UNA RELIGIÓ D'ESTAT

La religió romana ha estat definida com "un conjunt de ritus codificats curosament i practicats d'acord amb un pla estrictament comunitari, destinats a traduir i suscitar una visió del món" (John Scheid). Per tant la base de la religió romana, a diferència d'altres com el cristianisme o l'Islam, no són les creences, la fe o les emocions, sinó la pràctica ritual i la pertinença a la comunitat política.

La religió romana se circumscriu al cos de ciutadans. Per això l'actor principal és el mateix que el del sistema polític: el ciutadà mascle i adult; les dones, els infants i els esclaus tenen un paper passiu, mentre que n'estan exclosos els que estrangers, malgrat que podien ser autoritzats a assistir-hi. De tota manera es permetia als no ciutadans, estrangers residents o esclaus, practicar la seva religió i tenir els seus temples, sempre que fos fora del pomerium, el recinte sagrat de la ciutat, i no ho fessin de manera escandalosa.

Com que l'àmbit religiós i el polític es confonen, els mateixos magistrats de l'Estat han de regular les relacions amb els déus: abans de convocar una assemblea el magistrat ha de recórrer als àugurs per tal de prendre els auspicis.

La religió romana es caracteritzava per

  • un gran conservadorisme: malgrat que s'introdueixen novetats -déus, rituals, sacerdots-, no per això s'abandonen els antics costums (mos maiorum). Així es mantenen en època clàssica molts elements arcaics que ja han esdevingut obsolets.
  • un extrem formalisme en els ritus: si es produïa algun error o oblit en una oració o un sacrifici, o si la víctima tenia alguna imperfeció, el ritual s'invalidada i s'havia de repetir des de bon començament.