ELS DÉUS

La religió romana és politeista: els déus són innombrables i protegeixen les accions humanes i naturals amb un ànim detallista que arriba a extrems sorprenents. En canvi en la tradició romana, a diferència de l'antropomorfisme grec tan acusat, les divinitats apareixen més aviat com a forces despersonalitzades, per bé que la influència grega acabarà per modelar el panteó dels principals déus romans.

En efecte, des de molt aviat cultes i déus grecs s'aniran introduint a Roma, de vegades oficialment com Mercuri (495 a.C.), Apol·lo (433 a.C.), Hèrcules (312 a.C.) o Cíbele, arran de la segona guerra púnica. Altres déus grecs són assimilats a déus ja existents en la religió romana per mitjà del procés anomenat interpretatio, pel qual una divinitat estrangera és reconeguda com la mateixa que una de romana, tant si comparteixen nombroses característiques en comú (Júpiter-Zeus, Minerva-Atena o Ceres-Demèter) com si a penes tenen un aspecte comparable (Venus-Afrodita, Mart-Ares, Juno-Hera o Vulcà-Hefest, Diana-Àrtemis, Neptú-Posidó). Així cada déu romà pren l'aparença humana del corresponent grec, els seus atributs i els seus mites, i a partir d'ara podran ser objecte de representació en les arts plàstiques i esdevindran personatges recurrents en la poesia. En canvi alguns déus de gran pes en el culte antic no són assimilats a cap déu grec com Janus i van perdent la seva importància.

Venus, Museu de Badalona (S.G.)