EL COLLAGE

Un dels canvis cabdals que es produirà a les primeres dècades del segle XX serà la incorporació de nous materials damunt la superfície pictòrica del quadre. El collage és el procediment que permet enganxar (encolar) diferents materials un al costat de l'altre formant una nova composició. Aquests materials són generalment plans (papers de diferents tipus, cartrons,…. ) però poden també tenir gruixària i textura. Els primers que introduïren aquest procediment en les seves obres foren els pintors cubistes, Picasso i Braque, que en les seves pintures a l'oli i començaren a barrejar fragments d'objectes reals (paper de diari, papers estampats, arpillera,…). Aquest gest suposava, per un costat, un trencament amb els mètodes convencionals i un canvi conceptual en la manera de pensar el quadre, de mirar-lo i interpretar-lo. I fins i tot suposava canvi en la manera d'entendre el mateix art. Aquests pintors ja havien trencat amb la concepció que el quadre era una finestra des de la qual es mirava quelcom des d'un punt de vista, i la idea que la pintura havia d'imitar les textures i els efectes lumínics i cromàtics reals. Res d'això es pot apreciar en els quadres cubistes. La introducció del collage reforça molt més aquesta idea, ja que ja no s'imiten les característiques d'un objecte o materials a través de la pintura, sinó que el propi material, en comptes de ser representat, s'integra a l'obra directament.

El gest fet per Picasso i Braque serà molt important per l'art del segle XX i provocarà el desencadenament de noves pràctiques i noves consideracions dins del món de l'art.

1. Picasso, Violí i raïms. Pintura a l'oli. 3. Joan Gris, esmorzar, 1914.
4. Joan Gris, L'ampolla d'anís, 1914.

La tècnica
Aquesta tècnica té moltes possibilitats ja que permet un joc combinatori molt ric, la possibilitat d'emprar materials recollits (trossos de robes, reixetes… ), diferents papers (trossos de calendaris, etiquetes, diaris…) i emprar-los aleatòriament en composicions abstractes o per a representar altres elements. Els materials es poden barrejar amb fragments dibuixats o pintats, o també es pot pintar i dibuixar sobre ells mateixos.

Exemples

ELS COLLAGES DE PICASSO
De finals del 1911 fins al 1914 Picasso i Braque introdueixen en les seves teles lletres impreses, números, papers pintats i retalls de diari. La pintura comença a semblar una construcció on es barreja la pintura aplicada amb plans delimitats i un treball de bricollage. El primer treball en el que es pot apreciar aquesta tendència va ser realitzat per Picasso el 1912 i se'l coneix amb el nom de Naturalesa morta amb cadira de reixeta. 27x34,9 cm. aquest és de forma ovalada, bastant petit. La meitat superior està pintada seguint les premisses analítiques que els pintors cubistes aplicaven en aquell moment, amb plans de colors apagats de tons verdosos, blavosos i marronosos, resseguits amb línies precises que formen una geometria embolicada. A part però hi apareixen altres elements. Les lletres de JOU de journal (diari) no són pròpies del món d ela pintura sinó de la tipografia, però Picasso les inclou formant part d ela composició general. El cubisme va tornar a introduir textos dins del quadre. Però potser l'element més significatiu és l'enreixat de canya que ocupa la meitat inferior de l'oval i que no està pintat. Picasso va retallar un tros d'hule imprès amb aquest dibuix i l'enganxà directament sobre la tela. El pintor no col·locà marc al quadre sinó una corda de cànem lligada al voltant de l'oval. Més que un quadre el resultat era una construcció.

El descobriment del collage obra una nova via de conseqüències incalculables. El principi de construcció, d'unió de plans es pogué traslladar fàcilment als objectes a les formes tridimensionals. L'escultura ja no seria tan sols entesa com cos resultant de tallar o modelar un material per obtenir una forma, sinó també com una construcció feta amb materials i elements varis. El mateix Picasso va experimentar amb diferents materials i el mateix 1912 construí les seves guitarres de cartró, de xapes metàl·liques i filferro. També combinà procediment tradicionals com el modelat afegint-hi objectes trobats.

             

1. Pablo Picasso, Natura morta amb reixeta, 1912. Museu Picasso de París.
2. Pablo Picasso, Guitarra (1912-1913). Museu d'Art Modern, NY. Chapa metàl·lica corda i filferro.

CARLO CARRÀ, Manifestació intervencionista, 1914. Col·lecció Mattioli, Milà. El grup de pintors futuristes italians buscaven el dinamisme en les seves pintures i també empraren la superposició de plans, l'ús del collage i fins i tot la inclusió del llenguatge escrit en les seves pintures. El quadre de Carlo Carrà Manifestació intervencionista data de 1914, junt a l'inici de la Primera Guerra Mundial. Els futuristes propugnaren la participació italiana en el conflicte. En aquest collage podem veure com s'inclouen nombroses inscripcions patriòtiques i bel·licistes, i lloances militars. Es barregen amb les lletres la pintura i elements enganxats i la composició que parteix del centre i adopta una forma cíclica sembla l'explosió d'una bomba. L'ús que es fa aquí dels plans, del llenguatge i dels objectes enganxats denota dinamisme a diferència de la quietud dels bodegons cubistes. Aquest llenguatge de plans geomètrics i elements sobreposats convertits en un instrument d'agitació propagandística s'utilitzaran posteriorment per a la realització de cartells.

 

Lectura de text

Llegiu aquest text que ens parla dels inicis de l'ús del collage per part dels pintors cubistes i feu una síntesi de cinc o sis línies que ens permeti entendre les idees bàsiques que s'hi exposen referents a aquest procediment.

Com que els mitjans del cubisme semblaven fer-se cada vegada més abstractes, els pintors començaren a utilitzar una sèrie de recursos intel·lectuals i pictòrics que van servir també per a reforçar el caràcter realista de la seva visió. En les pintures de Picasso, exceptuant les més hermètiques, veiem sempre un sistema de claus o pistes que ens permeten reconstruir el tema: amb un feix de cabells, una fila de botons i una cadena d'un rellotge, podem distingir una figura asseguda; […] Les lletres estargides que apareixen per primera vegada en l'obra de Braque el 1911 i que després es convertiran en un tret important en la pintura cubista, compleixen una funció molt semblant. El nom d'un músic, el títol d'una cançó […] Aquestes claus pictòriques i les lletres estargides, si entenem que actuen com a referències de la realitat, són un preludi de les innovacions tècniques que Picasso i Braque posaran en pràctica el 1912, quan comencen a incorporar tires de paper i fragments d'altres materials a les seves pintures i dibuixos. Aquests trossets de paper, paquets de cigarretes, paper de paret i tela tenen una relació amb la nostra vida quotidiana més òbvia que les lletres; no ens costa identificar-los i com que formen part de la nostra experiència del món que ens envolta, serveixen de pont entre la nostra forma habitual de percebre i el fet artístic en la forma en què ens el presenta l'artista. Braque va introduir substàncies considerades estranyes en la seva pintura degut a la seva 'materialitat', i amb aquest gest no tan sols es referia a les propietats físiques i tàctils, sinó també al sentit d'incertesa material que evoquen. […] […] a Picasso se'l considera el descobridor del collage, que podem definir com la incorporació a la superfície del quadre de qualsevol matèria aliena a la pintura, mentre que Braque havia de ser l'inventor del papier collé, una forma específica de collage, en què s'apliquen tires de fragments de papers a la superfície d'una pintura o dibuix. Les implicacions intel·lectuals i estètiques del collage arriben bastant lluny i són potencialment desestabilitzadores ; […] En l'obra de Braque i Gris els fragments de collage s'utilitzen de manera lògica i en la majoria de casos realista, Picasso es complau a emprar-los d'una manera paradoxal, convertint a una substància en l'altra i extraient de les formes significats insospitats al combinar-les de noves maneres. En les obres de Braque o Gris, un paper imprès que simula vetes de fusta, és normal que s'incorpori a la representació,, per exemple, d'un taula o d'una guitarra, objectes fabricats amb fusta. Picasso, contràriament, converteix el tros de paper florejat en unes estovalles o un tros de diari en un violí. Els collages i les teles amb molt relleu fets per Picasso durant els anys 1913-1914 són potser els que il·lustren millor l'obsessió dels cubistes pel 'tableau-objet', és a dir, pel concepte de la pintura com a objecte o entitat fabricada, construïda, amb vida pròpia i independent, que no remet o imita el món exterior, sinó que el recrea de manera independent. Parlant amb François Gilot, Picasso va dir una vegada que: 'Allò que preteníem amb el papier collé era transmetre la idea de què en una composició hi poden haver diferents textures que es converteixen en la realitat de la pintura, en competència amb la realitat de la natura. Vam voler desfer-nos del trompe l'oeil i trobar un trompe l'esperit… si un tros de paper de diari pot convertir-se en una ampolla, això ens aporta quelcom en què pensar respecte als diaris i també respecte les ampolles. Aquest objecte desplaçat ha entrat en un univers pel qual no va ser fet i en el qual conserva una certa raresa. El que volíem era que la gent pensés sobre aquesta raresa, perquè ens donàvem compte claríssimament de què el nostre món s'estava fent molt estrany i no precisament reconfortant'. STANGOS, Nikos: Conceptos de arte moderno. Madrid: Alianza Editorial, 1994, pàg. 54-55.

EL GRATTAGE

El grattage és una tècnica que parteix d'una superfície ja pintada que podem gratar i rascar per a treure parts de la capa de pintura. No es dibuixa adherint material sinó extraient-lo. El dibuix serà la part descoberta de suport. Si el suport és blanc i la capa fosca podríem dir que té l'aparença d'un negatiu. Hi ha materials ja preparats per a aplicar el grattage, o simplement es poden preparar superfícies amb pintura, ceres.. o d'altres materials que no quedin completament adherits a la superfície. Es pot treballar també amb materials que cobreixin amb una capa una mica gruixuda i així obtenir textures quan es rasca.

EL FROTTAGE

Tècnicament el frottage és un procediment que ens permet reproduir una determinada textura tàctil. Aquesta reproducció es fa mitjançant un fregament d'un suport situat sobre la superfície amb alguna eina que deixi rastre, que guixi. El suport on farem el fregament no ha de ser molt gruixut, ha de deixar que a través d'ell es pugui notar la superfície rugosa. Podem utilitzar paper, però també plàstic, roba... El material amb el qual freguem ha de ser prou dur per prémer i fer que la textura es noti. Podem utilitzar llapis, ceres, carbó, sanguines, guixos, pastels, plastidecors,... No ens serviran materials humits que s'escampin. Podem reproduir moltes textures: des de parets, terres, textures de carpetes, taules, robes, reixes,.... També objectes, fulles, claus, monedes, clips, cadenes...

A partir de les superfícies fregades podem construir directament una imatge o passar a fer una combinació, un collage enganxant diferents fragments de frottage.

        

1. Jean Dubuffet, Henri Michaux, 1947. Rascat sobre paper imprès de color negre.
2. Max Ernst, Les costums de les fulles, 1926. Frottage.

   

PINTURA MATÈRICA

Fins ara hem vist una sèrie de procediment pictòrics que empraven els materials, utensilis i suports segons procediments tradicionals. La finalitat de l'ús d'aquestes tècniques consisteix en acabar fent una imatge dins de l'espai limitat pel suport, imatge que tindrà un caràcter figuratiu, hi podrem identificar referències reals, o serà una composició abstracte, utilitzarà les formes i els colors per a crear una imatge autònoma que directament no farà referència a res real.

Aquesta autonomia de les pintures abstractes farà que tinguin molta més valoració les qualitats dels materials pictòrics i també les sensacions i impressions que aquests puguin suscitar. És a partir d'aquí quan es comença a experimentar molt més amb el material pictòric i es veu la necessitat de trencar amb l'ús tradicional de les tècniques pictòriques. Com també passà amb el collage es comencen a barrejar procediments i a introduir nous materials que, barrejats amb la pintura, es disposaran sobre el quadre. Materials que ampliaran les possibilitats per aconseguir textures, per fer la superfície del quadre més rugosa i ampliar les possibilitats per manipular la pintura. Inicialment s'incorporen càrregues a les pintures: es barrejaran amb sorres, pols de marbres, fent que la simple pinzellada ja tingui una qualitat més rugosa i que la textura sigui més gran i perceptible. Progressivament s'hi aniran incorporant d'altres materials: robes, teles sobreposades, saca, cordills…. L'experimentació no s'aturarà aquí i els artistes començaran a jugar amb el mateix suport. Es talarà, s'esquinçarà la tela o es foradarà o s'hi faran cosits. Un dels moviments artístics exponents d'aquest procediment serà l'Informalisme, que tingué una gran repercussió a Catalunya.

Antoni Tàpies, Arc blanc, 1961. Procediment mixt sobre tela. 100x81 cm. Martha Jackson Gallery, Nova York.

L'INFORMALISME

S'ha anomenat informalisme a aquell art contrari a la forma, però que atribueix importància a la matèria pictòrica, als matisos de color, als valors tàctils de la superfície, a les mateixes qualitats i característiques del suport. El terme d'Art Informel o també d'Art Autre va ser encunyat pel crític francès Michel Tapié i es posà en circulació el 1951. Dos dels artistes exponents d'aquesta via serien Fautrier i Jean Dubuffet, interessats ambdós per la textura i els aspectes tàctil de la matèria. A Catalunya i a la resta d'Espanya l'informalisme arrelà amb força.

Els informalistes utilitzaran tècniques com el grattage, el frottage, el collage o tècniques d'estampació directe. També barrejaran la pintura amb resines, sorra i d'altres materials per a fer-la més consistent i manipulable. L'aplicaran amb pinzellades gruixudes o empastant-la fent servir l'espàtula per a fer-hi textures. En les obres informalistes fa l'efecte que els diferents materials han tacat la superfície de la tela, l'han embrutida amb restes de diverses substàncies. A vegades semblen petits fragments de paisatges, de murs o de superfícies envellides, on el temps ha anat desgastant i tacant la superfície. L'ús de tonalitats fosques i terroses intensifica aquesta sensació. També és característic d'aquestes obres l'empremta gestual, l'aplicació directe, instantània i fins i tot accidental dels materials, el gest compulsiu i directe per arribar a la taca o a l'estripada. En algunes obres s'empren símbols (una creu, un cercle) i en d'altres apareixen elements figuratius però sempre transformats o conformats pel material.

En els informalistes hom pot observar una certa estètica del brut, del malbaratament, del desgast, de la destrucció i l'erosió. Una preeminència pels materials vells i pobres, i també pel pas del temps.

Entre els artistes més destacats podem destacar a Jean Fautier, Jean Dubuffet, Lucio Fontana, George Mathieu, Antoni Tàpies, Joan-Josep Tharrats, entre d'altres.

"L'informalisme, des de la seva concepció netament nihilista del món, reflecteix un desassossec profund, i, això no obstant, prova, encara que sigui desesperadament, d'agafar-se a alguna cosa tangible: la matèria de l'obra artística. Tot donant un valor decisiu a les qualitats de la textura, els artistes informalistes aconsegueixen subratllar el caràcter material de les seves realitzacions. Formes, colors i composicions depenen del tot de la textura, i la converteixen en autèntica protagonista, capaç d'expressar un ampli repertori d'emocions. Taques emergents, gests d'un intens vitalisme, solcs d'insòlita profunditat que semblen ferides fetes a la matèria inerta, colors preferentment neutres i superfícies rugoses i mats impregnen amb la seva presència el món informalista." Lourdes Cirlot, "La pintura informalista a Catalunya" dins del catàleg: Informalisme a Catalunya. Barcelona: Generalitat de Catalunya, Departament de Cultura, 1990, pàg. 9

ANTONI TÀPIES

"Cofundador del grup barceloní Dau al Set el 1948, Tàpies reacciona contra la plàstica oficial de tipus acadèmic per experimentar amb les noves tendències contemporànies. Les primeres obres reben la influència del surrealisme, sobretot de Klee i de Miró, però ràpidament incorpora la tècnica de l'assemblage. Antoni Tàpies se sent especialment atret per la pintura matèrica. Aquesta pintura defineix la preeminència de la matèria com a principal raó del quadre. El missatge és la matèria mateixa. L'essència del fet estètic la troba l'artista en la seva pròpia realització material. Aquests materials són presentats en la seva pròpia textura i ell els manipula, els ordena, però no els embelleix. Els materials que utilitza són homogenis: làtex, pols de marbre, arenes aquàtiques, vernissos sintètics, teixits, cordes, cartrons, materials usats i inservibles, de desfeta. Són com si fossin fragments de destrucció, símbols també del pas del temps. Mentre que alguns d'aquests materials presenten textures consistents, altres transmeten una sensació de frescor i lluminositat. Les incisions que hi fa són com uns talls, com unes ferides. Valora el relleu i sol alternar el ple amb el buit, la part positiva amb la negativa. Els senyals d'empremtes humanes produeixen una sensació de dolor pregon. Els colors de les obres acostumen a ser sobris i foscos: ocres, grisos, negres, encara que utilitza també el blanc. Aquesta pintura és el camí per expressar l'angoixa en un món poc esperançat. La tècnica és espontània, intuïtiva. Conscientment renuncia a la perspectiva i al realisme perquè falsegen la realitat autònoma de l'obra d'art. amb la pintura matèrica es fa difícil de distingir entre art figuratiu i art abstracte." VVAA. Història de l'Art. Barcelona: Editorial Teide, 1989. Pàg. 336.

 

      

     

1. Marc i sac, 1973. 114x155 cm. col. Particular, Barcelona.
2. Capsa de cartró ondulat desplegada, 1963. Cartró plastificat sobre tàblex, 81x61 cm. Sala Gaspar, Barcelona.
3. Tela nuada, 1969. Procediment mixt sobre tela. 114x146 cm. Martha Jackson Gallery, Nova York.
4. Creu de paper de diari, 1946-47. Tintes i encolat sobre paper. 39,5x31,5 cm. Col. Particular, Barcelona.
5. Capsa de cordills, 1945-46. Cartró i cordills. 48x40 cm. col. Particular, Barcelona.
6. Pintura lligada, 1964. Procediment mixt, cordes sobre tela. 100x80c,. Martha Jackson, Gallery.

ARXIU DE PROVES. Collage, frottage, grattage

ARXIU DE PROVES. Pintura matèrica: monocroms

REALITZACIÓ D'UNA PINTURA AMB DIFERENTS MATERIALS

RECURSOS I BIBLIOGRAFIA

Sobre collage, grattage i frottage

Sobre pintura matèrica

o L'Informalisme a Catalunya. Barcelona: Generalitat de Catalunya, Departament de Cultura, 1990.

o GIMFERRER, Pere. antoni Tàpies i l'esperit català. Barcelona: Edicions Polígrafa, 1974.