|
LA GUERRA DE TROIA |
|||
|
El judici de Paris Tot va començar amb la disputa de Zeus i Posidó per la Nereida Tetis, nimfa del mar. Tanmateix els dos germans van decidir donar-la a un mortal quan van saber per un oracle que el fill de Tetis seria més poderós que el seu pare. L'afortunat va ser Peleu, rei dels mirmídons. Tetis va sentir-se humiliada per l'elecció i el va rebutjar. L'única sortida de Peleu va ser, doncs, raptar-la. Així és que Peleu va amagar-se en una cova on solia anar la Nereida i, quan ella va entrar-hi, s'hi va llençar a sobre i la va subjectar. Per escapar-se'n, Tetis es va anar convertint successivament en foc, aigua, vent, tigre, lleó, serp, ocell i finalment en una sípia enorme que va deixar-lo tot empastifat de tinta. Com que Peleu no la va deixar anar ni un sol moment s'hi va haver de rendir i cedir al casament. Les noces de Peleu i Tetis van ser les més sonades de totes les de l'Antiguitat: es van celebrar amb l'assistència de tots els déus olímpics, de les Nereides, germanes de Tetis, les Muses i els Centaures. Una deessa no va ser-hi convidada: Eris, la Discòrdia. Tot i així es va presentar al casament i, com a venjança, va llençar enmig de tothom una poma d'or amb la dedicatòria "per a la més bella". De seguida tres deesses van començar a barallar-se per la poma, creient cadascuna d'elles que era la mereixedora: Atena, Hera i Afrodita. Les tres va acudir a Zeus, el qual no va gosar pronunciar-se, sinó que per defugir el compromís de la tria, va decidir que, tractant-se d'un concurs de bellesa, el jutge hauria de ser l'home més bell de tots. |
|||
|
El
judici de Paris,
Rubens, 1636, Londres, National Gallery.
|
|||
|
El designat va ser Paris, també anomenat Alexandre, fill de rei Príam de Troia. S'esqueia que Paris vivia com un pastor en el mont Ida, perquè un oracle, segons el qual Paris portaria la ruïna a Troia, havia persuadit els seus pares d'abandonar-lo en el mont Ida, prop de Troia. Tanmateix Zeus i Temis (la Justícia) havien determinat la guerra de Troia per destruir-la i per reduir la població excessiva de la Terra, i així Paris va ser salvat de la mort per fer complir els designis de Zeus. En efecte, uns pastors el van recollir i criar com a fill propi i, per tant, va créixer entre bous i vaques. Hermes,
seguint les ordres de Zeus, va conduir les tres rivals davant Paris,
que es va quedar bocabadat davant les tres belleses que se li van
aparéixer tot d'una. Però passat el primer moment d'estupefacció quan
Hermes li explicà quina missió li havia encomanat Zeus, Paris va intentar
treure tot el partit que pogués d'aquell do caigut del cel. Així és
que -conta l'escriptor grec Llucià- va demanar veure les tres deesses
nues i també per separat. Quan a cadascuna li va tocar el seu torn,
provà de subornar el jutge amb una recompensa: Hera li va oferir convertir-lo
en rei d'Europa i Asia, Atena fer-lo invencible en la batalla, i finalment
Afrodita li prometé l'amor de la dona més formosa del món. Enlluernat
per la seva promesa, Paris va escollir Afrodita com la més bella,
atraient-se d'aquesta manera l'odi per sempre més d'Hera i Atena envers
ell i envers la seva ciutat, Troia. La dona més bonica resultà ser Hèlena, muller del rei Menelau d'Esparta. La mare d'Hèlena, Leda, s'havia casat amb Tindàreu, rei d'Esparta. Zeus, però, se'n va enamorar i s'hi va unir, sota la forma d'un cigne, el mateix dia que Tindàreu. D'aquest doble aparellament Leda va pondre dos ous; de l'un van néixer Hèlena i Pòl·lux, fills de Zeus; de l'altre, Clitemnestra i Càstor, engendrats per Tindàreu. Quan Hèlena va arribar a l'edat de casar-se, la fama de la seva bellesa va atraure una multitud de prínceps (fins a quaranta-un) de tot Grècia que demanaven la seva mà: Odisseu, Àiax, Pàtrocle, Idomedeu, Filoctetes, Diomedes, Menelau... Tindàreu, no sabent què fer per no ofendre cap d'aquells poderosos pretendents refusant-los el matrimoni amb la seva filla, va obligar-los tots a jurar respectar la tria que fes la mateixa Hèlena fins al punt d'ajudar el marit a defensar la fidelitat de la seva esposa. Hèlena va escollir Menelau. Mentrestant Paris va ser finalment reconegut com a fill de Príam en el decurs d'uns jocs que el rei celebrava cada any en record del fill que creia mort. Paris va vèncer els seus germans en totes les proves i, quan aquests, rabiosos, l'anaven a matar, el pastor que l'havia criat va confessar l'autèntica personalitat de Paris. En la seva nova dignitat de príncep, a Paris no li costà gaire armar una expedició amb l'objectiu de raptar Hèlena. Va dirigir-se a Esparta i es va presentar com a amic al palau de Menelau, el qual l'acollí amb tots els honors deguts a un hoste. Però Paris, traint la seva hospitalitat, va seduir Hèlena gràcies a la seva bellesa, augmentada per les arts d'Afrodita. Escaparen cap a Troia, havent-se apoderat, a més, d'una bona part dels tresors de Menelau. El troians acceptaren els fugitius a Troia, ja que els encisos d'Hèlena els van fer oblidar els perills a què els exposava la follia de Paris. |
|||
|
L'expedició grega El germà de Menelau, Agamèmnon, rei de Micenes, va encapçalar l'expedició que, lligats pel seu jurament, van organitzar de seguida els antics pretendents d'Hèlena per tornar-la al seu marit. Només Odisseu (Ulisses), rei d'Ítaca, que no volia abandonar la seva muller, Penèlope, ni el seu fill Telèmac, va provar d'el·ludir el compromís fent-se passar per boig quan Menelau i Palamenes van arribar a Ítaca en el seu recorregut per tot Grècia per reclutar els pretendents. En efecte, van trobar Odisseu llaurant una platja amb una arada arrossegada per un ase i un bou i sembrant sal. Palamenes va descobrir l'engany posant davant els animals el petit Telèmac. Així va obligar Odisseu a aturar-se i a canviar d'actitud. Abans de marxar, Odisseu va aconsellar Penèlope que, si moria, es tornés a casar quan Telèmac arribés a l'edat adulta. A partir d'aleshores Odisseu participà en els preparatius de l'expedició i aconseguí la intervenció d'Aquil·les en l'empresa. Aquil·les, fill de Peleu i Tetis, era el guerrer grec més fort i valent. A més, era invulnerable, ja que la seva mare l'havia submergit de petit al riu Estix, les aigües del qual donaven la invulnerabilitat, tot i que el bany va quedar sense efecte en el taló dret, per on el subjectava amb els dits. La seva extraordinària fortalesa es devia al fet que Tetis havia confiat la seva educació al centaure Quiró. Quiró li havia ensenyat també medicina i l'havia entrenat a córrer. Per la seva cursa ràpida Homer l'anomena "àgil de peus". |
|||
|
|||
|
Per fi tot l'estol més gran que havia vist mai Grècia estava reunit a l'Àulida. Mil naus plenes de coratjosos guerrers, comandats pels més poderosos reis de Grècia, es disposaven a navegar cap a Troia. Només esperaven un vent favorable que inflés les veles. Però el vent no bufava i hom va consultar l'endeví Calcant. Aquest anuncià que Agamèmnon, el suprem comandant de les tropes gregues, havia ofès Àrtemis quan, després d'abatre un cèrvol, es jactà que ni la mateixa deessa de la caça era millor caçadora. Per tant, ara Àrtemis demanava, per deixar sortir la flota, que el sacrifici d'Ifigenia, una de les filles d'Agamèmnon. Com és natural, de primer el seu pare s'hi negà, fins que, pressionat pels altres cabdills, hagué de consentir. Enganyant la seva esposa Clitemnestra, va fer venir Ifigenia amb el pretext de casar-la amb Aquil·les i així, obeint els designis d'Àrtemis, Ifigenia fou sacrificada. Llavors el vent no va trigar a aixecar-se i els grecs partiren en direcció a Troia. El setge de Troia A la fi l'estol grec va arribar a la vista de Troia. Un oracle havia anunciat que el primer grec que desembarqués moriria abans de tots. Protesilau, però, no vacil·là a saltar a terra i morí de seguida, ferit per una llança troiana. Aquil·les desembarcà a continuació, i, guiats per ell, els grecs van fer recular els troians més enllà de la platja. Cicne, un fill de Posidó, aliat de Príam que havia vingut a defensar Troia, va instar els troians a resistir l'embestida i s'avançà a combatre els aqueus. Va abatre'n molts, fins que s'encarà a Aquil·les. L'heroi tessali es precipità sobre Cicne, el desarmà amb la seva força descomunal i l'escanyà amb la corretja del seu propi casc. Cicne no morí, sinó que el seu pare el transformà en un gran cigne blanc que es perdé volant majestuosament per sobre el mar. A la fi els troians es desanimaren i retrocediren a protegir-se rera les muralles de la ciutat, deixant que els aqueus plantessin el seu campament. Durant deu anys el grecs intentaren l'assalt a Troia, sense que poguessin traspassar les fortes muralles de la ciutat. El terreny entre Ílion i el campament dels atacants va esdevenir el camp de batalla habitual. Els troians rebien contínuament reforços,de manera que les forces estaven molt igualades. A més, uns i altres comptaven amb l'ajuda d'una part dels déus: Hera, Atena, Posidó, Hermes i Hefest ajudaven els aqueus, mentre que donaven suport als troians Afrodita, Ares, Apol·lo, Àrtemis i el riu Escamandre. D'entre els guerrers grecs, sobresortia pel seu valor i destresa en el combat Aquil·les, el qual matà diversos fills de Príam. A més, a poc a poc va anar apoderant-se de les ciutats menors que envoltaven Troia. Una de les darreres a caure va ser Lirnessos, que fou a la fi devastada. Dins el botí que Aquil·les s'emportà al campament hi havia dues noies bellíssimes, anomenades Criseida i Briseida. Agamèmnon, com a comandant en cap de l'exèrcit tenia el dret d'escollir primer els trofeus de guerra, es va quedar amb Criseida, mentre que Aquil·les va endur-se'n Briseida a la seva tenda. Aquí és on comença el relat de la Ilíada d'Homer, poema que només abraça uns quants dies de l'últim any de la guerra i que centra el seu argument en la còlera d'Aquil·les per un desacord en el repartiment del botí. Així ens ho explica Homer: al cap de poc temps del saqueig de Lirnessos, una pesta es va estendre en el campament, causant moltes baixes entre els soldats aqueus. L'endeví Calcant, consultat per Agamèmnon, va esbrinar-ne la causa: Criseida era filla d'un sacerdot d'Apol·lo, Crises, i el déu havia escoltat les súpliques del pare de la noia perquè castigués els grecs pel rapte. L'única manera d'aplacar la ira del déu era, per tant, tornar Criseida al seu pare. En un principi, Agamèmnon s'hi va resistir, però finalment, pressionat pels altres caps grecs, no tingué més remei que cedir i, de mala gana, va lliurar la donzella a Crises. Immediatament ordenà a Aquil·les que li donés l'altra noia, Briseida, en comptes de l'anterior. Com és natural, el valerós guerrer s'hi negà en rodó, però quan Agamèmnon li repetí l'ordre, es veié obligat a obeir el seu cap. Enfurit, tornà a la seva tenda i jurà que ni ell ni cap dels seus homes, els mirmídons, intervindria més en la guerra fins que Agamèmnon no li hagués restituït Briseida i demanat perdó. Tetis demanà llavors a Zeus que els troians vencessin per donar més glòria al seu fill abans de la seva mort profetitzada: d'aquesta manera els grecs trobarien a faltar encara més la fortalesa d'Aquil·les. Aviat arribà a Troia la notícia d'aquesta disputa. Els soldats de Príam van recuperar el coratge. Feia poc que havien arribat aliats de refresc i tots ells, comandats pel fill gran de Príam, Hèctor, atacaren per sorpresa les línies gregues, empenyent-les fins al mar, rera l'estacada que havien aixecat vora la costa per protegir les naus. L'últim home que retrocedia, espasa en mà, era Àiax. Va deixar estesos molts enemics, però el seu valor no impedí que la batalla d'aquell dia fos una severa derrota per als aqueus. Hi havia murmuris, entre els homes, contra Aquil·les. Pàtrocle, l'amic més fidel d'Aquil·les, intentava defensar-lo davant els altres reis, però per dins sabia que Aquil·les no actuava com un home i un soldat honorable. Així doncs, provà de persuadir-lo de tornar al combat. Però per més que insistia, el seu amic es mantenia inflexible. Aleshores canvià d'actitud: va demanar a Aquil·les les seves armes i els seus homes perquè els combatents d'un i altre bàndol creguessin que tornava a lluitar. Així és que, l'endemà, Pàtrocle, vestit com Aquil·les, i els mirmídons s'afegiren a la lluita. L'alta figura que semblava Aquil·les donà ànims als aqueus i espantà els troians, de manera que aquests van anar retrocedint tot i els esforços d'Hèctor per animar-los. Fins el mateix coratge de Pàtrocle semblava el d'Aquil·les, sempre en els llocs de més perill, sempre donant suport als grecs. Només Hèctor li barrà el pas, quan estaven a punt d'assolir les portes de Troia. Però Pàtrocle ja havia perdut el casc, i no podia amagar la seva identitat. Fatigat de tan forta lluita, va caure sota l'espasa d'Hèctor. Quan Aquil·les s'assabentà de la mort del seu amic, deixà anar un crit de dolor tan terrible que espantà els troians que es disputaven el cos de Pàtrocle. Tota la nit plorà sobre el cadàver de Pàtrocle i va jurar prendre's una venjança sanguinària sobre Hèctor i els troians. A l'alba, va anar a la tenda d'Agamèmnon i tots dos homes van fer les paus. El rei el va obsequiar amb tresors de gran valor i li va tornar Briseida. Tot seguit Aquil·les es va posar al capdavant de l'exèrcit grec i anà a trobar els troians. El xoc va ser terrible. Al cap d'una estona de lluita, els troians, sota l'assot d'Aquil·les i els seus, començaren a retrocedir, emparant-se sota les muralles de la ciutat. La batalla s'havia girat sens dubte a favor dels grecs, i les portes de Troia s'anaven tancant a mesura que els defensors es retiraven d'un combat ja perdut. Solament quedava obert el portal principal, on Hèctor, malgrat els precs del seu pare perquè entrés, es resistia ferotgement. Quan Aquil·les s'hi digirí, Hèctor en va fugir corrent al voltant de Troia. Perseguidor i perseguit van fer tres voltes a les muralles, fins que Hèctor es va aturar, disposat a lluitar. Aquil·les clavà la seva llança en el coll del seu enemic. No satisfet encara el seu desig de venjança amb la mort d'Hèctor, el fill de Peleu lligà pels peus el cadàver al seu carro i l'arrossegà al voltant de la ciutat tres vegades, davant la mirada horroritzada de Príam i Hècuba. L'odi d'Aquil·les, doncs, no desaparegué amb la mort d'Hèctor, sinó que es negava a permetre donar sepultura al seu cos. A la fi, impel·lit pel mateix Zeus, cedí i lliurà a Príam el cadàver del seu fill a canvi d'un riquíssim rescat i acordà una treva perquè Hèctor pogués rebre unes honres fúnebres dignes. La descripció dels funerals d'Hèctor clou la Ilíada. |
|||
|
El combat d'Aquil·les i Pentesilea. |
La caiguda de Troia La guerra, però, no arriba encara al seu terme. Les amazones, poble de dones guerreres que maten els seus fills mascles en el moment de néixer, acuden en socors d'Ílion. La seva reina Pentesilea fa una gran mortandat entre els aqueus, fins que s'enfronta amb Aquil·les. L'heroi la traspassa amb la seva llança, però, en veure-la caure moribunda, se n'enamora i plora amargament després que mor en els seus braços. |
||
|
Tanmateix, Aquil·les, segons sembla, no triga a oblidar-la perquè la passió que sentirà per una altra dona serà la causa de la seva mort. En efecte, un dia que va anar a un temple d'Apol·lo, considerat lloc neutral i igualment visitat per grecs i troians, topa amb la muller de Príam, Hècuba i la seva filla més jove, la formosa Polixena. Des d'aquell mateix instant se n'enamora perdudament i, per aconseguir-la, entra en negociacions de pau amb Príam, d'amagat dels grecs. A partir d'aleshores es veuen en el temple i, en una d'aquestes trobades clandestines, Aquil·les explica a Polixena el secret del seu taló vulnerable. Polixena, per venjar la mort del seu germà més estimat, Hèctor, es posa d'acord amb Paris, el qual tem que un acord de pau l'obligui a retornar Hèlena. Així, l'endemà, quan Polixena acut a la cita, també hi és present Paris, amagat rera una columna. Llavors el fill de Príam, traïdorament, dispara una fletxa enverinada que encerta el taló d'Aquil·les. El verí s'escampa ràpidament pel seu cos i de seguida mor.
Aquil·les moribund, Aquilèon, Corfú, Grècia (S.G.). Odisseu i Àiax, que havien seguit Aquil·les fins al temple, arrabassen en un dur combat el cos del company mort a Paris i al seu germà Deífob. Aquil·les és sepultat amb tots els honors. Entre els dos guerrers que en salvaren el cos, Odisseu i Àiax, va esclatar una disputa per quedar-se les magnífiques armes i armadura del mort, forjades pel mateix Hefest. Agamèmnon, erigit en jutge, les atorgà a Odisseu. Àiax jurà venjar-se'n. Aquella nit Atena, protectora d'Odisseu, el va fer embogir, i va llançar-se sobre els ramats d'ovelles i cabres tancats al campament, imaginat-se que lluitava amb Odisseu i Agamèmnon. Quan recuperà el seny i veié la carnisseria que havia fet en el bestiar, se suïcidà. Calcant, l'endeví, profetitzà que Troia només es podria prendre amb l'ajut de l'arc d'Hèracles, que ara posseïa Filoctetes, abandonat sol a l'illa de Lemnos. Odisseu i Neoptòlem, el joveníssim fill d'Aquil·les, que s'acabava d'incorporar a l'exèrcit assetjant, navegaren cap a Lemnos i van convèncer Filoctetes d'anar a Troia. Un cop allà, va desafiar Paris a un duel amb arc i el ferí mortalment. Tanmateix, aconseguí entrar arrossegant-se a Troia i morir en braços d'Hèlena. Malgrat la mort de Paris, Príam no volgué tornar Hèlena, sinó que la casà amb un altre dels seus fills, Deífob. Al cap de poc, a Odisseu se li acudí l'estratagema que permetria l'entrada dels grecs a Troia i Agamèmnon no dubtà a posar-lo en pràctica. Un bon dia els troians es van trobar, en sortir el sol, que els aqueus havien desaparegut, i també les seves tendes i els vaixells. Però hi havia una cosa més sorprenent encara: a la platja tan sols quedava un gegantí cavall de fusta, amb una inscripció a un dels flancs dedicada a Atena per suplicar-li un retorn favorable a Grècia. Els troians van acostar-s'hi i es van posar a discutir sobre què fer-ne. Plens d'alegria pel que creien el final de la guerra, decidiren entrar el cavall dins la ciutat. Dues veus es van aixecar per advertir-los del perill que els podia esdevenir: les de Cassandra i Laocoont. |
|||
|
Els troians es van fer el sord a aquests advertiments. Res no podia enterbolir la seva joia desbordant. Entusiasmats, van obrir una bretxa a la muralla perquè el cavall era massa gran per passar per la porta i, posant-lo sobre unes rodes de fusta, l'entraren a la ciutat. Tot Ílion va llançar-se als carrers a celebrar la marxa dels grecs, bevent, cantant i ballant: s'havia acabat per fi el malson d'aquells deu anys de lluites contínues, de mort i de por. Fins entrada la nit, quan s'apagà del tot el brogit de la gresca, els grecs no sortiren del cavall. Els habitants de la ciutat, adormits per la fatiga i el vi, no els van sentir obrir la porta. I així pogué entrar tot l'exèrcit aqueu, que, en caure la nit, havia tornat sigilosament a la platja amb les naus des del promontori darrera el qual estava ocult. Agafats per sorpresa, la major part dels troians van morir a les mans dels atacants sense ni poder empunyar l'espasa. Els grecs entraven a les cases una per una i mataven els seus ocupants en el seu llit. Ni els altars dels déus foren respectats: Cassandra va ser arrencada per la força del temple d'Atena, Hècuba del de Zeus, després que Neoptòlem hagués mort Príam. Deífob va morir quan es defensava de Menelau d'una punyalada per l'esquena de la seva recent muller, Hèlena. Decidit a matar-la, Menelau s'adonà aleshores que encara estimava la seva esposa adúltera i finalment se l'emportà a la nau com si no hagués passat res. Polixena va ser immmolada a la tomba d'Aquil·les pel seu fill, Neoptòlem. La carnisseria i el saqueig duraren tres dies i tres nits, i, quan no hi quedà res de valor, van incediar tota la ciutat i es repartiren el botí. Les dones sobrevivents foren esclavitzades i distribuïdes entre els vencedors: Agamèmnon es va quedar Cassandra; Odisseu, Hècuba -que abans d'embarcar es convertí en una gossa rabiosa; Neoptòlem, Andròmaca, l'esposa d'Hèctor. Solament un reduït grup d'homes havia pogut escapar enmig de la destrucció total de Troia, guiats per Eneas, i es van embarcar cap a Tràcia. Després de la guerra de Troia: Odissea. El retorn d'Ulisses (versió Flash) Els viatges d'Eneas (versió Flash) Activitat: Webquest: Projecteu el vostre pèplum mitològic
|
||
Webs
d'interès
|
|||
