de flors,
millor ventura no troba,
floretes de Sant Joan,
de romaní i farigola,i amb elles fent una creu
del mas la llinda en corona.
Quan arriba el seu galant
a la casa entrar no gosa;
ella li diu des de dins:
–Doncs Per què et quedes defora?
–Perquè em barres lo portal
amb les flors d'aqueixa toia.
–Un ramellet te fa por?
–Me fa por d'aspi sa forma.
–No és d'aspi, no, que és de creu;
si et fa por, no ets cosa bona.
–Doncs só el maligne esperit
que les ànimes s'emporta.
Si no fos lo ramellet
la teva fóra ma esposa,
avui jauríem plegats
en mon jaç de foc i sofre.–
D'ençà que això succeí,
ribera amunt del Garona,
lo matí de Sant Joan,
des del Cantàbric a Roses,
les nines del Pirineu
posen un ram a la porta.

Ha escoltat lo romanç un vell fallaire,
i rebatent irat la falla enlaire,
de trascantó sortint-li, s'acara amb lo joglar;
d'un colp de puny sa cornamusa aixafa,
lo rústic trobador amb ell s'agafa,
i de bastons d'alzina s'aixeca un alzinar.

Entre els minyons del pla i los de la serra
va a rompre, ¡valga'ns Déu! lo crit de guerra,
quan altre crit més aspre los agermana a tots:
–Los moros són en la ciutat d'Elena;
ja sos eixams negregen en l'arena
i encara a glops ne trauen catorze galiots.–

–Anem a arrabassar-los, –Guifre exclama,
aixecant-se vermell com una flama,
al temps que Tallaferro, muntat ja en son cavall,
diu: –Jo a copsar-los vaig sobre Portvendres;
llançau-me'ls aviat com anyells tendres
del Tec amb les onades a rodolons i avall.

–Jo vinc amb vós, –lo bell Gentil li crida,
donant ja a son corser tota la brida.
Lo comte Tallaferro, –No vingues,– li respon;
–a qui et creava cavaller suara
serveix-lo un any o dos o més encara:
fill meu, que no li faces mai abaixar lo front.–

Diu, i ja romp com àliga los aires,
tan sols per fer-li llum alguns fallaires
s'enduu per companyia, los més lleugers i forts.
Gentil amb Guifre a Cornellà davalla,
lo rebull somiant de la batalla,
lo bracejar dels vius i el cabussar dels morts.

Pels camins de Capcir i de Cerdanya
ja volen missatgers a la campanya,
cridant a vells i joves, peons i cavallers,
per sortir de Conflent en so de guerra,
a l'hora en què somriu l'alba a la terra,
a l'hora en què a fer llenya se'n van los llenyaters.

Jacint Verdaguer