RONDALLES POPULARS

A principis dels 30, l'editorial Políglota publicà uns quants volums de "Rondalles Populars" amb la intenció d'"enriquir l'inventari de la rondallística catalana, extraient nous materials de la rica i inesgotable pedrera de la tradició, tal com es conserven les rondalles a la memòria del poble". Cada llibre, d'unes 80 pàgines, contenia cinc o sis rondalles que Valeri Serra i Boldú1 havia anat aplegant a partir de col·laboradors i col·laboradores espontanis de diversos pobles de Catalunya. Els il·lustradors eren Lola Anglada, Mercè Llimona, Montserrat Casanovas, Ricard Opisso i Josep Longoria. A continuació podeu veure la portada de l'exemplar número 10, que incloïa, a més de la narració el títol de la qual figura en la part superior, "Les tres princeses encantades", "Sarronet", "Joan pobre i Joan ric" i "Una dona que la sabia llarga", recollides a Rocallaura, Granja d'Escarps i Bellvís. ("Sabateta de pell/ la fico a l'entrada/ sabateta de confits/ me'n llepo els dits. Conte començat/ ja està acabat.")

1 La tasca d'aquest folklorista fou molt extensa pel que fa a la literatura infantil. A més de la col·lecció esmentada, s'encarregà d'adaptacions de contes i rondalles de la literatura universal, entre les quals sobresurten les que va dur a terme en la col·leccció "Contes d'ahir i d'avui" de l'editorial Mentora, de la qual podeu veure una portada, la segona i tercera pàgina i el contingut dels primers quadernets. Tornant a la seva pròpia obra, podem també esmentar el recull publicat per Editorial Catalana el 1924 titulat Rondalles meravelloses, que contenia 12 ronadalles d'origen divers, amb dibuixos de Vicens Nubiola; i encara un altre recull, El pescador de Barcelona i altres contes populars, amb únicament tres històries il·lustrades per Víctor Aguado, que fou publicat per Edicions Fortuna.

RONDALLES MERAVELLOSES

La faveta

Una vegada hi havia una nena i un nen que eren tot solets al món. No tenien cap parent i se'ls havia mort el pare i la mare. Per poder viure tenien de captar i plegar fems i després s'ho venien per poder menjar.
Un dia ve't aquí que el noi tot plegant fems ell que troba un gra de fava i va marxar a casa tot corrent.
-Guaita quina fava he trobat -va dir a la seva germana.
-Sí, què en farem? -va fer de resposta la seva germana que era més gran que el noi.
-Veies, la sembrarem...
I ell que va i la colga al corral que tenien darrere la casa.
Al cap de tres dies ell que, el nen, veu que d'aquell gra de fava n'havia nascut una favera que s'anava fent alta, alta, i la nena que te li diu:
-Mira, enfila-t´hi, que sabrem fins on arriba.
Ell que, el noi, s'hi enfila i com més amunt pujava més li semblava que la favera creixia, fins que no va poder pujar més perquè es va trobar davant d'unes portes daurades.
El noi tot estranyat, truca a la porta i tot seguit li compareix un vellet que li diu:
-Què volies noi?
-Una gràcia de caritat per l'amor de Déu.
Marxa el vellet i al cap de poca estona compareix amb un saquet i el dóna al noi dient-li:
-Té; aquí tens un saquet de xavos.
-Déu vos pagui la caritat -digué el noi tot content. I se n'anà cap avall a donar el sac de xavos a la seva germana.
Que en va estar també de contenta la seva germana! n'hi havia més!! Aleshores ja no van mirar tan prim a gastar-ne, i fent-ho així, és clar, va venir un dia que els van acabar.
-Mira, torna a enfilar-te favera amunt a veure si aquell vellet et torna a donar un saquet de xavos.
S'enfila el noi favera amunt, arriba al cim, i pam, pam, truca a la porta del cel, perquè aquella porta daurada era la del cel, i aquell vellet era Sant Pere.
S'obre la porta i el noi diu com la primera vegada:
-Que em faríeu una gràcia de caritat per l'amor de Déu.
-Espera't -va dir Sant Pere.- I torna al cap d'una estona amb un saquet de rals de plata.
No en va estar poc de content! I la seva germana, no en va estar poc de contenta amb tants de ralets!
Els semblava que no s'havien d'acabar mai, i vinga gastar per aquí, vinga gastar per allà. Al cap de poc temps va veure la noia, que era la guardiana, que n'havien fet una gran destrossa, així és que digué al noi:
-Mira, abans que se'ns acabin, puja i veges si Sant Pere et donarà una cosa més bona.
El noi feia anar el cap com si no li vingués prou bé i àdhuc digué a la seva germana:
-No sé si se'n cansarà de donar-nos-en.
-Vés, vés.
I el noi puja favera amunt i Sant Pere li dóna un sac de pessetes.
Ma noi! Quan sa germana les va veure tantes pessetes. Ara sí que ja no ens veurem més pobres. Però sí! Si abans gastaven com a quatre, aleshores van gastar com a deu, i si s'havien acabat els xavos i els rals, també es van acabar les pessetes.
-No hi fa res, -digué la noia al seu germà- puja al cel que Sant Pere et donarà una altra cosa potser encara més bona.
El noi era més jove i tenia més seny que sa germana.
-Com ho prendrà Sant Pere que el cansem tant? -feia.
Però sa germana li respongué
-Que t'ha dit alguna cosa? Que li has conegut que li sàpiga greu?
-No, però...
-Vés, vés: què t'ha de dir...!
I el noi amb tota mala gana, favera amunt, es planta davant de la porta del cel i truca.
Surt Sant Pere i en veure el noi li diu:
-I doncs, què vols?
-Si ens féssiu una gràcia de caritat...
-Espera't. -Va marxar cap dins i al cap d'un instant sortí amb un saquet de duros.
Oh! Quina alegria més gran que va tenir! La seva germana es tornava ximple de tant contenta.
-Ara sí que sempre més serem rics! Ara sí que no ens veurem mai més pobreses! -deia saltant i ballant.
Però ve't aquí que tants en van gastar de duros, que al cap d'avall prou prou que es van acabar. Això rai, allà on ne surt i no entra...
Però la xicota pensava que tot s'arreglava pujant al cel una altra vegada i demanant-ne a Sant Pere.
El noi va dir que no hi tornaria fes el que volgués, però ella va perfidiejar tant que el noi pujà tot temerós cap al cel, i en veure'l Sant Pere me l'escomet dient-li:
-Ja tornes?
-Oh! la meva germana... jo ja no volia pujar...!
-Hala, allà, ambiciosos, malgastadors!
I donant-li una empenta el va treure del cel tancant la porta d'una revolada.
Amb l'empenta que li va donar Sant Pere, el noi va caure dalt abaix del cel anant a parar a casa seva, i ells restant pobres i mal avesats.
Tot per no saber-ho guardar i per demanar massa.
Conte contat, ja està acabat, i darrere la porta hi ha un plat de confits que tots hi poseu els dits.