Molts personatges de la mitologia grega continuen actualment formant part de la nostra cultura: sovint han inspirat i encara inspiren obres d'art o literàries, donen nom a planetes i constel·lacions, i fins i tot serveixen per anomenar certs fenòmens psíquics -complex d'Èdip, narcissisme-, apareixen a pel·lícules d'acció o donen nom a alguns equips esportius com l'Hèrcules d'Alacant o l'Aris de Tessalònica.

Però, què són en el seu origen els mites grecs?

• L'home no comprenia la causa de molts fenòmens naturals i també socials i, com que no els podia justificar per l'experiència quotidiana, va recórrer a explicacions fabuloses, mítiques. Així els déus encarnen les forces naturals, tan misterioses per a l'home i de les quals l'home depèn: la pluja, el llamp, el sol, els estels, el mar, la fecunditat, la mort, i sorgeixen llegendes sobre l'origen del món i de les plantes i els animals, sobre el naixement de les tècniques, les arts i les institucions socials, polítiques i religioses. Els mites, doncs, van lligats amb la religió, ja que l'existència de déus obliga l'home a adorar-los i honorar-los perquè l'afavoreixin i no se li posin en contra.
• Altres mites tenen, en canvi, un sentit històric: narren esdeveniments, accions dels homes que van ocórrer suposadament en un passat llunyà i que han estat transmesos per la tradició oral a través dels segles. Encara que moltes vegades la investigació històrica actual hi ha trobat un fons real, la tradició oral els ha embolcallat amb d'altres fets completament fantàstics i sobrenaturals, com la intervenció dels déus. És paradigmàtic el cas de la guerra de Troia: al segle passat ningú no creia ni un borrall de la Ilíada, el llarg poema èpic d'Homer que relata el setge de Troia, fins que l'arqueòleg alemany Schliemann, excavant on el van conduir les indicacions de la mateixa Ilíada, a Anatòlia, va descobrir i desenterrar Troia. Investigacions posteriors han permès de concloure que la ciutat va patir un setge i va ser incendiada i saquejada al segle XII a.C., data molt aproximada a la que els grecs en donaven.
• Un tercer tipus de mites tenen una finalitat simplement lúdica, tan sols pretenen divertir amb una imaginativa abundància d'elements meravellosos com ara monstres, transformacions, escenaris rics i exòtics, i múltiples aventures fins arribar a un final feliç.

Els mites grecs se situen tots a l'època prehistòrica, abans de l'aparició de l'escriptura (segle VIII a.C.), sobretot al període minoic i micènic (2000-1200 a.C.). Els grecs d'èpoques posteriors consideraven aquest temps més gloriós que no el seu, perquè pensaven que els déus tenien un tracte directe i freqüent amb els herois i els homes.

Per sota d'ells trobem els herois, homes superiors que gaudeixen d'una vida gloriosa però són mortals. Neixen de la unió entre un ésser humà i un de diví. Pot ser fill de déu i dona com Hèracles, fill de Zeus i Alcmena, o d'home i deessa com Eneas, fill d'Afrodita i Anquises, o bé descendent més llunyà d'una divinitat, com Èdip, rebesnet d'Ares i Posidó.

Cada personatge mític té un camp d'acció ben diferenciat dels altres: els déus i les deesses tenen competències i camps d'actuació separats. Afrodita, per exemple, és la deessa de l'amor i del gaudi sexual, mentre que Àrtemis simbolitza la puresa virginal. Apol·lo i Dionís són dos altres déus contraposats: Apol·lo és el déu de la llum i la raó, mentre que Dionís ho és del vi i de la irracionalitat. Si hi ha divinitats que semblen compartir en un mateix camp d'actuació, de fet hi intervenen des de perspectives diferents. Així, Ares i Atena com a déus de la guerra representen dos aspectes diferents: Ares el furor guerrer, i Atena l'estratègia.

Al s. VI a.C., però, la concepció mítica del món va entrar en crisi quan a la Jònia van néixer una sèrie de disciplines basades en l'experiència i la raó (lógos) en comptes del mite (mythos): la filosofia, la medicina científica i la història. La religió i la mitologia tradicionals gregues van haver de suportar les crítiques dels primers filòsofs que hi oposaven una concepció racional del cosmos i negaven l'existència dels déus tradicionals grecs. Tot i així, el nou racionalisme només va afectar les classes cultes, i, mentrestant, el gruix dels ciutadans grecs van seguir acudint als seus temples i oferint-los culte, fins que el cristianisme es va imposar, al s. IV d.C.