LA LITERATURA INFANTIL I JUVENIL FINS
A 1931. Novel·les, antologies escolars, revistes.
Al llarg de les pàgines anteriors ens hem centrat en tres moviments:
modernisme, noucentisme i avantguardes, i hem llegit textos, tant reflexius
i programàtics, com exclusivament literaris d'autors representatius
de cada període. Alguns d'aquests mateixos escriptors van escriure
obres que difícilment es podrien incloure, per les seves característiques,
dins dels paràmetres esmentats. Però, a més, de l'any
1892 al 1931, podríem trobar subgèneres literaris que ni
tan sols hem insinuat i autors que s'escapen a la classificació
dintre de les tendències dominants en cada moment, al menys pel
que fa a una part considerable de la seva obra. Hauríem d'omplir
moltes pàgines si volguéssim fer un bon repàs de
tota aquesta altra literatura; de manera que de moment només veurem
unes mostres d'escriptors, de llibres o de revistes, sovint molt populars,
que tractaren una modalitat relativament novedosa i amb característiques
pròpies quant a temàtica, intenció i estil: es tracta
de la literatura escrita per a nens i adolescents. Entrem, doncs, en la
història de la literatura infantil i juvernil catalana. Fixeu-vos
que a més de la informació que trobareu directament en aquesta
pàgina, més extensa i amb més il·lustracions
que les anteriors, podeu accedir a força material complementari
a través dels enllaços que aniran apareixent a mesura que
aneu llegint o a partir del mapa de textos que teniu a continuació.

Per bé que hi ha exponents anteriors (difícilment podem
considerar entre les primeres manifestacions del gènere en llengua
catalana la Doctrina pueril de Ramon Llull -essencialment doctrinal
i destinada aparentment només al seu fill- o altres obres semblants
posteriors, que entendríem com a antecedents aïllats), la
literatura infantil i juvenil s'inicià a Europa al segle XVIII,
a partir de l'interès de la societat en els més joves, amb
la intenció no només de divertir-los sinó molt especialment
d'instruir-los i formar-los moralment (i aquest segon objectiu sí
que coincidiria amb el de R. Llull). Fou, però al segle XIX quan
es multiplicaren enormement aquest tipus d'obres i aparegueren alguns
dels seus millors conreadors: els germans Grimm,
Andersen, Stevenson, Mark
Twain, Collodi,
etc. (alguns d'ells deutors directes de Perrault).
El segle XX fou de plena continuïtat i l'interès pels infants,
que es mostra també en els nous mitjans de comunicació com
el cinema o, més tard, la televisió, i el concepte purament
lúdic preval o s'equilibra amb l'instructiu o moral. Bàsicament
ens referim i tractarem la literatura escrita, no la de transmissió
oral, que és força més difícil de determinar
i que, en part, fou recollida a través dels llibres. És
obvi, per altra banda, que hi hagué unes obres o revistes que en
principi no estaven destinades als joves, però que a través
d'adaptacions o per manca d'una literatura idònia es convertiren
en lectures infantils i juvenils, a les quals només de forma marginal
i quan convingui al·ludirem.
A Catalunya durant la Renaixença aparegueren les primeres manifestacions
importants de la literatura infantil, a través de les adaptacions
de les faules clàssiques ( les faules d'Isop foren una de les lectures
de capçalera de moltes llars catalanes, com recorda Jaume Collell
en el pròleg al seu llibre Faules y Símils),
dels reculls de rondalles populars (un conjunt molt interessant i extens,
entre els molts que es realitzaren, és l'aplec de mossèn
Alcover de rondalles
mallorquines que ara podeu consultar a Internet. Més endavant
us oferim la possibilitat d'entrar en altres reculls rondallístics)
o de les obres d'alguns autors de l'època, com, per exemple, Francesc
Pelagi i Briz que el 1865 publicà Lo llibre dels Àngels
i més tard Lo llibre dels nois (1871) o T. Thos i Codina,
que l'any 1866 publicà Lo llibre de la infantesa. Rondallari
català, que s'inspira o adapta les rondalles populars, i del
qual Verdaguer diu: "No pot ser sinó que alguna fada de les
que conta vostè li ha donat aquell llenguatge"; o, per acabar,
també Frederic Soler, que l'any 1867 publicà els poemes
de Cuentos de la Vora del Foch
i Cuentos de l'avi, on una vegada més la literatura popular
es converteix en la font de la literatura culta, també al seu llibre
Dotzena de frare es
podia veure aquest procés. Que la finalitat instructiva i moralitzant
era ben present en la majoria d'aquestes obres ho podem comprovar, per
exemple, en el llibre de Collell, en aquest poema
del segon llibre de Pelagi Briz, i en molts altres que podríem
trobar amb variacions temàtiques i estilístiques, però
amb objectius semblants, en diferents autors. Un llibre a destacar per
la seva relativa raresa fou, uns anys més tard, Jocs i joguines.
Records de la infantesa (1893), no destinat als nens, en què
Eduard Vidal i Valenciano rememora i explica amb anècdotes diverses
a què jugava quan era petit i algunes de les seves joguines, ja
desaparegudes en el moment de l'edició de l'obra; i pel que fa
a la literatura que entusiamava els nens, recorda com esperaven impacients
l'aparició de noves auques
en les quals, evidentment, tanta importància tenia el text (de
vegades escàs i sense argument i d'altres inexistent) com els dibuixos.
De totes maneres, la producció en català era pobra i els
nens no tenien altra opció que llegir sovint en castellà,
encara que en alguns casos es tractés de l'obra d'autors catalans,
com l'innovador Cuentos vivos
d'Apel·les Mestres. Aquesta situació canvià radicalment
amb el Modernisme i sobretot el Noucentisme, que en el seu afany de renovar,
educar i catalanitzar el país tingueren molt interès que
ja els més petits comptessin amb una àmplia gamma de literatura
apropiada a la seva edat. Primer la Mancomunitat i després la Generalitat,
i especialment l'Associació Protectora de l'Ensenyança
Catalana, publicaren llibres de gran qualitat per
a les escoles. Escriptors com Prudenci Bertrana, Salvat-Papasseit, Carner,
Riba, Carles Soldevila, etc. escriviren llibres per a infants o col·laboraven
en revistes del gènere. Es traduïren els clàssics de
la literatura infantil universal. Es podien llegir revistes especialitzades
com "En Patufet" (1904- 1938), "La Rondalla del Dijous"
(1909, 1924), "La Mainada" (1921-1923), "Virolet"
(1922-1930), "Jordi" (1928) i moltes altres de les quals us
informarem més endavant.

Comencem fent una mirada a la novel·la, que encara que cronològicament
no figurà entre les primeres lectures destinades a la gent jove
fou, en canvi, el gènere en què participaren més
escriptors de literatura "per a adults" i el que encara actualment
resulta més proper, ja que possiblement les antologies escolars
o, sobretot, les revistes infantils queden més allunyades de la
sensibilitat dels lectors d'avui.
Com hem dit més amunt, alguns autors que havien començat
escrivint literatura per a adults es van especialitzar posteriorment en
literatura per a nens. Entre aquests autors sobresurt
Josep Maria Folch i Torres,
ànima de la revista "En Patufet" (1904-1938), possiblement
la més populars dintre del seu estil durant el temps que va sortir,
i que va arribar a assolir la xifra de seixanta-cinc mil exemplars setmanals.
Folch i Torres, que tenia ja una obra important i prometedora quan començà
a escriure a la revista, abandonà la seva literatura anterior per
a convertir-se en l'autor més llegit i admirat pels adolescents.
Aventures extraordinàries d'en Massagran
és el seu llibre més conegut i reeixit d'aquesta segona
etapa. Va ser publicat en forma de fulletó l'any 1910 amb dibuixos
de Junceda
i es va convertir en un gran èxit, que de fet encara perdura, ja
que ha donat origen a una sèrie publicada en forma de còmic
i també en format televisiu. En l'obra s'explica com en Massagran,
fill d'un empleat de duanes, ja de molt petit sent especial atracció
per la mar, fins que arriba un moment que, malgrat els consells en contra
de la família, s'embarca amb la intenció de veure nous països
i costums. A partir d'aquell moment tenen lloc un seguit de peripècies
que el duran a l'Àfrica des d'on, després de variades aventures
i amb nous amics, tornarà a Catalunya. Comencem amb un fragment
d'aquesta obra, malgrat que cronològicament és posterior
a altres textos que figuren en aquesta pàgina. Mentre aneu llegint,
observeu la "modernitat" del llenguatge: aquest ús de
la k que potser alguns pensaven que és un invent dels moviments
"okupes"; fixeu-vos també en els Karpantes, que més
tard inspiraran un famosíssim protagonista d'historietes de còmic,
en Carpanta, del dibuixant Escobar, que col·laborà a "En
Patufet", però creà el seu personatge a "Pulgarcito"
(no cal pensar gaire per veure l'origen del nom d'aquesta publicació
en castellà); no deixeu d'observar com l'autor aconsegueix crear
una sensació d'exotisme i de proximitat alhora a través
del llenguatge que inventa per als africans. En fi, aquest fragment us
pot fer adonar com encara avui les imaginatives aventures del protagonista
i els seus amics poden ser seguides i gaudides pels més joves.
Abans de començar la lectura, però, observeu la diferència
de títol que tingueren les edicions d'aquest llibre en català
i en castellà, volum 9 i volum 1 de la Biblioteca Patufet i de
la Biblioteca Chiquitín. Voleu veure també la traducció
italiana? Doncs cliqueu aquí.
|
 |
Text 1
Vosaltres, estimats lectors no sabíeu, ni jo tampoc, ni tampoc
en Massagran, que a la regió muntanyosa del país en el qual
passen totes aquestes coses, hi habitava la terrible tribu dels Karpantes,
una raça ferotge i antropòfaga, o sia, aficionada a menjar
carn humana.
Aquests salvatges antropòfags eren el flagell del país.
Res no estava en seguretat a prop seu. Es menjaven una cama de persona
amb la mateixa facilitat que nosaltres mengem un ou ferrat.
Doncs van ésser aquests salvatges els qui una nit es van situar
a cosa d'un centenar de metres de la tribu d'en Penkamuska, cridant com
si fossin folls i encenent fogueres tot al seu voltant.
En Massagran va ésser el qui se'n va adonar. Després de
sopar, s'estava a fora de la seva barraca prenent la fresca, quan tot
d'una va sentir la cridòria.
-Què hi deu haver? -va pensar. I, alçant-se per mirar en
quina direcció es sentia la cridòria, va quedar molt sorprès
en veure les fogueres-. Potser és la revetlla de Sant Joan -va
dir-se el nostre heroi. I en aquesta creença, se n'anà a
la barraca d'en Penkamuska per a dir-li si volia anar amb ell a fer gresca
i a saltar els focs.
-Kètam patollas! -li va dir en Penkamuska.
-No t'ho creus? Doncs
vine i veuràs els focs i sentiràs la broma que fan.
En Penkamuska va sortir de la seva barraca, i encara no va veure els focs,
va quedar més sorprès que si veiés visions, i de
segur que, si no hagués estat negre s'hauria tornat groc.
-Uh, uh! -va exclamar en Penkamuska-. Són els Karpantes!
-I qui són aquests senyors, si es pot saber?
-Kaníbals!
-I què vol dir això?
-Kruspí karndome!
-Què dius, ara, Penkamuska! -va exclamar en Massagran horroritzat.
-Elkesents.
-Doncs, com ho farem, Verge Santíssima?
-Kompo drem. Tuets el general.
-Ja tornem a ser amb el general. Ja veuràs, Penkamuska; jo dimiteixo.
Et creus que vull que se'm cruspeixin?
-Kinre mei tekeda.
-Bé, noi; jo amb gent d'aquesta mena no hi vull tractes, saps?
Amb tipus ordinaris no m'hi vull fer; amb això ja us apanyareu.
-Kaomeka! -va dir-li en Penkamuska, agafant-lo pel braç-. Lokas
defer eskridar als Kukamuskes ikomensar apre par arte.
-En Massagran va protestar, però tot va ésser inútil.
En Penkamuska se'l va emportar cap al mig del poblat i allí va
posar-se a cridar:
-Uh, uh, uh!
En sentir això tots els negres es van llevar a correcuita i sortiren
de les barraques, preguntant:
-Kèyà, kèyà, kèpassa?
En Penkamuska va reunir-los tots, i enfilat a les espatlles d'un negre,
a fi de dominar les masses, els va donar la nova sensacional que els Karpantes
eren allí a cent gambades.
Josep Maria Folch i Torres.
Aventures extraordinàries d'en Massagran. (1910)
1. A més de les característiques de llengua que ja hem
assenyalat en la presentació del text, en destaca una altra, en
la parla de Penkamuska. La pots descriure? Quina intenció té?
2. Malgrat el dramatisme de la situació que presenta, el narrador
utilitza un to humorístic. Concreta algunes frases o situacions
en què la intenció humorística et sembli clara i
explica quin mecanisme es fa servir per aconseguir l'humor.
3. El narrador intenta crear certa complicitat amb el lector. Com?
4. Malgrat que en Massagran es troba a l'Àfrica i en un poble
de cultura completament diferent a la seva, alguns detalls mostren que
encara pensa o actua com si es trobés a Catalunya. Pots trobar
alguna mostra que indiqui que l'afirmació anterior és certa?
Per què penses que el narrador ens presenta el personatge amb aquesta
característica?
5. Informa't sobre el personatge de "Carpanta" del dibuixant
Escobar i explica per quin motiu es va inspirar amb els "Karpantes"
del fragment. Què tenen en comú?

Uns
anys més tard, Carles Riba, un dels escriptor més importants
de la nostra literatura i que coneixem sobretot per la seva poesia, s'afegia
amb la seva novel·la Les aventures d'En Perot Marrasquí
al grup dels autors que van escriure llibres per a joves, sense que aquesta
fos la seva tasca literària habitual. Riba, però, va continuar
amb altres obres com Sis Joans
o Guillot Bandoler. En Les aventures d'En Perot Marrasquí,
publicada per l'editorial Muntañola en 13 fascicles el 1917, explica
com el protagonista, un nen molt petit (massa petit podríem dir
si el contraposem al "Massagran" de Folch i Torres, i que té
els seus orígens en "Le petit poucet" de Perrault) es
troba en un món de mida normal en el si d'una família barcelonina
benestant de començaments de segle. Empès per les ganes
de veure món, fuig de casa a sobre d'un colom i comença
a córrer unes aventures en què sovint té com a companys
diversos animals que, tot i tenir el comportament propi de la seva naturalesa,
tenen la capacitat de parlar i de reflexionar de manera humana, encara
que sovint les seves reflexions mostren a través de la ironia o
directament l'opinió que tenen dels humans que sovint no és
gaire afalagadora. Finalment, amb una enyorança constant i penedit
de l'escapada, en Perot aconsegueix tornar a casa. Aquest llibre, que
té influències d'algunes obres de Perrault, Andersen o Lagerlöff
i també de les aventures d'en Massagran, es mostra més realista
i és més crític amb la societat que descriu. Llegim
el pròleg de l'autor a la primera edició on fa una declaració
d'intencions. Si voleu, però, abans podeu veure la portada
de l'edició castellana, també de l'editorial Muntañola.
Text 2
Prefaci de Carles Riba a la 1a edició de Perot Marrasquí
Llegidor que encara no ets gran, però que ja t'ofendries si et
deien petit: vaig a contar-te una història.
No t'espantis. No tinc el propòsit d'ensenyar-te res; ni t'obriré
cap nou horitzó científic, ni et faré cap sermó
de moral. Això seria un engany; per la història i no per
res més tu et poses a llegir, i una història i no res més
jo t'he anunciat.
Com que ja tens deixades molt enrera les abeceroles, en un no-res serà
al capdavall del capítol.
I jo et diré alguna de les moltes coses que en tan poca estona
pots guanyar: que en els teus genolls hi hagi algun blau de menys; que
la padrina, si en tens, després et deixi arribar fins al pot d'aquella
confitura; que la mamà et lloï a les seves coneixences com
la criatura més aplicada del món; que t'estalviïs mentrestant
de fer visita amb les persones grans i d'executar-los tot el teu repertori
de procacitats; que en acabat, el papà, que entre tants de pesos
de la casa com porta, porta el de les balances de la suprema justícia
familiar, et compri el capítol següent de la història.
Tot això, pensaràs, són guanys ben materials. És
que de morals no m'està bé a mi de parlar-ne: semblaria
que m'ho fes valer.
Però, mira, entre altres coses: tu llegiràs un capítol,
i potser el trobaràs més ensopit que d'altres. No hi vol
dir res: acaba'l, i exigeix l'adquisició de l'immediat. Oi que
ja veus venir el que et diré? Hauràs fet un exercici de
paciència i un acte de benevolència, que és la cosa
que més necessita la gent que ens avidolem contant històries.
I encara un consell, que serà el darrer, no d'aquest prefaci, sinó,
ten-ho ben entès, de tot el seguit de capítols que formaran
el llibre. Mentre aniràs llegint, cura de fer-te l'efecte que tot
allò que et conto és veritat. És l'unica manera que
una lectura ens doni goig. Deixant de banda que aquesta és una
política sense la qual, quan seràs del tot gran, no podries
anar pel món.
I després d'aquest quart de llegir, surt a l'aire, corre i salta
i bota, crida, rebolca't, enfila't, abraona't, fes tombarelles, posa't
cada hora cinquanta vegades en perill de trencar-te la nou del coll, però
no acabis de trencar-te-la mai. Tot això són coses que no
van deixar fer de menut a l'heroi de la nostra història, i després
veuràs que en va patir.
I en tant que actues així de cadell, mira que aquest llibre corri
per alguna banda de casa com si t'haguessis descuidat de desar-lo. Aleshores
el papà el trobarà, i potser encara s'hi entretindrà.
I, sobretot, podrà preparar-se pel reguitzell de preguntes teves
que l'esperen; perquè vosaltres no sabeu quin compromís
són de vegades pels papàs de família les vostres
preguntes, tan variades i tan de repent.
I ara adéu, i que Déu te faci bon minyó.
Carles Riba. Les aventures
d'En Perot Marrasquí. (1917)
1. Quina edat aproximada preveu C. Riba que tinguin els lectors de
la seva novel·la?
2. La novel·la va ser editada en un sol volum o anava apareixent
per capítols? Quins avantatges creus que té cadascun d'aquests
tipus d'edició?
3. Quina finalitat podem pensar que tenia la literatura per a infants
i joves, segons diu Riba en el primer paràgraf del text? Quina
finalitat té la seva novel·la?
4. Quins avantatges té, segons l'autor, la lectura? Quin d'aquests
avantatges destacaries?
5. Riba aconsella llegir amb una determinada predisposició,
quina? Per què?
6. Per què pot ser interessant que els pares també llegeixen
les novel·les dels fills? Ets de la mateixa idea que Riba?
Ara podem llegir una escena de la novel·la en què assistirem
a un complot en el qual en Perot i un gat aliat seu volen satisfer una
necessitat que tenen.
Text 3
En Barrusquí li explica com en Nasi, el masover, d'ençà
que els senyors de Barcelona s'havien acostumat a passar els tres mesos
d'estiu a la masia, diu que era tot un altre: ja no volia menjar sinó
al menjador dels amos (que era tot just allí on ara eren ells dos)
i en canvi feia dinar els dos mossos a la cuina, i de tant en tant llegia
el diari, i sobretot, tot ho volia a l'hora en punt: dinar a les dotze,
sopar a les set, colgar-se a les vuit... Una veritable monomania, que
si no l'atenien, era causa d'espaventosos terrabastalls amb la senyora
Tuies.
-I això -conclogué En Barrusquí -tu no saps com afavorirà
els nostres plans.
En un angle obac del menjador, sota una cadira, En Marrasquí i
en Barrusquí deliberaren llargament i tan baix, tan baix, que el
col·lotge roman un secret de la història.
A la fi s'aixecaren, i En Perot
es ficà dins l'orella del gat. Eren les dotze menys cinc minuts.
Es sentiren unes passes adalerades, i la senyora Tuies entrà tota
remugant i brusca, obrí un porticó, llançà
un formidable udol de "Nasi, a dinar!", i començà
a treure atuells dels armaris.
En Barrasquí, ensems, s'havia esmunyit cap a fora. Tot això
que ara us diré, va esdevenir-se tan ràpidament, va ésser
fet amb una tal llestesa, amb un tal silenci, que no se n'adonà
ningú. Ja era una obra consumada, que encara la senyora Tuies no
havia acabat de parar taula.
En Barrasquí es posà damunt del rellotge, i amb un bot ben
calculat es penjà de potes a la finestrella rodona darrere de la
qual branda la pèndola. De l'orella del gat, En Perot s'aferrà
tot eixerit a una de les cadenes dels pesos, i cadena amunt amunt, com
un mico, arribà a la maquinària, d'on enfilant-se a les
innumerables rodes còmodament esglaonades, passà al capdamunt
de tot de la tapa. Saltar d'allí a l'esfera i asseure's a cavall
de l'agulla fou un joc senzill. Eren les dotze menys un minut. Arrepenjant-s'hi
amb tota la seva força, l'agulla anà davallant fins als
dos quarts. Tot seguit En Perot desféu el camí: i prou es
cosa palesa que davallar acostuma a ésser cosa més fàcil
que pujar. Entrà novament a l'orellà d'En Barrusquí,
el qual saltà en terra i es posà a dissimular en un racó.
En aquell moment entraven el Nasi amb el noi, tots enternits amb la farumeta
de l'arròs; darrere d'ells, els dos mossos amb una cara llarga
com el dejuni d'En Perot; perquè ells no havien de tenir part en
la saborosa menja.
Tot s'esdevingué com els nostres minúsculs amics devien
tenir calculat. La senyora Tuies entrà al menjador la triomfal
cassola, cenyida de confortadors encensos. Però En Nasi, metòdic
i fred, mirà el rellotge. Només eren dos quarts! Crit a
la Tuies. La Tuies, tranquil·la, fa:
-Sí, ara tocaran les dotze.
-Mentida, que manca mitja hora!
-Que no!
-Mira-ho tu mateixa.
Esverament; patacada; guinyols de la senyora Tuies; reptes, picament de
peus. Per fi, En Nasi, per no interrompre el ritme de la seva vida, se'n
torna amb els mossos a la feina. La senyora Tuies, perplexa, se'n puja
escales amunt i es tanca a la cambra per esbravar la bilis.
La cassola, ben tapada, això sí, romania sobre la taula
deserta.
Carles Riba.
Les aventures d'En Perot Marrasquí. (1917)
1. En quins aspectes va canviar la vida del masover i de la masia
el fet que els amos passessin llargues temporades al camp? Et semblen
positius o negatius aquests canvis? Creus que en aquest episodi Riba intenta
fer una crítica dels habitants del camp o de la ciutat?
2. El narrador no ens explica de què parlaven en Marrasquí
i en Barrasquí abans de l'episodi del rellotge, però ho
podem imaginar i això ens permet continuar el fragment. Sabries
resumir el que va passar a continuació?
3. En el fragment hi ha dos grups de personatges. Quins són?
Per quins mostra respectivament més simpatia i antipatia el narrador?
Mira de justificar la darrera resposta.
4. Riba afirma que el seu llibre és realista. Penses que realment
és així, malgrat que el protagonista sigui un nen petitíssim
que té per amic un gat que parla? De quin tipus de realisme parla?
Finalment, podem llegir el pròleg a la segona edició,
publicada el 1923 amb il·lustracions d'Apa, en què, en part
reafirma i justifica la intenció que expressava en la primera edició.
Text 4
Prefaci a la segona edició
Davant d'aquesta segona edició, completa, de LES AVENTURES D'EN
PEROT MARRASQUÍ, siguin-me avui permesos uns quants mots al possible
pare de família i al pedagog que d'amagada, per un gust infantívol,
o solemnement, com a previs censors, es decideixin a llegir-les.
L'estiu de 1917, el meu estimat Antoni Muntanyola, a qui tants de bells
llibres i enginyoses joguines deuen els nostres infants, em demanà
que li escrivís un nou "Petit Poucet", per ésser
publicat en quaderns setmanals. Les meves pròpies experiències
d'infant no eren encara prou remotes, i com a casat recent jo tenia prou
fe en els meus punts de vista sobre els infants que encara no tenia, perquè
hagués de vacil·lar gaire abans de decidir-me per un discret
realisme.
Sento ja les càndides objeccions. Què ens parla de realisme
un autor que presenta una criatura petita com un menovell, que fa enraonar
les bèsties com si fossin persones? Però, oh mamà,
segurament una mamà, que m'adreces, irada, la primera objecció:
si amidàvem el teu nin segons el sagrat concepte que tu, més
enllà de la teva consciència, en tens, estàs segura
que pujaria gaire més del teu ditet? I tu, bon burgès sadoll
de les realitats dels diaris, t'estimaries més que els meus caragols
i els meus gats i les meves mallerengues fossin realment i es diguessin
senyor Canons o senyor Martínez, i que el teu fill adesiara aixequés
del llibre un ull maliciós, reconeixent-hi? Salvem una mica la
meva dignitat i la teva. Aquest llibre vol condensar, de la manera més
entretinguda i més innocent que he sabut, les experiències
d'un infant en el seu primer i súbit contacte amb la realitat.
Davant del primer capítol de la primera edició, prometia
al noi que em llegís, de no fer-li moralitats, per deixar-li la
dolça feina d'anar-les traient ell mateix de la història.
Però vaig anar escrivint al dia i a la setmana, jo mateix abandonant-me
a allò que els fets em portessin, i el darrer fet va ésser,
que la moralitat, en el paràgraf final, sortí tota sola:
no vaig resistir-hi. Llegeix-la. Dels dos ulls, hi és dit, cal
que un sigui viu i l'altre amorós. Una actitud humorística,
doncs. Ja veig qui es cobreix la cara amb horror. Humorisme als infants!
Fer quedar malament la gent gran davant la petita! No és que hagi
d'ésser així sistemàticament; ara, si de tant en
tant s'esdevé, algun sistema educatiu pot trontollar, però
em temo que no tots els pedagogs es posaran contra mi. No és qüestió
tampoc, pobre de mi, de l'humor transcendental d'un Cervantes, avui pastura
oficial de tants de futurs ciutadans nostres. El meu assaig és
el d'un humorisme enraonat, quotidià, que distregui unes hores
l'infant de les fadeses i de les truculències que solen ésser-li
servides, i que risquen de fer-li el món com un idil·li
continu o com immens escorxador. Ja que tantes d'altres li han volgut
encolomar -dispenseu-me el mot, que sospito just- llurs experiències
de tota mena, des de la més sentimental a la més estimulant,
sigui'm permès a mi de proposar-li les meves abeceroles d'experiència
humorística de la vida. Tinc la fe que en haver arribat, jo per
la meva banda, i ell per la seva, a la quarentena, constatarem que havem
triat el millor camí.
La primera edició, per diverses incidències que no fan al
cas, restà estroncada en tretze capítols sols. Avui la gentilesa
de l'Editorial Muntanyola i de l'Editorial Catalana, fa possible una segona
edició, completa i definitiva.
Les opinions falagueres d'amics meus, entre ells un dels nostres més
fins educadors, i les reserves bondadoses d'altres, aleshores; i avui
la col·laboració entusiasta del nostre gran Apa, si no justificar,
bé crec almenys que poden explicar la meva gosadia de lliurar-me
a la quàdruple crítica dels infants, de les famílies,
dels literats i dels mestres d'estudi -que no sé pas qui em fa
més por.
Carles Riba.
Les aventures d'en Perot Marrasquí, novembre de 1923.
1. Riba explica la intenció de fer una prosa d'humor sobre
fets quotidians, és a dir, realista, per allunyar els lectors de
dos tipus de literatura que tot i ser oposats considera igualment negatius.
Concreta aquests dos tipus i explica si comparteixes la idea de l'escriptor.
2. L'autor diu a l'nici del pròleg que l'escriu per als pares
de família i per als pedagogs i concreta que potser llegiran la
novel·la amb una d'aquestes dues finalitats: per un gust infantil
o bé com a censors. Creus que aquest dos col·lectius poden
llegir un llibre infantil amb alguna altra finalitat? Justifica la resposta.
3. Al final del text, Riba comenta que tem la crítica dels
infants, de les famílies, dels escriptors i dels mestres. Quins
tipus de crítica penses que li pot fer cadascun d'aquests quatre
grups? Després d'haver llegit el pròleg, a quin d'aquests
quatre grups creus que s'adreça especialment l'autor?
Quan tractàvem del noucentisme vam poder llegir el pròleg
que Josep Carner escrivia per a
L'Abrandament,
la que es considerava la primera novel·la escrita per un autor
plenament inserit, segons marcaven els cànons, en aquest moviment.
També hem pogut llegir un fragment del teatre
de Carles Soldevila en fer un repàs de la producció dramàtica
de principis del segle XX. Soldevila va posar també la seva ploma
al servei dels joves, encara que només fos esproràdicament.
La primera edició de Lau o les aventures d'un
aprenent de pilot va aparèixer el novembre de 1926 i narra
les aventures d'un noi barceloní del segle XVIII, estudiant de
nàutica, que fa el seu primer viatge cap a Amèrica amb un
vaixell que una tempesta porta a la Patagònia on cau presoner d'una
tribu indígena que viu del pillatge. Aviat aprèn la llengua
i moltes més coses dels seus captors i aconsegueix fugir amb el
seu company Roig. Finalment arriben a Buenos Aires, on s'integraran a
la missió científica francesa de La Condemine i remuntaran
l'Amazones i participaran en la primera mida del meridià terrestre.
Al cap d'un temps i de passar per diverses aventures, el protagonista,
després de passar per Catalunya, s'instal·larà a
França amb la seva estimada, la filla d'un científic francès.
Fidel a la ideologia noucentista, l'heroi se'ns mostra en tot moment segur
d'ell mateix i superior a les civilitzacions que visita; l'esperit crític
i la ironia són també ben presents al llarga de la novel·la
que per altra banda funciona perfectament quant a la creació d'un
ritme àgil i una eficàcia narrativa que recorda Verne en
molts moments.
Text 5
SEGONA PART. A BONS AIRES
Després de trenta-cinc dies de viatge, feliç perquè
va acabar bé, no perquè manquessin incidents i fatigues,
els dos catalans arribaren a Bons Aires.
Bons Aires, a darreries del segle XVIII ja era una població important,
capital de l'anomenada província del Plata i residència
del Virrei de la vasta província sudamericana que s'estén
al sud del Brasil i del Perú. Els carrers eren rectes, bastant
amples i vorejats de cases baixes. La major part dels habitants eren espanyols
que o bé tenien càrrecs oficials de feines il·lusòries
o bé posseïen terres que els donaven per viure sense fer res.
Era rar de veure'n algun que tingués un ofici. Els advocats, per
contra, hi eren força nombrosos.
Lau i el Roig voltaren pels molls, demanant noves del "Maria-Eugènia".
Ningú no en sabia res. Sols un mariner andalús els va dir
que coneixia el bergantí, però que no podia assegurar si
l'havia vist feia mesos o feia anys.
Els dos xicots aviat sentiren un malestar pregon de trobar-se divagant
sense objecte pels carrers de Bons Aires i per les vores del riu. El clima
era agradable, la gent amabilíssima. Però llur tarannà
actiu no s'adeia gens amb l'ociositat; i, d'altra banda, els diners que,
en qualitat de viàtic, els havia donat En Goisueta, eren a les
acaballes.
¿Per què no s'enrolaven en la tripulació de qualsevol
vaixell i partien cap a Europa? Era aquesta la primera idea que els havia
acudit, però tots dos i Lau especialment, sense confessar-ho, per
una mena de contradicció inexplicable, experimentaven una forta
recança de deixar aquell país on havien passat inoblidables
hores doloroses. La suggestió de les grans planúries, dels
rius enormes que davallaven dels Andes, de les selves prodigioses que
els voltaven, anava emparant-se de llurs cors jovenívols.
Però allò que en el Roig era simple desig d'aventura, mera
il·lusió de rodamón, en l'ànima d'En Lau,
més fina, més cultivada, era una noble curiositat. Conèixer,
saber, entendre... Assaborir totes les sensacions possibles... Gustar
les emocions més diverses...
Carles Soldevila. Lau
o les aventures d'un aprenent de pilot. (1926)
1. En aquest moment de calma després de les aventures, el narrador
fa una descripció de la ciutat de Buenos Aires i dels espanyols
que hi habiten. Destaca les característiques més rellevants
d'una i altres.
2. La ironia és un recurs molt emprat pels noucentistes. En
el text en trobem alguna mostra. Les sabries concretar i comentar?
3. En el fragment, el narrador ens presenta dos joves personatges
que, com molts dels protagonistes de les narracions d'aventures, són
complementaris. Concreta les similituds i les diferències que hi
ha entre els dos.
Clovis Eimeric, pseudònim de Lluís Almerich, és
l'autor de moltes novel·les
per a infants i joves de característiques ben variades.Pràcticament
ignorat en l'actualitat (el seu nom ni tan sols figura a la GEC), possiblement
a causa de dedicar-se als gèneres "marginals", era un
periodista que col·laborà habitualment amb contes i faules
a "En
Patufet", però la seva producció més interessant
la va anar publicant a les pàgines de "Virolet" i a "Biblioteca
Damisel·la", de novel·la
rosa. La ciència-ficció, a l'estil de Jules Verne, es pot
llegir en La vida del món. El seu llibre més conegut,
però, se situa entre la novel·la històrica, sense
les llargues descripcions i monòlegs que la caracteritzen, i la
novel·la de fulletó a l'estil d'Alexandre Dumas, es tracta
de El cavaller de la creu, situat en l'època de les croades
en terres catalanes, en què narra les vicissituds per les quals
passa un noi d'origen noble que és donat per mort i que finalment
aconsegueix conèixer el seu origen i es casa amb la seva estimada,
filla d'un cavaller. Un fragment de l'inici ens dóna alguns antecedents
del personatge que protagonitzarà la història:
Text 6
-No, pobre monsenyor! En Gilabert ja era mort, i els morts, si han tingut
una santa vida, i en Gilabert era un home de bé, comencen a viure
al cel! Monsenyor ja no va tenir hora de repòs... Ell mateix, penedit,
soterrà el difunt, i sabedor que Gilabert tenia un fill que es
deia Guifre, que per no tenir mare es quedaria sol al món, cridà
el seu majordom -l'actual senyor de Castell-Isard,- i li recomanà
el menut... Pobrissó! Semblava un granet de mill! Encara no tenia
dos anys!... I va fer donació de tot a l'infantó: -"T'he
pres el pare, i ja no te'l puc tornar, però jo aniré pel
món fent penitència... Els meus béns seran per sempre
teus, i tu, Jacques -el senyor de Castell-Isard no era Monsenyor Jaume
com ara- tindràs cura de l'ifant, i si ell morís serva tu
l'herència, que no la malmetin les cobejances del s
estranys".
-Home honrat, Monsenyor! Se li podia perdonar la mort, per la virtut del
seu penediment!
-I de Monsenyor ja no va saber-se gran cosa mai més. Un forçat
que havia passat a terres de moreria jurava i perjurava que l'havia vist
prop del Soldà, fet un Bei d'importància... un almogàver
tarragoní, un lleó del Camp que tornava de Grècia,
deia que l'havia trobat de senescal d'un Megaduc o del mateix Diadoc,
no ho sé!... A Terra Santa un el veié fent de peregrí...
Barbari, el corsari, té dit que el duia de cap d'estol... Ai, si
un fes cas de totes les coses que diuen!
-Així va tornar-se un home rodamón?
-Per oblidar, segurament, la seva feta malastruga...
-I aquí, en Jaques? Va vetllar per en Guifre?
L'hostaler, baix baixet, a cau d'orella i després d'una ullada
per l'estància, a fi de convèncer-se que ningú més
l'oïa, respongué:
-Tres anys més tard va morir sobtadament... L'havien vist sa i
alegre els criats del castell; al cap de dues hores, en Guifre era mort,
de qui sap què, d'una malaltia estranya que li havia desfigurat
el semblant com si tingués la cara ratada. Però no ho haguessin
pas dit llavors, ni ho xerrotegessis pas ara! Dos criats que en varen
fer esment a mercat varen morir estimbats quan ningú no s'ho esperava,
perquè fou en camins que ells bé prou coneixien! I tots
jeuen soterrats a la sagrera del Castell! Els costà cara la seva
xerameca.
Clovis Eimeric. El Cavaller
de la Creu. (1930?)
1. Aquest fragment pertany a l'inici de la novel·la i com es
pot veure presenta uns elements d'intriga que s'aniran desenvolupant al
llarg de l'obra. Quins són aquests elements?
2. Un narrador pot fer servir diverses tècniques per presentar
els fets, de manera directa o indirecta. Com ho fa en aquest cas? Et sembla
un sistema efectiu? Penses que hagués estat millor fer servir una
altra tècnica? Raona les repostes.
Lola Anglada havia començat les seves col·laboracions
literàries de molt joveneta en algunes de les revistes infantils
de l'època. Podem trobar un dels seus primers escrits, que consisteix
en un conte
breu, a "En Patufet". Tenia quinze anys i també pintava.
Ja de més gran il·lustrà llibres infantils per a
diverses editorials. Finalment, l'any 1920, aparegué el primer
llibre escrit i dibuixat per ella, Contes del Paradís, que
és un recull de proses literàries. El 1927 publicà
El Parenostre interpretat per a infants. Però l'èxit
de públic i de crítica, malgrat que els seus dibuixos eren
omnipresents en la premsa infantil catalana, li arribà l'any següent
amb En Peret. L'any 1929 publicà Margarida, una novel·la
dividida en quatre parts, seguint les estacions de l'any, en què
la protagonista és una nena del barri de Santa Maria de Barcelona
que viu en un món quotidià que es torna fantàstic
i tots dos conviuen i se separen, sense que hi hagi una línia divisòria
ben delimitada entre ells. Així, Margarida sent les veus de les
flors i de les estacions de l'any i surt un dia volant pel balcó
acompanyada de la seva nina i del seu quadern d'apunts i arriba al món
de la natura, on coneix les plantes i els animals: el llangardaix, el
pardal, l'aranya..., amb qui manté converses, de qui aprèn
i a qui ensenya; també viatja al fons del mar, ficada dins d'una
conquilla... I retorna a casa, on sembla que no ha passat el temps i on
també els objectes tenen vida pròpia; ja a l'hivern, les
festes tradicionals agafen protagonisme. El cicle de les estacions torna
a començar quan les orenetes anuncien l'arribada de la primavera.
Margarida és un llibre en què la prosa es torna poètica
i agafa una màgia que recorda en molts moments Alícia
en terra de meravelles, i on la poesia està al servei un món
feliç, idíl·lic; potser l'ideal de paradís
noucentista? A veure que us sembla aquest fragment:
Text 7
Margarida
contempla les formigues amb tant d'amor, que una d'elles se n'interessa.
Se separa de les altres i li diu:
-Perdona, nena; anem sempre tan atabalades, que no havíem fet cas
de tu. Què ens demanaves ara fa un moment?
-Us demanava que em contéssiu moltes coses, i si sabeu quan fou
que s'habità aquest castell.
-No calia impacientar-te -respon la formiga;- és cosa de què
una nena estudiosa et podia informar.
La noia s'avergonyeix. Com la formiga és molt prudent, fa que no
ho veu, i torna, molt afectuosa: -És fàcil d'oblidar-se'n,
i t'ho faré recordar. Aquest castell, i tots els castells com aquest,
són d'aquella època en què els cavallers portaven
llança; i portaven cota de malla i un casc amb plomes. I les dames
portaven una paperina al cap o portaven dues trenes.
Dalt dels merlets esclaten les rialles. És el llangardaix.
-Jo sóc cavaller -crida- i aquesta mosseta és la dama d'aquest
castell; perquè ella porta trenes i jo cota de malla.
Que n'és de tabalot! El llangardaix es torç de riure.
També entre les bèsties n'hi ha que valen i que no valen.
És clar, la noia se'n molesta i la formiga tampoc no s'ho pren
amb simpatia. I el deixen plantat amb les seves rialles. I tot corrent
a la formiguera, la formiga diu:
-Anem, nena, anem; que aquest no te'n sabria dir res, d'Història.
S'està sempre d'esquena al sol. Si volies instruir-te, vine amb
nosaltres, que som diligents i treballadores.
I la noia es troba que aquella entrada xica sota la muralla d'on sentia
riure i veus femenines, és l'entrada d'una formiguera. Vénen
formigues i l'entren dintre.
Lola Anglada. Margarida
(1929)
1. En el text anterior apareixen les formigues i el llangardaix que
presenten dues visions diferents de la vida. Sabries caracteritzar cadascun
d'aquests personatges? Penses que representen determinats grups o individus
de la societat humana?
2. Encara que el text és molt breu, també es poden veure
unes quantes característiques de Margarida. sabries destacar-ne
els trets més importants?
3. En el text introductori del fragment, al·ludíem als
noucentistes. Penses que el que has llegit deixa entreveure alguna característica
pròpia d'aquest moviment?
Què tenen en comú totes aquestes novel·les? Doncs
totes tenen un mèrit inqüestionable que no sempre s'aconsegueix
i sense el qual la novel·la, al menys fins a ben entrat el segle
XX, no es pot considerar com a tal. Llegim en què consisteix aquest
mèrit -o necessitat- en les paraules del novel·lísta
i crític anglès E. M. Forster, que teoritzà sobre
la novel·la en un cicle de conferències que va fer l'any
1927 -dintre del període que ens ocupa-:" L'home de Neanderthal
escoltava històries, si hem de jutjar pel seu crani. El seu públic
primitiu estava constituït per tipus descabellats, que, cansats d'enfrontar-se
amb mamuts i rinoceronts llanuts, el miraven bocabadats a l'entorn d'un
foc; nomes els mantenia desperts el suspens. Què passaria a continuació?
El novel·lista prosseguia el seu relat amb veu monòtona,
i en el moment que l'auditori endevinava el que passaria a continuació,
s'adormien o el mataven. Podem pensar el risc que corrien si pensem en
la professió de Sherezade en temps una mica posteriors. Si la jove
va escapar al seu destí va ser perquè va saber com esgrimir
l'arma del suspens: l'únic recurs que té efecte sobre tirans
i salvatges. [...] Si va sobreviure va ser perquè va aconseguir
que el rei es preguntés sempre el que passava després. [...]
Això és universal, i es la raó per la qual el fil
conductor d'una novel·la ha de ser una història. Alguns
no en volem saber res més; no tenim més que una curiositat
primitiva i en conseqüència, els altres judicis literaris
ens resulten grotescos. Podem ja definir una història: és
una narració de fets ordenats en el seu ordre temporal. El dinar
va després de l'esmorzar, el dimarts després del dilluns,
la descomposició després de la mort, i així successivament.
D'aquesta manera, la història només pot tenir un mèrit:
aconseguir que el públic vulgui saber què passa després.
A la inversa, només pot tenir un defecte: aconseguir que el públic
no vulgui saber el que passa després. Aquestes són les dues
úniques crítiques que poden fer-se a una història
com Déu mana. És l'organisme literari més primitiu
i més elemental. No obstant això, és el màxim
comú divisor de tots aquests organismes summament complexos que
coneixem com novel·les."
Les novel·les de les quals hem llegit un petit fragment reunien
amb escreix el que Forster considerava primordial: les ganes de saber
què passarà. No importa que la història tingui lloc
en terres llunyanes o al costat de casa, que els herois siguin grans o
petits, que els animals parlin o actuïn segons és propi de
la seva naturalesa; el lector volia saber com continuava la història.
Encara avui el lector vol saber com continua la història i això,
no hi ha dubte, és un mèrit important. Podem fer moltes
altres consideracions sobre la qualitat d'aquesta literatura i sobre possibles
ensenyaments morals, però sentir la necessitat d'acabar el llibre
que s'havia començat és el que pretenien i el que van aconseguir
els escriptors que hem ressenyat. La resta són consideracions més
subtils i discutibles.
És el moment de deixar el món de l'aventura novel·lada
i dels petits i grans herois i de tornar a centra-nos en altres modalitats
de la literatura infantil. Què més es llegia en aquesta
època o uns quants anys abans?
Començarem dient que és obvi que els nens i els adolescents,
quan tenien ganes de llegir, agafaven tot el que els queia a les mans
i que com que en un principi no tenien uns llibres escrits expressament
per a ells, s'ho passaven molt bé amb els romàntics que
estaven de moda, però també amb els clàssics grecs
i llatins, dels quals en alguns casos se'n feren adaptacions juvenils,
i amb tota l'àmplia gamma que podien trobar entremig (sempre que
pertanyessin a una família que tingués llibres, és
clar). Potser, però, allò que més els entretenia
ho trobaven a les pàgines de les revistes satíriques que
començaren a aparèixer durant el segle XIX i que foren tan
abundants durant el segle següent; de fet, malgrat que la lectura
que en podien fer no fos la que pretenia la publicació, les seves
pàgines, amb humor i il·lustracions era el que més
s'acostava als seus gustos. Coneixem en aquest aspecte els records
d'infantesa de diversos escriptors, des d'Oller
a Sagarra, per esmentar dos autors que podrien iniciar i cloure el període
que tractem. Arribada, però, la literatura pensada per a ells,
com se'ls presentava? Ja n'hem parlat en la introducció i hem llegit
uns quants fragments de novel·les i ara ho ampliarem d'una manera
més sistemàtica.
A finals del XIX, començaren a adaptar-se obres de la literatura
universal amb finalitats majoritàriament didàctiques i moralitzants;
les faules, tant clàssiques com modernes, en són un bon
exemple. A poc a poc, anaren apareixent els textos d'autors catalans o
de la literatura popular, entre els quals destacava l'aportació
de les rondalles i de les llegendes del país. Arribà un
moment, a principis del segle XX, en què al mateix temps que les
edicions de les obres dels germans Grimm, Perrault o Andersen,
començaren a traduir-se novel·les d'aventures més
o menys fantàstiques o realistes d'autors com Verne, Stevenson,
Twain que, com hem vist, tindrien continuadors en els autors catalans.
Mentrestant, alguns escriptors anaven publicant poemes i narracions pensats
especialment per als infants que apareixien en revistes especialitzades
i en antologies escolars, que de vegades també triaven textos de
literatura que no eren concebuts per als nens, però que pensaven
que s'hi podien adequar. En moltes d'aquestes edicions començaren
a aparèixer il·lustracions dels grans dibuixants de l'època
i arribà un moment en què la il·lustració
es convertí en un element tan important com la pròpia història.

Per raons d'espai ens centrarem ara només ens les antologies
d'ús escolar, abundants i de les quals es feren força
reedicions, i en les revistes, variades i dinàmiques,
q ue
només el final de la guerra estroncà.
Només unes ratlles, abans, per destacar la important tasca d'algunes
editorials a través de les seves col·leccions de contes
i novel·les. L'any 1905, per exemple, "L'Avenç"
començà a publicar la "Biblioteca
Popular de L'Avenç", una de les més ambicioses
de la seva època, en què aparegueren algunes obres per als
joves, i uns anys després, el 1909, edità en fascicles setmanals
la magnífica "La Rondalla del Dijous", dirigida per Josep
Massó Ventós, que contenia dos contes
populars o literaris d'autors catalans o estrangers, il·lustrats
per dibuixants tant del país com de fora (si cliqueu la portada
de la dreta podreu accedir a més informació i llegir "Momotaro",
una de les rondalles que publicà la revista). Quinze anys més
tard, el 1924, aquest setmanari conegué una segona
etapa dirigit per Serra i Boldú i publicat
per Editorial Catalana. Anteriorment, el 1907, començaren a aparèixer
els primers volums de la "Biblioteca Patufet",
amb contes d'autors catalans - J. M. Folch i Torres en va publicar 36
volums- il·lustrats per Junceda, Llaverias i Apa. D'un format estilitzat
i novedós i amb un paper de qualitat en els primers números,
en podeu veure quatre portades i llegir-ne
uns comentaris. La "Biblioteca Juventud" fou també capdavantera
en aquest tipus de publicacions. Més endavant, a partir de 1916,
Edicions Muntañola inicià diverses col·lecions de
llibres infantils que sortien al mateix temps en castellà i en
català i on publicaren Riba, Carner, Clementina Arderiu, Alexandre
Plana, etc., amb il·lustracions de Lola Anglada, Obiols, Apa, Xavier
Nogués, Opisso, Junceda... El 1917 es fundà Editorial Catalana
que fins l'any 1926 oferí una interessant i variada oferta infantil.
Aquest darrer any, l'Editorial Mentora, que va començar publicant
Lau de Soldevila i que va tenir la mateixa seu que l'editorial
Joventut, es convertiria en la continuadora de l'Editorial Catalana; a
més de diverses col·leccions, publicà la "primera
revista literària" en llengua catalana: "Llegiu-me".
També durant els anys 20 i principis dels 30, l'editorial Políglota,
amb una producció molt diversa, s'interessà pel joves i,
a més de publicar obres del gènere de diferents autors i
la col·lecció "Herois de calça
curta", edità una sèrie de volumets de "Rondalles
populars",
recollides per Valeri Serra i Boldú -de fet les rondalles, ho hem
de repetir una vegada més, foren un dels materials preferits pels
escriptors i pels editors, i fins i tot anaren sortint llibres durant
tot aquest període fora del circuït comercial habitual (fixeu-vos
en l'acurat llibre de R. Miquel i Planas),
o d'altres de característiques ben especials: el de Rondalles
de Caseponce i Deu rondalles de Jesús
infant de Josep Carner- . Igualment als anys
20, a part de reculls de rondalles, es publicaren algunes obres dedicades
als joves a partir de la iniciativa privada de difícil classificació,
com és el cas del curiós llibre de narracions El
tresor dels pobres, de Ramon Suriñach.
A partir de 1929, Edicions Proa inicià les col·leccions
"Biblioteca Grumet" i "Les obres mestres explicades als
infants", on abundaven les traduccions i adaptacions d'obres de la
literatura universal i on es publicà aquest mateix any, per exemple,
el magnífic Canigó
de Jacint Verdaguer, "contat als infants per Artur Martorell".
Especialitzades en novel·la rosa, cal destacar dues col·leccions
-que segurament pretenien un públic més ampli que el de
les adolescents-, la ja esmentada "Biblioteca
Damisel·la", aparentment més cosmopolita i més
"moderna", però sense la gran acollida de la "Biblioteca
Gentil", més entranyable i popular,
en què de 1924 a 1928 J. M. Folch i Torres publicà una novel·la
mensual que en alguns casos tingué un gran tiratge, a més
de reedicions (durant la postguerra, diverses editorials van publicar
en castellà
algunes d'aquestes novel·les); a principis dels any 30 va tornar
a aparèixer la col·lecció amb obres de diversos escriptors,
però ja no va tenir el mateix èxit . Dintre del gènere
sentimental, cal esmentar també una novel·la pionera: Alícia,
de Josep Pin i Soler. I per acabar, encara més Folch i Torres i
l'editor Baguñà: la col·lecció "Mon
Tresor", de menor ressò que les anteriors.
També Folch i Torres publicà a la pràcticament ignorada"Biblioteca
Maria Rosa" de la Impremta Elzeviriana
i Llibreria Camí S. A. En fi, un nombre important d'editorials
o col·leccions, possiblement més que en el moment actual,
tenien com a destinataris principals els nens i els joves

Quant als llibres de lectures escolars, van començar a aparèixer
a finals dels segle XIX amb tres intencions ben clares: acostumar el nen
a llegir en la seva llengua, conèixer els escriptors catalans més
importants (això comportava, explícitament o implícitament,
conèixer i estimar el país) i introduir a través
dels textos un seguit de reflexions i ensenyaments ètics i cívics
que modelessin la seva personalitat i conducta; en resum es tractava de
normalitzar el país --lengua i cultura- a partir de l'escola..
En alguns d'aquests llibres, pocs, l'autor feia servir la seva pròpia
obra, sovint en vers, per tal d'aconseguir els objectius proposats. Majoritàriament,
però, es tractava d'obres en què els antòlegs anaven
fent una tria d'aquells autors de la literatura catalana que creien més
adequats , pels temes, estil o altres consideracions, per tal d'aconseguir
els objectius abans esmentats. Sovint promocionades des de les institucions
públiques (Mancomunitat, Generalitat més tard) o privades
aquest tipus d'obres conegueren el seu millor moment durant el primer
terç del segle XX.
Començarem amb la lectura del pròleg de Lo trovador català,
publicat l'any 1892, en què Antoni Bori i Fontestà concreta
les intencions que el guiaren en l'edició del llibre, que està
compost únicament per obra seva.
Text 8
PRÒLEG-DEDICATÒRIA
Res
més ridícul ni més censurable que una persona nascuda
en una regió que té idioma propi i no hi sàpiga llegir
ni escriure, tota vegada que en ell pensa, sent i expressa totes les seves
idees. Aquest cas, anys enrere, es presentava sovint a Catalunya. Persona
mitjanament il·lustrada hi havia que es veia en un compromís
davant d'un escrit redactat en català, i tot per no haver-se pres
la molèstia d'assajar-se a llegir tirat, cosa tan fàcil
i en tan poques lliçons apresa. Avui, ja no passa això amb
tanta freqüència. Avui, en la majoria de les escoles de Catalunya
ja es va introduint, paulatinament i com ensenyança accessòria,
la pràctica de la lectura en català, si bé solament
en les seccions més avançades. A fomentar, doncs, aquesta
profitosa tendència va destinat aquest llibre. Escrit en un estil
senzill, tracta d'assumptes simpàtics a les naturals disposicions
dels nois i noies, ensenyant-los a estimar les virtuts i a avorrir els
vicis, dirigint sa consciència, inspirant-los els més nobles
sentiments i fortificant-los en les desgràcies de la vida; tot
per mitjà d'historietes, contes, faules i descripcions agradables:
escrit en tota classe de metros i a propòsit per a actes d'exàmens,
vetllades literàries, Mes de Maria, festes religioses, etc., etc.
Aquest llibre, únic en sa classe, fet en l'escola i per les escoles
de Catalunya, a qui millor podria dedicar-lo que a vosaltres, estimats
Professors i Professores, ja que sou la mà dreta en matèria
de dirigir els fills de nostra terra pel camí de la perfecció
i de la cultura? A vosaltres, doncs, faig present d'aquest llibre: rebeu-lo
amb carinyosa benevolència i doneu-li franca acollida en vostres
escoles, si voleu correspondre a la bona voluntat i franquesa amb que
us el dedica vostre company i S. S.
A. Bori i Fontestà.
Lo trovador català. Imp. i Llib. de Montserrat de fill de
J. Roca i Bros. 1892
1. El llibre de Bori I Fontestà tenia per finalitat que els
alumnes aprenguessin a llegir i escriure i ho fessin a partir de textos
escrits en un estil senzill i amb temes adequats als nois i noies, però,
quines altres finalitats tenien aquets textos?
2. Tot el contingut de Lo trovador català estava escrit en
vers. Per què penses que l'autor va triar aquest procediment i
no la prosa?
3. En el darrer paràgraf, l'autor concreta la funció
dels professors. Encara són aquestes les funcions que tenen? Quins
canvis destacaries en l'actualitat?
I ara, dos textos:
Text 9
L'ARANYA I ESCARBAT

L'aranya filadora
va dir a l'escarbat:
-Aparta't de ma vora
no em trenquis el filat.
No vulguis com les mosques
malmetre els meus telers;
si en mon filat t'enrosques,
no en sortiràs mai més.
-Ets poca cosa, aranya,
per mi, diu l'escarbat;
si pujo aquí a la canya
i trenco el teu filat,
per més que això t'irrita,
no temo els furors teus,
si ets tan i tan petita
que quasi bé no et veus!
-Repara que sent xica,
ma trama, a tret segur,
insectes embolica
molt més granats que tu.
-Vols veure com esguerro
ton enginyós filat,
i a cops de cap t'enterro
a dintre del sembrat?
-Si d'imprudent blassones
pots fer-ho ara mateix;
però tonto! no t'adones
que el fil ara et cobreix!-
I així que això a l'aranya
sent dir-li l'escarbat,
ja es troba entre la canya
i els fils embolicat.
Frisós espeternega
les cordes mossegant;
però mentre ell rosega
l'aranya va filant.
I tant i tant l'enrosca
l'aranya en son teler,
que es mor com una mosca
el pobre presoner.
Això ens diu a veu certa
que encara que sigui xic,
tothom ha d'estar alerta
i témer l'enemic.
|

CATALUNYA
Situació
De les regions espanyoles,
la més rica i estimada,
és de tots coneguda
per la terra catalana.
Dels Pirineus on comença,
allà a la ratlla de França,
fins al regne de València
estén sos rius i muntanyes.
Al llevant, té la marina
que li dóna tanta fama
per los seus ports, des de Roses
a Sant Carles de la Ràpita.
L'Aragó, a ponent, li dóna
l'alè ardent de ses mojadas,
pel colrar els blats i les vinyes
de l'Urgell i la Segarra.
I si al migdia València
naturals sos límits marca,
amb sos perfums i ses hortes,
com bona amiga l'abraça.
De totes aquestes terres,
frontereres i germanes,
en altres temps Catalunya
en fou reina i sobirana.
Encara avui les enyora
quan sent que d'elles es parla,
i per gaudir de sa vista
puja a dalt de ses muntanyes.
En alta mar veu Mallorca
que la saluda i acata,
com bona filla que sempre
es recorda de sa mare.
De Puigcerdà veu a Llívia,
i més endins, cap a França,
mira també com a filles
lo Rosselló i la Cerdanya.
Totes foren terres seves
en lo temps que el rei en Jaume
a tots els vents estenia
l'escut de les quatre barres.
|
1. Els dos textos anteriors són, aparentment, ben diferents.
Es pot trobar alguna similitud entre els dos (d'intenció, estil,
etc.).
2. El primer text es pot considerar una faula. Per què el podem
denominar així?
3. El segon text, tot i que es titula "Catalunya" sobrepassa
el marc estricte del Principat. Per què creus que és així?
Podries dividir-lo en parts i resumir-les?
Altres pedagogs publicaren llibres de lectura per a infants amb obra
pròpia. Des d'aquí podeu conèixer el volum titulat
Prosa y vers de
Manel Marinel·lo, periodista i col·laborador habitual d'"En
Patufet" i altres revistes infantils, que presenta una excel·lent
obra original amb la intenció primordial d'educar moralment els
nens. Un cas especial és el de l'obra d'Àngel Guimerà
El gos de casa,
que es va convertir en una proposta pedagògica innovadora en la
línea dels projectes educatius començats per la Mancomunitat
i continuats per la Generalitat.
La major part dels llibres de lectura escolar eren, però, antologies
d'autors catalans (ja heu pogut veure les excel·lents Lectures
d'infants publicades a principis dels 30 sota la direcció de
l'Associació Protectora de l'Ensenyança Catalana, i podríem
afegir l'anterior i poc conegut Llibre de lectura escolar (1916),
preparat per Antoni Rovira i Virgili amb uns criteris força seriosos,
no del tot comuns a l'època). Entre les editorials que es dedicaren
a produir aquest tipus d'obres, tingué un paper important l'editorial
Dalmau de Girona, que en va anar publicant i reeditant durant les tres
primeres dècades del segle XX. Una de les antologies més
interessants fou la de l'any 1906, reeditada el 1920, en què hi
ha una tria variada de força autors del moment amb una brevíssima
nota biogràfica i laudatòria de cadascun i un retrat fet
per Josep Berga i Boada o per Prudenci Bertrana. Al final de l'antologia
figura una petita galeria d'escriptors dels inicis de la Renaixença
en què s'elogia la seva aportació al desenvolupament de
la llengua i la literatura catalana; és tracta d'autors com Anicet
Pagès, Pons i Gallarza, Frederic Soler, etc., dels quals no hi
ha cap fragment en el llibre. Aquesta mateixa editorial publicà
antologies de l'obra d'alguns escriptors de màxima actualitat,
amb una tria que no sempre era prou adequada al lector juvenil, com és
el cas de la dedicada a Joan Maragall, que conté textos molt senzills
i atractius, però d'altres que necessàriament poden comportar
dificultats importants en lectors poc coneixedors de l'obra del poeta.
Podeu veure'n una mostra en aquesta pàgina.
Les darreres edicions d'antologies de l'editorial Dalmau, com el recull
de 1933 fet per Carles Rahola, tingueren uns criteris comercials que foren
discutits per alguns dels crítics de l'època.
Passem a llegir un fragment del pròleg que el 1905 escrivia Anton
Busquets a la primera obra esmentada. Fixeu-vos, abans, en la portada
del llibre i el seu desig de pancatalanisme.
Text 11
El nostre Renaixement
A D. J. Dalmau i Carles
Caríssim
amic: L'honrós encàrrec que em feu de resumir el nostre
moviment literari, acompanyant mostra de lo més triat en tots els
ordres, queda complert, amb aquella natural recança de no haver
pogut arrodonir la tasca, impossible en un llibre de les condicions del
present; si bé que estic convençut de que, per fer agafar
afecte a la nostra hermosa i rica llengua, basta ja aquest esplet de fragments,
que per ells sols se posa de manifest el valor de la literatura catalana
que pot ja competir amb qualsevol altra.
[...]
No havem fet, amic estimat, un servei senyaladíssim al sentiment
revifador de la nostra raça, aportant en les escoles de per tot
arreu on és parlada i coneguda la bella llengua, aquest recull
de mostres dels què amb més ardor l'ha conreada? No hi ha
que dubtar-ho.
Vagi d'encontrada en encontrada, de llogaret en llogaret, de casa en casa,
el llibre que ens han ajudat a formar els excel·lents escriptors,
als quals donem les més corals mercès, sobretot als que
s'han adaptat al pla i objecte de l'obra: l'espandiment major del sentiment
de la terra en les petites intel·ligències, fonamentant
al ensems l'amor a la llengua de Catalunya, a la
Parla dels reis, de sants, de trovadors i sabis,
Parla d'un poble brau, noble i fidel (1)
|
I fem tot plegats que, un cop hagin els infants assaborida sa dolçor
i sa tendresa i provada la llur empenta i virior, clamin, plens d'entusiasme
per ella:
Primer que renegar-te, trossejaré mos llavis;
-¡Valgam Déu i la Verge!-
si haig d'aborrir-te, que se'm tanqui el cel. |
Estiuda de 1905
(1) Adolf Blanch i Cortada. - La veu de les Ruïnes.
Anton Busquets i Punset.
Fragmet del pròleg a Aplech. Dalmau Carles & Companyia.
(1906)
1. En el primer paràgraf del pròleg, l'autor dóna
per assolit un dels propòsits de Rubió i Ors exposats en
el pròleg a les seves Poesies publicades el 1841. Podries repassar
el darrer paràgraf del pròleg
de Rubió que es troba en l'apartat d'"Inicis" i especificar
quin és el propòsit ja acomplert?
2. En el segon paràgraf, el prologuista parla de la utilitat
del llibre en el sentit d'instrument per aconseguir un "sentiment
revifador de la nostra raça". Concreta el concepte de llengua
i el de raça i argumenta a favor o en contra de la relació
d'una llengua amb la raça que la parla. (És possible que
hagis de canviar el concepte de raça).
3. Des del tercer paràgraf fins a la fi del fragment es poden
llegir algunes afirmacions que es poden comparar amb les de B. C. Aribau
en el seu poema "La Pàtria".
Remarca els aspectes comuns entre els dos textos i digues també
si observes diferències importants.
I ara, dos textos continguts en l'antologia. El primer de Prudenci
Bertrana, que té un ocell com a desencadenant de les reflexions
que s'hi contenen (Bertrana va escrire més tard les magnífiques
proses de L'ós benemerit i altres bàsties, que tant
poden llegir els infants com el adults, i dues novel·letes a la
Llibreria Vària).
Acompanya la narració, un autoretrat. La segona prosa pertany a
Carme Karr, que a més d'escriptora va participar activament en
el millorament de les condicions de l'ensenyament per a la dona.
Text 12
L'ocell
A
l'entorn de la mare hi havia gran gatzara.
Dues nenes mig vestides saltaven picant de mans, i un nen més petit
s'alçava de puntetes i estirava els bracets amb impaciència.
Tots el volien al pobre pardalet; tots el volien, i la mare el protegia
contra aquell excés de carinyo que li hauria costat la vida. I
el guardava dintre de la mà flonja, sentint com li bategava el
cor petit com un pinyó, que l'espant feia sotraquejar furiosament.
Un xic ajupida els hi ensenyava l'ocellet, i una munió de ditets
li allisaven les plomes de l'arrufat caparró, i tres boquetes tendres
s'ajuntaven per besar-lo.
El sol entrava en el quarto, i la mare somreia i quelcom divinal embolcallava
el grup.
-Com l'has hagut? d'on l'has tret?
A la primavera els ocells solen enamorar-se, i no saben el que es pesquen,
i aquell havia caigut per la xemeneia, i l'havia agafat en els vidres
de la finestra, entossudit a travessar-los perquè a darrere veia
el cel, els arbres i les muntanyes, la llibertat.
-És nostre, oi? és nostre; el criarem, el criarem.
-Sí, el criarem -escarnia el menut saltant joiós i entusiasmat.
-Engabiat, pobret, es moriria; i la veu de la mare d'un to melangiós
i tendre, es deixà sentir persuasiva, i les hi parla de la mort,
del captiveri, d'enyorances, d'esposa sens marit, d'infantons sens mare,
i ells, amb tot i no entendre bé el significat d'aquelles paraules,
anaven quedant-se quiets amb el rostre immobilitzat per la tristesa, impressionats
pel timbre especial d'aquella veu que els hi esponjava el cor i els feia
pressentir l'amargura.
Aprés els hi preguntà alguna cosa que ells contestaren afirmativament
amb recança, movent a penes les arrissades cabelleres. I un darrere
l'altre besaren tres cops el pardalet que la mare posà suaument
dintre el palmell de l'estesa maneta del petit, que xisclà enretirant-la
de pressa, pessigollejat per les ungles finíssimes de l'ocell.
Aquest emprengué el vol, rodant un moment arran del sostre, i fugint
després pel balcó obert de bat a bat.
Tots el seguiren amb els ulls puríssims i brillants immensament
encuriosits, obertes les humils boquetes, i creuades les mans sobre el
pit en actitud d'admiració.
I el veieren endinsar-se en l'espai lluminós i blau saturat de
perfums matinals.
I la mare sentí al fons de l'ànima un consol inexplicable,
com si una benedicció d'un poder infinit caigués sobre sa
tendra nissaga, protegint-los de les vicissitus de la vida.
Prudenci Bertrana
Text 13
A mes filles
En l'hort conventual, el maig ha esclatat en gaia brotada de violers
i roses; i enfilades de cam pànules
blaves branden llurs cabelleres verdes sota l'oreig primaveral. Sentors
de natura fresca i rejovenida entra, pels finestrals oberts, dintre l'esglesieta
blanca, encara flairosa de calç i pedra nova.
Les monges, l'hàbit arremangat, les amples mànigues recollides
amb agulles, els vels creuats a l'esquena, escotorides i somrients, feinegen,
traginant grans braçades de ciris verges i paneraces curulles de
flors, per a guarnir l'altar.
Amb el nou sol, ha de venir la Pasqua; i entre els grans murs tranquils
de la santa casa, les col·legiales adolescents se senten vibrar
el cor sota una fervorosa brotada d'amor i d'esperança. I en llurs
somnis ansiosos, veuen a Jesús -el bon i dolç Jesús
de l'Evangeli- amb son somriure divinament tendre, estendre els braços
com ales d'una au consoladors, dient a les animetes blanques que demà
rebran el Pa dels àngels: "Deixeu que vinguin a mi els infants."
...........................................
Passaran altres primaveres gemades, ardents estius, colorides i vibrants
tardors, hiverns desolats i tempestuosos; vindran els onatges amargs i
les tormentes negres; i entre els inevitables records, un d'ells portarà
una inefable llum de repòs a l'esperit; i les tristors del present
en seran minvades.
Aquella recordança de Pasqua, de vels blancs i virginals corones
-pura i sencera,- revindrà a través dels anys i de les asprors
de la vida, servant perfums d'encens, de violers i de roses i campànules
blaves, barrejats amb olors de calç fresca i de pedra novella...
Benaventurada l'ànima que reveurà, aleshores, el bon Jesús
de l'Evangeli, amb son somriure divinament tendre i dolç, obrir
els braços com ales d'una au consoladora, i sentirà la veu
d'amor dir-li aquestes paraules:
"Veniu a mi, vosaltres, els pecadors, que hi trobareu misericòrdia."
Carme Karr (L'Escardot)
Abans de començar el segle XX, aparegueren també algunes
obres amb la finalitat d'educar els infants, no a través de poemes
o narracions, sinó directament amb normes de conducta i de moralitat.
Un dels llibres més interessants en aquest aspecte fou Regles
morals y de bona criança, escrit per Josep Pin i Soler l'any
1892, poc després d'haver acabat la seva famosa trilogia sobre
els Garrigas. L'obreta es dividia en 12 capítols, formats per diversos
apartats que repassaven una jornada normal de nens i nenes, des del moment
de llevar-se fins que s'acabava el dia i, a més, esmentava també
el comportament apropiat els dies festius i en diverses situacions; finalment,
feia un elogi dels oficis més comuns per a noies i per a nois.
A
continuació podeu llegir uns quants consells i reflexions continguts
en el primer apartat del segon capítol, el dedicat a l'escola,
i si cliqueu la portada accedireu al pròleg, on Pin i Soler explica
la necessitat que tenien els mestres de comptar amb un manual d'aquestes
característiques, i també podreu llegir alguns altres fragments.
Text 14
9. Al ser a la porta de l'escola ja's treurán la gorra y'ls
abrics, saludant desseguida lo senyor Mestre
... la manera de saludar serà en la llengua y en la forma que s'istile
en cada escola, y anant al pusto sense fer soroll ni arrossegar los peus
ni donar empentes, pendràn la tasca y trevallaràn de bona
gracia, sent obedients y respectuosos ab los professors*, que tan gran
servey los fan instruintlos de los més útil, no tan sols
per llur lluhiment, sinó per lo profit que quan sien més
grans pugan treure de les nocions y exemples apresos en les escoles primàries,
base y segur consell de tot lo que més tart l'home puga estudiar
o tenir d'apendre.
Sàpigan noys y noyes que tot lo que'ls ensenyan en les escoles
del poble es provablement lo únich que'ls ensenyarán may
més, y fins si algú d'ells, deixant los banchs de la escola
primaria entra en escoles superiors, tinga present que treurà poch
profit de tot lo que s'ensenya en instituts y aules** universitaries si
no ha après perfectament lo que'l primer mestre li ensenyava. Mólts
hòmens eminents*** per llur saber no han freqüentat més
aules que les primaries; en cambi, mils y mils estudiants qui han passat
anys y anys en escoles superiors, ne surten sense saber més que
paraules vanes, perque de bon principi foren peresosos, indisciplinats,
dolents deixebles.
Repecten als senyors Mestres, veyent en ells a persones que per un esquerp****
salari se prenen la molestia de formar lo cor y la inteligencia de criatures
que de vegades son ben rebeques; sien agrahits a les persones quals vida's
passa ensenyant, educant, sense cap més satisfacció moral
que la de véure eixir de llurs escoles, noyes que'ls façan
honor per la bona conducta que observen, noys que un cop hòmens
pugan ser orgull del pacient mestre que'ls ensenyà lo que saben,
que'ls inculcà idées de dignitat y de ben viure.
* Professor no vol dir exactament lo mateix que Mestre.
Professor es una persona qui ensenya alguna ciencia o art, per ofici,
per professió. Mestre té lo sentit d'amo, de director, d'home
que sab un art, una ciencia, un ofici, de manera que pot haverhi Mestres
d'un establiment o escola que no fassen de professor. En les escoles primaries
tots los mestres son professors.
** Del llatí aula = sala; per extensió,
sala d'estudis, classe, escola.
*** que sobre surt; es un mot que vé del llatí eminere
( de e, fora y eminere, ressortir).
**** Mesquí, petit. Quan se refereix al caràcter, vol dir
sech de geni, curt de paraules.
J. Pin i Soler. Regles morals
y de bona criança, 1892.
Podríem acabar aquesta secció amb
un llibre de característiques singulars, que barreja la finalitat
lúdica amb la pedagògica. Es tracta de l'obra Els
ocells amics (1921) de Josep Maria de Sagarra. L'autor expressa
en el pròleg com es pot constatar una manca d'educació important
en el nostre país pel que fa al tracte amb la Natura i molt especialment
amb els ocells, i com això l'ha empès a explicar els beneficis
que aquests animals proporcionen i la cura amb que cal tractar-los. A
continuació dedica dos capítols als ocells en general i
els vuit restants a diversos ocells concrets. Us hem triat uns fragments
del pròleg i el capítol dedicat a les orenetes i els falziots
per tal que pugueu compartir la visió de Sagarra.

"En Patufet" fou la primera revista en el seu gènere,
la que es publicà durant més anys (del gener de 1904 al
desembre de 1938 en la seva primera època, tot i que la presentació
del setmanari fou el 1903) i el més popular dels periòdics
catalans. Iniciat per Aureli
Capmany i "Josep Aladern" (Cosme
Vidal), fou adquirit, al cap d'un any, per l'editor Baguñà,
el qual n'encarregà la direcció a Josep
Morató i, més tard, a J. M. Folch i Torres. Al començament
era una publicació modesta -vuit pàgines en dotzè-,
amb il·lustracions en bona part humorístiques i de to popular,
però en la qual col·laboraven literats coneguts de l'època.
Alguns dels redactors més assidus foren Aureli Capmany, Manuel
Marinel·lo, Josep Morató i Manuel
Folch i Torres. Els il·lustradors principals, que continuaren
fins la fi del periòdic, eren J.
G. Junceda, J.
Llaverias, i Gaietà
Cornet i la capçalera era d'Antoni Muntañola i Carné
("Amyc").
A partir de 1905 publicà el "Calendari
d'en Patufet" (els "Calendaris"
aparegueren en altres revistes infantils i eren un suplement habitual
de les revistes de l'època ). Des de 1907 edità la "Biblioteca
Patufet"(ja l'hem esmentada més amunt) d'obres infantils,
escrites i il·lustrades per alguns dels seus col·laboradors.
A partir de Les aventures extraordinàries d'En Massagran
en fou l'autor gairebé en exclusiva J. M. Folch i Torres, i foren
publicades en forma de fulletó inclòs en el periòdic,
al menys dues cada any fins el 1938. Folch i Torres hi escriví
també contes i aventures humorístiques i, des de 1915, les
"Pàgines viscudes",
il·lustrades per Junceda, la secció més famosa de
la revista i la que li donà màxima popularitat. Es tractava
de narracions breus, d'un realisme quotidià idealitzat i amb una
"lliçó exemplar". Inspirades en la vida contemporània
del país -sobretot de Barcelona-, en van reflectir els ambients,
els tipus, els gustos, les formes de viure, tot a través de la
forma de veure-ho i de la sensibilitat de l'autor. Precisament una d'aquestes
pàgines va donar origen, el 1920, al moviment de joventut més
important d'abans de la guerra: els "Pomells
de Joventut" (a més de llegir el contingut de l'enllaç
anterior, sobre aquest tema i sobre la valoració d'"En Patufet"
i de Folch i Torres teniu un enllaç que us portarà a l'opinió
de Sempronio).
La revista incloïa des de 1913, junt amb el fulletó de novel·les,
uns llibrets a part, els "Contes d'En
Patufet", de diversos col·laboradors.
El mateix 1913 fou represa la publicació del "Calendari"
-iniciada el 1905- amb col·laboracions variades. La revista anà
captant un públic cada vegada més extens i variat i canvià
de presentació i contingut: augmentà el format i les pàgines
i, quant al contingut, evolucionà fins a ser més apropiada
per als adolescents que per als infants. Per compensar-ho, emprengué
la publicació dels suplements infantils "Virolet" (1922-1931)
i "Esquitx" (1931-1936). A partir dels anys 20, els col·laboradors
principals, a més dels germans Folch i Torres, foren "Jordi
Català" (Xavier Bonfill), "Clovis Eimeric" (Lluís
Almerich), "Guillem d'Oloró" (J. Broquetas), "Guerau"
i "E. Bir" (R. Blasi i Rabassa), Vicenç Coma i Soley,
J. Font i Solsona, etc. "En Patufet" fou la revista que tingué
més lectors de totes les edats i la que va exercir una influència
cívica i lingüística més gran. Sobretot durant
els anys 20, però, va sofrir un cert descrèdit per un excés
de sentimentalisme i pel mal gust en alguns acudits (burles a persones
amb defectes físics, pagesos i criats, etc.) - segurament algunes
de les causes d'aquest canvi foren el fet d'haver de competir amb els
nous periòdics infantils escrits en llengua castellana, com "TBO"
(1917), que esdevindria el més popular de la península,
o "Pulgarcito" (1923)-. En la dècada següent, a
més, la seva capacitat d'innovació fou escassa i les característiques
culturals dels inicis anaren desapareixent, tot i que les seves tirades
continuaven sent molt importants. El 1968 començà una segona
etapa, que no tingué l'èxit anterior i hagué de suspendre
la publicació el 1973. Si voleu veure un recull d'aspectes diversos
de la revista amb motiu del seu centenari i veure les celebracions que
s'organitzen, entreu en la imatge d'en Patufet.
La primera imatge que podeu veure a continuació correspon a
una portada atípica d'"En Patufet", la del 12 de juny
de 1904, en què la revista va fer un número especial en
el segon aniversari de la mort de Jacint Verdaguer. Malgrat que el contingut
de la publicació era bàsicament humorístic, no deixava
de banda en algunes de les seves pàgines el contingut cultural,
didàctic i de compromís amb el país. La segona imatge
correspon a la darrera pàgina d'una revista dels inicis, en què
era habitual veure com en Patufet demanava a algun escriptor famós
una col·laboració per a les seves pàgines. En aquest
cas, Maragall va accedir a la invitació i unes setmanes més
tard apareixia un poema seu i una carta de disculpa per no haver respost
més aviat al requeriment d'en Patufet.
Veureu sencer el número de "En Patufet"
dedicat a Verdaguer si feu un clic a la portada. Cliqueu la imatge de
Maragall i podreu veure algunes pàgines
de diversos números d'"En Patufet" de l'any 1904 que
mostren els continguts habituals de la revista en aquest moment. Si voleu
llegir uns quants Patufets de diferents anys haureu de recórrer
a les pàgines de la Fundació
Folch i Torres.
"Virolet" fou la revista infantil editada de 1922 a 1931
com a suplement d"En Patufet". Fou el primer setmanari català
en què predominaven les historietes il·lustrades que alternaven
amb contes de Carner, Apel·les Mestres, Ruyra, Martínez
i Ferrando i novel·les de Carles Soldevila, Clovis Eimeric i Folch
i Torres, entre altres. Els dibuixants més assidus foren Junceda
i Cornet. També hi col·laboraren Lola Anglada, que hi publicà
la primera versió d'En Peret (entreu
en una portada seva molt adequada a la festivitat de sant Antoni),
Joan d'Ivori, etc. Constituí un dels intents més reeixits
de revista infantil en català. Si feu un clic a la portada del
"Virolet" que hi ha més avall, podreu veure tres pàgines
d'un dels darrers números.
"Esquitx" fou el setmanari infantil, suplement d'"En
Patufet", que substituí "Virolet". Aparegué
a Barcelona del gener de 1931 al desembre de 1936. Les històries
i adaptacions de Guillem d'Oloró, Jeroni de la Murtra, R. Bir i
les il·lustracions de Junceda, Moreno, Kim, Batllori i d'altres
eren habituals. Un clic a la portada de més avall us portarà
a les seves pàgines.
Les publicacions d'en Baguñà provaren d'aconseguir l'èxit
en castellà i, a més de la "Biblioteca Chiquitín"
(iniciada el 1912), "Virolet" es convertí l'any 1925
en "Pelele" i en va treure 20 números, mentre que "Esquitx"
passava a ser una mica més tard "Miniaturas". També
la "Biblioteca Gentil" conegué la traducció en
castellà a través de l'editorial Luís Gili, i amb
el nom de "Biblioteca Rosaleda" va arribar a publicar 12 títols
l'any 1925. Ara podeu veure unes mostres d'aquestes
publicacions.
"La Mainada"
fou un setmanari infantil il·lustrat publicat a Barcelona del 10
de juny de 1921 al 23 de novembre de 1923. En van sortir 129 números.
L'editava i dirigia Avel·lí Artís i el redactor en
cap era Joan Laguia i Lliteras. Publicà textos dels millors escriptors
de l'època: Carner, Riba, Salvat-Papasseit (que publicà
Els nens de la meva escala,
recentment descatalogat del fons editorial de L'Abadia de Monserrat),
unes pàgines d'història de Catalunya de Rovira i Virgili
i contes d'Andersen dibuixats per Joan d'Ivori, un dels principals il·lustradors
de la revista, juntament amb Lola Anglada i, en els darrers temps, Josep
Obiols...
El setmanari infantil "Jordi", de curta
durada - es publicà a Barcelona del febrer a l'agost de 1928, promogut
per Rovira i Virgili- fou el que contenia més elements noucentistes
i possiblement el de més qualitat de tot el període, tant
en l'aspecte de continguts com de presentació. El primer director
fou Melcior Font i a la redacció literària hi figuraven
Carner, Riba, C. Soldevila, Joan Draper, C. A. Jordana, Marià Manent
i Armand Obiols. En l'apartat artístic hi havia Joan Colom, Xavier
Nogués, Pere Inglada, F. Domingo, M. Humbert, R. de Capmany, J.
Aragay, Lola Anglada, Torné Esquius, Apa, Enric C. Ricart, Marlet,
Quelus i J. Obiols, que en dibuixava la capçalera. A partir del
número 9 dirigí la revista Clovis Eimeric. Sembla que es
deixà de publicar per falta d'èxit de públic. Ara
teniu l'oportunitat de llegir algunes de les pàgines de diferents
números, només cal que cliqueu la portada.
Si voleu veure algunes dades sobre"La Nuri", "setmanari
per a noies", que edità i dirigí Lola
Anglada de novembre de 1925 a març de 1926, haureu de clicar
la portada de més avall.
 
BIBLIOGRAFIA
Per acabar, unes quantes publicacions que us poden ajudar a ampliar
alguns dels continguts d'aquesta pàgina:
GRABULÓS, Montserrat: Revistes infantils de Barcelona (1867-1939).
Catàleg i estudi. Barcelona, setembre de 1980. 425 pàgines
mecanografiades i no publicades d'una memòria de fi de carrera,
dirigida per T. Rovira i presentada a l'Escola de Bibliografia de Barcelona,
que estudien les revistes infantils i juvenils d'aquest període
en castellà i català i fins i tot determinen detalls com,
per exemple, quin escriptor o dibuixant hi havia al darrere de cada pseudònim.
Un bon treball a tenir en compte.
LARREULA, Enric: Les revistes infantils catalanes de 1939 ençà.
Edicions 62, Barcelona, 1985. Molt ben documentat. Es pot trobar una catalogació
i informació exhaustiva sobre les revistes del període que
estudia i uns breus apunts sobre les anteriors. Seria desitjable que algú
emprengués l'estudi de les revistes d'abans de l'any 39. Amb l'obra
que té a continuació, la seva tasca serà fàcil.
ROVIRA, Teresa i M. del Carme RIBÉ: Bibliografía histórica
del libro infantil en catalán. Madrid, ANABA, 1972.Catàleg
de llibres, col·leccions, il·lustradors, editors, impressors,
publicacions periòdiques, bibliografia sobre estudis generals,
crítiques a revistes, etc. Es tracta d'un estudi exhaustiu que
arriba fins a 1939. Podem trobar, per exemple, els 1175 títols
de la "Biblioteca Patufet", amb el nom de l'autor. Imprescindible
per a tots els qui vulguin conèixer i treballar la literatura infantil
fins al final de la guerra civil.
ROVIRA, Teresa: "La literatura infantil i juvenil", a Història
de la literatura catalana de Riquer, Comas i Molas. Editorial Ariel,
Barcelona, 1988, vol.11. Segurament, tot i la seva limitació quant
a extensió, es tracta del material més fàcil de trobar
i que ofereix una visió més ben estructurada de la literatura
infantil i juvenil catalana en tots els seus aspectes i, a més,
constitueix un punt de partida interessant per intentar ampliar temes
concrets. Un contingut molt similar de la mateixa autora és pot
trobar en altres publicacions.
VALRIU, Caterina: Història de la literatura infantil i juvenil
catalana. Ed. La Galera, Ed. Pirene, Barcelona, 1998. Més de
dues-centes interessants pàgines que van explicant de manera ordenada
què podien llegir els infants i els joves des de l'època
medieval. No oblida les influències de les altres literatures sobre
la catalana. No conté gaire informació sobre les revistes
infantils.
He d'agrair a Jaume Bosch la seva col·laboració en aquesta
pàgina per les informacions que m'ha proporcionat sobre les revistes
infantils en general i sobre les traduccions a altres llengües de material
divers d'aquesta època, i per les imatges que m'ha facilitat.
També el meu agraïment al Centre de Documentació del
Llibre Infantil de la Biblioteca Sant Pau i Santa Creu per les facilitats
que m'han donat i els suggeriments en la consulta de les revistes infantils
i material relacionat.
Finalment, les converses amb els propietaris de les llibreries Selvaggio
i Batlle, entre altres, m'han estat molt útils. |