Dioclecià (284 - 305)

Dioclecià, un militar dàlmata esdevingut emperador el 284, va reeixir a donar nova vida al poder imperial amb un regnat de llarga duració, durant el qual es va anar forjant una ambiciosa reforma política de l'Imperi, no pas d'acord amb un pla preconcebut sinó com un producte de les circumstàncies, per bé que legitimat ideològicament amb posterioritat. El nou sistema de govern, anomenat tetrarquia, va consistir a repartir l'administració imperial en Orient i Occident, amb dos augustos diferents -Dioclecià i Maximià-, cadascun dels quals assistit per un cèsar escollit i adoptat per ell com a successor -Constanci Clor i Galeri respectivament. Tots quatre residien a diferents ciutats de l'Imperi, de manera que podien administrar i defensar millor cada zona, tot i que sempre sota l'ègida de Dioclecià i sense posar en perill la unitat del conjunt. Els augustos es presenten com a fills de déus, Dioclecià de Júpiter i Maximià d'Hèrcules. En pro del retorn als valors tradicionals Dioclecià i els seus successors van emprendre una violenta persecució dels cristians. Les grans reformes de Dioclecià van afectar també l'exèrcit, la fiscalitat, la moneda i l'administració provincial, per a la qual va augmentar el nombre de les províncies a més del doble i les va reunir en diòcesis.

Tal com havia estat previst, al cap de vint anys (305) Dioclecià i Maximià van abdicar en favor dels respectius cèsars, Constanci Clor i Galeri, però els nous augustos no van poder acomplir els seus mandats. I Dioclecià, des del seu palau d'Espalat (Split), on s'havia retirat, va poder veure com s'ensorrava la seva obra abans de morir el 315.

La mort prematura de Constanci primer i Galeri després, sumades a les ambicions personals, van tornar a enfonsar l'imperi en sanguinàries lluites pel poder entre els nous cèsars i els fills dels augustos Constanci i Maximià. Aquestes lluites no van acabar fins que el 324 el fill de Constanci, Constantí, que havia estat proclamat august per les tropes de Britània ja el 306, va aconseguir convertir-se en l'únic emperador. Tot i que els cristians havien estat perseguits per emperadors com Neró, Domicià, Dioclecià o Galeri, la seva fe es va anar estenent de manera imparable. Davant d'aquest fet Constantí va fer un canvi radical: va concedir la llibertat religiosa per l'anomenat "edicte de Milà" (313) i, malgrat que, segons sembla, no va ser batejat fins a la fi de la seva vida, va afavorir el cristianisme com a nou fonament per a la renovació de l'Imperi. Així mateix va fundar, a imatge de Roma però sota la fe cristiana, una nova capital per a l'Imperi, Constantinopolis o Constantinoble, per a la qual va triar l'estratègic emplaçadament de la petita ciutat de Bizanci, al Bòsfor. Aquests canvis polítics, als quals cal afegir el pas a una monarquia cortesana i burocràtica, serien molt més duradors que no pas els de Dioclecià i farien de Constantí el veritable iniciador d'una nova època, no solament per a l'antiguitat romana tardana sinó també per al món bizantí medieval.

Els últims emperadors

Mort Constantí, els seus fills es disputen la successió fins que en surt victoriós Constanci II (337-361). Excepte el brevíssim parèntesi del seu nebot Julià l'Apòstata (361-363), els emperadors posteriors a Constantí seran cristians, per bé que en un primer moment sense renunciar del tot al paganisme que seguia dominant en la classe senatorial romana. Gracià (375-383) separa la religió pagana de l'estat. Teodosi (379-395) en farà la religió oficial alhora que prohibirà el culte pagà l'any 391. A la seva mort l'Imperi serà heretat pels seus dos fills Honori i Arcadi dividit definitivament en Occident i Orient, amb un destí ben diferent. Des d'inicis del segle IV l'afeblit Occident, amb capital a Ravenna, no pot contenir les invasions dels germànics, empesos per la pressió dels huns fins que el rei d'aquests, Àtila, és derrotat (451). Els gots saquegen Roma el 410 i els diversos pobles germànics s'instal·len en els territoris de l'Imperi fundant regnes independents. El 476 hom deposa el darrer emperador, l'infant Ròmul Augústul. En canvi l'hel·lenòfon Imperi romà d'Orient -el mal anomenat Imperi bizantí- sobreviurà gairebé mil anys més fins a la caiguda de Constantinoble en mans dels turcs el 1453.

Mosaic de la basílica de San Vitale (527-548), que representa l'emperador bizantí Justinià, al centre,
i el seu seguici (S.G.)

.