EL BAIX IMPERI
Després de la crisi del segle III el segle
IV coneix una recuperació política, social i econòmica,
amb una monarquia clarament absolutista i fonamentada en el dret diví
-primer sancionat encara pels déus pagans i després ja pel
Déu cristià-, una major jerarquització social, una
revifada de les ciutats i del comerç. La petita propietat agrícola
minva en favor dels latifundis, on els camperols són lligats jurídicament
a la terra que treballen per una adscripció forçada i hereditària
(colonat).

Els tetrarques, a la basílica
de Sant Marc, Venècia (S.G.)
|
|
Dioclecià (284 - 305)
Dioclecià, un militar dàlmata esdevingut
emperador el 284, va reeixir a donar nova vida al poder imperial
amb un regnat de llarga duració, durant el qual es va anar
forjant una ambiciosa reforma política de l'Imperi, no pas
d'acord amb un pla preconcebut sinó com un producte de les
circumstàncies, per bé que legitimat ideològicament
amb posterioritat. El nou sistema de govern, anomenat tetrarquia,
va consistir a repartir l'administració imperial en Orient
i Occident, amb dos augustos diferents -Dioclecià i Maximià-,
cadascun dels quals assistit per un cèsar escollit i adoptat
per ell com a successor -Constanci Clor i Galeri respectivament.
Tots quatre residien a diferents ciutats de l'Imperi, de manera
que podien administrar i defensar millor cada zona, tot i que sempre
sota l'ègida de Dioclecià i sense posar en perill
la unitat del conjunt. Els augustos es presenten com a fills de
déus, Dioclecià de Júpiter
i Maximià d'Hèrcules. En pro del retorn als valors
tradicionals Dioclecià i els seus successors van emprendre
una violenta persecució dels cristians.
Les grans reformes de Dioclecià van afectar també
l'exèrcit, la fiscalitat, la moneda i l'administració
provincial, per a la qual va augmentar el nombre de les províncies
a més del doble i les va reunir en diòcesis.
Tal com havia estat previst, al cap de vint anys
(305) Dioclecià i Maximià van abdicar en favor dels
respectius cèsars, Constanci Clor i Galeri,
però els nous augustos no van poder acomplir els seus mandats.
I Dioclecià, des del seu palau d'Espalat (Split), on s'havia retirat, va poder veure
com s'ensorrava la seva obra abans de morir el 315. |

Cap d'una estàta colossal de Constantí,
Musei Capitolini, Roma.
|
|
Constantí
(306 - 337)
La mort prematura de Constanci primer i Galeri
després, sumades a les ambicions personals, van tornar a
enfonsar l'imperi en sanguinàries lluites pel poder entre
els nous cèsars i els fills dels augustos Constanci i Maximià.
Aquestes lluites no van acabar fins que el 324 el fill de Constanci,
Constantí, que havia estat proclamat august per les tropes
de Britània ja el 306, va aconseguir convertir-se en l'únic
emperador. Tot i que els cristians havien estat perseguits per emperadors
com Neró, Domicià,
Dioclecià o Galeri, la seva fe es va anar estenent de manera
imparable. Davant d'aquest fet Constantí va fer un canvi
radical: va concedir la llibertat religiosa per l'anomenat "edicte
de Milà" (313) i, malgrat que, segons sembla, no va
ser batejat fins a la fi de la seva vida, va afavorir el cristianisme
com a nou fonament per a la renovació de l'Imperi. Així
mateix va fundar, a imatge de Roma però sota la fe cristiana,
una nova capital per a l'Imperi, Constantinopolis o Constantinoble,
per a la qual va triar l'estratègic emplaçadament
de la petita ciutat de Bizanci, al Bòsfor. Aquests canvis
polítics, als quals cal afegir el pas a una monarquia cortesana
i burocràtica, serien molt més duradors que no pas
els de Dioclecià i farien de Constantí el veritable
iniciador d'una nova època, no solament per a l'antiguitat
romana tardana sinó també per al món bizantí
medieval. |
Els últims emperadors
Mort Constantí, els seus fills es disputen
la successió fins que en surt victoriós Constanci
II (337-361). Excepte el brevíssim parèntesi del
seu nebot Julià l'Apòstata (361-363), els emperadors
posteriors a Constantí seran cristians, per bé que
en un primer moment sense renunciar del tot al paganisme que seguia
dominant en la classe
senatorial romana. Gracià (375-383) separa la religió
pagana de l'estat. Teodosi (379-395) en farà la
religió oficial alhora que prohibirà el culte pagà
l'any 391. A la seva mort l'Imperi serà heretat pels seus
dos fills Honori i Arcadi dividit definitivament en
Occident i Orient, amb un destí ben diferent. Des d'inicis
del segle IV l'afeblit Occident, amb capital a Ravenna, no pot contenir
les invasions dels germànics, empesos per la pressió
dels huns fins que el rei d'aquests, Àtila, és derrotat
(451). Els gots saquegen Roma el 410 i els diversos pobles germànics
s'instal·len en els territoris de l'Imperi fundant regnes
independents. El 476 hom deposa el darrer emperador, l'infant Ròmul
Augústul. En canvi l'hel·lenòfon Imperi
romà d'Orient -el mal anomenat Imperi bizantí-
sobreviurà gairebé mil anys més fins a la caiguda
de Constantinoble en mans dels turcs el 1453.

Mosaic de la basílica de San Vitale (527-548), que representa l'emperador bizantí Justinià, al centre, i el seu seguici (S.G.)
. |
|