El brillant i ric patrimoni de la filosofia grega no es va introduir a Roma sense obstacles i resistències provinents del recel i del refús amb què va ser rebuda durant molt de temps per les mentalitats tradicionalistes. Aquestes veien la filosofia, i amb raó, com la punta de llança de l'hel·lenització creixent de la societat i la cultura romanes i van promoure l'expulsió de filòsofs grecs en diverses ocasions.

Tanmateix les resistències no van aconseguir impedir que la filosofia acabés penetrant amb força en la formació i en el pensament de les classes altes romanes. Així, els romans van saber adaptar la filosofia grega a les seves necessitats i idiosincràsia. Dues escoles filosòfiques d'origen grec van dominar el pensament romà clàssic: l'estoicisme i l'epicureisme. L'estoïcisme s'ajusta bé als valors públics de la classe dominant romana per l'observància de la moral i pel sacrifici personal en favor del servei a l'estat. L'epicureïsme, per contra, quadra bé amb la seva conducta en l'àmbit privat. No és estrany, doncs, que homes polítics com Ciceró o Sèneca s'inclinin per la doctrina estoica, mentre que poetes com Lucreci o Horaci optin per l'epicúria. En canvi a partir del segle III d.C. el corrent més influent serà el neoplatonisme, vinculat a l'auge de les religions orientals i de les arts ocultes.

• Ciceró filòsof
• Sèneca, el filòsof que va voler governar
• Boeci, l'últim dels romans