CÈSAR ESCRIPTOR

L'amplitud de la formació de Juli Cèsar i la varietat dels seus interessos es palesen en els diversos gèneres literaris que va conrear, fos com a complement de la seva activitat política en el cas de l'oratòria i els commentarii (memòries sobre les seves campanyes militars), fos com a distracció per a les estones de lleure en el cas de la gramàtica, la poesia i la tragèdia. De tota la seva obra resten solament els commentarii:
Juli Cèsar, Museo Archeologico Nazionale, Nàpols (S.G.).
  • Guerra de les Gàl·lies (De bello Gallico): narra la conquesta de la Gàl·lia (58-51 a. C.) en vuit llibres, l'últim dels quals va ser escrit pel seu lloctinent Hirci: hi fa una breu descripció del país, i relata les campanyes contra els helvecis, els germànics i els belgues, les expedicions a Britànnia i l'esclafament de la revolta general gal·la de Vercingetòrix. A cada any li correspon un llibre, tot i que no van ser redactats fins a la fi de la campanya.
  • Guerra civil (De bello ciuili): en tres llibres relata les causes i el desenvolupament de la guerra civil entre Cèsar i Pompeu (49-48 a. C.) en diversos llocs de l'imperi (Itàlia, Gàl·lia, Hispània), la victòria sobre Pompeu a Farsàlia i la persecució del seu enemic fins a Egipte, on és assassinat. L'obra es considera no acabada, ja que no narra la continuació de la guerra a Egipte i al nord d'Àfrica, que va ser represa per dos relats escrits per dos dels seus partidaris.

Aquestes obres no són formalment historiogràfiques sinó que es presenten com uns commentarii, nom que rebien les memòries oficials, un relat dels fets, pres dels testimonis directes, amb l'objectiu que serveixi per als historiadors futurs. Tanmateix Cèsar va més enllà dels simples commentarii, no solament per la seva elaboració acurada i una estructuració meditada, sinó també perquè, si bé la matèria principal és bèl·lica -descripció de les campanyes, de les tàctiques i les tècniques militars-, hi ha, a més, digressions geogràfiques i etnogràfiques, reflexions anàlisis dels motius i l'evolució dels esdeveniments, més propis de la tradició historiogràfica.

Influït per Xenofont, l'estil de Cèsar és concís, funcional i despullat, de vegades proper al llenguatge jurídic, propens a utilitzar la paraula justa i a evitar la variació lèxica, tot i que s'hi aprecia un creixent ús de recursos literaris segons avança el relat. No obstant això, aconsegueix una elegància, una puresa i una claredat admirables.

Malgrat l'ús de la tercera persona per a les accions protagonitzades per ell mateix, Cèsar és un mestre en la presentació tendenciosa dels esdeveniments. Així recorre a la disposició del relat, a la selecció dels fets, als adjectius, a la racionalització dels propis èxits enfront de la follia i l'encegament dels seus enemics i l'atribució a la fortuna dels seus fracassos a fi de transmetre la millor imatge de la seva estratègia i la seva vàlua. Tots els seus actes i totes les seves paraules responen als seus interessos i a la finalitat d'obtenir el poder.