Article
publicat al diari Avui el 27/06/02 per Joan Triadú
Obres
paral·leles, vides divergents
La idea de confegir
i de publicar (esplèndidament, per cert) dos llibres paral·lels,
un dedicat a Verdaguer i un altre a Maragall,
prové de la proximitat i fins i tot confluència de dues efemèrides
que són, per ordre cronològic, el norantè aniversari de
la mort de Maragall, escaiguda el 20 de desembre
del 1911 i el centenari de la mort de Verdaguer
que, ocorreguda el 10 de juny del 1920, commemorem aquest any. Fixem-nos que
només nou anys i escaig separen una mort de l'altra, com remarca Isidor
Cònsul, autor de la introducció comuna a tots dos llibres, de
la tria de textos de cada llibre i veritable inspirador i realitzador de la
feliç iniciativa, encomanada per la Diputació de Barcelona i duta
a terme conjuntament amb Edicions Proa.
Isidor Cònsul fa en primer lloc una semblança molt cenyida del
paper de cada poeta posats tots dos a l'escenari literari d'aquells darrers
anys del segle XIX i els dos primers del XX. La metàfora és afortunada.
Es representava una obra de la qual Verdaguer
era el personatge venerable i alhora, ja cap a la fi, el que anomena l 'heroi
cansat. Veu Maragall, l'altre actor en escena,
com el protagonista jove que tot just comença a assumir el seu paper,
perquè s'hi posa tard, embolcallat, diria jo, pel fum i en els fums del
Modernisme. Crepuscle prematur del (relativament) vell i llum matinal tardana
del (relativament) jove. Si ens situem al 1890, per exemple, Verdaguer
tenia quaranta-cinc anys i, recordem-ho, ja feia temps que havia dit omnia
male fecit i n'estava ben convençut; Maragall
tenia ja trenta anys, però havia superat més que bé la
crisi adolescent dels vint-i-cinc. Convisqueren en aquells anys febrosos de
la fi del segle europea sense tractar-se gaire o molt poc, malgrat que Maragall,
com exposa Cònsul amb papers i citacions a la mà, tenia una altíssima
consideració envers l'obra de Verdaguer
i per la seva indiscutible categoria humana.
Així, un dels mèrits d'aquests dos llibres i de la idea de fer-los
consisteix a presentar les obres paral·leles d'unes vides, les dels dos
grans poetes, que de paral·lelisme no en tenen, dit sumàriament,
cap, tot i que només es portaven quinze anys (com més o menys
Bofill i Mates Guerau de Liost i Carles
Riba o bé, més ençà, Mercè
Rodoreda i Josep M. Espinàs). Ben
cert que Verdaguer no era gens propici
en aquells anys a assistir a reunions literàries i a les tertúlies
barcelonines encara que de vegades ho hagués de fer, però sempre
per motius de feina, a l'encalç de la seva missió. El seu món
era, de dalt a baix, un altre.
El lector se sorprendrà, en canvi, de trobar en aquests dos llibres singulars
i repetides coincidències en l'elecció, per part de tots dos poetes,
de determinats temes i podrà fer un saludable exercici de literatura
comparada si, títol per títol i gairebé pàgina per
pàgina, s'esmerça a fer una lectura paral·lela dels poemes
i d'algunes proses que l'autor ha seleccionat de cada escriptor. Em penso que
ni ell mateix, especialista en l'estudi de Verdaguer
(tesi sobre Sant Francesc, antologia Els bordons de l'arpa) i historiador
i crític de la nostra literatura moderna i contemporània, podia
preveure, en tenir la idea, que en podria treure un partit tan complet. El joc
de miralls resulta sorprenent i fascinant. Ho és, en primer lloc, mercès
a la disposició en tres parts adoptada per Isidor Cònsul per als
miralls: del paisatge, de la pàtria i de l'ànima. Altres poetes
i bons hi ha a la mateixa poesia catalana que no dotarien de bones mostres de
la producció pròpia algun d'aquests apartats (sobretot el del
mig). Però Verdaguer i Maragall
els omplen tots tres a vessar, malgrat que estiguin situats en dues èpoques
literàries divergents. Cal agrair, a continuació i a mesura que
ens endinsem en el teixit intern comú a aquesta obra en dos llibres,
l'estructura en tres apartats dels tres capítols esmentats: per al de
Miralls del paisatge són Planes i muntanyes, Arbres i flors i
Barcelona, concepte ampli, comprensiu, de paisatge; per a Miralls de la pàtria
els temes s'agrupen en Història i llegenda, Danses i cançons i
Catalunya i avant, on s'inclou el patriotisme més directe, i finalment
a Miralls de l'ànima ha triat els epígrafs amb la llibertat i
la creativitat que es mereixien els continguts: Vida i literatura, Poètica
de la vida i Vigila esperit, vigila, on, gairebé no cal dir-ho l' Excelcior
sense límits maragallià, laic i de base nietzscheana s'encara
amb un Excelsior verdaguerià no menys il·limitat, però
en una direcció i un destí concret, del seu propi llibre Al cel,
que aparegué quan ell ja no hi era.
Aquesta succinta relació pot fer preveure l'entrellat d'aquesta doble
antologia, basada, com diu l'autor en "la virtut de les afinitats més
que en les diferències ideològiques i estètiques".
D'aquestes fins a un cert punt sorprenents afinitats, Isidor Cònsul certifica
que Verdaguer i Maragall
mostren les següents: l'excursionisme, la natura, la primavera, el coneixement
de Catalunya (sobretot la muntanyenca), l'elogi i la crítica de Barcelona,
els mites de la terra, l'"amor patri" i "l'enlairament espiritual"
del poeta. El lector però, té, com diu Manuel Royes a la presentació,
la porta oberta per fer els seus propis recorreguts pel joc de miralls. És
cert, i jo compto que hi haurà qui redescobrirà Verdaguer
o bé s'hi reconciliarà en silenci. Alguna cosa hi deu haver d'això
en la sorprenent unanimitat envaïdora de l'Any Verdaguer. Sorprenent? Sobre
la poesia de Verdaguer als de la meva
generació i els de l'anterior ens havia i els havia arribat el respir
feixuc d'un altre aire ben diferent que venia de lluny (segregador de la poesia
a favor de la prosa, de commiseració enraonada envers el poeta popular,
etcètera). I potser que recordem que, alhora, ens va tocar d'obrir un
front d'avui malvista resistència cultural en defensa de Gaudí
i del modernisme (Amics de Gaudí, un número d' Ariel, la declaració
Salvem el Palau, etcètera).
LLENGUA I HISTÒRIA
Però
justament el reconeixement del centenari és inseparable, en nom de la
llengua i de la història, del que Maragall
va saber dir de Verdaguer, en els
termes que el lector trobarà a la introducció d'Isidor Cònsul,
com aquests: "En té prou amb ser qui és, per tenir sempre
raó" (p. 22), o bé "En això en Verdaguer
fou mestre de tots nosaltres, que el seguirem, de tot el poble català
que canta les seves cançons sense trasmudar de llengua" (pàg.
24), i per aquesta via de la llengua diu que és, senzillament "El
Poeta de la Catalunya Nova".
Maragall i Verdaguer,
dos models diferents de llengua i de poesia, fan de molt bon llegir passat un
segle. Posats per primer cop en jornada d'obra oberta, de costat, en aquesta
magnífica aportació a la commemoració nacional de Verdaguer,
en res no s'anul·len ni es contradiuen i la meravella persisteix, a dues
veus, intacta.
[index] [obres en català][obres en castellà][obres autors estrangers][links][articles][correu]