EL CRISTIANISME

Nascut com un corrent en el si del judaisme que reconeix en Jesús de Natzaret el Messies -en grec Crist- esperat pel poble d’Israel, fill de Déu i redemptor de la humanitat. Algunes pràctiques els distingeixen de la resta de jueus: vida en comunitat, baptisme i àpat comunitari en el qual es reparteix un pa entre els assistents en record de l’últim sopar de Jesús.

Des de ben aviat -mitjan segle I d.C.- es comença a difondre fora de Judea, primer entre els jueus de la Diàspora i després hom es dirigeix també als gentils. El principal impulsor de la seva expansió primitiva va ser Pau de Tars, jueu i ciutadà romà que va viatjar per almenys Àsia Menor i Grècia amb un afany evangelitzador reflectit en les seves epístoles en grec, fins que va ser decapitat a Roma. Al darrer terç del segle I el cristianisme assoleix una identitat pròpia per la redacció dels quatre Evangelis i per la ruptura amb el judaisme -que li va valdre perdre la tolerància religiosa de què gaudien els jueus. De tota manera la resta dels textos que componen el Nou Testament, que configura juntament amb el Vell Testament del judaisme les Sagrades Escriptures de la religió cristiana, no quedarà fixada fins al s. III.

La primera persecució que pateixen és la de Neró, que els imputa l’incendi de Roma de l’any 64 i n’executa mig miler dels que viuen a Roma. Malgrat que la major part del temps el cristianisme és tolerat i es pot estendre, en diverses ocasions els cristians són objecte d’una violenta repressió, sobretot perquè hom els considera una amenaça per a l’estabilitat de l’Estat en no reconèixer la divinitat de l’emperador ni els altres déus i en venerar un home que havia estat condemnat i executat pels romans. Les persecucions més massives són les dels emperadors Domicià (81-96), Septimi Sever (202), Deci (250), Valerià (257-258) i la de Dioclecià i Galeri (303-311). El mateix segle III que veu la repressió més sagnant també és el període d’un creixement més gran, com les dues cares de la profunda crisi que el sacseja: la gent cerca nous camins mentre que el poder pretén reforçar-se amb el culte imperial i els valors tradicionals. De manera paral·lela els cristianisme, que fins llavors havia arribat quasi en exclusiva a les classes baixes, comença a estendre’s entre els estrats amb accés a l’alta cultura i els escriptors cristians inicien un debat amb els intel·lectuals pagans que durarà més d’un segle.

Crismó esculpit en un sarcòfag cristià, Musée du Louvre, París (S.G.). Consisteix en un monograma format per les dues primeres lletres del nom grec de Crist (CRISTOS) flanquejat per les lletres alfa (A) i òmega (W) -principi i fi de la Creació- i envoltat d'una corona triomfal i tres cercles que representen la Trinitat.

A principis del segle IV al voltant de la meitat de la població de l’Imperi és ja cristiana i l’emperador Constantí no tan sols reconeix la llibertat de culte amb l’anomenat edicte de Milà (313) sinó que afavoreix el cristianisme. A partir d’ara tots els emperadors, llevat de Julià l’Apòstata, seran cristians i el cristianisme esdevé un dels pilars de l’Imperi. Després d’un període de més o menys tolerància religiosa, Teodosi I imposa el 391 l’obligació de ser cristià a tots els habitants de l’Imperi i prohibeix totes les manifestacions de les altres religions: els temples pagans són destruïts i els Jocs Olímpics prohibits. De tota manera les zones rurals conservaran encara les tradicions paganes.

L’actitud de l’Església i del poder polític no és menys virulenta enfront de les “heretgies” o corrents del cristianisme que sostenen doctrines diferents de l’oficialitzada, que seran també perseguides i extirpades. Aquest va ser el cas de l’arrianisme. Els successius concilis com el de Nicea (325) apleguen els bisbes per fixar els dogmes de l’Església.

Els llocs de culte i de reunió dels cristians van variant d’acord amb l’evolució de les circumstàncies: al principi acudeixen a les sinagogues jueves, després s’apleguen a les cases particulars, atès que és una religió no autoritzada, i durant èpoques de tolerància van emprar locals amplis destinats específicament al culte (domus ecclesiae). Finalment, quan amb Constantí el cristianisme va començar a rebre suport de l’emperador els arquitectes imperials construiren les primeres basíliques cristianes, que van esdevenir el principal -però no l’únic- edifici per al culte cristià, amb una estructura clarament derivada de la basílica civil. El més probable és que el model concret fossin les basíliques palatines, que s’utilitzaven com a sala d’audiències imperial, tot substituint el tron per l’altar en l’absis.


Escenes de la vida de Jesús esculpides en un sarcòfag cristià, Musée du Louvre, París (S.G.).

 

Col·lecció d'imatges sobre l'antiguitat cristiana (SG)